Paula Bonet (Vila-real, 1980) s’ha convertit en una artista molt completa i complexa. Pot col·laborar amb músics, dramaturgs, treballar en projectes publicitaris o desenvolupar una personal carrera de pintora i gravadora, obsessionada per tots els matisos del roig. En els últims anys, per aquells regatejos del destí o del continu inconformisme de la creació, Paula es va cabussar en la il·lustració. Encara que sembla una anècdota una mica sensacionalista, va fer uns cartells de cine a València i la gent se sentia tan encisada, literalment, que els arrancava i se’ls emportava a casa. En Lunwerg va publicar Qué hacer cuando en la pantalla aparece The End (2014), un llibre dibuixat sobre la memòria de l’amor i la pèrdua, el dany i el dolor, amb ecos cinematogràfics, en el qual feia els textos, intel·ligents i reveladors de parcel·les de la seua intimitat, i uns dibuixos espectaculars, esguitats de roig. El llibre pot llegir-se com una autobiografia d’instants, un inventari de records i potser una confessió, i es pot veure com un llibre d’artista que domina perfectament el retrat i l’energia dels rostres. Paula ha dit en diverses ocasions que «els rostres expliquen històries».
L’any següent, en La Galera, Paula va editar un altre volum que deixa bocabadat qualsevol: 813 és un homenatge a François Truffaut a través de tres pel·lícules: Les 400 coups, Jules et Jim i La femme d’à côté. El llibre és una anàlisi de la vida i obra del realitzador i és tot un exercici plàstic de Paula, que recrea la iconografia de les pel·lícules i crea un món seu ben particular. Paula Bonet és una dona vulnerable i forta al mateix temps, d’una sensibilitat impressionant, quasi cristal·lina, i alhora es perceben en ella la cerca, un desassossec, el turmentat misteri d’existir. S’exposa sense exhibir-se. Hi és en el que fa. I posseeix fondària i passió per la manufactura: el treball de tauler, el gust del traç, l’anhel de certs tons del negre. O la visceralitat intraduïble de la sang.
«Els rostres expliquen històries. Diuen el que l’escriptora no ha volgut escriure»
Aquesta aroma dolorosa gens fàcil de precisar torna a estar en La sed (Lunwerg, 2016), que és un viatge en companyia de moltes dones: un tractat visual de sensacions, d’ombres, d’instants, i una vindicació de criatures ferides que han batallat per la dignitat i la felicitat. Potser per això, el llibre a vegades sembla tenir un to tràgic i ombrívol. Paula torna a donar el millor de si mateixa: es llança al buit, es despulla per sorpresa i en negre, intenta pescar claredat i certeses en la tenebra i en l’abisme, i ho aconsegueix, és clar. Ha fet un llibre ambiciós, exigent, amb textos que et deixen sense alè i amb una varietat artística enlluernadora. Una exhibició de possibilitats, abraçada a la matèria i a la tècnica.
També ací els rostres expliquen històries. Diuen el que l’escriptora –Paula és pintora i escriptora– no ha volgut escriure. I alguna cosa semblant ocorre amb els seus sis retrats de dones científiques: Ada Lovelace (1815-1852) és la inventora de la màquina mecànica de calcular i la mare de la informàtica. Jane Goodall (1934) és antropòloga i primatòloga. A Margarita Salas (1938), la bioquímica asturiana de Canero, Paula Bonet li ha donat un toc expressionista i enigmàtic. Marie Curie (1867-1934) és un cas excepcional: va guanyar el Nobel de Física el 1903 i el de Química el 1911 i va ser defensora, amb la seua actitud i la seua enteresa, de la llibertat individual de la dona. Rachel Carson (1907- 1964) és l’autora d’un llibre cabdal que va avançar la importància de l’ecologia: Silent spring. I Rosalind Franklin (1920-1958) va morir abans de veure reconeguts els seus treballs sobre el DNA i les seues aportacions a la cristal·lografia. Així les ha vist Paula, a partir de la seua iconografia més coneguda en alguns casos. Amb soltesa, amb intensitat, amb matisos, amb l’exuberància i la contenció dels gestos. Amb una exhibició de registres i de complexitat plàstica. Per a ella cada retrat és capturar el tresor ocult d’un caràcter, d’una determinació o d’això tan esmunyedís i polisèmic a què anomenem ànima. Amb aquestes taques, amb la soltesa de la síntesi expressiva, amb la seua capacitat de penetració, arriba on volia: fixa un rostre que potser siga, a la seua manera, un rostre definitiu. El rostre de la ciència.
