Joël Mestre: Pseudoobjectes ‘in progress’

El prefix pseudo-, precisen els diccionaris, equival a “fals”. No és fàcil utilitzar-lo en les arts o les lletres, domini on s’entremesclen de manera genuïna la veritat i la mentida. Per contra, l’admetem immediatament en el vocabulari de la ciència, per a advertir el que és falsament científic. També l’acceptem quan volem ocultar la nostra identitat darrere d’un pseudònim, recurs freqüent en les arts. Un d’aquests va ser Alberto Savinio (1891-1952), nom que va adoptar Andrea de Chirico, figura central de la pintura metafísica italiana i amb una obra que va exercir una influència peculiar en la formació de Joël Mestre.

La revelació de Savinio per a Mestre va ser Els emigrants (1929), exhibit en «Memòria del futur», exposició sobre les avantguardes italianes organitzada pel Museu Nacional Centre d’Art Reina Sofia (MNCARS) a finals de 1990. El llenç representa dues sèries d’objectes en paral·lel. Una apareix a tocar de la vora del mar i aplega petites joguines. L’altra, formada per estranyes i lleus formes geomètriques que es van trenant, la veiem suspesa en un cel serè. De significat ocult, el quadre va resultar pertorbador i va portar Mestre a interessar-se per Savinio –pintor alhora que escriptor, músic i escenògraf–, a qui va dedicar la seua tesi de doctorat.

La influència de Savinio en Joël Mestre no ha estat formal. No obstant això, el llegat del metafísic es percep en la seua poètica del món fantàstic i en els recursos narratius. La neteja i l’ordre compositiu, la ironia, la imaginació, els títols enigmàtics, els significats indeterminats, les associacions inesperades, la presència d’objectes quotidians i estranys entre si. Uns trets als quals Mestre afegeix la versatilitat de tècniques i de formes. Aquestes característiques ja s’apuntaven en «Moll de Llevant» (1994) exposició d’alè programàtic que va reunir els pintors llavors anomenats neometafísics, moviment que recentment Paco de la Torre ha proposat retolar com a «figuració postconceptual».

Vaig conèixer Joël Mestre amb motiu de «Marvazelanda», una mostra presentada al Col·legi Rector Peset de la Universitat de València en 2007 en la qual desplegava el seu interès per la virtualitat tecnològica. «Marvazelanda» era –i continua essent– un lloc situat entre el taller de l’artista i els seus antípodes, una geografia sense límits per a un pintor que no es prohibeix res. Així és el seu vast estudi a la Finca Roja, a València, un ordenat gabinet de curiositats a vessar d’aquests artefactes que anomena «prototips», resultat de la manipulació i trossejat d’envasos de plàstic, de materials de rebuig amb què ha creat noves i quasi infinites formes.

«La tisora i la mà inventen volums sotmesos a un canvi capritxós i continu»

Aquests objectes, també emigrants, semblen estar en trànsit cap a no sabem quin lloc. La tisora i la mà inventen volums sotmesos a un capritxós i continu canvi. L’aparença –entre la flora, la fauna, la ciència-ficció o la caixa acústica–, s’esvaeix tot just la percebem, com en una mena d’estranya anamorfosi que tendeix a la indeterminació de les formes. Els «prototips» proposen un joc ple d’ironia que recorda les siluetes retallades de l’escriptor Hans Christian Andersen, en les butxaques del qual sempre hi havia tisores i paper, o els retallables de flors i animals del pintor romàntic Philipp Otto Runge. Un joc imaginatiu i molt elaborat que reuneix elements de la cultura pop, de la tradició metafísica italiana, de la realitat virtual i del tracte entre art i ciència, una qüestió de la qual s’ha ocupat Mestre en alguns escrits. Les obres d’art, el sentit de les quals elabora i renova cada espectador, activen les nostres emocions i ens encoratgen a la reflexió sobre el món.

Joël Mestre ha fotografiat aquests objectes blancs sobre un fons blau –color net i estable, freqüent en la senyalística– amb un resultat que té quelcom d’artifici. No sé si és pertinent dir-ne escultures –no importa massa–, però aquestes imatges evoquen altres mitjans expressius. Joël Mestre sempre parla de l’acte pictòric i de la Pintura –i ho fa amb l’èmfasi de la lletra majúscula. La pintura, ens ha recordat, ja no és un mitjà aïllat dins de la cultura visual, no extingeix els models referencials, és capaç de conciliar entorns i conceptes de naturalesa diversa. Justament és aquesta versatilitat la que la converteix en un mitjà idoni per a l’experimentació. Potser aquests objectes enigmàtics, acurats amb la qualitat de la seua textura i atents a les ombres i als plecs, són un mètode indirecte per a tornar a la pintura. Una altra manera de pintar.

© Mètode 2017 - 95. L'engany de la pseudociència - Tardor 2017

Crític d’art. Professor titular d’Història Moderna, Universitat de València. Director del Col·legi Major Rector Peset.