Pasqual Gomes destaca en la plàstica valenciana contemporània des dels seus inicis acadèmics, que a poc a poc abandona per endinsar-se en una etapa reduccionista de caràcter minimalista. La introspecció el guiarà pel camí del compromís social i, així, posarà els seus pinzells al servei de moviments socials per la defensa i recuperació de la cultura del País Valencià, com ara el seu darrer treball al voltant de la figura de Vicent Andrés Estellés. La seua pintura és, doncs, fruit de la lògica escorrentia del seu pensament que es forma a peu de carrer. Una talaia privilegiada per a un escodrinyador que aglutina i sintetitza en un cromatisme geomètric que el definirà i l’ocuparà al llarg de gairebé dues dècades. Ha estat necessari, però, un llarg procés d’investigació de l’ús de materials. El paper de vidre, els esparts metàl·lics, l’oxiron, el carborúndum, les terres de cultiu o la sorra de platja i el làtex donen com a resultat una textura dúctil i mal·leable de la qual el nostre artista se sap aprofitar per a donar pas a noves formes d’expressió. Viatja de bell nou a velles sensibilitats no exemptes de confusions i perplexitats, en les quals Pasqual Gomes s’endinsa com en una voràgine que l’arrossega amb temor, però també amb entusiasme, cap a un ventall renovat de formes i colors que s’obren als seus ulls. Torna allà d’on ve, lliure de retòrica, argolles i subjugacions. Tanmateix, tot ha estat una necessitat segons la qual no s’ha d’esmicolar cap pensament.
La trajectòria de Pasqual Gomes, com la de qualsevol artista, és un tot del qual no se’n pot separar res, ja que el present no existiria sense les primeres pinzellades; sense la sorra i la terra del seu país, sense la mirada encisadora causada per les branques de les palmeres, sense la tèrbola visió dels reflexos marins ni la de la nit amb la lluna passejant-se pels terrats. Res li era aliè; ni abans ni ara. De sempre, la inquietud li agita l’ànima, i s’interroga alçant la mirada o capficant-la en el terra d’on naixen records de dibuixos i colors mentre camina pels camins de l’explorador a la recerca de noves satisfaccions. Això només serà possible fent ús dels avals que li donen la confiança de l’aventurer, la qual s’afegeix al bagatge de la seua consciència en què, com un arcà, s’amaga un dels seus valors més preats, com és la humilitat. Però també la capacitat creadora de la seua autoritat intel·lectual que no li impedeix ser proper i comprensiu, tal com ho reflecteixen la naturalesa comunicativa de la seua obra i el seu tarannà.
Per acompanyar les obres que Pasqual Gomes presenta ara i ací, em venen a la memòria unes línies que vaig escriure en el pròleg del catàleg de l’exposició que va realitzar a Gandia, allà pel 2011: «Les seues plàstiques són opcions que tria davant la visió d’un món que no és gens fàcil d’interpretar perquè, en general, hom no compta amb suficients evidències sobre les intencions dels artistes. Tanmateix, en la seua obra s’albira un diàleg que tracta de dissimular l’aferrissada dualitat que existeix entre tradició i modernitat. Dualitat en què els conceptes no s’exclouen del tot i en què hi ha la intenció de desdibuixar la línia que al mateix temps els separa i els uneix creant certa tensió que en general es troba en tot l’art compromès.»
