Breu història de la física recreativa

Una manera de fomentar l’interès de les persones per la física és posar-les en contacte amb experiències gratificants que estimulen la seua curiositat i, alhora, les induïsquen a buscar l’explicació dels fenòmens observats. Aquestes experiències han d’estar relacionades amb l’entorn quotidià, per a mostrar que es pot accedir a coneixements físics bàsics, però de gran abast, sense necessitat d’equipaments sofisticats. Per a tal propòsit, la física recreativa combina la ciència amb l’entreteniment i la divulgació, mitjançant experiments i jocs accessibles per a persones de totes les edats i nivells de formació. En aquest article recorrem les obres, els autors i les activitats de física recreativa més destacables, per a mostrar com ha evolucionat aquesta disciplina al llarg dels segles i quina n’és la situació actual.

Paraules clau: física recreativa, història de la física, divulgació de la física, entreteniments científics.

Gènesi d’una afició que esdevé passió

Els meus primers contactes amb la física recreativa provenen de l’adolescència, inconscient de la seua relació amb el meu esdevenir professional. Quan finalitzaven els llargs sopars de Nadal, entretenia els cosins menuts fent jocs (o trucs) amb els materials que hi havia a la taula. L’estructura equilibrista feta amb un parell de forquilles, un tap de suro i un escuradents va ser un divertiment clàssic durant alguns anys, fins que em demanaren que renovara el «repertori». Això em va dur a incorporar com a nova distracció de sobretaula una boleta de paper d’alumini que puja i baixa dins d’una botella plena d’aigua, a voluntat de qui està executant l’activitat, i que no és una altra cosa que una versió simplificada d’un diable cartesià o ludió. Posteriorment, s’amplià l’inventari amb el repte de sostenir en l’aire cinc escuradents (plans) agafant-ne només un amb la mà, la qual cosa es resolia formant una estructura de furgadents entrecreuats; el joc finalitzava pegant-li foc a un cantó del conjunt d’escuradents, els quals saltaven per l’aire. Aquests passatemps d’adolescent apareixen a la Figura 1, acompanyats d’il·lustracions del segle XIX de cada un d’ells.

Com a professor, em vaig adonar de l’enorme potencial que tenen aquests entreteniments científics per a estimular l’interès per la física de qualsevol tipus de persones. Des de llavors, he aprofundit en el coneixement del funcionament i de les aplicacions que tenen les activitats derivades de la física recreativa, per comprendre i transmetre millor els fonaments de la meua disciplina científica i, també, per pur plaer intel·lectual, com a pas previ a la indagació i comprensió (Wagensberg, 2007).

A continuació, ens endinsarem en el món de la física recreativa, per a comprendre de què tracta, per a conèixer la seua evolució històrica a través dels documents i les activitats que l’han popularitzada (especialment, en Espanya) i per a revisar l’origen històric d’algunes experiències, més antigues del que sembla.

Figura 1. En la pàgina anterior i sobre aquestes línies, diversos experiments de física recreativa: A) forquilles equilibristes, B) diable cartesià, i C) estructura d’escuradents. Les parts superior i inferior mostren, respectivament, la versió actual dels entreteniments i la seua il·lustració en llibres del segle XIX (A i B es troben a la 3a edició de Les récréations scientifiques de Gaston Tissandier, mentre que C pertany a La science amusante de Tom Tit).

Què s’entén per física recreativa?

Aquesta qüestió no té una resposta única i canònica, ja que la física recreativa no constitueix un camp específic de treball. Per això no estan clarament concretats ni el seu contingut ni el seu modus operandi. Els textos que fan servir en el títol la denominació física (o ciència, encara que el contingut siga principalment de física) recreativa coincideixen a dir que les activitats que presenten són d’execució fàcil, sense aparells costosos ni instruments complicats, amb utensilis i materials quotidians, a l’abast de tothom…; simples distraccions i entreteniments divertits i agradables, aptes per a tots els públics, sense limitacions d’edat ni de formació; excel·lents eines educatives, que serveixen per a estimular l’interès per una disciplina que, a primera vista, sembla poc atraient per al gran públic (García-Molina, 2011).

