Els «deserts» d’Esteve Adam

Esteve Adam, 2021. La Bardena Blanca. Oli sobre paper Daler, 29,7 × 21 cm.

Josep Esteve Adam és un pintor valencià ben afamat de qui, segurament, allò que més es coneix són les seues obres que recullen imatges de la marjal. Aquest territori tan nostre és una part fonamental del seu univers pictòric i li permet acostar-se als colors, a la llum i a la vibració del paisatge d’una forma ben particular. Però no només, perquè juntament amb els paisatges dominats per l’aigua – amb la seua presència o la seua absència momentània– Esteve també ha pintat les terres de l’interior valencià, amb una mirada ben personal sobre aquests territoris on sap captar també la diversitat cromàtica, les llums i les ombres, les línies i les taques que es generen entre muntanyes i planes. Tot això configura l’espai en els seus llenços. Però més enllà d’això, perquè aconsegueix incorporar, de manera intangible, l’atmosfera tota que l’envoltà mentre el pintava –en especial, en els apunts ràpids amb pinzellades vigoroses– i això ens ho transmet, quan mirem la seua obra. 

Amb més de mig segle d’ofici com a pintor, i l’experiència acumulada en la seua carrera, Esteve Adam és un dels nostres grans pintors. Un mestre del paisatge que, amb una obra prolífica que ha estat reconeguda amb grans distincions i premis de prestigi, i que s’ha pogut veure en nombroses exposicions arreu del territori estatal i, en especial, en terres valencianes, ara, per a aquest número de Mètode, ha volgut aproximar-nos, des de la seua òptica, al problema de la desertificació, que ataca especialment les terres del sud valencià i que, a la llarga, acabarà sent un problema de resolució difícil. 

No fa massa, vaig haver d’escriure, a propòsit de l’exposició d’Esteve Adam a les sales del Jardí Botànic de la Universitat de València, que «la mirada del pintor és sempre molt particular. Els qui no tenim la immensa fortuna de ser-ho, segurament no arribarem a entendre mai quins són els mecanismes que la fan tan especial, que la dirigeixen per situar el seu interès en un punt concret i no en un altre que a nosaltres ens pot semblar pràcticament igual. No sabrem, mai, per quin motiu el quadre comença o acaba en unes determinades línies imaginàries que ells són capaços de situar sobre l’horitzó d’allò que veuen i, alhora, aconsegueixen –els bons pintors, òbviament– que tot allò que no està inclòs en la pintura –perquè és intangible– hi siga. Josep Esteve Adam sap captar no sols els colors, les llums i les ombres, les línies i les taques, i reflectir-ho, tot això, sobre una superfície plana –cosa ja, per ella mateixa, complicada–, sinó que arriba a incorporar les flaires, la humitat o la sequera, el vent, la placidesa del temps o l’infortuni de l’oratge, l’atmosfera que l’envolta –i ens envolta, en mirar el seu treball–, la temperatura de l’aire o el soroll de la calma que traspuen les seues pinzellades, que no per això deixen de ser enèrgiques.» I ara, em reafirme en allò que vaig dir. Perquè en aquesta mostra que il·lustra el present número de la revista Mètode, Esteve Adam ha tornat a captar tot això i més. Així, els ocres i els arenes de la seua paleta cromàtica ens impacten i ens alerten: el desert que avança, que quasi acaba per engolir tot el quadre, no pot ser una metàfora millor del món que s’acosta, si no hi posem remei. 

Esteve Adam torna a ser, així, admirable: desvesteix els paisatges –novament– per reduir-los a taques de color, a línies de vegades només insinuades, i d’aquesta manera ens permet gaudir –i espantar-nos, també– de la intangibilitat d’aquests paisatges que amenacen els nostres ecosistemes i ens aproximen al desert. Un paisatge especialíssim –ple de bellesa, també– però contra el qual ens tocarà lluitar de valent. 

© Mètode 2022 - 112. Zones àrides - Volum 1 (2022)

Catedràtic de Literatura Catalana Medieval i Moderna de la Universitat de València i director de l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana.