Ciència, científics i literatura

El paper de la literatura en la divulgació de la ciència i la tecnologia

doi: 10.7203/metode.82.3428

Arthur C Clarke

La presència de la ciència i la tecnologia a través de les seues idees innovadores i avenços tecnològics s’ha vist reflectida en nombroses obres ben conegudes i representatives de la literatura universal. Aquest fet es dóna, sobretot, a partir del segle XIX, quan comença l’impacte social més notori de l’activitat científica en la societat. Amb aquest article volem mostrar com el debat entre les ciències i les humanitats és estèril, ja que la influència mútua d’aquestes dues formes de pensament mostra que són igualment humanes i s’han influït constantment, més encara com més ens acostem a l’actualitat. En l’article s’esmenten innombrables exemples de novel·les i narracions influïdes per noves idees de la ciència i també algun cas en què la creativitat literària ha subministrat paraules per al vocabulari científic més original.

Paraules clau: ciència i literatura, divulgació de la ciència, ciència-tecnologia-societat (CTS).

Des de 1959 és un tòpic referir-se en el món occidental a l’escissió de dues cultures (Snow, 1965), la dels humanistes i la dels científics i tècnics, amb problemes de comunicació entre elles. Alguns, fins i tot, no consideren que aquesta última haja de qualificar-se de cultura i, per això, també es parla de la incultura dels científics. Altres l’atribueixen a l’excessiva especialització d’aquests. Però com veurem en aquest article, les grans interaccions de la ciència amb l’esfera cultural al llarg de la història (amb l’arquitectura, la religió, la filosofia de la Il·lustració o la literatura) posen de manifest que la ciència és un element fonamental de la cultura (Solbes, 2002). Vist que avui dia entenem per ciència una forma de pensament i raonament formal que té el seu origen pràcticament en el Renaixement, mostrarem les relacions de la ciència i la literatura en aquesta època, i passarem a la cièn­cia contemporània, que és on aquestes relacions s’han desenvolupat de manera més significativa. Això fa que la ciència estiga present en la literatura, amb temes, personatges i, fins i tot, autors, la qual cosa, com veurem, permet utilitzar aquesta literatura per a la divulgació de la ciència i del seu context social.

«La presència de la ciència en la literatura ens permet utilitzar aquesta literatura per a la divulgació de la ciència»

Ciència i literatura moderna

En el Renaixement i el Barroc comencen a aparèixer en la literatura personatges científics, sobretot metges, cirurgians i apotecaris, pel seu nombre major i pel seu paper en assumptes humans com la malaltia i la mort (Solbes, 2002). El fet que les matemàtiques i les ciències foren les glòries de la Il·lustració es pot veure en la literatura de l’època. Així, Jonathan Swift en els Viatges de Gulliver (1726), ens mostra en el tercer viatge una illa, Laputa, que se sosté magnèticament en l’aire, habitada per homes dedicats totalment a les matemàtiques i la música. Des de l’illa volant és «fàcil […] que qualsevol príncep pose sota la seua obediència tot país si­tuat davall». Presagiava així una ciència aliada natural del poder, per a dominar els éssers humans i la naturalesa. De pitjor estima gaudeixen els científics naturals que, en la Gran Acadèmia de Lagado, es dediquen a extraure els raigs solars dels cogombres i a transformar els excrements humans en menjar, invertint així els fenòmens de la natura. Voltaire s’hi inspira en el seu conte Micromégas (1752), on narra els viatges espacials que porten aquest gegant a la Terra, cosa que aprofita per a fer una sàtira dels humans i un elogi de la ciència, que sembla ser l’única cosa en què es poden posar d’acord.

Johann W. Goethe tractà de realitzar contribucions a la ciència. A partir de la seua filosofia natural va escriure una teoria del color equivocada i va realitzar aportacions interessants a la morfologia vegetal i humana. En Les afinitats electives (1809) es basa en la idea que les passions humanes entre els protagonistes s’escapen de tota previsió racional, igual com s’esdevenia amb les unions i les separacions químiques en aquella època. Des del seu vitalisme, Goethe oposa l’activitat química al regnat de les lleis mecàniques.