Una resposta més breu a la pregunta d’aquesta secció seria una frase manllevada de Martin Gardner (1998), quan parla de les matemàtiques recreatives: «(…) un problema matemàtic és de naturalesa recreativa si conté un aspecte lúdic que pot ser entès i apreciat pels no matemàtics», on només caldria canviar matemàtica per física.

Com a síntesi del que s’ha comentat anteriorment, podríem dir que la física recreativa s’adreça a un públic no especialista i sense edat prefixada, per tal que puga recrear-se (això és, gaudir) amb aquestes activitats i fer (re-crear) experiments científics per si mateix.

Quatre obres de referència

Arribats a aquest punt, cal preguntar-se pels llibres que han contribuït a la difusió de la física recreativa, i dels quals hem begut tots els que ens hi hem endinsat. Destacaré els quatre textos més significatius en aquest àmbit des de finals del segle XIX, per les nombroses edicions i traduccions que se n’han fet i, sobretot, perquè han creat escola en tot el que es fa avui relacionat amb aquesta matèria (exceptuant-ne, és clar, allò que requereix dispositius o productes derivats dels avanços tecnològics en el darrer segle). Una breu ressenya biogràfica dels seus autors, segons l’ordre cronològic en què publicaren els llibres, ajudarà a contextualitzar-ne l’estil i el contingut.

Cal començar per Gaston Tissandier (París, 1843-1899), autor de Les récréations scientifiques, ou l’enseignement par les jeux (Tissandier, 1880; Figura 2). Aquest text, el títol del qual ja deixa ben clar quin és el seu contingut i propòsit, presenta experiments científics senzills perquè qualsevol persona puga fer-los a casa. Pel nombre d’edicions i llengües a què es va traduir (Sablonnière, 2015), pot considerar-se el primer llibre de gran èxit dins del gènere de ciència recreativa. Molts dels seus capítols estan basats en la columna «Física sense aparells» de la revista La Nature, fundada el 1873 per Tissandier. Aquest autor, que estudià química, va ser un apassionat de la divulgació científica, en particular de la meteorologia i dels vols aeronàutics (de fet, fugí del setge de París el 1870 en un globus aerostàtic).

A més de nombroses obres dedicades a la meteorologia, la navegació aèria, la fotografia, la ciència pràctica…, G. Tissandier també va publicar un deliciós llibret de divulgació científica per a infants, titulat Jeux et jouets du jeune âge (1884). Aquest quadern destaca per les primoroses il·lustracions fetes pel seu germà, Albert, on apareixen, en ambients domèstics i familiars, bastants dels experiments de Les récréations scientifiques (Figura 2).

Figura 2. A l’esquerra, portada de la 4a edició de Les récréations scientifiques de Gaston Tissandier, publicada el 1884. A la dreta, il·lustració d’Albert Tissandier (germà de Gaston) que apareix al llibre Jeux et jouets du jeune âge (1884). Aquesta mostra una simpàtica versió del ludió, en forma de capellà, i un assortiment de bombes d’aigua per a alimentar diverses «fonts casolanes», que serveixen, entre altres coses, per a sostenir una figureta xinesa que deforma la part superior del raig d’aigua com si fora un paraigua. Cal notar la similitud d’aquest divertiment científic, pensat per a infants, amb el funcionament de l’ou com balla. / Internet Archive / gallica.bnf.fr / Ville de Paris / Fonds Heure joyeuse

El següent autor, cronològicament parlant, que va dedicar la seua vida a la divulgació científica és Arthur Good (Montivilliers, 1853-1928), enginyer d’arts i oficis. Més conegut pel pseudònim Tom Tit, amb què signava els seus llibres, va escriure en el setmanari L’Illustration una sèrie d’articles sota el títol «La science amusante», en què presentava experiències científiques (principalment, de física) que es podien dur a terme amb materials quotidians (botelles, gots, culleres, forquilles…). Va recollir aquests petits experiments en tres volums titulats La science amusante (Tom Tit, 1890, 1892, 1894), que tingueren una acollida excel·lent entre els lectors, on reunia des de «jocs senzills destinats a divertir la família» fins a experiments «de caràcter vertaderament científic». La Figura 3 mostra el mateix Arthur Good, a la portada del segon volum de La science amusante, fent una de les activitats que s’hi proposen. Les imatges d’aquests llibres han estat àmpliament reproduïdes posteriorment en textos de divulgació i docents (sobretot, de la primera meitat del segle XX). Entre altres llibres d’Arthur Good, en què combinava els treballs manuals amb la popularització científica, cal destacar-ne La récréation en famille (1903).

