Automatització i robòtica per al benestar social

Les tecnologies de robòtica i automatització i intel·ligència artificial tenen un immens potencial per a afrontar molts dels reptes socials inclosos en els objectius de desenvolupament sostenible de l’Agenda 2030 de l’Organització de les Nacions Unides. Tenen el potencial no només d’augmentar el nivell de vida en els països desenvolupats, sinó també d’incrementar la qualitat de vida del que es coneix com a «sud global». Aquest article discuteix els reptes subjacents i les qüestions de política tecnològica relacionades amb la implantació de tecnologies emergents en economies desenvolupades o en desenvolupament. S’exposen diversos exemples i implementacions realitzades en col·laboració amb membres d’organitzacions humanitàries, investigadors i desenvolupadors, i organitzacions professionals de tot el món.

Paraules clau: robòtica humanitària, vehicles aeris no tripulats, monitoratge mediambiental, política tecnològica i consideracions ètiques, legals i socials.

Introducció

En la seua Agenda 2030 per al Desenvolupament Sostenible, l’ONU ha identificat disset objectius de desenvolupament sostenible per a erradicar la pobresa i promoure la pau tot posant el focus sobre l’educació, la igualtat de gènere i l’ocupació. En els propers anys, abans del que podríem pensar o ens agradaria admetre, les tecnologies de robòtica i automatització i d’intel·ligència artificial humanitàries tindran un paper cada vegada més important en el desenvolupament global, particularment per a les economies en desenvolupament.

«Les tecnologies de robòtica i automatització humanitàries tindran un paper cada vegada més important en el desenvolupament global»

En el context d’aquest article, les tecnologies de robòtica i automatització i d’intel·ligència artificial humanitàries són aquelles que tenen el potencial de transformar la vida de diferents grups de tot el món i causar-hi un impacte positiu perquè pretenen abordar algunes de les necessitats no resoltes més urgents de la humanitat i així augmentar-ne la qualitat de vida. En opinió de l’autor, la majoria dels projectes passats i presents en la investigació i el desenvolupament de l’automatització i la robòtica se centren directament a incrementar el nivell de vida dels països desenvolupats en què l’habitatge, l’aigua corrent, el transport, les escoles o fins i tot l’accés a la sanitat, per esmentar algunes qüestions, es donen per descomptat. La robòtica i l’automatització humanitàries, d’altra banda, poden marcar la diferència en la vida de la gent alleujant el seu patiment en moments de necessitat, com ara durant desastres naturals o provocats per les persones, o en grups de població que no tenen assegurades les necessitats bàsiques, per així millorar la seua qualitat de vida i no només el nivell de vida¹.

Molts dels marcs teòrics que fonamenten les tecnologies de robòtica i automatització actuals són suficientment madurs i han estat àmpliament acceptats per la comunitat acadèmica, després de passar per rigorosos processos d’avaluació d’experts. Tanmateix, a l’hora de posar-los en pràctica, n’hi ha que revelen la seua fragilitat i falta de robustesa. Aquest va ser el cas de l’abocament de la plataforma Deepwater Horizon en el golf de Mèxic o el del desastre nuclear de Fukushima Daiichi. Per a demostrar l’efectivitat de les aplicacions tecnològiques de la robòtica i l’automatització i la intel·ligència artificial en benefici de les comunitats en desenvolupament o subdesenvolupades (el que es coneix com a «sud global»), cal treballar ben prop d’aquestes comunitats. És important que les solucions que es creen sintonitzen amb les necessitats dels beneficiaris per a assegurar que són sostenibles.

