Camins de controvèrsia: la recepció de l’evolucionisme a València

Controversial paths: How the teory of Evolution was received in Valencia. In the last decades of the 19th century, dominant structures of European thinking saw themselves affected by Darwin’s theories about the evolution of organic forms, despite a certain lack of understanding. In Valencia a similar situation occurred. Darwinism and other theories about evolution were received in this local context and generated an ideological conflict that supplanted scientific debate.

    La societat occidental actual deixa poc d’espai per a la passió pel coneixement i per a la interpel·lació als grans problemes de la humanitat. Avui en dia es fa gairebé impensable que l’obra d’un pensador o d’un científic puga fer trontollar les ideologies dominants. Són massa atapeïts els filtres de la difusió del coneixement per brindar-li camp a la sorpresa, i només la sorpresa permet al menut guanyar-li per la mà al gran. A més, entre els homes i les dones d’avui no sovintegen precisament els ingenus, i sí, pel contari, els indolents, poc disposats a obrir els ulls en sentir parlar de respostes als grans problemes adés esmentats. En la segona meitat del segle xix, tanmateix, la situació era ben diferent. Sens dubte, la societat, fins i tot a les ciutats d’avantguarda intel·lectual, era menys culta que ara, però era prou més receptiva a les propostes de canvi. Les idees revolucionàries en la política i en el treball, en la sanitat i en l’economia, es barrejaven per conformar un brou bullent on se submergien gustosament moltes consciències, procedents de totes les classes socials. Un brou que unes altres consciències, amb interessos també esparsos, però amb un zex preservador comú, tractaven de refredar amb bufits de pensament tradicional. En aquest procés, també les idees científiques i filosòfiques jugaven a les batalles, a tots el bàndols… i de quina manera més audaç!

    Dins aquest context aparegué a la llum el 1859 L’origen de les espècies de Charles Darwin. Poques obres tan influents coneix la història de la ciència i del pensament. I açò, sense oblidar que poques de tan malament enteses en el seu contingut, en el seu sentit i en la seua intenció, i pràcticament cap altra tan poc i tan deficientment seguida. El seu espai gloriós se’l guanyà per xocar amb l’estàndard i empentar l’alternativa, amb una intensitat que no se li coneixia a cap altra elaboració científica des de feia dos segles.

    L’impacte de l’obra de Darwin a la València del darrer terç del segle xix, malgrat arribar amb retard, sotragà les estructures ideològiques dominants de forma semblant a com ho havia fet i estava fent als altres països europeus. Parlem de retard, perquè les fonts ens indiquen que l’obra de Darwin només fou coneguda al nostre àmbit, en una dimensió ampla i pública, com a la resta de l’estat, coincidint amb el Sexenni Revolucionari, aquell fascinant període obert amb la revolució de 1868 i tancat amb la tornada de la dinastia borbònica el 1875. Un període d’efervescències polítiques, d’esperances socials i d’obertura ideològica. També un període de fracassos, és clar. Un període, en tot cas, ben adient per a la difusió de les noves idees, esmorteïdes no feia tant per l’estructura repressiva de l’estat isabelí.

    Els primers temps de discussió i defensa pública de les idees darwinistes -i més amplament, evolucionistes- a València, estigueren protagonitzats per professors de la nostra universitat. No cal enorgullir-se’n, encara que tampoc siga cap oprobi. En qualsevol cas, i situant-nos en el context, té certa vàlua, si pensem que la norma en l’assimilació de l’evolucionisme a Espanya va estar més el xafardeig que no pas la reflexió científica. Sembla que va estar el barceloní Rafael Cisternas Fontseré, catedràtic d’història natural a la Facultat de Ciències des del 1861 fins la seua mort, el 1876, el primer a València que va explicar les teories evolucionistes als seus alumnes, abans fins i tot de 1868. Açò, almenys, és el que va testimoniar el seu deixeble, anys després –concretament, de 1892 a 1913– també titular de la càtedra en qüestió, Eduard Boscà Casanoves. És clar que Cisternas havia d’ensenyar amb prudència. Eren temps encara, els d’abans del triomf revolucionari, de rígid control, on la llibertat de càtedra era només un somni. Bona prova trobem en un altre professor de la Universitat de València, Josep Ortolà Gomis, titular de la càtedra de fisiologia a la Facultat de Medicina des de 1866, i que un any després en va ser separat, segurament per mostrar la seua adhesió al darwinisme en dos discursos publicats amb motiu del seu accés a l’esmentada càtedra. Ara bé, els bons temps no trigaren a arribar. Ortolà fou rehabilitat el 1868 per les noves autoritats, i la discussió pública i l’ensenyament de les doctrines evolucionistes deixà d’estar perseguit. A poc a poc, Darwin començava a ser més amplament conegut.