De l’enorme succés que tingué l’obra de Tom Tit, a més de les nombroses reedicions i traduccions, deixen constància les diverses col·leccions d’estampes i etiquetes publicitàries que es feren, basades en els experiments de La science amusante (Figura 3).

Figura 3. A l’esquerra, portada de La science amusante (Deuxième série) de 1892. A la dreta, cromos publicitaris protagonitzats per infants fent experiments de La science amusante. / Arxiu personal de l’autor

El següent autor és Iàkov Isídorovitx Perelman (Białystok, 1882 – Leningrad, 1942), que cursà estudis de silvicultura a Sant Petersburg, però mai no va exercir aquesta professió, ja que durant la seua època d’estudiant va iniciar-se en el periodisme de divulgació científica. El 1913 va publicar Física recreativa (Figura 4), que, no sols pels temes tractats, sinó també pel seu estil divulgatiu informal (en què combinava els assumptes pròpiament científics amb referències literàries, històriques, anècdotes…), va tenir una enorme acceptació entre els seus conciutadans, fins i tot entre el món acadèmic. Arran de la Revolució Russa, Perelman es dedicà íntegrament a la divulgació científica i l’ensenyament, renovant els programes educatius de física, matemàtiques i astronomia. En la dècada de 1920 aparegué un nou volum de Física recreativa, amb el qual augmentà notablement el recull d’experiències publicades prèviament.

Problemas y experimentos recreativos va aparèixer el 1975 a Espanya, amb un bon nombre d’experiències de física. Tanmateix, no n’he trobat l’antecedent publicat en vida de Perelman, la qual cosa em fa sospitar que es tracta d’una recopilació, basada en treballs dispersos d’aquest autor i preparada pels responsables de l’Editorial Mir. En aquesta obra apareixen experiments clarament inspirats en els que va fer Tom Tit anys abans, com els que figuren als cromos publicitaris de la Figura 3. A més d’aquest llibre i dels dos volums de física recreativa, Perelman va escriure nombrosos textos de divulgació científica i manuals escolars, entre els quals destaquen Matemática recreativa, Álgebra recreativa i Astronomía recreativa.

Finalitzem aquesta secció amb la figura de Josep Estalella i Graells (Vilafranca del Penedès, 1879 – Barcelona, 1938). Va estudiar ciències físiques i químiques a la Universitat de Barcelona, on va treballar de professor i es doctorà el 1902. S’incorporà a l’Institut de Girona el 1905, en obtenir la Càtedra de Física i Química. El 1919 es traslladà en qualitat de professor de física i química a l’Institut-Escola de Madrid (que depenia de la Junta per a l’Ampliació d’Estudis i Investigacions Científiques), la direcció del qual va assumir el 1921. Però pocs mesos després n’hagué de renunciar, degut a l’estat de salut del seu pare, i es va incorporar a l’Institut de Tarragona. Des de 1932 fins a la seua mort va ser director de l’Institut-Escola de la Generalitat de Catalunya, amb seu al parc de la Ciutadella de Barcelona.

Estalella va destacar per les seues aportacions a l’ensenyament de la física i la química, influïdes pels moviments pedagògics de l’època. Les seues classes eren pràctiques; hi fomentava la participació activa de l’alumnat, mentre ell actuava com a motivador i orientador del treball a fer, utilitzant materials quotidians, accessibles als alumnes o fabricats per ells mateixos, sense requerir equips costosos.

A finals de la seua estada a l’Institut de Girona, Estalella va publicar el llibre Ciencia recreativa (Estalella, 1918), la portada del qual es mostra a la Figura 4. Més de la meitat del quasi miler d’experiències que conté estan referides a la física. La majoria de les activitats proposades es presenten de forma directa (sense preàmbul que contextualitze l’activitat) i acompanyades d’il·lustracions. Tot i que una part notable del contingut de Ciencia recreativa coincideix amb el dels llibres de referència comentats anteriorment, l’autor va aportar algunes qüestions originals, indicades amb la lletra E (inicial del seu cognom). Estalella també va escriure articles en les revistes científiques espanyoles de l’època i va ser autor, traductor i coautor de llibres tècnics.

