Canvi global i sostenibilitat

Globalitzar l’economia és molt més que mundialitzar els mercats. Comecem per aquí. La principal dificultat de l’actual globalització econòmica és que no existeix, em sembla. Segurament deu ser molt agosarat afirmar-ho, és clar. Sona a plat trencat, a boutade per a cridar l’atenció, ara que els carrers, justament, s’omplen de manifestants antiglobalització. Que soni com vulgui: penso que no tenim globalització de l’economia mundial ni res que se li assembli. En efecte, se’m fa incomprensible que d’una miserable estratègia localista de mundialització d’alguns mercats més o menys captius se’n digui globalització. Trobo que fins i tot mundialització és un terme excessiu, de fet. La globalització, per força, ha de ser una altra cosa.

Què vol dir ‘global’?

L’exaltació de l’efecte hivernacle com a conseqüència de la combustió a l’engròs de carbó i d’hidrocarburs és un fenomen global. En realitat, tota l’atmosfera és un fenomen global, aquest sí. Per això, atmosfera i efecte hivernacle constitueixen un referent excel·lent a l’hora de parlar de globalitzacions veritables. Al llarg de milions d’anys, els gasos despresos per la Terra i retinguts gravitatòriament han anat conformant, globalment, aquest tel eteri que embolcalla el planeta, una de les seves singularitats més vistents.

L’atmosfera primitiva –ja com ara– era un abocador, un espantable indret carregat d’oxigen, gas letal per als primigenis organismes anaerobis, que miraven de mantenir-se’n allunyats. Una amenaça per als anaerobis i una oportunitat per als aerobis, és clar, que trobaren la manera de fer de la necessitat virtut. Al final, diòxid de carboni, oxigen i vida arribaren a un compromís que encara dura, accentuat pels benèfics efectes filtradors de radiacions i moduladors dels salts tèrmics dispensats per la bombolla gasosa. Una bombolla nascuda de les emanacions i fixacions globals, globalment compartida i admirablement regulada: a altitud constant, l’aire té la mateixa composició arreu del planeta (contaminacions a banda, naturalment). L’atmosfera està de debò globalitzada.

El model industrial convencional ha considerat que l’atmosfera i els mars dilueixen la contaminació. De manera que els residus líquids s’abocaven a corrents d’aigua o directament als mars, mentre que els residus gasosos s’emetien per ximeneies que, en alguns casos, superaven els cent metres d’altura. Foto: B. Borrell

I les nostres emissions gasoses, també. A la vertical de cada país hi ha escreixos de CO2 de paternitat impossible de determinar. D’on procedeix cada molècula dels gasos atmosfèrics? No es pot saber, perquè el sistema està globalitzat, hi ha una lliure circulació absoluta, i des de fa mil·lennis, a més. I com que el sistema està globalitzat, també està globalitzat el problema de les nostres emissions excessives. Un cop abocats localment els gasos, se’n globalitzen les conseqüències. I les responsabilitats? Les responsabilitats, segons sembla, ni es globalitzen, ni es localitzen: es dissolen…

Es dissolen, en efecte. Per això els Estats Units es neguen, escandalosament, a fer-se càrrec dels seus abocaments. Si les molècules de CO2 portessin banderetes, el món sencer seria un voleiar constant de barres i estrelles… Recordem-ho: els Estats Units emeten el 36% del total mundial de gasos-hivernacle (diòxid de carboni, metà i d’altres de menys importants), en concret 21 tones de CO2 per habitant i any. Segons el Protocol de Kioto –a fi que el 2007 arribéssim a uns nivells d’emissió global d’un 5,2% menys que el 1990 i, així, tornéssim a poc a poc a la “normalitat”–, els Estats Units haurien de reduir les seves emissions fins situar-les un 7% per sota de les de 1990. La realitat és que l’any 2000 van emetre un 11% més que el 1990…

De quina globalització parlem, doncs? El Brasil, un país diguem-ne emergent i no gaire mirat en qüestions ambientals, emet 1,6 tones de CO2 per habitant i any, és a dir que calen tretze brasilers per a emetre com un sol nord-americà. Però brasilers i nord-americans respiren de la mateixa atmosfera, sota el mateix efecte hivernacle en exaltació creixent. Per no parlar d’equatorians, albanesos o mauritans, és clar. El problema sí que està globalitzat, doncs; la responsabilitat de les actuacions, no.

Globalització, més que ecologia

Així que de global de debò només tenim, de moment, el sistema planetari, el medi atmosfèric, la biosfera en definitiva. L’estratègia productiva de la societat industrial s’ha basat tradicionalment en el creixement de la facturació i en l’externalització del màxim nombre possible de costos, els ambientals per començar. Ara la mundialització permet –ens permet– importar més recursos encara que abans, exportar com mai abans i externalitzar encara més conflictes que abans, tot plegat a costa de comprometre més i més les possibilitats d’una globalització veritable.