Els sistemes aeris no tripulats o vehicles aeris no tripulats, habi­tualment coneguts com a «drons», van desenvolupar-se per a ús militar, però avui dia s’utilitzen cada vegada més en aplicacions de caire civil i en diversos àmbits, des del monitoratge ambiental fins a l’oci particular. / Pixabay

El fòrum en Automatització i Robòtica per a la Tecnologia Humanitària (RAS-SIGHT)

RAS-SIGHT² es va formar la tardor de 2012 per a acostar investigadors, desenvolupadors i altres interessats perquè col·laboren en activitats humanitàries en què la robòtica i l’automatització poden tenir un paper clau en la millora de la qualitat de vida de gent de tot el món, incloent-hi totes les regions que abasta l’Institut d’Enginyeria Elèctrica i Electrònica (IEEE per les seues sigles en anglès). Això s’està duent a terme aprofitant les tecnologies existents i emergents per al benefici de la humanitat, tot oferint un fòrum per a la discussió i execució de projectes i idees en col·laboració amb les comunitats i els socis globals.

Les activitats de RAS-SIGHT se circumscriuen en general a plantejar reptes i projectes. Els reptes pretenen avançar l’avantguarda de la robòtica i l’automatització i proporcionar una plataforma perquè investigadors i desenvolupadors participen en un entorn grupal per a afrontar problemes d’índole humanitària. Els projectes faciliten que les comunitats i les organitzacions associades treballen en estreta col·laboració amb els investigadors en robòtica i automatització per a elevar la qualitat de vida dels residents en comunitats arreu del món. Cal assenyalar que aquests projectes no se centren exclusivament a donar solucions tecnològiques, sinó que, per a garantir un impacte durador, tenen en compte també factors importants com les limita­cions culturals, polítiques i socioeconòmiques.

Posem com a exemple dos projectes recents de RAS-SIGHT: el primer d’ells està relacionat amb la gestió de malalties infecciones (com l’ebola). Un dels aspectes més importants és garantir la seguretat del personal que entra en contacte amb el virus durant els tractaments clínics. Un grup d’investigadors de la Universitat Northeastern (Estats Units) han desenvolupat un sistema per a transferir les dades epidemiològiques des de les instal·lacions d’atenció primària on es realitza la recol·lecció de la mostra fins al lloc on s’analitza. Per a superar les dificultats associades al procés de seguiment de les mostres de sang, van crear un sistema de baix cost en què les dades epidemiològiques es codifiquen directament en els vials de la mostra. Com que la màquina pot llegir els vials, la introducció de dades és automàtica. A més, van crear un prototip que utilitza GPS i tecnologia mòbil per a facilitar el seguiment remot de les mostres en trànsit des del punt d’atenció primària fins a les instal·lacions de les anàlisis (Wonsick, Mehegan i Padir, 2016).

«Els drons poden prendre imatges d’alta resolució per a produir models en 3D de zones perilloses sense posar en perill vides humanes»

El segon projecte està destinat a ajudar les persones amb problemes de mobilitat a Bolívia. Segons l’Organització Mundial de la Salut, les persones amb problemes de mobilitat representen un 10 % de la població del país. El limitat sistema de sanitat de Bolívia no pot fer-se càrrec de les necessitats d’aquest grup específic. Els investigadors de la Universitat Privada Boliviana han desenvolupat una pròtesi de rigidesa variable que pot suplir algunes de les funcions que l’usua­ri ha perdut. Van desenvolupar un mecanisme que permet a l’usuari regular la rigidesa amb una mà, mentre que un moviment del canell activa la subjecció. El prototip té tres dits passius. Han desenvolupat un mecanisme de subjecció de rigidesa variable compost únicament d’elements impresos en 3D, per la qual cosa els costos de producció són baixos. També s’han desenvolupat dos controladors mioelèctrics diferents que permeten utilitzar servomotors per emular actuacions de rigidesa variable (Tapia, Urquidi i Pakleppa, 2018).