Figura 4. A l’esquerra, coberta de Física recreativa de Iàkov Perelman, en l’edició russa de 1935. A la dreta, portada de Ciencia recreativa, de Josep Estalella. / Mètode / Arxiu personal de l’autor

L’any 2007 l’Ajuntament de Barcelona i la Fundació Sèneca de la Regió de Múrcia, independentment, van publicar una edició comentada de Ciencia recreativa, on diversos autors revisàvem i explicàvem el contingut de l’obra d’Estalella des de la perspectiva actual.

Tots els llibres de física recreativa esmentats en aquest apartat comparteixen, a més d’un bon grapat d’experiments i il·lustracions (amb petites variants), l’ús de materials tòxics, corrosius o esmolats. També tenen en comú el biaix entre homes i dones en la distribució d’experiments: mentre que els primers són els protagonistes de reptes i exercicis de força, habilitat…, les xiques participen en jocs massa infantils o de paciència, o són simples observadores del que fan els xics. Finalment, cal dir que hi ha conceptes erronis en l’explicació de bastants fenòmens, com les referències a la força centrífuga (que no existeix com a tal), la transferència de la calor (com si fora una substància continguda en els cossos), la relació entre la disminució de la velocitat de l’aire i l’augment de la pressió atmosfèrica (en situacions en què no es pot aplicar l’equació de Bernoulli) i algunes altres més, l’exposició detallada de les quals requeriria un estudi minuciós.

Aquests retrets (similitud de continguts i il·lustracions, tractament desigual de dones i homes, errors conceptuals) s’han d’entendre contextualitzats en l’època en què es publicaren els llibres. El que sí que resulta més greu és que alguns d’aquests «defectes» es reprodueixen en documents publicats actualment.

Abans i després del període daurat

Els llibres de què hem parlat s’enquadren dins de la segona època que proposa Jordi Pablo (1981) per a l’evolució dels tractats de recreacions científiques. Aquesta etapa –que, aproximadament, abasta des de mitjan segle XIX fins al primer terç del segle XX– es caracteritza per l’aparició de revistes científiques de gran tiratge, amb il·lustracions abundants i de qualitat, a partir de les quals s’originaren alguns llibres sobre divulgació i recreació científica, com els comentats prèviament.

A banda d’aquest període (que, al meu entendre, podria qualificar-se de daurat), també hi ha una contribució destacable a la ciència recreativa durant la primera època –que correspon des del Renaixement fins a mitjan segle XVIII– i la tercera època –a partir de la Guerra Civil espanyola, aproximadament. De les aportacions més interessants d’aquestes dues èpoques a la física recreativa, en parlarem tot seguit.

Els llibres del primer període es caracteritzaven per tenir una proporció elevada de receptes màgiques per a fer encanteris, així com jocs d’enginy i trucs de saló, basats principalment en l’ús de daus i baralles (matemàtiques), i també sobre mecànica, òptica, electricitat i magnetisme (física) o pirotècnia i transmutació d’elements (química). D’aquesta època, cal destacar-ne Récréation mathématiqve (Leurechon, 1624), publicat el 1624 pel jesuïta Jean Leurechon (Bar-le-Duc, 1591 – Pont-à-Mousson, 1670), ja que va ser el primer llibre a esmentar el caràcter recreatiu en el títol (Heeffer, 2006), el qual, tot i que només fa referència a les matemàtiques, també conté una part important dedicada a la física.

El 1694 va aparèixer Récréations mathématiques et physiques (Ozanam, 1694), de Jacques Ozanam (Bouligneux, 1640 – París, 1718). Com era habitual en l’època, es va basar en autors precedents (entre ells, Leurechon), però pel seu estil directe i ampli contingut, aquest text pot considerar-se el precursor dels llibres de ciència recreativa que s’han escrit posteriorment, ja que és una mena d’enciclopèdia científica, on s’exposen, en forma de problemes, temes de matemàtiques, mecànica, òptica, acústica, astronomia, arquitectura, pirotècnia, magnetisme, electricitat, química… Originalment, va publicar-se en dos volums, però l’edició de 1778, corregida i augmentada per Jean-Étienne Montucla (Lió, 1725 – Versalles, 1799), és la que més popularitat va adquirir, ja que va influir en tota una gernació de divulgadors de la ciència (Càndito, 2016).