«L’estratègia productiva de la societat industrial s’ha basat tradicionalment en el creixement de la facturació i en l’externalització del màxim nombre possible de costos, els ambientals per començar»

Per això la veritable globalització plena és l’objectiu final de l’opció sostenibilista. La sostenibilitat és un procés d’internalització de paràmetres, cosa que, a la llarga, no es por aconseguir, si no és instaurant un sistema productiu i de distribució global. Altra cosa és que a tot arreu es pugui trobar de tot. Això és l’eficàcia del comerç, no pas la mundialització de l’economia. I no és nou, a més. La Ruta de la Seda ja duia productes d’un cap a l’altre de món, les caravanes de mercaders fa segles que travessen els deserts i les companyies d’Índies, angleses o holandeses, tant se val, segles enrere ja solcaven els oceans de cap a cap. Ara ha crescut la intensitat del procés, però no n’ha variat gaire la natura, al capdavall.

Naturalment que hi ha diferències i que, no ja els productes valuosos, sinó el més banal dels objectes quotidians ve de qui sap on, però això, en el fons, no és qualitativament nou. El canvi de debò està en les companyies que governen aquests processos, en la seva estructura empresarial, en la procedència dels seus capitals i en les seves estratègies de producció i de venda. El canvi consisteix en la concentració local de poder d’aquestes imponents transnacionals i en la millora dels processos per a imposar les seves estratègies localistes. Internet funciona com un sistema global; les transnacionals, no.

El cas és que la idea de “desenvolupament” ha permès dividir falsament la humanitat en dos grans grups: d’una banda, els països industrialitzats o desenvolupats i, d’una altra, els països no ben bé, escassament o gens ni mica industrialitzats, que són, segons aquesta lògica, els subdesenvolupats. Això comporta que cultures mil·lenàries, com les asiàtiques, caiguin en el descrèdit subdesenvolupista. De manera ben injusta, perquè certament són pobres, però de cap manera subdesenvolupades. Així que industrialitzat, ric i occidental esdevenen, subliminalment, termes correlatius de progrés i desenvolupament, mentre que l’immens bagatge cultural d’una part considerable de la humanitat –amb expressa inclusió de molta saviesa empírica sobre l’ús dels recursos naturals, per cert– es veu arraconat per la ventada desenvolupista, prou sovint operada per grandíssims bàrbars simplement dotats de maquinària potent o de ressorts financers decisius.

En aquest context simplista i fins i tot pervers, la globalització neoliberal seria el nou evangeli a què s’haurien de doblegar els gentils subdesenvolupats. Res de nou, un cop més: els rics del nord ja fa temps que enviem missioners a posar les idees dels altres en ordre. Només que ara les esglésies matrius són societats mercantils, més interessades a tenir clients que conversions. La vandalització ambiental que se’n segueix és certament enorme i coneguda, des dels camps de petroli nigerians, a les selves tropicals, passant pels abocaments i cementiris de residus una mica per tot arreu, però no tan brutal com la social. Per això la indignació ecologista, que s’està desplaçant de les balenes a les pasteres, camina cap a una més ampla santa indignació civil. Dit d’una altra manera: quan a Frankfurt o a Filadèlfia es pugui pagar el diari amb francs rwandesos o amb ringgits malaisis, i quan el preu del cafè o del cacau no es fixi a la borsa de productes de Chicago, la globalització de l’economia començarà a ser veritat.

Durant la dècada de 1950, el Govern de l’URSS va decidir crear una zona de regadiu per a conrear cotó. Per a això van utilitzar l’aigua de dos grans rius de l’Àsia Central que desaiguaven al mar d’Aral. El 1980, l’aigua aportada pels rius a aquest mar s’havia reduït a la cinquena part i, el 1990, a la desena part. El nivell del mar d’Aral es trobava l’any 1995 15 metres per davall del nivell de mitjan segle XX, i la seua superfície s’havia reduït a menys de la meitat. Imatges cortesia d’Earth Sciences and Image Analysis, NASA-Johnson Space Center. 17 maig 2001. “Figure 4.2.”

El Fòrum Social Mundial, un anunci

La municipalitat de Porto Alegre m’encarregà un projecte ambiental la primavera de 1994, projecte amb el qual vaig estar involucrat durant tres anys. Aleshores fou que vaig conèixer –poc, tot s’ha de dir– Olivio Dutra, Raul Pont i Tarso Genro, que per a Europa i en aquella època només eren, o havien estat, uns desconeguts alcaldes d’una quasi ignorada ciutat de l’altre cap de món. Quan jo explicava per aquí que a Porto Alegre els pressupostos municipals es redactaven, discutien i aprovaven en assemblees populars, la gent no s’ho creia. I quan deia que el PT (Partido dos Trabalhadores) era una organització d’esquerra marxista en el poder municipal i estatal –autonòmic, diríem nosaltres– que anava en alça incontenible, ja tothom em prenia per boig. Olivio Dutra governa actualment l’estat de Rio Grande do Sul, Tarso Genro ocupa novament l’alcaldia de la ciutat i el seu company Luiz Inacio “Lula” da Silva és un dels més ferms candidats a ocupar la presidència del Brasil en les properes eleccions.

