Els paisatges que ens envolten, siguen urbans o rurals, agrícoles o naturals, alberguen una enorme diversitat de plantes. Infinitat d’herbes, matolls, arbustos i arbres que, segons el nostre interès o el seu propi atractiu, ens resulten més o menys coneguts, més o menys familiars. Entre tota aquesta multitud de formes, colors i olors, qui no reconeix una olivera? Pocs arbres rebrien la mateixa resposta, però aquest és un cas singular per moltes i molt variades raons. Per poc que ens hi fixem, en trobarem pertot arreu, en jardins públics i privats, a les places dels pobles i les ciutats, als enjardinaments de carreteres i polígons industrials, com si necessitàrem de la seua proximitat. Els més de 300 milions d’oliveres que es calcula que creixen a la península Ibèrica semblen corroborar aquesta afirmació. De fet, l’olivera ha estat distingida des d’antic amb un simbolisme propi que ultrapassa els seus valors productius, per convertir-se en part destacada de la història de tots els pobles de la Mediterrània.
Simón Fos
L’origen de l’olivera
Els grecs li atribuïren un origen mitològic, una creació de la deessa Atenea per un oferiment de Zeus com a recompensa per aconseguir la ciutat d’Atenes, però el seu veritable origen es remunta molt més enrere. Les primeres evidències fòssils, datades al plistocè inferior, amb uns dos milions d’anys d’antiguitat, situen el seu parent silvestre en una zona entre Armènia i el Turkistan; a la península Ibèrica, les restes més antigues pertanyen al final d’aquest mateix període, al voltant del milió d’anys. Els estudis paleopol·linològics desenvolupats a la Gran Dolina, al conegut jaciment d’Atapuerca, ens parlen d’una vegetació molt semblant a l’actual, on l’olivera silvestre o ullastre s’integrava en els bosquets escleròfils de caràcter mediterrani amb alzines, galers, coscolls, aladerns, llentiscles, brucs i estepes. Durant tot aquest període el clima es troba caracteritzat per les glaciacions i la vegetació dominada per grans extensions de coníferes. En aquesta situació, els boscos planifolis amb elements mediterranis apareixien de manera dispersa i molt localitzada, en enclavaments on les condicions resultaven adequades per a la supervivència. En els episodis càlids s’expandien i retrocedien amb la caiguda de les temperatures. A més d’aquestes evidències pol·líniques, la resta de fòssils d’olivera no superen els 60.000 anys, com les fulles trobades en les laves de les illes gregues de Santorí i de Nisroys o els carbons localitzats a Palestina en jaciments del paleolític mitjà, amb 43.000 anys d’antiguitat.
Simón Fos
En qualsevol cas, la història que més ens interessa té un començament més recent, tan sols uns 6.000 anys enrere. Durant el neolític, a Palestina, l’ullastre (Olea europaea subsp. sylvestris) va ser domesticat per iniciar el seu llarg camí, fins convertir-se en un dels conreus llenyosos més estesos per tota la conca mediterrània i, és clar, també al nostre país i, fins i tot, arribar a la resta de continents. Perquè l’olivera (O. europaea subsp. europaea) és, com la seua denominació llatina indica, el parent conreat d’aquest poblador natural dels nostres boscos, màquies i garrigues. Encara que el procés de domesticació començara en aquestes dates, hi ha indicis més antics que suggereixen una extracció molt rudimentària d’oli d’ullastre a Síria i Palestina en el desè mil·lenni abans de Crist. Segurament, aquests aprofitaments primerencs tingueren una clara influència en les decisions que conduïren a traslladar-lo als camps de cultiu, per millorar la quantitat i qualitat dels productes obtinguts.
«L’olivera és, potser, l’arbre fruiter que més anys viu en explotació, ja que pot arribar fàcilment a edats pluricentenàries»
Des d’aquestes terres inicia la seua travessia cap a Occident. Primer a Grècia i Creta, on aquest cultiu va fer-se molt abundant al segle XVI aC; després a Egipte i a totes les riberes de la Mediterrània. Els mercaders fenicis, que comerciaven per tot el litoral del Mare Nostrum, són els principals responsables de l’extensió del cultiu i també de l’arribada a Espanya de l’olivera, on les cultures ibèriques s’encarregaren d’empeltar-les en ullastres. El jaciment del Castellet de Castelló, corresponent a l’edat de bronze, alberga els indicis més antics d’olivera al País Valencià. Els romans i els àrabs ampliaren extraordinàriament les superfícies dels oliverars, per configurar els seus paisatges característics, els nostres paisatges.
