Entrevista a Anna Veiga

Anna Veiga és coneguda per ser pionera en el camp de la reproducció in vitro a casa nostra. Ella va ser la «mare» científica del primer bebè proveta a Espanya el 1984. Una vida professional plena de dedicació i d’èxits al llarg de la qual la doctora Veiga no ha cessat en el seu interès per investigar noves tècniques als laboratoris. En l’actualitat, s’enfronta al repte de crear terà-pies per a malalties que avui dia són incurables a la nostra societat.

Però el treball de la científica Anna Veiga ha tingut, per damunt de tot, una gran repercussió en la vida de les dones: els ha ofert l’oportunitat de contemplar la seua maternitat des d’una perspectiva distinta. Per això, en un monogràfic dedicat al paper de la dona en el món científic i acadèmic, però també al paper de la ciència com a condicionant del rol femení, el seu punt de vista és doblement valuós.

A vegades un mateix s’ha d’anar obrint portes. És inevitable quan s’és pioner, com ha estat el cas de la doctora Anna Veiga (Barcelona, 1956). «Sempre busco la manera d’aprendre i formar-me», ens explica. «Sempre m’ha cridat l’atenció aprendre coses noves.»

«No només en ciència, sinó que en tots els àmbits professionals Les dones ens hem guanyat el fet d’ocupar determinades posicions. No crec que ens hi posin de manera obligatòria o artificial»

Es trobava, sens dubte, en el moment idoni i al lloc adequat quan l’any 1982 li van proposar que dirigís el laboratori de fecundació in vitro de l’Institut Dexeus. Era un repte amb el qual no hagués pogut ni somiar quan va acabar la carrera de biologia. L’experiència va ser un èxit, vist que dos anys més tard van aconseguir el primer naixement per fecundació in vitro realitzat a Espanya. Els pares van anomenar la criatura Victòria Anna en el seu honor, en reconeixement a la seva tenacitat i dedicació. Ara els procediments i els equips es troben estandarditzats, però en aquells moments tot estava per fer. Es tractà d’una proesa.

La història d’aquesta fita l’explica en el llibre autobiogràfic El miracle de la vida (La Magrana, 2011). Relata els 25 anys –fins el 2004– en què va ser directora del laboratori. I també explica la coherent evolució dels seus interessos cap a la recerca amb cèl·lules mare. Ja no es tracta de crear vida, sinó que sigui una vida que valgui la pena viure el màxim de temps possible. El nou repte és crear teràpies per a malalties ara per ara incurables i devastadores.

En l’actualitat continua vinculada a l’Institut Dexeus com a directora científica del Servei de Medicina de la Reproducció, treball que compagina amb la tasca –al privilegiat espai a la vora del mar del Parc de Recerca Biomèdica de Barcelona– com a directora del Banc de Línies Cel·lulars del Centre de Medicina Regenerativa. També presideix l’European Society for Human Reproduction and Embryology (ESHRE).

Foto: Jordi Play

En l’entrevista, que té lloc al seu mateix despatx, volem conèixer la seva opinió sobre les repercussions que les seves investigacions han tingut per a les dones. També ens interessem per la fecundació in vitro, en tant que es tracta d’una tècnica que obliga a replantejar-nos el que entenem per ésser humà. Ens força, en definitiva, a confrontar-nos amb la nostra estricta i inexcusable condició biològica.

Les tècniques de fecundació in vitro han modificat d’alguna manera el rol social de les dones?

Els han donat sobretot llibertat. Igual com en el seu moment l’anticoncepció –especialment els anticonceptius orals– els va donar la llibertat de decidir quan no volien quedar-se embarassades, les tècniques de reproducció assistida també els donen la llibertat de poder decidir quan es poden quedar embarassades. I en els casos de problemes de fertilitat, han permès l’accés a una gestació. La dona disposa d’un ventall de possibilitats terapèutiques per tal de decidir quan i com vol tenir fills.

En l’actualitat treballa al Parc de Recerca Biomèdica. Hi apliquen alguna mena de quotes femenines? Què pensa de la política de quotes en general?

Penso que les dones ens hem guanyat el fet d’ocupar determinades posicions. No penso que ens hi posin de manera obligatòria o artificial. No només en ciència, sinó que en tots els àmbits professionals les dones han arribat a assolir nivells similars als homes. Per altra banda, hi ha moltes dones que trien formacions biomèdiques. Per tant no cal fer quotes perquè hi ha una demanda de places de dones amb forma­cions excel·lents. Probablement en aquests moments la política de quotes és encara necessària, però a mi m’agradaria que això acabés desapareixent. Penso que som molt a prop d’aconseguir que les dones es trobin en el mercat laboral en igualtat de condicions que els homes. Aquestes quotes passaran a ser història.

«No podem considerar que un embrió és una persona. És un projecte de persona. Només parlem de persones quan s’ha produït el naixement»

I en càrrecs de responsabilitat?