No cal estranyar-se, doncs, que a François Hollande, primer secretari del PS francès, se’l mengés l’enveja a Porto Alegre: “Si a nosaltres ens aclamessin així…”, digué en veure “Lula” en olor de multituds. No els aclamen així, i tant que no, i això que aleshores no podia ni imaginar la desfeta electoral que sofriria el PS a penes tres mesos més tard… El cas és que, a Porto Alegre, Samir Amin, als seus reposats setanta anys llargs, no s’estava de col·locar Bush, Blair i Schroeder en el mateix bloc ideològic, òbviament el de la dreta o, a tot estirar, el del centre liberal, que són si fa no fa el mateix, vistos des del Sud. I és que el moll de l’assumpte, en el fons, és prou clar: distintes ales d’un pensament acomodatici de dreta s’han apoderat de la classe política occidental quasi del tot, a la vista de la qual cosa, i després d’uns anys de desconcertada estupefacció, el món comença a reaccionar i a engegar-los a dida.

El Fòrum Social Mundial és un toc d’atenció al respecte. La novetat absoluta és l’estret maridatge que aquesta neoesquerra emergent –és dir, l’esquerra de tota la vida posada a l’alçada de les circumstàncies– és una esquerra ecosocialista o, potser millor, una esquerra sostenibilista. Aquest “altre món possible” –per millor, no simplement per distint– que reclama Porto Alegre és un món ajustat als principis de la sostenibilitat econòmica, social i ambiental, és a dir de la sostenibilitat tout court. El mateix FSM ha assumit aquests principis en la darrera segona edició celebrada enguany, perquè la qüestió restà en un pla menor aleshores de la primera convocatòria, l’any 2001. Ara, aquest altre món possible que invoca l’eslògan del FSM ja es basa en gran mesura en els principis sostenibilistes que, tímidament, començaren a treure el cap a Rio de l’any 1992.

La vella idea progressista de redistribuir amb equitat es veu d’aquesta manera arrodonida amb el principi de produir només el que sigui raonablement necessari i amb el menor nombre possible d’externalitzacions distorsionadores. Això trastoca el model d’una societat de consumidors que fan funcionar la màquina econòmica –l’ideal neoliberal, més o menys–, per a anar a l’encalç d’un sistema productiu més sensat que, a l’inrevés, es posa al servei de la societat a fi de satisfer les seves necessitats sense segar-li l’herba sota els peus. Si, com diuen els orientals, la felicitat és l’absència de desig, el model neoliberal falsament globalitzador deu ser la quintaessència de la infelicitat, car es basa en la constant renovació de desigs inabastables. En un món de recursos limitats, demografia globalment creixent i expectatives personals en augment confondre la bona marxa econòmica amb el creixement de la facturació és un error estratègic colossal. Per això el model sostenibilista en un món d’economia veritablement globalitzada és més que desitjable: segurament deu ser inevitable.

«La vella idea progressista de redistribuir amb equitat es veu arrodonida amb el principi de produir només el que sigui raonablement necessari i amb el menor nombre possible d’externalitzacions distorsionadores»

Tanmateix, és difícil pensar que el bigarrat ventall de tipus, actituds i proclames que s’expressà a Porto Alegre constitueixi una alternativa. No ho és. És un anunci. És l’anunci de l’alternativa. Veure la sociòloga Saskia Sassen, estudiosa de les ciutats globals, el lingüista Noam Chomsky, que ve a ser l’esquerra dels Estats Units ell tot sol, o el periodista Ignacio Ramonet, director de Le Monde Diplomatique, analitzant l’estat de l’art davant d’un atent auditori de milers de persones de tota edat i condició, fa pensar. O també a José Saramago, Rigoberta Menchú, Adolfo Pérez Esquivel o el ja esmentat Samir Amin, per afegir només alguns dels molts pensadors activament presents al FSM d’enguany. No pot ser que cinquanta mil persones, moltes de les quals carregades d’obligacions i compromisos, es desplacin a Porto Alegre sense un motiu molt poderós. El rescat de l’equitat social i de la sensatesa productiva global certament que n’és.

Ara bé, aquest anunci no donarà pas a l’alternativa de debò sense l’oportuna concertació de moltes destreses professionals. Vull dir que al succés ha de seguir el procés, la laboriosa seqüència de gests creatius i productius que presenta tot sistema que realment funciona. Però al servei de les noves idees sostenibilistes, naturalment. Un professor amic acabat d’arribar de Harvard em deia que els seus tibats col·legues es mostraven indiferents tant a Davos com a Porto Alegre: “qui en sap, som nosaltres”, diu que li comentaven, creguts, a la factoria de premis Nobel. Doncs em sembla que no. L’autisme tautològic dels forats negres del coneixement no mena per a res a l’autèntica saviesa, em sembla. Justament per això en el món neoliberal falsament globalitzat i clarament insostenible sobren destres –i sinistres…– i manquen savis. El que ens cal són savis bons i operatius. Doctes insensibles al servei del millor postor –que sol ser el pitjor–, ens en sobren. Trobo.

© Mètode 2002 - 34. Canvi global - Estiu 2002

Doctor en Biologia, socioecòleg i president d’ERF, Barcelona.