Les olives són drupes, mot que en llatí significa precisament “oliva que comença a madurar”, carnoses i carregades de grasses monoinsaturades per fora i amb el característic pinyol a l’interior. La grandària i la coloració varia molt d’unes varietats a altres, com també el color i el sabor de l’oli que atresoren. / Valentín Rodríguez
Característiques botàniques: la família de l’olivera i de l’ullastre
L’olivera i l’ullastre, també anomenat olivera borda (olivastro o acebuche, en castellà), pertanyen a la família de les oleàcies (Oleaceae), ordre dels escrofularials, de distribució quasi cosmopolita que s’estén per les regions temperades i tropicals de tot el planeta, però amb dos centres principals de biodiversitat: sud-est asiàtic i Australàsia. Es tracta d’una família de grandària mitjana, amb 29 gèneres i unes 600 espècies, i molt d’interès per a l’home perquè, a més dels nostres protagonistes i els seus congèneres (Olea reuneix unes vint espècies diferents), també inclou nombrosos representants molt utilitzats en jardineria, com els gessamins (Jasminum), les oliveretes (Ligustrum), el lilà (Syringa vulgaris) i els freixes (Fraxinus), aquests últims molt apreciats també per la fusta, dura i elàstica. Amb l’excepció del lilà, originari de la Mediterrània oriental, tots els altres gèneres tenen representants autòctons que enriqueixen les formacions vegetals que habiten a les nostres muntanyes i les riberes dels nostres rius. També pertanyen a aquesta família els aladerns (Phillyrea), arbustos perennifolis freqüents als boscos i les màquies mediterrànies.
V. Rodríguez
L’olivera és un arbre perennifoli i de molt llarga vida, que pot arribar als 30 metres d’alçària, encara que, amb les podes de formació i les de regeneració per a l’aprofitament agrícola, habitualment no supera els 7 metres. Està proveït d’un sistema radicular extens i disposat superficialment, que ocupa molts metres més enllà de la projecció de la copa. En la zona d’unió del tronc i l’arrel es forma una protuberància que, amb el pas del temps, constitueix la soca, una mena de gran plataforma sobre la qual s’alça el tronc. Aquesta estructura pot generar, de manera indefinida, noves arrels i rebrolls, que possibiliten la supervivència de l’arbre en cas de patir qualsevol incidència dramàtica. Aquesta capacitat, heretada de l’ullastre, degué inspirar Sòfocles quan el va denominar «l’arbre invencible, que renaix d’ell mateix». El tronc dels arbres joves és recte i circular, amb l’escorça llisa de color gris cendra, però amb el creixement en grossària i la intervenció humana, adquireixen formes retortes i irregulars, amb ferides i cavitats, que els imprimeixen un caràcter propi i una atraient força expressiva, especialment fascinadora en els exemplars monumentals. Els troncs d’aquests silenciosos testimonis de la història poden arribar, i fins i tot superar, els 12 metres de perímetre a l’alçada del pit, amb soques que poden fer més de 25 metres.
«L’olivera pot arribar als 30 metres d’alçària, encara que, amb les podes de formació i les de regeneració per a l’aprofitament agrícola, habitualment no supera els 7 metres»
La copa, des de tènue a compacta, pot presentar coloracions molt variables, que van des del verd fosc fins al blanc argentat. Les fulles son coriàcies, senceres, oposades i, en general, lanceolades, encara que tant la morfologia com les dimensions foliars canvien d’unes varietats a altres: poden ser ovals, oblongues o gairebé linears, d’uns 3 a 8 centímetres de llargària i d’1 a 2,5 d’amplària. Per l’anvers són brillants i de color verd blavenc a gris verdós i, pel revés, blanques o argentades, cobertes de petites esquames densament disposades, que reflecteixen la llum, evitant el sobreescalfament i la transpiració excessiva. És a dir, les fulles de l’olivera mostren un conjunt de caràcters que evidencien la seua adaptació a les condicions de sequera que imposa el clima mediterrani, tan exigent per als seus habitants vegetals.