En l’actualitat, és evident que les dones ocupen posicions intermèdies clarament i sense cap tipus de problema. Costa més arribar a posicions més altes en la jerarquia, probablement per un desfasament quant a la formació que encara anem arrossegant, però probablement aquest desfasament acabarà desapareixent i ens trobarem en igualtat de condicions.

Es va trobar amb alguna dificultat a l’hora de triar els estudis pel fet de ser dona?

Vaig estudiar biologia perquè m’interessava la vida en general sense entrar en més especificitats. A l’hora de triar els estudis no va haver-hi absolutament cap problema pel fet que jo volgués estudiar biologia, tot i que a casa meva no hi havia antecedents de ningú de la branca de la medicina o la biologia. Els meus pares van respectar en tot moment la meva decisió.

I a la Universitat?

En aquesta branca d’estudis hi ha moltes dones, i ja érem majoria les que estudiàvem biologia.

Com es pot combinar la maternitat amb una carrera professional [en el seu llibre, Anna Veiga explica que és mare d’un fill anomenat Ian]?

La maternitat en alguns casos pot dificultar que una dona pugui assolir determinats objectius professionals. És una tria personal, però que les dones s’han de plantejar. A les dones encara ens costa compatibilitzar el vessant de la família i el vessant professional, però això ve provocat bàsicament perquè la nostra dedicació a la família i a l’educació dels fills ha de ser superior a la de les nostres parelles. En el moment en què això s’iguali no caldrà que ningú hagi de fer una tria. El temps es repartirà de manera igualitària. No hem arribat encara a aquesta situació, però anem pel bon camí per arribar-hi. La frase aquesta «el meu marit m’ajuda molt» realment em rebel·la i em fa pensar que encara no hem arribat on hauríem d’arribar. Es tracta de compartir tasques que són comunes a la parella.

En el títol del seu llibre es qualifica la vida de miracle, però la ciència sembla que s’hauria de caracteritzar per desmitificar la naturalesa.

Absolutament. El títol el vam estar pensant molt. Pot semblar estrany que una persona dedicada a la ciència parli de miracles. En tot cas, ja sabem que no és un miracle, i que no hi ha res deixat a l’acció divina, sinó que és el pur esdeveniment de la creació de la vida. Amb aquest títol he volgut mostrar l’admiració o la fascinació davant d’un món com aquest, el de la creació de la vida.

La primera concepció amb el mètode de la fecundació in vitro va tenir lloc en una institució privada. Va ser un factor rellevant?

Penso que aquest factor va permetre que ens fos més fàcil realitzar la feina. Segurament tot va anar més de pressa del que possiblement hagués anat en un altre tipus d’institució. En tot cas estem parlant de l’Institut Dexeus dels anys vuitanta, un centre que era molt avançat i amb moltes ganes d’innovar i d’aportar noves metodologies –una línia que en l’actualitat no ha abandonat–. El projecte ens va entusiasmar de bona entrada i vam tenir l’habilitat de poder-lo dur a terme al més ràpidament possible. Eren moments innovadors. Es van posar en marxa, per exemple, els primers transplantaments de ronyó, o metodologies de cirurgia cardíaca. S’estaven obrint portes i escenaris que després s’han consolidat i ara són pura rutina. Alguns vam tenir la sort de poder contribuir en aquests camps.

En un passatge, explica que en el microscopi ha vist embrions que després es converteixen en «criatures plenes de vida i bellesa». Quin és el criteri per a distingir entre un embrió que es pot usar per a la investigació i una criatura que s’ha de respectar?

Hi ha una gran diferència. El que no podem fer és considerar que un embrió és una persona. És un projecte de persona. Només parlem de persones quan s’ha produït el naixement. Així ho considero jo i altres científics i investigadors. Això no vol dir que no haguem de tenir un respecte enorme per l’embrió, però fer-hi recerca ens obre unes possibilitats terapèutiques immenses. En tot cas no podem parlar de dues coses similars perquè no ho són. Finalment són els pares els qui decideixen si volen donar embrions o un fetus de resultes d’un avortament per poder fer recerca. Aquesta decisió reporta uns avantatges innegables per a tota la comunitat.

Foto: Jordi Play

Segons el filòsof Peter Singer, només es pot parlar d’ésser humà quan l’organisme ja ha desenvolupat totes les facultats mentals, i per tant fins als sis anys. Abans d’aquesta edat, els grans simis, per exemple, poden tenir un grau de consciència més desenvolupat. Al final, aquesta línia sembla més una convenció que no pas una altra cosa.

