Carmen Calvo és una de les autores més destacades en la renovació del panorama espanyol de la transició. Des dels inicis es va interessar per l’experimentació amb l’aposta per una pintura tridimensional fins passar per tota una sèrie de propostes innovadores que han anat configurant l’art espanyol més recent. La seua dilatada trajectòria ha passat per diverses etapes. Tanmateix, en totes elles podem entreveure dos motors que impulsen el procés creatiu. El primer és una mena de necessitat arqueològica. L’autora busca en encants, recorre a l’atzar o pren objectes de la realitat per trobar elements que, una vegada reconstruïts, classifica i ordena o simplement acumula. Des de les seues pintures relleu dels vuitanta amb fideus de fang cuit fins a les urnes i quadres amb objectes units o l’apropiació i manipulació de fotografies antigues de la seua darrera etapa s’ha servit d’aquesta manera de procedir.
El segon motor és una forta pulsió fetitxista en l’apropiació d’aquests objectes i elements com una mena de teràpia psicològica, en els quals subjau una cerca d’ella mateixa. Aquestes dues forces que impulsen el seu treball enllacen de manera clara amb la tradició surrealista de la tècnica de fondre o encadenar objectes inconnexos entre ells i per altra banda amb el procés de seducció de l’object trouvé. Calvo no tria els objectes i fotografies per la qualitat artística o formal sinó perquè es dóna una espècie d’enamorament, d’alguna cosa que la sedueix i que no respon a una explicació merament racional; entraríem ací en el terreny de l’inconscient i en l’autobiogràfic.
En els seus acoblaments, tota una sèrie d’objectes de la mateixa classe o diferents entre ells solen ser presentats penjant del quadre suspesos amb un fil o una corda que ens recorda les vitrines d’un museu d’arqueologia o d’història natural, però també ens poden evocar exvots. Aquestes col·leccions d’objectes, com indiquen els títols, ben suggeridors, no són simples mostraris d’objectes d’època, sinó que amb ells podríem reconstruir, com es fa amb les proves d’un crim, tota una sèrie d’històries personals.
La seua darrera etapa, en la qual s’apropia de fotografies antigues comprades en encants, generalment de col·leccions d’àlbums familiars de la postguerra espanyola, està marcada per un àcid surrealisme crític com a arma demolidora de l’obscurantisme del franquisme de la postguerra. En tota una sèrie de fotografies en blanc i negre manipulades perversament mitjançant collage, pintura o amalgama d’objectes ens trobem amb una Espanya emmascarada (la majoria dels personatges es cobreixen amb antifaços o màscares de diferents tipus), plena de capellans i monges, de dones amb mantellina en missa, de bodes i comunions i de militars. I com a colofó l’autora dedica una atenció especial a la infància, amb tota una sèrie d’obres en què xiquets i xiquetes es van amarant de tota la pedagogia de rols i relacions socials del nacionalcatolicisme franquista.
http://www.carmencalvo.es
Número 62 (2009): Tot sobre la mare
Número 50. Una història de violència