A la segona època dels tractats de ciència recreativa, a banda dels de referència abans esmentats, a Espanya es publicaren altres llibres, com són els que empren recursos propis de física recreativa en els espectacles de màgia, en les activitats diàries i en la docència. Entre els del primer tipus cal esmentar Magia y física recreativa (Robert-Houdin, 1887), de Jean Eugène Robert-Houdin (Blois, 1805 – Saint-Gervais-la-Forêt, 1871), que és considerat el pare de la màgia moderna. Aquest volum, que conté nombrosos trucs d’il·lusionisme basats en els coneixements d’òptica, mecànica, electricitat, acústica… que tenia el seu autor, és un exemple de molts altres que incloïen les paraules física recreativa en el seu títol (Fundación Juan March, s. a.).

La física recreativa aplicada a la vida quotidiana té un clar exponent a Ciencias y paciencias del calaix d’un sabi (sic), on es barregen experiments –amb les il·lustracions copiades del segon volum de La science amusante, però esborrant-hi la signatura del gravador–, i curiositats sobre jocs, entreteniments, fórmules i remeis casolans, tot recopilat per Fra Noi (s. a.), pseudònim de l’escriptor Josep Burgas i Burgas (Barcelona, 1876-1950). En la mateixa línia de proporcionar recursos domèstics, però aquesta vegada explicats amb més rigor científic, està el llibre Les ciències en la vida de la llar (Sensat de Ferrer, 1923), escrit per la pedagoga Rosa Sensat i Vilà (el Masnou, 1873 – Barcelona, 1961), dedicat a dotar de coneixements tècnics a les dones per a mantenir la llar ben endreçada.

Llibres d’aquesta època, titulats senzillament Física recreativa (Estrada, 1935; Yesares Blanco, s. a.) semblen pensats per incloure experiments de física recreativa en l’àmbit docent. Tanmateix, aquestes activitats hi apareixen de forma quasi anecdòtica, relegades a complementar explicacions al més pur estil acadèmic, llargues i erudites (algunes de les quals són errònies). Aquests dos llibres són una mostra del llanguiment en la publicació de nous títols sobre física recreativa als albors de la Guerra Civil espanyola. El públic interessat en aquests temes no va poder gaudir de continguts nous fins a les acaballes del segle XX i, principalment, començaments del segle XXI, com comentarem tot seguit.

El reviscolament de la física recreativa

Després de la Guerra Civil, hi ha un llarg període en què no apareixen noves publicacions de física recreativa, tot i que entre la població perviu l’interès per aquesta matèria, com dona testimoni l’escena final de la pel·lícula Bienvenido, Mister Marshall (1953), quan el metge del poble porta un aparell de «física recreativa» per a col·laborar, com la resta d’habitants del poble, en les despeses de la frustrada visita nord-americana. Les novetats editorials sobre aquest tema no arriben fins passades un parell de dècades del final de la guerra, i són traduccions d’autors estrangers que continuen recollint experiments clàssics.

No és fins a l’últim terç del segle XX que l’Editorial Mir, de Moscou, publica en castellà els dos volums de Física recreativa de Perelman (1968-1969), dels quals ja s’ha parlat anteriorment. Aquesta publicació, reeditada posteriorment per l’editorial barcelonina Martínez Roca va servir per a qui escriu aquestes línies (i per a moltes persones més) per a accedir a un extens repertori d’experiments, fenòmens, divertiments… inspirats en les recreacions científiques, d’utilitat tant a reunions familiars com a l’aula (Averbuj, 1986).