Jules Verne

Jules Verne va intentar fer la «novel·la de la ciència», una novel·la que inclou avenços científics i tècnics, viatges i exploracions, i el domini dels elements. En la imatge, portada de L’Algérie (1884), en la qual es representa una caricatura de Jules Verne envoltat d’algunes de les criatures fantàstiques de Vint mil llegües de viatge submarí. / Imatge: L’Algérie/J. Chape

En els grans clàssics de la novel·la del segle XIX (Stendhal, Balzac, Dickens, Flaubert, Dostoievski, Tolstoi, Galdós, Clarín, Oller) apareixen ben reflectides l’ascensió de la burgesia i la importància del capital, però la revolució industrial i el naixement del moviment obrer mereixen menor atenció. Fins i tot Dickens, malgrat que Anglaterra va ser el primer país on es va desenvolupar la revolució industrial, només tracta el tema en Temps difícils (1854), en què pren com a escenari una ciutat industrial. En totes les seues obres és molt crític amb els patrons, banquers, polítics i jutges i perfectament conscient de les doloroses condicions de vida dels obrers i altres marginats, però pensa que la solució passa per la caritat dels poderosos i no per la unió dels oprimits. Cal esperar uns quants anys, fins que Zola escriga Germinal (1885), perquè l’industria­lisme i els obrers tinguen un paper protagonista. En aquesta novel·la descriu la misèria física i moral dels miners, les dures condicions de treball en una mina, les diferents posicions dins del moviment obrer (socialistes, anarquistes), una vaga i la consegüent i sagnant repressió. I si l’industrialisme tarda tant a aparèixer en la literatura, caldria suposar que la ciència, una realitat social més minoritària, tingués un impacte menor en la literatura. Però no és així. Molt prompte hi ha autors que presenten químics, inventors i enginyers. Per exemple, l’inventor David Sechard de Les il·lusions perdudes (1837-43) de Balzac o Pepe Rey, jove enginyer que s’enfronta amb les tradicions d’una ciutat episcopal amb tràgiques conseqüències en Doña Perfecta (1876) de Pérez Galdós.

Jules Verne va més enllà i intentarà fer la «novel·la de la ciència» (Navarro, 2005), és a dir, una novel·­la que incloga els avenços científics i tècnics, els viatges i les exploracions i el domini dels elements (l’aire i l’aigua). Per això les seues obres inclouen, amb gran anticipació respecte a la seua època, viatges (De la Terra a la Lluna, 1865), viatges sota el mar (Vint mil llegües de viatge submarí, 1870) o el domini de la natura per l’home gràcies a la ciència i la tècnica (L’illa misteriosa, 1874). A partir de la seua obra Els cinc-cents milions de la Begun (1879) es percep un canvi en la seua visió optimista de la ciència, que passa de ser una de les causes del progrés de la humanitat a convertir-se en una activitat amenaçant que pot emprar-se per a finalitats perverses, com ara la construcció d’armaments i de ciutats-fàbrica, que són una premonició del nazisme. Per això, aquesta obra va ser prohibida per les autoritats alemanyes. També el científic, heroi de les seues obres anteriors, es transforma en l’antiheroi pervers o boig, instrument cec del poder, que tanta influència tindrà en la literatura i el cinema posterior.

Herbert G. Wells, que va estudiar ciències naturals en la Universitat de Londres amb Thomas Huxley i es va dedicar a ensenyar-ne de 1890 a 1893, es considera, juntament amb Verne, un iniciador de la literatura de ciència-ficció, amb les seues novel·les La màquina del temps (1895), L’illa del doctor Moreau (1896), L’home invisible (1897) i La guerra dels mons (1898), totes les quals han estat adaptades al cinema.

Mary Shelley

Alguns han considerat Frankenstein (1818) de Mary Shelley com un precursor de la ciència-ficció. En aquesta obra l’avenç científic relacionat amb la generació de vida és un monstre que es rebel·la contra el seu creador. En la imatge, Mary Wollstonecraft Shelley pintada per Richard Rothwell en 1840 (Oli sobre taula, 61 x 73,7 cm). / Imatge: National Portrait Gallery, Londres

Recentment, alguns han considerat Frankenstein (1818) de Mary Shelley com un precursor de la ciència-ficció. En aquesta obra l’avenç científic relacionat amb la generació de vida és un monstre que es rebel·la contra el seu creador.

També influeix la ciència en l’obra d’Arthur Conan Doyle. Els mètodes d’investigació emprats per la seua creació literària, el detectiu Sherlock Holmes, es basen en el mètode científic positivista que se li va inculcar a l’autor en els seus estudis de medicina. En paraules del mateix Holmes en Estudi en escarlata (1887): «Sóc aficionat tant a l’observació com a la deducció […]. Quan es presenta un cas de major complexitat […] he de moure’m per a veure les coses amb els meus propis ulls […] No dispose encara de dades […] És una equivocació colossal establir teories abans de disposar de tots els elements de judici, perquè així és com aquest es torç en un determinat sentit.»

