Nico Munuera. Comprensió intuïtiva del color V, 2014. Acrílic sobre paper, 21 × 30 cm.
Parlar del treball i de la trajectòria de Nico Munuera (Lorca, 1974) significa parlar de variacions sobre un mateix tema. La similitud no és banal. És en termes de musicalitat que pot abordar-se l’obra de l’artista en el seu conjunt. Si l’harmonia, el contrast, el ritme, la repetició són els elements compartits per la música i la pintura en el seu intent de donar forma al món, Nico Munuera els posa a treballar en el seu profit a través de la matèria. En altres paraules, per a l’artista, la materialitat plàstica s’erigeix en el desencadenant del fet estètic. Matèria fluida, subtil i de nombrosos matisos, que s’escampa profusament per la superfície de les seues peces. A vegades, ho fa amb la serenitat d’una taca monocroma que imposa la seua llei. D’altres, la pugna de masses de desigual densitat acaba definint un tens equilibri policrom. A vegades, es condensa en alguna zona del format com en molts dels seus dibuixos. D’altres, quasi sempre en les pintures, el desborda sense miraments. A vegades, la matèria és travessada per fines retícules i la seua geometria intenta vanament contenir-les. D’altres per contra, acaben ofegant l’element gràfic fins tornar-lo quasi invisible.
Però per sota d’aquesta evident coherència estètica, s’esdevenen també algunes modulacions apreciables. Una té a veure amb la relació que estableix la matèria amb la imatge o, en altres termes, els vincles que estableix el seu treball amb la representació. Si les seues primeres sèries se situaven fàcilment sota l’advocació de l’abstracció o la no-referencialitat –camps de color era una denominació habitual en la seua descripció de llavors–, la seua obra més recent sembla establir un fèrtil i intencionat diàleg entre la pulsió pictòrica i la pulsió representativa. Conflicte que va sorgir de manera irònica en la sèrie No-flags (2008), quasi com una mena de tabula rasa («contra el referent des del referent», com ha assenyalat amb encert Juan Francisco Rueda), però que en les seues últimes sèries sembla haver trobat un principi de compromís. No obstant això, inverteix l’equació habitual de la pintura figurativa: no és el contingut pictòric el que emergeix des de la figuració, sinó la figuració el que emergeix des del contingut pictòric. Des del fons de la pintura, d’aquesta dúctil matèria plàstica que es fa i es desfà, l’àmbit pictòric esdevé imatge.
«Si les seues primeres sèries se situaven fàcilment sota l’advocació de l’abstracció o la no-referencialitat, la seua obra més recent sembla establir un fèrtil i intencionat diàleg entre la pulsió pictòrica i la pulsió representativa»
Una altra modulació important afecta la temporalitat. Si en aquells primers treballs imperava una mena de «temporalitat interna» (l’empremta deixada per l’arrossegament dels pinzells delatava la presència pretèrita d’un cos responsable del gest) últimament, i de manera explícita en Frames (2009/10, sèrie composta per fragments d’un mateix quadre disposats successivament), aquesta temporalitat sembla haver-se fet externa, desvelada i posada en funció d’un concepte eminentment fílmic: el muntatge. Pont d’unió entre aquestes dues formes d’entendre la temporalitat, pot anotar-se la seua gens menyspreable producció videogràfica. Au bord de L’aire (2011, sèrie de sis peces audiovisuals realitzades junt amb Nelo Vinuesa) il·lustra perfectament la convergència d’aquesta doble temporalitat que transcorre en la imatge i entre les imatges.