D’especial rellevància va ser l’aparició en 1976 de la revista de divulgació Investigación y Ciencia, que era la versió en castellà de Scientific American (amb lleugeres variants respecte de l’original). Aquesta revista, de periodicitat mensual, contenia la secció «Taller y laboratorio» (hereva de «The amateur scientist» publicada des de 1928), on es parlava de temes i dispositius més sofisticats que els tractats tradicionalment fins a aquella època als llibres de ciència recreativa, però mantenint-ne l’esperit: temes curiosos i entretinguts, que poden discutir-se fent servir conceptes científics elementals i reproduïbles amb materials relativament fàcils d’aconseguir i de manipular. La disponibilitat mensual d’aquesta secció, junt amb la publicació de Física recreativa. La feria ambulante de la física, de Jearl Walker (1979), que s’encarregà de «Taller y laboratorio» a l’any de començar-ne l’edició en castellà, va suposar l’inici d’una renovació en l’enfocament i els continguts d’activitats científiques recreatives. Aquest llibre contenia problemes i experiments relacionats amb la vida quotidiana actual i en entorns coneguts pels lectors.

L’any 2000 va convocar-se a l’Estat espanyol el concurs Física en Acción, que va reunir a Sant Sebastià una selecció de professors i divulgadors de física, que poc després participàrem en el projecte europeu Physics on Stage, el qual tingué lloc a les instal·lacions del CERN en novembre del 2000 (Figura 5). Aquests dos certàmens continuen celebrant-se des del seu començament (ara amb les denominacions Ciencia en Acción i Science on Stage). La primera edició d’aquests concursos, en especial l’europea, va donar lloc a l’eclosió d’activitats de física recreativa, que havien estat covant-se de forma latent i discreta durant els darrers anys del segle XX. Fruit d’aquests certàmens són les fires de la ciència que se celebren actualment en diversos llocs d’Espanya (Madrid es Ciencia, Semana de la Ciencia y la Tecnología a Múrcia, Experimenta a València, Ciència al Carrer a Lleida, Festa de la Ciència a Barcelona, Setmana de la Ciència a Catalunya…), on alumnat i professorat participen, en perfecta simbiosi, amb l’exhibició d’enginyosos experiments de física recreativa (i d’altres disciplines científiques). La preparació, la posada en escena i l’entusiasme amb què aquestes persones comuniquen a la societat les seues recreacions científiques, auguren un feliç futur a la física (i a la ciència, en general) recreativa.

Figura 5. Cartell del primer certamen de Physics on Stage, celebrat al CERN del 6 a l’11 de novembre de l’any 2000. / CERN

Pel rastre es troba el pollastre

Algunes de les activitats més populars de física recreativa tenen una història que es remunta a molt de temps enrere. Em limitaré a traçar el rastre de dos experiments que s’executen amb freqüència i d’un altre que es va posar de moda a través de les xarxes socials.

El primer és el diable o bussejador cartesià, esmentat al principi d’aquest article. Es tracta d’un ninotet de vidre, buit amb un petit orifici per on pot entrar i eixir aigua, que es troba dins d’una botella plena d’aigua; en pressionar la botella, l’aigua entra pel forat del ninotet, que s’afona com si fora un bussejador. Si bé el seu funcionament ja apareix descrit al llibre d’Ozanam, és un estudiant de Galileu, Raffaelo Magiotti (1648), qui el presenta com un scherzo de la seua invenció, en què l’ascens i descens no es deu a la calor o al fred, sinó a la compressió (de l’aire). Magiotti fa aquesta darrera precisió per tal de distingir el seu invent de l’anomenat termòmetre de Galileu (inventat per A. Kircher el 1654), on boletes de vidre amb líquid pugen i baixen dins d’un tub ple d’etanol, segons varia la temperatura (Carrasquer et al., 2013). Aquest petit joguet s’ha atribuït erròniament a Descartes (d’ací la seua denominació), que es referia a ell com a ludió.

El segon experiment, en què una flama descendeix al llarg del vapor (de cera o parafina) que emana d’un ciri acabat d’apagar, en acostar-li una altra flama, ha sigut atribuït tradicionalment a Michael Faraday (1861). Tanmateix, aquest experiment ja es coneixia des de sis segles abans, com a mínim, tal com dona fe el següent text del llibre tercer («Del Cel») de Fèlix (Llull, c. 1290/2011):

—Amic –dix Fèlix–, les esteles qui corren per l’aer, que són? 