Aquest període queda ben reflectit en les novel·les històriques amb temàtica científica, com la Trilogia de les revolucions: Copèrnic (1976), Kepler (1981) i La carta de Newton (1982)de John Banville; La mesura del món (1997) de Denis Guedj; L’amic de Galileu (2006) d’Isaia Iannaccone o Longitud (1995) i La filla de Galileu (2000) de Dava Sobel i, en el nostre àmbit, Les confidències del comte de Buffon (1997) de Martí Domínguez. També per Patrick O’Brian, que ha tingut força repercussió, per l’adaptació cinematogràfica de les seues novel·les, de la sèrie Aubrey-Maturin (1970-2004) de tema nàutic, en què es basa l’adaptació del film Master and Commander (2003) del director Peter Weir. Ambientades al començament del segle XIX, aquestes novel·les mostren les expedicions de l’HSM Surprise, comandades per l’oficial Jack Aubrey, acompanyat pel metge, naturalista i espia Stephen Maturin. Aquests personatges evoquen la tasca que farien científics com Charles Darwin, Alfred Wallace o Jordi Juan, que va unir els seus treballs geogràfics a tasques diplomàtiques de caràcter secret.

Ciència i literatura en el segle XX

Ara mostrarem com en el segle XX han augmentat les interaccions de la ciència amb la cultura. Així, en les primeres dècades del segle, que van ser un període revolucionari a tots els nivells (polític, econòmic, artístic i científic) es produeix una valoració positiva dels nous avenços tècnics i científics, provinents de la segona revolució industrial. Es valoren els efectes estètics de la producció en sèrie (el disseny uniforme i la qualitat en l’acabat), els nous motors i turbines i l’aerodinàmica dels vehicles que representa la culminació d’una enginyeria refinada, exacta. Sense els nous materials i tecnologies no hauria estat possible construir símbols de la modernitat com els gratacels. S’hi contraposa la contaminació de la primera revolució industrial (fums i sutja) amb l’aparent netedat de la segona, que encara no havia produït els seus excessos automobilístics, petroliers i químics, entre d’altres (Solbes, 2002).

«Els mètodes d’investigació emprats per Sherlock Holmes es basen en el mètode científic positivista»

Els primers artistes de la civilització tecnològica són els futuristes (escola que naix el 1909 amb el manifest de Marinetti), que exalten la velocitat, l’esport, la civilització mecànica i les conquestes de la tècnica, la màquina, l’avió, l’electricitat o els productes manufacturats. Un dels seus principals manifestants va ser el soviètic Maiakovski.

En aquest context, la teoria de la relativitat, presentada en la premsa com la teoria revolucionària per excel·lència, va exercir un gran impacte tant en científics com en artistes, literats i filòsofs. La relativitat va tenir evidents implicacions en la percepció de l’espai i del temps, que van influir en la pintura (per exemple, en la pluralitat de perspectives del cubisme o en el dibuixos d’Escher) o en l’arquitectura racionalista i funcional de la Bauhaus. En literatura les influències de la nova visió de l’espai i temps es manifesten en la narració d’històries des de diferents punts de vista o en la utilització del temps lent en la narrativa per autors com Virginia Wolf, William Faulkner, James Joyce o Thomas Mann. Fins i tot apareixen reflexions sobre el temps en novel·les com La muntanya màgica (1924) de Mann o sobre les quatre dimensions en la tetralogia El quartet d’Alexandria (1957-60) de Lawrence Durrell. En el cas de James Joyce, les seues obres més emblemàtiques juguen amb un temps narratiu ben especial. Així es pot veure a Ulisses (1922), on l’autor fa un ús del temps ben característic, ja que les prop de mil pàgines, que en altres estils literaris donarien per a contar una extensa història al llarg de molts anys, Joyce les desenvolupa en només 24 hores, un dia en la vida del protagonista Leopold Bloom recorrent la ciutat de Dublín. Però on es fa una utilització del temps d’una manera més original és en la seua darrera obra: Finnegan’s Wake (1939). Es tracta d’una obra que pot ser considerada des d’una broma pesada per a la majoria de lectors fins a una obra mestra irrepetible i pràcticament impossible de traduir. En aquesta obra el temps és cíclic, cosa que ja es fa palesa al començament de llegir-la, car la primera és una frase ja encetada que continua les paraules amb què acaba el llibre. Aquesta obra, a més, conté una curiosa aportació al vocabulari científic, ja que, segons diu Murray Gell-Mann, ell va proposar la paraula quark per designar els components interns dels hadrons a partir d’una de les nombroses frases enigmàtiques que conté l’obra: «Three quarks for Muster Mark!».

