Cervell i hormones

Brain and hormones: a two way path. Hormones play a very important role in controlling a number of psychological and cognitive processes. However, the neuroendocrine response is modified by experience. This is the basic principle which points to the bidirectional nature of the hormone-behaviour relationship.

Les hormones van ser «batejades» i definides com a tals a principis de segle, tot i que molts dels efectes a què el seu excés o deficiència donen lloc s’havien constatat molt abans. La neuroendocrinologia es va configurar com a tal a mitjan segle, després de forjar-se en una sèrie d’investigacions i troballes importants en les dècades precedents. Tanmateix, la importància de les hormones per al comportament social, agressiu i sexual havia estat experimentalment demostrada per Berthold anteriorment, l’any 1849.

Des de llavors s’ha posat de manifest el paper de les hormones en nombrosos processos psicològics i comportamentals, i s’han produït una sèrie d’avenços importants al llarg del segle que està a punt d’acabar, dins i fora del context del coneixement neurocientífic. El desenvolupament i l’acumulació de coneixements científics s’ha produït en nombrosos camps, entre els quals es troben també l’endocrinologia conductual i/o psicoendocrinologia.

Paral·lelament al reconeixement de la importància de l’acció hormonal, s’ha produït el reconeixement de la seua complexitat d’acció. Els models senzills basats en la recerca de l’hormona «controladora» d’una conducta o emoció específica (per exemple, la testosterona causa la conducta agressiva) han estat superats. Les hormones, com altres missatgers químics i altres entitats biològiques, no «causen» la conducta. Aquesta és, en darrer terme, un mecanisme més, que es posa en marxa per aconseguir la resposta «adaptativa» a la demanda de l’entorn, com assenyalava Kandel. Aquesta resposta comportamental és deguda a l’activació dels circuits neuroendocrins d’un individu, que ha nascut amb una determinada herència i ha tingut una experiència específica. Aquesta experiència ha modificat els seus mecanismes neuroendocrins. És a dir, la resposta de les hormones ha estat modificada per l’experiència. Aquest és el principi bàsic que subjau en el reconeixement de la bidireccionalitat de la relació hormones-conducta.

No tots donem la mateixa resposta a estímuls idèntics, ni tan sols cadascun de nosaltres reacciona d’igual manera al mateix estímul presentat en diverses ocasions. La resposta neuroendocrina a l’estrès ha estat un tema central en la investigació psicobiològica, especialment psicoendocrinològica, durant tot el segle, sota la influència de figures com ara Cannon i Selye. Però en els darrers cinquanta anys, probablement ha estat Mason qui ha donat el tomb més important a aquest camp d’investigació. Mason es va oposar a la inespecificitat de la resposta a l’estrès formulada per Selye quan va defensar que no responen igual a tots els estímuls, un fet que la investigació de les dues últimes dècades ha anat demostrant. Mason també va considerar que els factors psicològics representen un paper essencial en la resposta neuroendocrina als agents d’estrès o estressors. Això coincideix amb les formulacions de Lazarus i Folkman sobre l’estrès i destaca el paper de la valoració cognitiva, primària i secundària, de la situació per a desencadenar la resposta d’estrès correspondent. Resposta que usualment s’ha estudiat a distints nivells: fisiològic (especialment endocrí), psicològic (resposta emocional i d’ansietat), i comportamental.

La resposta als estressors aguts, esporàdics, és clarament adaptativa, i en aquest sentit, se n’ha ressaltat el valor com a agent de l’evolució. Recentment, s’ha destacat també que l’exposició intermitent a estressors aguts «endureix» l’individu i el posa en millors condicions davant dels futurs estressors, sempre, és clar, que se n’haja eixit favorablement. Tanmateix, si l’exposició és crònica, les conseqüències de les respostes comencen a ser perjudicials. Tradicionalment s’ha relacionat l’activació vegetativa, essencialment simpàtica, característica de la resposta d’estrès, amb diverses malalties cardiovasculars. En els darrers anys, el paper dels glucocorticoides ha estat molt estudiat en relació amb la deterioració de determinades estructures neurals, com ara l’hipocamp, tal com ha descrit Sapolsky. De fet, s’ha pogut comprovar l’existència d’efectes nocius tant de caràcter reversible com irreversible, incloent-hi la mort neuronal, en l’esmentada estructura, com ha quedat demostrat per McEwen i el seu equip. Un altre aspecte important és el relatiu a les interconnexions entre el sistema nerviós, el sistema endocrí i el sistema immune, que poden explicar les relacions llargament hipotetitzades entre l’exposició a determinades situacions i estats de caràcter estressant amb estadis d’immunosupressió, càncer i malalties autoimmunes.

Dèiem que no tots responem igual al mateix estressor, dit d’una altra manera, l’estímul que pot arribar a esdevenir un estressor per a una persona no ho és per a una altra. En la literatura sobre estrès se cita sovint la sentència: «El que és verí per a un, és plaer per a un altre.» Les diferències individuals estan en la base de la conducta, de les emocions, de les cognicions… i això s’estén també a la nostra fisiologia. Diu Ursin (1998) que és necessari tenir present la «P» de psicologia en la denominació de la psiconeuroendocrinologia de l’estrès per arribar a comprendre els principis de la variació de les diferències individuals. Aquesta «P» s’ha desenvolupat de manera important per a destacar la importància, per exemple, dels «filtres cognitius» que cadascun de nosaltres imposa a la informació que li arriba.

En la investigació que hem fet sobre l’estrès competitiu hem pogut comprovar que la valoració cognitiva del resultat que fa el subjecte té major importància que no el valor objectiu del dit resultat per a la seua resposta endocrina. Tant en competicions estudiades en laboratori com en altres realitzades «en camp», en situacions reals en què els esportistes, en aquest cas, es jugaven un campionat, hem pogut comprovar que l’aspecte més relacionat amb la resposta de la testosterona a la mateixa competició era com l’individu «veia» la situació i com atribuïa el resultat que hi havia obtingut. Hem de tenir present que aquesta hormona s’utilitza, a pesar dels diferents controls, com un agent de dopatge per elevar, entre altres fins, la competitivitat i l’agressivitat, característiques sembla que «necessàries» de l’àmbit esportiu. En canvi, segons les nostres dades, la resposta del cortisol més aviat està relacionada amb el control que l’individu creu posseir de la situació, fet que confirma els resultats de la literatura sobre aquesta hormona. En tots dos casos, com vivim una situació sembla un factor essencial per comprendre el nostre padró de resposta neuroendocrina, i com arribem a la dita «vivència» depèn de la nostra experiència prèvia en aquest o en un altre tipus de situacions. Aquests patrons de resposta, en cas d’esdevenir crònics, poden provocar determinades alteracions funcionals i fins i tot estructurals de diferents sistemes orgànics.

Alicia Salvador. Àrea de Psicobiologia. Universitat de València.
© Mètode 23, Tardor 1999.

«Les diferències individuals estan en la base de la conducta, de les emocions, de les cognicions… i això s’estén també a la nostra fisiologia»

© Mètode 1999 - 23. El cervell al descobert - Número 23. Tardor 1999
POST TAGS:

Àrea de Psicobiologia. Universitat de València.