Dix lo pastor que una vegada s’esdevench: —Dementre que yo studiava en theologia e en filosofia, que lo lum de una candela ençesa devallava per lo fum de una candela apagada, lo qual lum, cremant la humiditat e la fredor e secor del fum qui de costa ell se movia, davallà et encès la candela.

L’erudit lul·lià Anthony Bonner em confessà que mai no havia entès el mecanisme al qual Llull es referia en aquest paràgraf, fins que li’l vaig explicar (A. Bonner, comunicació privada, 2013).

En tercer lloc, parlem d’un joc que va esdevenir repte viral a partir d’una escena de la pel·lícula The Craft: Legacy (2020): unes poques persones poden alçar una altra (gitada o asseguda), emprant-hi cadascuna només un o dos dits col·locats sota les axil·les o els genolls de qui volen aixecar. Per fer això, no cal molta força, sinó bona sincronització entre els participants, per tal d’aplicar-hi els seus esforços simultàniament, la qual cosa pot aconseguir-se de diverses formes. La primera referència escrita que es conserva d’aquesta activitat és d’una anotació de 1665 en el diari de Samuel Pepys (1825), on explica la història de la següent cançó: «Voici un corps mort, / Raide comme un bâton, / Froid comme marbre, / Léger comme un esprit, / Levons te au nom de Jesucrist.»

Al respecte, un tal senyor Brisband va explicar a Pepys que, a Bordeus, «va veure quatre xiquetes, molt joves, cadascuna d’elles agenollades sobre un genoll; una començava la primera línia, xiuxiuejant a l’orella de la següent, i la segona a la tercera, i la tercera a la quarta, i aquesta a la primera. Llavors la primera va començar la segona línia, i així va es va repetir per a totes les línies, i, posant només cada dit a un xiquet que estava estirat d’esquena a terra, com si fos mort; al final de les paraules, van alçar amb els seus quatre dits aquest xiquet tan alt com van poder arribar». En aquest cas, la repetició sistemàtica d’una sèrie de paraules servia perquè les quatre xiquetes aplicaren de forma sincronitzada els seus dits per aixecar el voluntari que estava gitat en terra.

Segurament, hi haurà més experiències de física recreativa amb una llarga història al darrere. Documentar el seu l’origen és una tasca interessant per als historiadors de la ciència.

Conclusió: llarga vida a la física recreativa!

L’evolució de les activitats de física recreativa, des dels primers documents que en fan esment, ha passat per diverses etapes. La simple descripció de reptes, jocs de saló o trucs (de vegades, relacionats amb la màgia), propis dels escrits del segle XVII, va evolucionar cap a la reivindicació i divulgació de conceptes de física mitjançant la realització de petits experiments, pensats com a entreteniments familiars i amb cert propòsit didàctic, que és l’estil adoptat en les publicacions del segle XIX. En paral·lel, l’ús de coneixements de física per part dels mags de l’època també va contribuir a ampliar el catàleg de demostracions de física recreativa. Són les d’aquesta època les que més es van difondre al llarg del segle XX i han perdurat fins als nostres dies. Nogensmenys, l’accessibilitat a nous materials, així com un replantejament crític d’alguns experiments clàssics (enriquint-ne l’ús o corregint-ne explicacions errònies), a partir de la meitat del segle XX i especialment en els nostres dies, han conduït a un reviscolament de la física recreativa, incorporant entre els seus adeptes no sols els aficionats als experiments casolans, sinó també el professorat, que integra en la pràctica docent les activitats de la física recreativa des de l’educació primària fins a la universitària, i els investigadors, que analitzen experiments de física recreativa antics, corregint-ne explicacions errònies que s’han propagat des de temps enrere i, també, aportant-ne noves propostes.

Arribats a aquest punt, si algun lector encara no s’ha convençut de la vàlua (en qualsevol àmbit) de la física recreativa, només em resta convidar-lo a obrir qualsevol dels llibres abans esmentats i triar (aleatòriament, si vol) un experiment per a fer davant familiars, amistats, alumnat… Si el duu a terme correctament, per a la qual cosa cal assajar una mica, comprovarà el poder de seducció que té un experiment senzill acompanyat d’una bona posada en escena.