Les flors, blanques, petites i hermafrodites, agrupades en ramells laterals, llargs i flexibles, s’obren a la primavera. Aquest moment és prou desagradable per a les moltes persones que pateixen la pol·linosi de l’olivera, perquè aquest és un dels pol·lens més al·lergogens entre els estudiats a la península Ibèrica. El fruit és una drupa, mot que en llatí significa precisament “oliva que comença a madurar”, carnosa per fora i amb un os a l’interior. La grandària de les olives és molt variable segons les varietats i, en general oscil·la entre 1 i 4 centímetres. La coloració va enfosquint-se durant la maduració: des del verd suau inicial fins al negre, passant per tons violacis o rogencs. Aquests fruits madurs, que seran collits cap al final de la tardor o principi de l’hivern, ofereixen les més valuoses propietats dietètiques i organolèptiques i tresoregen el producte més apreciat: l’oli, extret a l’almàssera per mòlta de les olives en el molí d’oli o trull, fins obtindre una pasta fina que, replegada en cofins d’espart, serà premsada per fer fluir l’or líquid.
«No massa anys arrere, molts pobles gaudien d’exemplars mil·lenaris als seus camps: ara resulta quasi impossible»
L’ullastre, amplament distribuït per les zones més càlides de la regió mediterrània, no assoleix la grandària ni la longevitat de les oliveres. De fet, en estat silvestre no ultrapassen la talla arbustiva, encara que poden fer fins a 4 o 5 metres d’alçària; alguns exemplars poden arribar als 10 metres en els ullastrars arboris de les províncies de Cadis i Huelva. També es diferencia del parent conreat perquè té les branques inferiors espinescents, les fulles més curtes, amb forma el·líptica, i els fruits més petits. Precisament, el procés de selecció que l’home ha practicat ha estat dirigit cap a l’obtenció d’exemplars sense branques punxoses, que produïren fruits més grossos i de més qualitat alimentària.
Simón Fos
Unes pinzellades ecològiques
Al mateix temps que es milloraven les característiques productives, la rendibilitat de les collites i la demanda creixent exigia l’expansió dels oliverars cap a terres més elevades i més interiors. Per abandonar la bonança de les àrees costaneres era necessari incrementar l’escassa resistència de l’ullastre a les baixes temperatures i, especialment, la seua extraordinària sensibilitat a les gelades. De fet, aquesta és una planta molt termòfila que, junt amb el margalló (Chamaerops humilis) i l’arrià (Osyris quadripartita), és utilitzada com a bioindicadora pels botànics i els ecòlegs vegetals per a establir els límits dels territoris amb absència quasi total de gelades. Per la seua part, l’olivera manté les preferències per condicions càlides i poc contrastades, però durant l’hivern és capaç de resistir temperatures de –10º C sense patir danys; a la tardor i a la primavera només suporta mínimes de –5ºC. Aquestes limitacions tèrmiques determinen la distribució d’ambdós parents, encara que les seues àrees naturals es troben molt transformades per cultius agrícoles ancestrals i per la pressió urbanística que pateixen en els darrers anys. De fet, l’ullastre, considerat com una espècie pròpia dels boscos i les màquies mediterrànies, queda ara refugiat als matollars degradats, en formacions molt obertes i pedregoses, aprofitant escletxes i sòls pobres i esquelètics. Per fortuna, la notable plasticitat del seu sistema radicular li permet adaptar-se a condicions edàfiques molt diferents i sobreviure en situacions tan limitants.
Els productes de l’olivera
«L’olivera ha estat distingida des d’antic amb un simbolisme propi que ultrapassa els seus valors productius, per convertir-se en part destacada de la història de tots els pobles de la Mediterrània»
Poques espècies conreades han estat i continuen essent tan generoses amb els homes com l’olivera: ofereix aliment, en forma d’oli i d’olives de taula, elements curatius, combustible per a foc i llum, fullatge per al ramat i una fusta d’alta qualitat –dura, d’elevada densitat i resistent a la descomposició–. Aquestes característiques han permès una destinació molt diversificada; s’ha fet servir per a la construcció, l’ebenisteria, la torneria, l’artesania i l’escultura; a més, és una fusta molt preada per a fer carbó i com a llenya per a escalfar-se. També és font de salut, no sols per les propietats que s’atribueixen a l’oli per evitar malalties cardiovasculars o per retardar l’envelliment, entre altres: les fulles també són consumides en infusió per a rebaixar la pressió arterial i, en decoccions, ajuden a combatre els episodis febrils.