Robòtica per a desminar

Una de les activitats més notables de RAS-SIGHT ha estat la creació del Repte de Robòtica i Tecnologia Humanitària (HRATC per les seues sigles en anglès), centrat en la detecció de mines terrestres en zones assolades per la guerra. Segons el Servei d’Acció contra les Mines de les Nacions Unides³, les mines terrestres maten entre 15.000 i 20.000 persones l’any (sobretot xiquets) i mutilen moltíssimes més persones en 78 països. Desminar costa entre 300 i 1.000 dòlars cada mina, i per cada 5.000 mines retirades, mor una persona i dues més en resulten ferides. És evident que retirar mines terrestres després d’un conflicte és una tasca difícil, arriscada, perillosa i costosa, amb implicacions socials enormes per als civils.

L’objectiu global de l’HRATC és desenvolupar solucions robòtiques fiables per detectar mines terrestres i artilleria sense explotar, especialment en comunitats en què, a causa d’aquests explosius, les persones viuen amb por de resultar ferides o fins i tot perdre la vida. En conseqüència, aquestes comunitats tenen accés reduït a terres de cultiu, cosa que limita seriosament el seu sustent. Encara que hi ha altres solucions, són prohibitivament cares i no són pràctiques per als països en vies de desenvolupament, on estan soterrades la majoria d’aquestes mines. Des del principi, l’HRATC s’ha centrat en el desenvolupament de solucions econòmiques i sostenibles per a aquestes comunitats (Madhavan et al., 2014; Madhavan et al., 2015; Prestes et al., 2016).

Desminar és una tasca perillosa i cara: extraure una mina pot costar entre 300 i 1.000 dòlars i per cada 5.000 mines retirades manualment, mor una persona i dues més en resulten ferides. El Repte de Robòtica i Tecnologia Humanitària del fòrum RAS-SIGHT obre la participació a estudiants i investigadors de tot el món perquè ajuden en el desenvolupament de programari lliure i obert per a la detecció fiable de mines terrestres. En la imatge superior, una sessió d’entrenament de l’exèrcit nord-americà a soldats armenis perquè aprenguen a desminar. A la dreta, el robot Pioneer P3-AT, la plataforma en què els participants havien de provar els seus projectes a l’edició de 2017 de la competició. / Departament de Defensa de EU; RAS-SIGHT / HRATC 2017

Els objectius primaris del repte són: 1) desenvolupar un programari lliure i obert per a la detecció i classificació fiable i robusta de mines terrestres, així com la seua eliminació posterior; 2) inspirar, estimular i educar els investigadors i estudiants sobre els beneficis d’implementar tecnologies de robòtica i automatització per al benefici de la humanitat, i 3) proporcionar una plataforma per a l’intercanvi d’idees sobre les necessitats globals urgents i com afrontar-les mitjançant tecnologies de robòtica i automatització.

La primera edició de l’HRATC es va llançar el 2014 amb un repte centrat en la promoció del desenvolupament de noves estratègies per a la detecció autònoma de mines terrestres utilitzant robots mòbils (terrestres). Les estratègies utilitzades pels equips participants es van avaluar de manera quantitativa i objectiva d’acord amb els següents criteris: temps d’exploració i cobertura ambiental; qualitat de la detecció i la classificació (per exemple, quan es detecta un objecte metàl·lic, s’hauria de classificar correctament com a mina o com un objecte distint); i si el robot esquiva o no les mines (durant la navegació, hauria d’evitar passar sobre aquestes).

El repte es desenvolupa en tres fases: 1) fase de simulació, 2) fase de proves i 3) fase de repte. Els equips van sent eliminats després de cada fase i els que queden passen a la següent, que culmina en la fase de repte (la final). Cal assenyalar que els equips no han de comprar o de construir un robot equipat amb sensors ni desenvolupar el programari que l’acompanye. Cada equip pot participar de manera remota en cada fase. L’HRATC és l’únic programa de detecció de mines que ofereix a participants de tot el món accés gratuït a les últimes plataformes robòtiques i sensors, i això promou l’educació dels especialistes en robòtica dels països en vies de desenvolupament mitjançant eines avançades. Com a resultat, s’ha rebaixat la barrera d’entrada per a estudiants i investigadors que, altrament, no tenien manera possible de participar en reptes internacionals de robòtica orientats a generar un benefici per a la humanitat.