«En el segle XX han augmentat les interaccions de la ciència amb la cultura»

A més, alguns científics han realitzat importants contribucions a l’art, especialment a la literatura. I això no es limita als metges, com succeïa en el segle XIX (Txékhov, Doyle), sinó a químics com Snow, que va introduir la idea de les dues cultures, o Primo Levi, que en el seu llibre Si això és un home (1956) posa de manifest l’horror dels camps de concentració nazis i com aconsegueix sobreviure gràcies als seus coneixements químics. El físic Aleksandr Soljenitsin, premi Nobel de Literatura, va mostrar en el seu llibre El primer cercle (1968) que científics i enginyers, presoners en camps de concentració, eren obligats a investigar per al KGB de l’URSS. L’enginyer Vassili Grossman, en Vida i destí (1959), desenvolupa la Guerra i pau del segle XX i, entre moltes històries de la II Guerra Mundial, ens hi narra els entrebancs de la vida d’un físic sota la dictadura de Stalin.

En el nostre àmbit cultural no podem oblidar el físic Ernesto Sábato, que en el seu primer llibre, El Uno y el Universo (1945), critica l’aparent neutralitat moral de la ciència i els processos de deshumanització en les societats tecnològiques, l’enginyer Juan Benet, amb les seues científiques descripcions geogràfiques en Volverás a región (1967) o els metges Pío Baroja (Fuster, 2013), que en obres com Aventuras, inventos y mistificaciones de Silvestre Paradox (1901), La dama errante (1908)o El árbol de la ciencia (1911) contraposa la retòrica, que dóna èxits en Espanya en la Restauració, amb l’esperit científic; Llorenç Villalonga, que mostra en la seua primera i única incursió en la ciència-ficció, Andrea Victrix (1973), les limitacions de l’industrialisme, o Luis Martín Santos, que en Tiempo de silencio (1961) posa de manifest les difícils condicions del treball científic durant el franquisme.

Però no és necessari ser científic per a escriure llibres interessants on la ciència i els científics representen un paper rellevant. Recordem, per exemple, Marguerite Yourcenar, que, en la seua meravellosa Opus Nigrum (1968) ens presenta les dificultats i persecucions dels científics en el segle XVI; o Umberto Eco, que, en El nom de la rosa (1980), ens presenta la ciència medieval i les idees de Roger Bacon; o Michel Houellebecq en Les partícules elementals (1998), on un dels protagonistes és un físic que canvia de camp de recerca dedicant-se a la genètica, com va fer Francis Crick. Jorge Volpi, en En busca de Klingsor (1999), ens presenta amb una sorprenent capacitat divulgativa la física i els físics quàntics i nuclears d’Alemanya en l’època de Hitler i en No será la tierra (2006) es tracten temes com la guerra bacteriològica, la intel·ligència artificial i el Projecte Genoma Humà. Per últim, Ian McEwan té molt present la ciència en les seues novel·les (Duran, 2013). Aquest autor publicà Amor perdurable el 1997, obra que mostra la confrontació entre el científic racionalista i la dona de lletres. Tornarà a recórrer a la ciència en Dissabte (2005), que narra un dia en la vida d’un neurocirurgià, amb el rerefons de les protestes contra la guerra d’Iraq el febrer del 2003. La seua novel·la Solar (2010) tracta d’un premi Nobel de Física, inicialment escèptic respecte al canvi climàtic, que, gràcies a un sistema per a produir energia neta, veu una manera de tornar a primer pla, fer conquestes en el sexe femení i obtenir uns bons beneficis econòmics.

La ciència no sols ha contribuït amb autors, sinó també amb temes, com el de la responsabilitat moral dels científics (en la física nuclear ja es va plantejar el tema, l’eco del qual ressona en els actuals debats sobre enginyeria genètica), amb obres com La vida de Galileu (1939) de Bertolt Brecht o Els físics (1962) de Friedrich Dürrenmatt, o la utilització de les ciències i tecnologies en la societat de l’avenir, com les contrautòpiques Un món feliç (1932) d’Aldous Huxley, 1984 (1949) de George Orwell o Farenheit 451 (1943) de Ray Bradbury.