A més, l’olivera i els oliverars ofereixen unes possibilitats molt necessàries, i al temps demandades, per a la pervivència d’un món rural que, a poc a poc, va quedant-se despoblat per envelliment de la població i per l’escassa disponibilitat de recursos econòmics. Aquests arbres i els seus paisatges, convertits en motius d’interès educatiu, cultural, social i econòmic, poden contribuir al desenvolupament i el benestar dels pobles i els pobladors de les terres d’interior, i a la revaloració dels seus espais culturals i naturals. Aquests al·licients obren moltes possibilitats, però per a complir aquesta funció han de romandre al seu lloc natural.
Simón Fos
Arbres monumentals: La problemàtica de l’espoli
L’olivera gaudeix d’una gran longevitat: és, potser, l’arbre fruiter que més anys viu en explotació, ja que pot arribar fàcilment a edats pluricentenàries, i no és rar trobar-ne exemplars que passen el mil·lenni. Són autèntics monuments vius, majestuosos, únics i insubstituïbles, un patrimoni que té sentit al seu emplaçament secular, mantenint les activitats que han anat modelant-lo en el temps, per exalçar els seus valors culturals i el seu testimoni històric, aspectes que no tenen cap relació amb qüestions econòmiques. Però, la realitat és que els nostres pobles s’han anat despoblant d’oliveres, expulsades dels sòls més fèrtils per cultius més rendibles o per pèrdua de rendibilitat i transformació del seu espai en terres de regadiu. No massa anys arrere, molts pobles gaudien d’exemplars mil·lenaris als seus camps: ara resulta quasi impossible. No es disposa d’un inventari real i complet de les oliveres més velles i emblemàtiques del País Valencià, encara que les dades parcials indiquen que, només a les zones de major extensió de l’oliverar, poden superar-se els dos centenars d’exemplars amb la qualificació de monumentals. La permanència d’aquests arbres exigeix mesures urgents basades en investigacions específiques que determinen les accions que reclamen l’arbre i el seu entorn, proporcionar-los l’atenció econòmica i científica que mereixen i compensar els propietaris per la tasca desenvolupada i per la conservació futura. En cas contrari, els preus elevats que assoleixen aquests arbres centenaris seran molt més atractius per als camperols que tots els esforços consumits i tots els records emmagatzemats durant generacions. Així, la problemàtica d’aquest comerç conegut i criticat, però al mateix temps permès, acabarà convertint aquest patrimoni botànic i cultural, que forma part de la nostra història, en possessions destinades al gaudi particular. El marc legal imprescindible per aturar l’espoli que pateixen les velles oliveres arribà el passat més d’octubre a les Corts Valencianes amb la Llei de Patrimoni Arbori Monumental de la Comunitat Valenciana. Esperem que l’entrada en vigor d’aquesta norma servesca realment per a garantir la protecció, difusió i millora de les oliveres: que servesca per a assegurar el seu futur.
Passat, present i futur de l’olivera i l’oliverar a terres castellonenques: un viatge il·lustrat pel món de l’arbre emblemàtic Olivos de Castellón. Paisaje y cultura Nombroses espècies vegetals han estat domesticades des dels inicis de l’agricultura per consolidar una producció regular i diversificada d’aliments. Algunes, a més, oferiren collites tan valuoses que ultrapassaren el simple caràcter productiu i s’integraren a la vida i la cultura dels pobles per esdevindre emblemàtiques. A la Mediterrània, l’olivera és l’arbre que millor exemplifica aquest procés singular. Així, quan s’examina la simbologia i la història de qualsevol de les cultures riberenques, la trobem destacada amb una forta significació, fins al punt de ser distingit com l’arbre característic, el més representatiu entre les batejades com a espècies mediterrànies. Aquesta realitat que reconeixem sens dubte, té les arrels a la Mediterrània oriental, on fa prop de sis mil anys l’ullastre, el parent silvestre de l’olivera, va ser domesticat, conreat, seleccionat, adorat i estès fins arribar a les nostres terres amb els mercaders fenicis. Però… aquesta és una llarga història amb nombrosos escenaris i protagonistes; una història apassionant que, no sols pel fet de ser nostra, val la pena conèixer. Precisament això és el que ens proposa aquest llibre: un recorregut minuciós i profund pel món del arbre i dels seus paisatges, des de les primeres evidències del seu cultiu fins al naixement del mite, des de l’esplendor d’altres