Cartografia del regadiu i sistemes d’informació geogràfica

Els investigadors de les hortes valencianes solen trobar-se davant un material cartogràfic dispers, poc precís i de vegades, massa antic. Tampoc els organismes públics ni les comunitats de regants solen disposar de plànols detallats de la infraestructura de canalitzacions. Allò més freqüent és que algunes societats de reg utilitzen els fulls del cadastre, on la representació de les séquies, en algun cas repassades amb un llapis blau, és poc fidel a la realitat. També pot haver-hi croquis manuscrits de qualitat desigual, que reprodueixen els principals canals de cada comuna i descriuen —a grans trets— el funcionament de l’hidrosistema. Sovint són obra d’experts locals, de sequiers o secretaris lletraferits, que traslladen als plànols els seus coneixements del repartiment de l’aigua. Aquests documents tenen un destacat valor, ja que de vegades, només un home —el sequier o el guarda— coneix a la perfecció el sistema de distribució i drenatge.

En conseqüència, per tal de millorar la gestió dels sistemes tradicionals de reg sembla necessari desenvolupar una cartografia actualitzada, tasca recentment mampresa pel Centre Valencià d’Estudis del Regadiu (CVER). Dita cartografia ha d’acomplir tres requisits fonamentals. Primerament, la georreferenciació dels elements hidràulics ha de ser molt precisa, especificant acuradament la posició respecte el parcel·lari i les principals infraestructures. En segon lloc, els mapes deuen definir la direcció del l’aigua a les xarxes de séquies; cal representar jeràrquicament els canals —séquies majors, braçals, filloles—, a més d’indicar correctament la seua funció —reg o drenatge. Finalment, els sistemes de producció cartogràfica han de permetre l’actualització constant.

En aquest context, al llarg de l’última dècada, l’ús dels Sistemes d’Informació Geogràfica (SIG) —bases de dades informàtiques lligades a un sistema de representació digital de l’espai— ha esdevingut un eficaç instrument de disseny cartogràfic i un element fonamental en l’ordenació del territori. L’aplicació dels SIG a la gestió dels espais irrigats comporta notables avantatges respecte la informació analògica, ja que permet accelerar els processos d’anàlisi i consulta quan es disposa d’un volum important de dades o es pretén georreferenciar llargues estadístiques.

El desenvolupament d’un projecte SIG sobre un sistema de reg implica l’adquisició de la informació geogràfica —fonamentalment a partir del treball de camp— i la introducció de dades en l’ordinador. El projecte no acaba amb la impressió dels plànols. Per tal de mantindre l’operativitat del SIG és fonamental tenir la base cartogràfica i alfanumèrica contínuament actualitzades. Un projecte de SIG és, a diferència de la cartografia analògica, un document viu, que exigeix una entrada permanent d’informació i, en conseqüència, garanteix una major rendibilitat de l’esforç inicial de producció.

Les funcions d’un SIG són adaptables a les necessitats de l’usuari. Pel que fa a l’estudi dels espais irrigats, una de les aplicacions més senzilles és l’edició de cartografia temàtica. Podem obtindre mapes de conreus, de productivitat, de qualitat dels sòls o per exemple, representar el volum d’aigua consumida per unitat de reg.

Els SIG resulten especialment adequats per a la gestió de les comunitats de reg. L’enllaç de les bases de dades amb la informació geogràfica vincula les dotacions hídriques, els cultius o el perfil socio-econòmic dels propietaris a cadascuna de les parcel·les de la comunitat. També poden desenvolupar-se aplicacions concretes com la mesura i control del nivell dels pous, la regulació del cabal que flueix per una canalització de reg en temps real o la introducció de fertilitzants.

«Les aplicacions dels Sistemes d’Informació Geogràfica a la gestió dels espais irrigats obrin un ampli ventall de possibilitats per als treballs de recerca en història, geografia i economia agrària»

L’ús de dits programes facilita el diagnòstic dels desequilibris hídrics dins una xarxa de reg complexa i agilitza el planejament de les obres hidràuliques. Així, per exemple, un estudi recent sobre les societats de reg de la Vall d’Uxó ha permés identificar disfuncions del traçat de la xarxa de séquies, la reforma de les quals comportaria un considerable estalvi d’aigua als regants. A hores d’ara, el CVER prepara un vast treball sobre els regadius de la Vega Baja del Segura i l’any passat, hom desenvolupà un projecte semblant sobre les xarxes de reg i sanejament urbà a l’entorn de l’Albufera de València, per tal d’identificar aquelles zones que encara abocaven aigües residuals a l’aiguamoll i planejar futures obres correctores. En aquest sentit, els SIG permeten efectuar l’anàlisi de la connectivitat de les entitats geogràfiques i els elements del sistema hidràulic, una utilitat que pot localitzar de l’origen d’un abocament il·legal, en funció de l’indret on es detecten els seus efectes.

Així mateix, la introducció de dades històriques permet assajar acurades reconstruccions dels antics paisatges de l’aigua. L’ús potencial dels SIG per a l’arqueologia hidràulica és enorme; la introducció de dades estratigràfiques en un sistema de georreferenciació digital garanteix una reconstrucció virtual de l’espai excavat i facilita el seu estudi posterior.

En definitiva, les aplicacions dels SIG a la gestió dels espais irrigats obrin un ampli ventall de possibilitats per als treballs de recerca en història, geografia i economia agrària i també comencen a fer-se essencials en la planificació hidràulica regional. Ara bé, per tal d’aconseguir una eficàcia acceptable en la utilització d’aquestes bases de dades georreferenciades, queda per davant un vast treball d’inventari de les hortes valencianes.