Uiso Alemany

Si se’ns invitara a descriure resumidament –només amb unes quantes notes– la personalitat artística del pintor valencià Uiso Alemany (València, 1941), ens inclinaríem a subratllar, en primer lloc, l’intens i visceral lliurament a l’exercici radicalitzat de la pintura; també l’irrefrenable afany de conèixer, descobrir i experimentar la variada realitat del nostre món, i així mateix el seu singular perfil de bon vivant, connector irresistible de la força vital que li aflora pels porus i de l’expressivitat estètica que domina les seues manifesta­cions artístiques.

D’ací es podrien derivar, immediatament i en paral·lel, la sobreabundància operativa del seu quefer i de la seua trajectòria, la persistent i inacabable tendència a viatjar, a conèixer nous espais, costums, històries i persones, així com el sempre potentíssim desbordament de la seua vitalitat existencial, obert de continu al carpe diem. Per això, si articulem els tres paràmetres indicats, tindrem ja aclarits així mateix els tres entroncaments d’aquest trenat resultant i definitiu que ell cerca entre l’art pictòric, el món i la vida.

Deia Benedetto Croce que, en parlar d’un artista, era molt aconsellable diferenciar –encara que sense separar-les mai del tot– la seua personalitat humana i la seua personalitat artística. Bon consell, sens dubte, ja que, en el cas que ens ocupa, seria certament impossible distanciar-les –de fet fins i tot és difícil destriar-les–, atès que viure i pintar són dos verbs igualment intensos, actius i luxuriosos referits a ell. Dos verbs –pintar i viure– la transitivitat dels quals sembla, sovint, no tenir límits en el seu persistent desbordament i invasió de l’entorn.

Si la vida li facilita, en paral·lel, els temes i també la força per transmutar les seues experiències en realitats plàstiques, és, per la seua banda, l’acció de pintar la que celebra i consagra les seues apetències investigadores, no sols en el pla estètic de la resolució professional, sinó també en l’elecció i ponderació de les seues vivències imaginàries. Vivint, imagina i experimenta per a poder pintar. Pintant, enyora i desitja continuar vivint. Ut vita ars. Ut ars existentia.

De molt jove, amb pantaló curt, a mitjan dècada dels cinquanta, en aquella dura postguerra valenciana, ja inicia els seus estudis en Arts Aplicades, per després enllaçar amb l’Escola de Belles Arts. Era, sens dubte, la manera d’assegurar la incorporació de l’ofici i la transpiració de l’esforç, entrant en contacte amb aquella història d’una ensenyança rígida i inflexible en la seua tradició. És d’aquest rerefons formatiu d’on afloraran tant el saber fer com l’inconformisme, tant la somatització de la techne (mà i cervell, mirada i imaginació) com la cerca d’altres horitzons. La qual cosa és el mateix que dir: altres formes de veure i de sentir, altres maneres de representar i de concebre.

Els seus viatges continus i residències variades arriben fins avui mateix. Cada desplaçament, una sèrie artística. Cada vivència, una obra. I a l’inrevés. Sense deixar mai d’anar més enllà de les fronteres dels gèneres pictòrics, saltant del dibuix a la pintura, més enllà dels límits entre les arts, accions i happenings, bidimensionalitats i escenografies.

Tal és Uiso Alemany, contaminant i híbrid en les seues propostes pictòriques, obert i vital en les seues aventures existencials. Al capdavall, es tracta de no admetre fronteres entre la biografia artística i la biografia personal.

Romà de la Calle. Catedràtic de Filosofia. Director de l’Institut Universitari de Creativitat i Innovació Educativa de la Universitat de València.
© Mètode 69, Primavera 2011.

«Del rerefons formatiu de Uiso Alemany afloraran tant el saber fer com l’inconformisme, tant la somatització de la ‘techne’ com la cerca d’altres horitzons»