D’especial rellevància resultà la publicació el 1871 de la nova obra de Darwin, The Descent of Man and Selection in Relation to Sex, coneguda entre nosaltres com L’origen de l’home. Bé, hem parlat de la publicació d’aquesta obra, però, més correctament, hauríem de referir-nos, per als nostres propòsits, a la publicació a l’any següent de la traducció francesa. Generalment, Darwin fou conegut, en aquestes primeres etapes i entre nosaltres, per les versions franceses, les quals, en més d’un punt, modificaven perillosament el sentit dels originals. Només el 1876 serà traduït al castellà L’origen de l’home, mentre que L’origen de les espècies haurà d’esperar al 1877. I mentrestant, la polarització ideològica al voltant del darwinisme prenia cos, per a esclatar definitivament en acabar el Sexenni. La Restauració, certament, suposà un pas enrere pel que fa a les llibertats de pensament i càtedra; tanmateix, malgrat algunes disposicions legals restrictives, l’evolucionisme ja era tema d’absolut domini públic, i les disputes sobre la qüestió, moltes voltes allunyades del terreny de la ciència, i en un nombre gens menyspreable de casos, violant les més elementals normes d’educació, passaren a ser element quotidià al mercat editorial i a la premsa.

 

L’evolució humana fou un dels aspectes que més con­trovèrsies suscità entre partidaris i opositors a les doctrines evolucionistes. Aquesta làmina, corresponent a una obra de Haeckel, duu un encapçalament ben provocador, “Esquelets de cinc micos antropoides”… incloent-hi l’home.

    Si tornem a la Universitat de València, trobem l’any 1877 un significatiu discurs d’obertura de curs del cirurgià aragonès, catedràtic d’anatomia quirúrgica, Nicolás Ferrer y Julve, en què criticava les doctrines materialistes mitjançant els estudis sobre l’antiguitat de l’espècie humana. Darwin, naturalment, hi era durament atacat. Malgrat les referències a la religió, Ferrer encara plantejava una línia argumental segons la qual l’evolucionisme s’havia de combatre amb arguments científics. Així estava actuant des de feia ja uns anys un valencià resident a Madrid, Joan Vilanova i Piera, primer catedràtic de paleontologia a la Universitat Central -i a tot l’estat- i competent estudiós de l’estratigrafia, els fòssils i la prehistòria de les terres valencianes. Vilanova era un fervent catòlic, i s’oposava al darwinisme i a les altres teories sobre la transformació de les espècies procurant fer ús de les dades que oferien les ciències de la terra. La seua línia fonamental anava per fer concordar el relat del Gènesi amb les evidències del registre geològic. Vilanova és potser l’exemple més notable del científic catòlic, antievolucionista, però respectuós amb els seus adversaris. El seu magisteri va perdurar en un altre valencià, l’autodidacte Josep Joaquim Landerer i Climent, un benestant establert a Tortosa que anà més enllà en els intents d’harmonitzar ciència i religió i que va arribar a admetre parcialment l’evolucionisme.

