Alex Francés. Memorabilia I, 2018. Paper, cartró i material tèxtil, 153 × 100 cm.
La pràctica de l’art contemporani en part consisteix a atorgar als objectes una funció que no els és pròpia, a fer una nova càrrega semàntica per a l’objecte, simbòlica, emocional o vivencial. Fer art està lligat a la memòria per una gruixuda maroma, ja que construir un objecte artístic és dipositar una imatge en un suport perdurable, és donar temps al que naix de la imaginació.
Des de fa uns anys, Alex Francés teixeix, broda, nua, uneix i disposa objectes. En l’inici d’aquesta etapa en el projecte 8 cos enganxat, fabula un relat sobre com es construeixen les imatges, utilitza la paradoxa de construir objectes artístics per a ser vistos per cecs, utilitza palangre i el nua amb la tècnica del ganxet, crea òrgans interns d’un cos d’artista i crea una armadura externa per a protegir el cos de l’artista. En altres peces com els Giròvags, s’ocupa de construir cossos i moure’ls, o nua serrells, o construeix paisatges amb objectes oposats. Totes aquestes obres no són sinó entelèquies del jo: tracta de solucionar l’equació que planteja la diferència entre el jo i el cos, i per a solucionar la igualtat suma al cos el concepte de transcendència. Jo = cos + transcendència.
L’artista es comporta llavors com un déu, com El Prometeu modern1, perquè actua com un artista, perquè es dedica a crear, a afegir als objectes/cossos el temps, la història i el coneixement; això és, afegeix transcendència als objectes.
La transcendència en Alex Francés és memòria i dol, és un camí poques vegades rectilini, un trànsit del dolor a l’oblit i del dolor al record. La malenconia és la malaltia que no existeix, és una conseqüència de l’acumulació de bilis negra en el cos, sorgeix com a anomalia d’un fluid inexistent. Però la malenconia sí que existeix i és motor; la malenconia trenca i enganxa, acompanya des del jo al cos i des del dolor a l’amor, mou el dol. La forma de moure el dol és crear objectes que són eines d’amor.
«La transcendència en Alex Francés és memòria i dol, un trànsit del dolor a l’oblit i del dolor al record»
La feina d’Alex Francés en aquests últims anys com a artista s’ha centrat a escatar, netejar, fregar, enllustrar, polir i brunyir objectes, fer-ho mitjançant processos de repetició; enganxat a la tradició oriental, s’ha dedicat a repetir un mantra de creació mitjançant el qual ha anat carregant de significació objectes que no en tenien, i que per aquest contacte amb el seu cos han rebut un ordenament sintàctic: el seu cos d’artista ha funcionat com a pila voltaica que traspassa energia vital a l’objecte per tal que aquest mantinga la seua vida pròpia.
Per a Alex, amb aquests objectes es realitza el procés d’«invocació»: portar, donar veu o presència a l’invisible. Tal com expressa ell mateix:
Per a mi, si la pràctica de l’art té a veure amb la memòria, amb el procés de dol, ho és en la mesura de recuperació, construcció o preservació d’un espai particular de dolor, que d’una banda subjecte o ordene l’angoixa per la pèrdua, i d’una altra recupere o preserve allò absent en un espai de dolor plausible, dolor que és el meu dolor, el meu tresor particular, la forma que tinc d’invocar, de recuperar de nou el que he perdut allà.
Però aquests processos, tant l’artístic com el procés de dol, escapen a tota lògica o intent de ser definits o sistematitzats; estan –funcionen– fora del temps lògic, són més aviat el producte de pegar-li voltes a aquest quelcom absent fins que es produeix l’esdeveniment o la formalització d’una imatge del dolor plausible, un espai on acudir per a rememorar alguna cosa o algú amb un nom, que sustenten un poc d’això indicible que allí, en aquest nom, es va perdre.
No existeix més solució per a la pèrdua que el record. No existeix una altra solució per al dolor més que patir-lo, invocar-lo, aconseguir modular-lo a través de la seua memòria.
1. Títol original que després va quedar com a subtítol de Frankestein, la novel·la de Mary Shelley. (Torna al text)