temps fins a la seua realitat present, amb problemes d’abandó,transformació i espoli. També la diversitat i qualitat dels productes que amb generositat continua oferint reben la merescuda atenció, encara que el protagonisme principal recau, lògicament, sobre el producte més valuós, l’anomenat or líquid: l’oli. El capítol que es dedica al suc de les olives ens submergeix en una història que gira des d’antic al seu voltant. S’han creat eines i màquines específiques per a extraure’l, recipients per a comercialitzar-lo i conservar-lo i utensilis per a usar-lo com a combustible i com a aliment. Perquè l’oli també té la seua pròpia cultura, un saber popular que ens parla de propietats medicinals, de tradicions arrelades, de cuina casolana i elaborada gastronomia. Per tant, aquesta obra ens ofereix tota una aventura que supera el límits geogràfics que podrien suposar-se en el títol, per endinsar-se en una travessia històrica que recorre totes les riberes de la Mediterrània. Només en els aspectes més concrets, aquells relacionats amb les zones productores, les varietats cultivades o les problemàtiques locals, els autors es limiten a les terres castellonenques; sense oblidar de presentar-nos els exemplars monumentals més destacats de la província. Aquests tresors del nostre patrimoni agrícola, cultural i, evidentment, botànic reben el reconeixement merescut, que pot fer-se extensiu a les generacions de llauradors que amb tanta cura han anat treballant la terra i el ramatge per convertir-los en ancians mil·lenaris amb troncs que poden superar el 12 metres de perímetre. A més, s’inclouen apartats específics per a explicar les tasques per tenir-ne cura i les conseqüències del maltractament, sense oblidar la presentació de normes per a la visita d’aquests museus a l’aire lliure. La claredat i senzillesa de la narració conviden a la lectura; els descobriments que amaga cada pàgina empenyen a continuar i, a més, les vora dues-centes fotografies que il·lustren tot aquest viatge ens descobreixen la bellesa i majestuositat dels arbres de mides inabastables, retorçuts en formes impossibles; ens mostren els oliverars argentats com a element bàsic del paisatge castellonenc i els treballs dels camperols per al manteniment i la collita. Un treball fotogràfic que no sols il·lustra continguts, que complementa la paraula escrita i dóna personalitat a un llibre que satisfà plenament el desig de conèixer l’extens, heterogeni i interessant món de l’olivera, en tots els sentits. |
[/vc_column_text][/vc_column][/vc_row]
Moltes oliveres monumentals són arrancades del seu emplaçament natural per a ser trasplantades als enjardinaments dels polígons industrials i carreteres. En aquest procés les oliveres pateixen gravíssims danys, amb mutilació de les arrels i poda severa de les branques principals, per això moltes no sobreviuen; les que ho aconsegueixen, necessiten molts anys per a reconstruir la seua copa. Mentrestant són ridiculitzades amb podes que, potser, persegueixen un objectiu estètic. / Simón Fos
Tant les fulles de l’olivera com les de l’ullastre estan protegides per una grossa cutícula que les fa brillants; la coloració de l’anvers i la pilositat del revés són molt semblants i mostren les mateixes variacions. Les diferències es troben en la morfologia i, sobretot, en la grandària. / Simón Fos
Les velles oliveres centenàries i mil·lenàries, amb la bellesa dels seus troncs retorçuts i contrafets, ferits i foradats, constitueixen un patrimoni natural que hauria de rebre la merescuda atenció econòmica i científica per assegurar la seua pervivència futura, com si de peces úniques de museu es tractara. / Simón Fos
Barranco, D., Fernández-Escobar, R. i L. Rallo, 2004. El cultivo del olivo. Ediciones Mundi-Prensa. Madrid.
Camarasa, J. M., Ferrés, L. i C. Junyent, 1993. «L’aprofitament dels recursos vegetals». In FOLCH, R. (dir.): Biosfera, vol. 5, Mediterrànies: 214-283. Enciclopèdia Catalana, SA. Barcelona.
Costa, M.,1999. La vegetación y el paisaje en las tierras valencianas. Ed. Rueda. València.
López González, G., 2001. Los árboles y arbustos de la Península Ibérica e Islas Baleares. Ediciones Mundi-Prensa. Madrid.
Mercé, P., Gonell, F., Moya, B., Oliver, A. i F. Olucha, 2005. Olivos de Castellón. Paisaje y Cultura. Diputació de Castelló. Castelló de la Plana.
Mesa, S i A. Delgado, 1995. «El olivo. El árbol del Mediterráneo», Quercus, 116: 27-35.
Muñoz, C. et al., 2004, Olivos monumentales de España. Mundi-Prensa Libros, SA. Madrid.