    Aquestes contribucions mostren com de superficials són les percepcions de la polèmica sobre l’obra de Darwin com un combat entre la intransigència religiosa i l’avenç de la ciència. Açò, en tot cas, no vol dir que no hi haguera reaccions ultramuntanes protagonitzades per nombrosos autors catòlics. Al gènere en qüestió pertany l’obra Contra Darwin. Supuesto parentesco entre el hombre y el mono, l’autor de la qual era el catedràtic de psicologia, lògica i filosofia moral de l’Institut de Segon Ensenyament de València, Manuel Polo y Peyrolón. Polo, natural de Terol, era ben conegut per la seua militància carlina, i fins el seu traspàs, esdevingut a la segona dècada del segle xx, es manifestà com un dels més irreductibles “anti-qualsevol-mena-de-nova-idea”. En el prefaci del llibre esmentat, publicat per primera volta el 1878, i amb una segona edició prou celebrada el 1881, considerava el darwinisme una “absurda teoría al principio vergonzante y al parecer inofensiva, pero contraria en realidad á todo lo más inconcuso para el hombre de ciencia, y á todo lo más santo para el católico”. Malgrat açò, i malgrat paràgrafs encara més rotunds pàgines endins, el llibre de Polo no era en tot cas l’exemple extrem de la pèrdua de formes entre els adversaris de l’evolucionisme a Espanya.

    Cal ressenyar que en el llibre de Polo trobem moltes referències a les doctrines monistes, especialment a les del naturalista i morfòleg alemany Ernst Haeckel, catedràtic a Jena. Hom considera Haeckel el principal apòstol del darwinisme -també, ai!, del lamarquisme- en l’àmbit cultural germànic. La seua visió particular de l’evolució, i el seu sincretisme científic, el durien a desenvolupar un seguit de teories, cada vegada més extravagants, caracteritzades precisament per un monisme radical. Per cert, que el monisme també serà, anys després, tema bàsic d’impugnació per a un altre valencià, el jesuïta Antoni Vicent Dolz, en un llibre prou més assenyat, i sens dubte molt més fonamentat en les dades científiques que el de Polo. En realitat, Haeckel va anar desplaçant Darwin del centre de les crítiques dels antievolucionistes espanyols. El groller materialisme de l’alemany i la seua actitud obertament hostil al cristianisme ajudaren, sens dubte, a aquest canvi d’objectiu. És clar que també cal parar esment al fet que Haeckel fou l’inspirador de les tasques de nombrosos evolucionistes i, singularment, del catedràtic d’anatomia de la Universitat de València Peregrí Casanova i Ciurana, autor de l’obra La biología general, publicada a València el 1877 amb un breu pòrtic o salutació del mateix Haeckel, amb qui Casanova mantingué relació epistolar i fins i tot contacte directe, perquè li va fer alguna visita a Jena. Encara que fou el més radical en els seus plantejaments, no va estar Casanova l’únic evolucionista a la Facultat de Medicina de València, ja que pel seu claustre també passaren uns altres professors receptius, entre els quals excel·leix Santiago Ramón y Cajal. En qualsevol cas, la incorporació de l’evolucionisme a la pràctica científica en tots aquests casos es va realitzar fent un ús com a poc parcial -a voltes, clarament errat- dels postulats de Darwin, mostra fefaent de com es reivindicava la figura del naturalista anglès, però no se’l seguia en el terreny científic. Possiblement, siga en certes parts de l’obra herpetològica del ja esmentat Eduard Boscà on millor reflectida es troba la influència de Darwin entre aquests primers evolucionistes valencians, especialment per la manera com s’enfrontà a l’estudi de la distribució geogràfica dels rèptils i amfibis ibèrics. Anys després, però, i coincidint amb els seus estudis paleontològics amb materials de la col·lecció que Josep Rodrigo Botet havia regalat a la ciutat de València, Boscà lliscarà cap a concepcions bastant extravagants del fet evolutiu, com les defensades pel paleontòleg i antropòleg argentí Florentino Ameghino.