Carl Sagan

Molts dels autors de ciència-ficció han estat científics en exercici o de formació, com Carl Sagan, catedràtic d’Astronomia i Ciències de l’Espai. En novel·les com Contact, ens mostra les dificultats a què s’enfronten les dones científiques. / Imatge: The Seth MacFarlane Collection of the Carl Sagan and Ann Druyan Archive

Va contribuir, així mateix, a l’establiment d’un gènere literari, les novel·les de ciència-ficció. Molts dels seus millors autors han estat i són científics en exercici, com Fred Hoyle, Gregory Benford, Carl Sagan, o de formació, com Isaac Asimov, Robert A. Heinlein, ­Arthur C. Clarke o Michael Crichton. En concret, Hoyle, director de l’Institut d’Astronomia de Cambridge, va predir l’existència d’uns nivells d’energia dels àtoms de carboni que permeten explicar la nucleosíntesi estel·lar i fou coautor del model d’univers estacionari. Benford és professor d’astrofísica a la Universitat de Califòrnia, Irvine, i membre del consell científic de consultors de la NASA. Sagan va ser catedràtic d’Astronomia i Ciències de l’Espai i director del Laboratori d’Estudis Planetaris de la Universitat Cornell. Clarke va estudiar matemàtiques i física al King’s College de Londres i va servir en la Royal Air Force, on va participar en el desenvolupament d’un sistema de defensa per radar. En l’article «Extra-terrestrial Relays» posa les bases dels satèl·lits geostacionaris. Asimov, Heinlein i Crichton van fer estudis respectivament de bioquímic, enginyer mecànic i metge. A la vegada aquests han enriquit el gènere amb noves idees, que no estaven presents en els precursors Verne i Wells, com els robots, la colonització de la Lluna, en La Lluna és una amant cruel (1966) de Heinlein, del Planeta Roig (1992) de Robinson; del sistema solar en la sèrie Odissea de l’espai (1968-1996) de Clarke; i de la galàxia en La trilogia de les fundacions (1951-53), d’Asimov; l’ecologia planetària en Dune (1966), de Frank Herbert; o els perills de les biotecnologies i l’enginyeria genètica en L’amenaça d’Andròmeda (1969) o Parc Juràssic (1990) de Crichton. Hi ha autors de ciència-ficció que descriuen la vida de científics d’una manera molt real, com Ursula K. Le Guin en Els desposseïts (1974), on es mostren els problemes d’un físic que planteja una teoria revolucionària; Benford, en Cronopaisatge (1980), on hi ha científics concentrats en les subvencions i en la ressonància periodística, en lloc de fer-ho en l’experimentació, i altres enfrontats amb la burocràcia; Asimov, en Fins i tot els déus (1972), presenta els obstacles de joves científics enfrontats amb científics poderosos, i Sagan, en Contact (1985), mostra les dificultats de les dones científiques.

«No és necessari ser científic per a escriure llibres on la ciència represente un paper rellevant»

Conclusions

En el nostre país és freqüent parlar de ciència i de cultura com si de dues coses diferents es tractara i es pot presumir de culte sense posseir un coneixement sufi­cient dels avenços científics i tecnològics dels quals depèn la nostra vida quotidiana. Té interès veure la gran diferència de criteris amb què es jutja la incultura científica respecte a altres àmbits en les notícies de premsa, per exemple. Hi ha una gran preocupació per no incórrer en errors ortogràfics o de vocabulari, amb la qual, evidentment, estem d’acord. Les merescudes reaccions irades que sol haver-hi quan aquests apareixen no es mostren en la mateixa intensitat quan es tracta d’errors científics. Açò permet que s’escriguen disbarats com, per exemple, «elements químics com els òxids de nitrogen» (Fernández-Rañada, 1995; Elías, 2008). Potser caldria preguntar-se si els coneixements científics no es tenen per més inaccessibles i, per tant, susceptibles de ser en gran part ignorats per la població d’una cultura, diguem-ne, de nivell mitjà, sense que això es considere greu.