«L’enorme potencial de tecnologies de doble ús com els drons per a la guerra i la pau és irrefutable»

Un dels aspectes més difícils per als participants ha estat la detecció fiable de les mines soterrades. En diferents edicions es va observar que els equips no aprofitaven completament les capacitats del robot; per exemple, no integraven les possibilitats de visió o no controlaven correctament l’altura dels braços per a maximitzar la probabilitat de detectar mines. El fet que la majoria dels equips estigueren compostos enterament per estudiants sense una formació sòlida en robòtica es reflectia directament en el rendiment dels equips en cadascuna de les fases. Això no és del tot sorprenent, ja que els participants necessiten comprendre correctament aspectes de la navegació robòtica com ara la planificació del moviment, la localització, el processament no lineal de senyals i els sistemes operatius robòtics (ROS per les seues sigles en anglès).

Un potencial problema del format de l’HRATC podria ser que la corba d’aprenentatge és massa pronunciada per als equips participants, especialment en la seua primera participació, ja que el temps per al repte és relativament curt. Potser un període de participació més llarg donaria el temps necessari perquè es produïren avenços tangibles. A partir del repte de 2017, es va dissenyar i adoptar una documentació estàndard perquè el codi creat per cada equip poguera ser reutilitzat per altres. Encara que els avenços han estat més graduals i lents que l’esperat, els organitzadors són optimistes sobre el potencial d’aquests reptes per a resoldre el problema humanitari de detectar i desarmar mines terrestres.

Drons per a la resposta a catàstrofes i el monitoratge mediambiental

El sistemes aeris no tripulats (UAS per les seues sigles en anglès) o vehicles aeris no tripulats (UAV per les seues segles en anglès), habitualment coneguts com a «drons», es van desenvolupar per a ús militar, però avui dia s’utilitzen cada vegada més en aplicacions de caire civil. Tant aquells que són pilotats de manera remota per operadors de terra com els que volen de forma autònoma són una valuosa eina de vigilància aèria. En entorns privats de GPS i àrees sense accés immediat a imatges per satèl·lit i xarxes de comunicació –com després d’una catàstrofe natural o en operacions de recuperació en països en vies de desenvolupament– els UAV poden proporcionar imatges en alta resolució necessàries per a avaluar la situació, cosa que pot representar la diferència entre la vida i la mort.

L’estat de Rio Grande do Sul a Brasil pateix sovint situacions extremes provocades per fenòmens naturals, com les inundacions de 2015 causades per dies seguits de pluges torrencials (en la imatge). Des de 2016, la Universitat Federal de Rio Grande do Sul, tracta de millorar els models de recopilació de dades atmosfèriques i imatges d’alta resolució d’aquelles àrees amb un risc alt mitjançant l’ús de drons. El projecte pretén ajudar a crear una estructura nacional de resposta a catàstrofes més efectiva. / Ricardo André Frant

A l’estat de Rio Grande do Sul a Brasil hi ha unes quantes zones d’alt risc. Segons la Defensa Civil brasilera, quasi 600 municipis es van veure obligats a decretar l’estat d’emergència en la zona entre 2003 i 2010 a causa de situacions extremes. Quasi un milió de persones es van veure afectades per aquestes situacions: algunes van perdre la llar, altres van desaparèixer o van resultar ferides o malaltes, o bé van ser reubicades o fins i tot van morir.