L’excés de reivindicació de la figura de Darwin i l’escàs rigor a l’hora d’entendre la seua obra són, en síntesi, els trets bàsics que trobem entre els primers evolucionistes valencians. I així continuaran les coses durant molt de temps. El 1909, els estudiants de medicina de València organitzaren un acte públic d’homentage amb motiu del centenari del naixement de Darwin. Hi van intervenir els vells apòstols Casanova i Boscà, a més de Miguel de Unamuno, paladí de causes dubtoses a l’Espanya de l’època, aquest amb un discurs ple de metafísica espardenyera. Igualet que trenta anys enrere, s’alçaren les veus dels suposats defensors de la religió, les tradicions i l’ordre. Molts més anys haurien de passar perquè Darwin deixara de suscitar entre nosaltres unes altres discussions que les científiques. Potser ara és millor conegut. Però, ho és més que aleshores?

Jesús Ignasi Català. Institut d’Història de la Ciència i Documentació “López Piñero”, Universitat de València.
© Mètode 28, Hivern 2000/01. 

 

 


© Mètode


© Mètode


© Mètode
De dalt a baix, portada del llibre de Manuel Polo y Peyrolón, Contra Darwin. Supuesto parentesco entre el hombre y el mono, la segona edició del qual es pu­blicà a València el 1881. Sota la seua aparent ingenuïtat, s’a­maga una de les invecti­ves més despietades escrites a Espanya contra l’evolucionisme. Al centre, portada del número monogràfic que la revista valenciana Tribuna Médica dedicà a l’homenatge que alguns estudiants i professors de la Facultat de Medicina de València van retre a la figura de Charles Darwin, per tal de com­memorar el centenari del seu naixement. Portada de la traducció castellana de l’obra de Ernst Haeckel La perigénesis de los plastídulos, publicada a València, amb pròleg de Peregrí Casanova. Les doctrines evolucionistes de Haeckel barregen sincrèticament idees lamarckistes i darwinistes amb filosofia monista.


© Mètode
En aquesta làmina, del paleontòleg valencià Joan Vilanova i Piera es representen, entre d’altres exemplars, restes humanes trobades a Oriola (núm. 6 i 7) i estris del Parpalló (núm. 18 a 23).

«L’excés de reivindicació de la figura de Darwin i l’escàs rigor a l’hora d’entendre la seua obra són els trets bàsics que trobem entre els primers evolucionistes valencians»

 

 

  
© Mètode
Làmina d’un article d’Eduard Boscà, on es representen dues espècies noves d’amfibis ibèrics, establertes segons les noves idees de la sistemàtica evolucionista. Una d’elles, Ammorictys cisternasii, fou dedicada per Boscà al seu iniciador en les doctrines de l’evolució, Rafael Cisternas.


© Mètode
Retrat de Darwin, poc abans de la seua mort. L’expressió deixa veure els patiments de la malaltia crònica. 
© Mètode
El més notable representant de l’oposició científica al darwinisme a Espanya fou el paleontòleg valencià Joan Vilanova i Piera. Les seues posicions contràries al darwinisme, emeses sempre des del respecte i la mesura, no impediren a Vilanova de realitzar importants contribucions al coneixement de la prehistòria. 


© Mètode
 
© Mètode


© Mètode
De dalt a baix, Peregrí Casanova, catedràtic d’anatomia de la Universitat, fou el més actiu difusor de l’evolucionisme a Va­lèn­cia. Retrat del naturalista Eduard Boscà, un dels majors coneixedors de la fauna valenciana. Retrat de maduresa d’Ernst Hae­ckel, el màxim difusor del darwinisme pel continent europeu. 


© Mètode
Targes postals enviades per l’evolucionista alemany Ernst Haeckel al seu deixeble valencià Peregrí Casanova. S’hi representen paisatges de l’illa de Java.

© Mètode 2013 - 28. Evolució - Hivern 2000/01

Professor d’Història de la Ciència. Departament d’Humanitats, Universitat CEU Cardenal Herrera de València.