Pot haver-hi criteris molt diferents, però la línia dominant és donar una consideració diferent a un embrió i un fetus que a un nadó. Això s’aplica gairebé a tot el món. Si volem aprofitar un material que les parelles que s’estan intentant reproduir posen a l’abast de la ciència per mirar d’entendre processos, benvingut sigui. I de fet, el que jo pensi pot tenir més o menys importància, però el que és important és la legislació. Jo l’únic que puc fer és complir la llei, i el que em diu la llei del meu país és que es pot fer recerca amb embrions i amb fetus. Sempre que hi hagi un consentiment informat, que el projecte de recerca hagi passat per un comitè d’ètica que hagi aprovat el procediment, i sempre que l’estructura central –en aquest cas l’Institut de Salut Carlos III– hagi donat el vistiplau a aquest tipus de recerca.

Però el que vostè pensa sí que és rellevant, considerant la posició que ocupa.

Ho és, però la meva opinió ha de ser rellevant com a tècnica. El que puc transmetre és la utilitat que pot arribar a tenir fer recerca amb embrions. Però l’opinió se l’ha de fer cadascú, no pot ser induïda pel que pensem persones que treballem en aquest camp. Imaginem-nos que jo fos una persona molt conservadora i que no em semblés bé utilitzar embrions humans per a fer recerca. Evidentment el meu missatge podria reflectir aquesta idea. Però pensi el que pensi, el que he de fer és transmetre de manera molt neutra per què és bo o és dolent fer recerca amb embrions.

«La maternitat en alguns casos pot dificultar que una dona pugui assolir determinats objectius professionals. És una tria personal, però que les dones s’han de plantejar»

Aleshores en últim terme aquesta decisió final ha de ser social i política.

Absolutament. Qui fa les lleis són els governs. En el nostre país tenim dues lleis molt progressistes. Una del 2006 i una altra del 2007. La del 2006 és una llei de reproducció assistida. És una llei proposada pel grup socialista que obre la porta a qualsevol tipus de metodologia que permeti a les parelles tenir criatures. I la llei de biomedicina també es va promulgar en un moment en què es va pensar que era molt important fer recerca amb embrions i ens capacitava per a fer recerca per a posar-nos a l’alçada d’altres països d’Europa.

En l’actualitat investiga amb cèl·lules mare.

Treballem en diferents línies de recerca. Primer vam començar treballant amb cèl·lules mare em­brionàries, procedents d’embrions donats per parelles de reproducció assistida, i ara treballem amb aquestes cèl·lules i amb d’altres que tenen la capacitat de convertir-se en qualsevol tipus cel·lular. L’objectiu final és aconseguir, amb aquestes cèl·lules, fer teràpia. Potser no ho aconseguirem en un futur immediat, però treballem en aquesta línia.

Sobre les cèl·lules mare es van crear moltes expectatives.

Cal ser prudent. És un camp de recerca que obrirà –i està obrint– moltes portes a coneixements de temes on teníem forats importants. No podem afirmar que en un futur molt proper estarem curant malalties incurables, però és realment probable que canviï l’escenari pel que fa a les teràpies. Això no passarà d’un dia per l’altre. S’ha de treballar molt, s’ha de fer molta recerca. Recerca preclínica amb animals, i experimentant diferents tipus de models que ens condueixin a l’experimentació clínica. Però sobretot hem de ser prudents abans de crear expectatives en grups de pacients que estan en situacions límit i són vulnerables. Les persones amb problemes greus i malalties degeneratives han de tenir accés a tota la informació, però no se’ls pot prometre coses que no serem capaços d’acomplir.

Des de posicions humanistes i també religioses a vegades s’ha criticat les teràpies genètiques amb l’acusació d’instrumentalitzar l’ésser humà.

El nostre propòsit és curar l’ésser humà de malalties. Si podem ajudar a fer que una persona que pateix una malaltia genètica visqui millor, aquest és un objectiu lloable. Això no és eugenisme, sinó que parlem de millorar la qualitat de vida de les persones. I jo no conec ningú que realment pensi que això sigui perjudicial. El que és evident és que ho hem de reflexionar entre tots i la societat s’ha de plantejar aquests temes. Tots vivim més anys, l’esperança de vida ha augmentat de manera impressionant, i per aquest motiu apareixen malalties que abans no existien, ja que mo­rien abans i no les podien patir. Arribar a determinades edats en condicions realment dolentes, per a mi té un sentit bastant limitat. Seria ideal viure molts anys però en bones condicions. En cas contrari, no val la pena.

En quines línies d’investigació en concret treballeu al Centre de Medicina Regenerativa?

Treballem amb cèl·lules cardíaques, amb cèl·lules de la retina, amb problemes de degeneració macular. La retina, el cor, el ronyó, són alguns dels òrgans dels quals ens ocupem.

I què somia aconseguir des de la seva posició actual?

La idea final és poder fer teràpia amb cèl·lules mare. Aconseguir domesticar aquestes cèl·lules en el laboratori i usar-les en persones que pateixen una malaltia degenerativa. Si no podem curar-les, almenys hem d’intentar pal·liar els símptomes de la malaltia i millorar la qualitat de vida.