A fi d’ajudar en la resposta a catàstrofes i en les tasques de recuperació, seria desitjable identificar i cartografiar àrees d’interès en què centrar els esforços. Tradicionalment, aquesta informació es recull mitjançant sensors remots o càmeres en vehicles aeris tripulats. Aquests últims impliquen alts costos i problemes logístics complexos, i els primers no es poden utilitzar en un pla d’emergència per a una catàstrofe hidrològica a causa de diverses limitacions, com ara la freqüència fixa de la seua informació, el temps excessiu entre que es realitza una observació i la recepció de la imatge, o problemes associats a la presència de núvols. Una solució interessant i eficient és utilitzar UAV per a obtenir una vista aèria del panorama i capturar imatges detallades i en alta resolució del terreny. Els UAV poden prendre imatges multiespectrals d’alta resolució, que al seu torn produeixen models en 3D de zones perilloses sense arriscar vides humanes. Els meteoròlegs, els hidròlegs i els modeladors espa­cials poden utilitzar aquestes dades per a proporcionar resultats més detallats i fiables a escala local.

Un treball conjunt amb col·legues de la Universitat Federal de Rio Grande do Sul (Silva et al., 2016) s’ha centrat a millorar els models regionals utilitzant imatges de precisió en superalta resolució preses per UAV, especialment en zones considerades d’alt risc. Els sensors meteorològics dels UAV es poden utilitzar per a recollir informació atmosfèrica i proporcionar models meteorològics més precisos a escala local. Integrar aquestes dades en els models hidràulics i hidrològics fa possible la simulació d’escenaris, el que permet preveure quines regions són vulnerables a inundacions o solsides depenent dels diferents nivells de precipitació. Al seu torn, aquesta informació pot ajudar els equips de rescat a enfrontar-se als problemes que s’hi relacionen. Aquestes iniciatives representen les primeres passes en la fusió de dades aèries multiresolució, sistemes d’informació geogràfica web, política i pràctiques de gestió de catàstrofes per a crear una estructura nacional brasilera de resposta a catàstrofes efectiva, pràctica i analítica que es podria estendre a altres economies en desenvolupament.

Qüestions de política tecnològica

Com hem plantejat més amunt, el desenvolupament i l’ús de tecnologies de robòtica i automatització humanitàries es pot considerar un procés econòmic de baix a dalt que pretén millorar la qualitat de vida. Però és igual d’important realitzar un enfocament de dalt cap avall que tinga en compte la regulació actual i els problemes de gestió, i que servesca per a aconsellar en la creació de polítiques tecnològiques que generen un impacte positiu en la població en general. Per tant, fomentar el desenvolupament tecnològic per al benestar social i entendre les implicacions ètiques, legals i socials de les tecnologies emergents per a benefici de la humanitat són dos enfocaments que han d’anar de la mà.

«La robòtica ha transformat les normes laborals tradicionals en les economies desenvolupades»

En general, és complicat que les regulacions vagen al mateix ritme que el creixement tecnològic, i això tendeix a frenar la innovació i impedeix la societat l’accepte. Una regulació i una gestió àgils i flexibles són de vital importància perquè les tecnologies s’estenguen i beneficien la societat amb tot el seu potencial. Un exemple d’això és la regulació de problemes associats amb els vehicles autònoms i els UAV. Tot i que s’han proposat guies de bones pràctiques, encara no poden aplicar-se des d’un punt de vista legal. Una altra àrea que requereix atenció és el debat sobre robots i el mercat laboral. Les seccions següents s’ocupen de l’evolució de la mà d’obra en l’era de l’automatització en les economies en vies de desenvolupament i dels problemes relacionats amb els sistemes aeris no tripulats.

Educació i reciclatge professional per a economies en vies de desenvolupament

La robòtica i automatització i la intel·ligència artificial han transformat les normes laborals tradicionals en les economies des­envolupades, en què cada vegada hi ha més preocupació sobre les implicacions futures de l’automatització i com aquestes afectaran la societat en general. En les comunitats en desenvolupament encara no es disposa de suficient informació sobre com aquests temes afecten el sud global, ja que l’acceptació social i l’assimilació difereixen de manera significativa entre les economies desenvolupades i en vies desenvolupament (allò que es coneix com a «bretxa nord-sud»).