Per això hem volgut reflexionar sobre quina podria ser la millor manera d’abandonar aquesta disparitat de criteris a l’hora de considerar els coneixements generals que hauria de tenir tota persona culta procedents dels diferents camps del pensament humà i hem vist exemples que ajuden a unir la producció literària i el pensament científic. A tal efecte hem mostrat tota una sèrie de novel·les (i alguna obra de teatre) de diferents autors que poden contribuir a la superació del debat de les dues cultures al·ludit per Snow. Per altra banda, la lectura dels llibres presentats en aquest article pot contribuir a acostar idees i conceptes de les ciències als estudiants i al públic en general. Alguns, com En busca de Klingsor de Volpi, fins i tot poden divulgar idees de quàntica o de teoria de jocs als estudiants de ciències. Però no sols els conceptes de la ciència, alguns també mostren la forma com treballen els científics, l’anomenat mètode científic. I la major part de la literatura ací esmentada pot contribuir a transmetre l’aspecte humà de la ciència, el context històric i social on es desenvolupen les ciències o la situació del científic en una societat determinada. Ens ensenyen tant sobre la situació de la ciència en l’Espanya de la restauració i el franquisme o de l’URSS sota l’estalinisme els llibres de Baroja, Martín Santos o Grossman ací esmentats com els tractats d’història i sociologia de la ciència. Per això no és estrany que molts científics i professors de ciències assenyalen que ha contribuït més a desenvolupar la seua tria professional la lectura d’autors com Verne, Asimov i altres que l’ensenyament escolar de les ciències.

També recentment s’ha mostrat que la literatura permet als seus lectors ficar-se en la pell dels personatges, obrir la seua ment a altres experiències i punts de vista, la qual cosa és positiva per a la seua teoria de la ment, és a dir, per a la capacitat de posar-se en el lloc de l’altre (Kidd i Castano, 2013). I l’efecte és major en aquells que llegeixen literatura que en els que llegeixen ficció popular (ciència-ficció, novel·la romàntica), no ficció o res en absolut. Però qualsevol literatura de qualitat, com la majoria dels llibres ací esmentats, amb personatges amb densitat humana, ho permet. La mala literatura, amb personatges superficials, no. I encara que Kidd i Castano (2013) consideren la ciència-ficció com un subgènere, hi ha obres de gran qualitat, algunes com La mà esquerra de la foscor (1969) de Le Guin o Fins i tot els déus d’Asimov, escrites amb gran empatia. A més, la ciència-ficció pot aportar una visió del futur de la humanitat i del paper que la ciència i els científics hi faran, una visió que no aporta cap altre tipus de ficció literària (Petit i Solbes, 2012).

En resum, la connexió entre aquests mons del saber hauria de fer possible la integració de les ciències en la cultura global, que apareixen així com un element fonamental de cultura. I per altra banda la literatura que introdueix la ciència i els científics pot contribuir a difondre les principals aportacions de la ciència i les seues relacions amb la vida quotidiana entre tots aquells que vulguen fruir de la seua lectura.

REFERÈNCIES

Duran, X., 2013. «Les dues cultures: un debat novel·lat». Mètode, 79: 11-16.

Elías, C., 2008. La ciencia estrangulada. Debate. Barcelona.

Fernández-Rañada, A., 1995. Los muchos rostros de la ciencia. Ediciones Nobel. Oviedo.

Fuster, F., 2013. «Baroja i la ciència». Mètode, 78: 34-40.

Kidd, D. C. i E. Castano, 2013. «Reading Literary Fiction Improves Theory of Mind». Science, 342(6156): 377-380. doi: 10.1126/science.1239918.

Navarro, J., 2005. Somnis de ciència. Bromera/PUV. Alzira/València.

Petit, M.F. i J. Solbes, 2012. «La ciencia ficción y la enseñanza de las ciencias». Enseñanza de las ciencias, 30(2): 69-86. Disponible en: http://ddd.uab.cat/record/90968?ln=es.

Snow, C. P., 1965. Les dues cultures i la revolució científica. Edicions 62. Barcelona.

Solbes, J., 2002. Les empremtes de la ciència. Ciència, Tecnologia, Societat: Unes relacions controvertides. Germania. Alzira.

© Mètode 2014 - 82. Encontres - Estiu 2014
Doctor en Física i catedràtic d'universitat de Didàctica de les Ciències Experimentals de la Universitat de València (Espanya). Investiga en didàctica de la física, en formació del professorat de ciències i en pensament crític i qüestions sociocientífiques en l'educació científica.

Professor associat del departament de Didàctica de les Cièn­cies. Universitat de València.