Erròniament, el debat sobre l’automatització i l’ocupació se centra només en el nombre de llocs de treballs que es perden. Per contra, hauria d’enfocar-se cap a la naturalesa canviant del treball a causa de la possibilitat de descriure tasques funcionalment i automatitzar-les. En la quarta revolució industrial, es posa l’accent en la feina conjunta entre màquines i humans, en què les tasques repetitives i perilloses poden relegar-se a les màquines i sistemes automàtics, mentre que els humans se centren en aspectes que requereixen creativitat, habilitats socials i intel·ligència emocional. Aquesta força de treball col·laborativa és el futur i tindrà enormes conseqüències per a l’ocupació en l’era de l’automatització.

En economies basades en la mà d’obra (per exemple, els ­països BRICS⁴), l’automatització tindrà efectes molt més pronun­ciats en la propera dècada. Encara que la mà d’obra siga barata en les economies en desenvolupament, l’automatització de les economies desenvolupades compensarà aquest avantatge, cosa que comportarà una disminució significativa de la força de treball en les nacions subdesenvolupades i en vies de desenvolupament. Les limitacions socioeconòmiques, polítiques i de recursos haurien de ser considerades a l’hora d’implantar tecnologies emergents, ja que poden tenir conseqüències imprevistes com ara una desestabilització de les estructures econòmiques i polítiques que acabe beneficiant indegudament alguns sectors de la societat, el que generaria noves fractures i agreujaria les desigualtats actuals. Hi ha reptes urgents relacionats amb la forma de proporcionar coneixement tècnic a les na­cions en desenvolupament, amb els seus programes educatius obsolets centrats a l’aula i amb pressupostos limitats, perquè puguen introduir i absorbir aquestes tecnologies d’avantguarda.

«Les limitacions socioeconòmiques, polítiques i de recursos haurien de ser considerades a l’hora d’implantar tecnologies emergents»

Els programes de reciclatge professional haurien de ser obligatoris perquè tota la població activa, i no sols la poc qualificada, actualitze les seues competències. Pel que fa a l’educació en els països en desenvolupament relativa al potencial de les tecnologies emergents, s’hauria de desenvolupar un nou pla d’estudis, investigació i transferència tecnològica, així com difondre guies de bones pràctiques i casos d’èxit. Posar en pràctica aquestes mesures amb decisió i basant-se en dades empíriques conduiria a la creació sostenible d’ocupació i a una major qualitat de vida. El desenvolupament de capacitats, l’apoderament de governs i comunitats locals, així com la creació de marcs legals i polítics pràctics i positius donarien pas a una era de creixement equitatiu encaminat a erradicar la pobresa.

Problemes ètics, legals i socials de l’ús de sistemes aeris no tripulats

A pesar de la polèmica suscitada per l’ús de sistemes aeris no tripulats per a atacar objectius situats a milers de quilòmetres del personal que els tripula, l’enorme potencial d’aquestes tecnologies de doble ús per a la guerra i la pau és irrefutable, i també s’ha reconegut en missions humanitàries. L’ús de drons per als atacs de precisió contra blancs terroristes està ben documentat. Malgrat la preocupació i la polèmica per la mort de civils, el nombre d’atacs d’aquest tipus ha augmentat en l’última dècada. Les limitacions a l’hora de processar les dades impedeixen fer una anàlisi minuciosa de l’eficàcia de les operacions amb drons i abordar la seua transparència (especialment en la lluita antiterrorista).

Sovint, el debat sobre l’automatització i l’ocupació se centra només en el nombre de llocs de treball que es perden. Per contra, hauria d’enfocar-se cap a la naturalesa canviant del treball. En la quarta revolució industrial, les tasques repetitives i perilloses poden relegar-se a les màquines i sistemes automàtics, mentre que els humans poden centrar-se en aspectes que requereixen creativitat, habilitats socials i intel·ligència emocional. En la imatge, el robot col·laboratiu Sawyer (Rethink Robotics) en una fàbrica d’equipament de construcció als EUA. / Jeff Freen / Rethink Robotic

D’altra banda, com sol ocórrer amb les tecnologies de doble ús, els sistemes aeris no tripulats també s’usen per a mantenir la pau. Els UAV desplegats per a vigilar una zona poden prevenir atrocitats i proporcionar dades sobre la violació de drets humans. Organitzacions com l’ONU manquen de la capacitat tecnològica i la infraestructura necessàries per a realitzar un seguiment remot i analitzar les dades. Com que l’Organització d’Aviació Civil Internacional, l’organisme regulador responsable de l’aviació internacional, encara no estipula les normes per a les operacions autònomes, els estats membres han formulat les seues pròpies regulacions, la qual cosa resulta en polítiques ad hoc a cada país.

Un dels debats més candents és el de l’autonomia dels UAS, juntament amb altres qüestions relacionades amb la privadesa, la seguretat i la responsabilitat. Els avenços en aprenentatge automàtic i robòtica plantegen problemes legals, ètics, socials i tecnològics complexos pel que fa a l’autonomia, la qual s’està estenent al transport i la navegació dels UAS i que facilita que els països desenvolupats facen l’ús de la força per mitjà de sistemes remots.

L’absència d’estàndards legals aplicables i d’una gestió creïble de l’ús de drons armats està agreujant la manca de transparència i responsabilitat evident de les polítiques actuals, la qual cosa podria polaritzar la comunitat internacional en el futur. Com que en molts països no hi ha regulació sobre aquest tema i com que, en aquells en els quals sí que existeix, aquesta no sol ajustar-se al dret internacional humanitari, l’increment desenfrenat d’UAS pot tenir greus conseqüències internacionals. Sense una legislació adequada i objectius de no proliferació específics per als drons, no és agosarat imaginar que actors no vinculats amb els estats acaben desenvolupant UAS amb intencions perverses. S’haurien de realitzar accions conjuntes per a frenar la seua proliferació mitjançant el desenvolupament d’estratègies sofisticades de control de l’exportació. Seria necessari formular un codi internacional de conducta avalat per experts per a regular els mercats globals d’UAV. Aquestes accions servirien per a apaivagar la preocupació que generen problemes com la responsabilitat pels danys, la privadesa de les dades i la seguretat, i aplanar el camí cap a normes, estàndards ètics i pràctiques generalitzades per als UAS de major autonomia.

«Sense una legislació adequada, no és agosarat imaginar que actors privats acaben desenvolupant drons amb intencions perverses»

Consideracions finals

L’adopció de tecnologies emergents tendeix a ser lenta en països en vies de desenvolupament per raons que solen anar més enllà del producte interior brut i els índexs de nivell de vida. Encara que el potencial d’aquestes tecnologies és en la major part innegable, el repte es fer-les fiables, econòmiques i fàcilment accessibles per a les masses tenint en compte factors socioeconòmics, culturals i mediambientals. A més, les qüestions ètiques, legals i socials relacionades amb les tecnologies emergents són de vital importància a causa de la imprecisió dels límits de la privadesa i seguretat, tant individual com col·lectiva. És necessari aconseguir una regulació i gestió adequades.

L’autor està convençut que desenvolupar eines sostenibles, identificar fractures i iniciar diàlegs entre diferents parts, incloent-hi els acadèmics, la indústria i el govern, alleujarà el patiment de la humanitat i augmentarà l’efectivitat i eficiència de les tecnologies emergents. Un benefici secundari d’això és que s’educarà la població sobre els aspectes positius d’aquestes tecnologies, cosa que, al seu torn, facilitarà l’acceptació social de la robòtica i l’automatització i la intel·ligència artificial i en maximitzarà l’impacte.