Ciutat i ciutadania a Europa

La ciutadania és un status, és a dir, un reconeixement social i jurídic pel qual una persona té drets i deures per la seva pertinença a una comunitat en general de base territorial i cultural. Els “ciutadans” són iguals entre ells. En la teoria no es pot distingir entre ciutadans de primera, segona, etc. En el mateix territori, sotmesos a les mateixes lleis, tots han d’ésser iguals. La ciutadania accepta la diferència, no la desigualtat.

La ciutadania s’origina en les ciutats, caracteritzades per la densitat, la diversitat, l’autogovern, les normes no formals de convivència, l’obertura al exterior… És a dir, la ciutat és intercanvi, comerç i cultura. No és solament urbs, és a dir, concentració física de persones i edificis. És civitas, lloc del civisme o participació en els afers públics. És polis, lloc de la política, d’exercici del poder.

Però cal entendre que la ciutadania és un concepte evolutiu, dialèctic: entre drets i deures, entre status i institucions, entre polítiques públiques i interessos corporatius o particulars. La ciutadania és un procés de conquesta permanent de drets formals i d’exigència de polítiques públiques per fer-los efectius.

Ciutadania i globalització: els límits de la nacionalitat

La ciutadania ha anat vinculada a la nacionalitat, és a dir, és un status atribuït per l’Estat als que tenen la “seva” nacionalitat. Avui cal segurament replantejar aquesta vinculació. Les migracions són inevitables i als països de l’àmbit europeu, les poblacions d’origen no comunitari tendeixen a estabilitzar-se de forma permanent. Es planteja una qüestió d’exclusió politicolegal d’una població a la qual no es reconeixen una gran part dels drets que configuren la ciutadania, malgrat que es tracta de persones que resideixen indefinidament en el territori i fins i tot de vegades hi han nascut. Tampoc els ciutadans europeus que no tenen la nacionalitat del país on resideixen estan equiparats en drets amb els “nacionals”, malgrat les proclamacions de la Unió Europea.

Les bases sobre les que se sustentava l’estat-nació s’han modificat: els conceptes de defensa nacional i d’economia nacional han perdut gran part del seu sentit i per tant també el de “sobirania nacional”. No hi ha raons serioses per a limitar els drets dels no nacionals per qüestions d’interès nacional o de patriotisme, la inserció dels països europeus en entitats supranacionals és un fet tan potent com irreversible.

«La ciutadania, com a conjunt de drets i deures, no es pot limitar a un sol àmbit anomenat estat, encara que es defineixi com a estat-nació»

Per altra part, la globalització comporta la revalorització de les entitats subestatals, ciutats i regions, com àmbits socioeconòmics i sobretot d’autogovern (relatiu) i de cohesió social i cultural. A més globalització, més es debiliten els estats, més oportunitat tenen les regions i les ciutats d’enfortir-se. I més necessiten els ciutadans tenir poders polítics pròxims i àmbits significatius d’identificació cultural. En aquest context no ha de sorprendre el renaixement de les nacionalitats integrades en estats. Avui els ciutadans ja no es poden identificar solament amb un sol àmbit territorial, tret que se’ls exclogui i s’hi hagin de refugiar. La ciutadania, com a conjunt de drets i deures, no es pot limitar a un sol àmbit anomenat estat, encara que es defineixi com a estat-nació.

Aquesta complexitat precisament podria permetre resoldre el multiculturalisme que progressivament s’instal·la en les nostres societats. Entre el comunitarisme d’exclusió o marginació i la integració que vol dissoldre les identitats en una, es pot trobar una via intermèdia a partir d’admetre la convivència de col·lectius diferents sobre la base de la seva igualtat politicojurídica.

Per això, podem dir que és possible separar nacionalitat de ciutadania. En l’àmbit europeu fóra suficient establir una “ciutadania europea” que atribuís els mateixos drets i deures a tots els residents en qualsevol país de la Unió Europea, amb independència de la seva nacionalitat.

Ciutadania i societat fragmentada

La ciutadania, tal com es va configurar al segle xx, es basava en un conjunt de premisses que actualment cal relativitzar. En primer lloc, es pensava en una homogeneïtat dels grans grups socials i en l’existència d’un model únic de família. Avui, en canvi, veiem com es debilita el model tradicional de família, com creix la diversitat dels nuclis elementals d’integració social, com es fragmenten les classes socials sorgides de la revolució industrial, com es multipliquen els grups de pertinença de cada individu i com augmenta la necessitat de respondre a demandes individualitzades. En segon lloc, existia una gran confiança en l’economia per tal de garantir el treball, la remuneració bàsica i l’expectativa de mobilitat social ascendent i en l’educació per tal de reduir les desigualtats socials i donar els mitjans bàsics per la integració social. No cal insistir que aquesta confiança avui fóra ingènua, perquè l’economia de mercat pot desenvolupar-se mantenint i augmentant l’atur estructural i la precarietat laboral, i l’educació obligatòria ja no garanteix ni la inserció en el mercat de treball ni la integració sociocultural.

Per últim, es perseguia la progressiva desaparició de la marginalitat i la inserció del conjunt de la població en un sistema de grups escalonats i articulats amb les institucions, a partir de la família, l’escola, el barri, el treball, les organitzacions socials i polítiques, la ciutat, la nacionalitat… tot plegat ordenat per una evolució previsible, ritus de passatge i estabilitat relativa de l’organització social. No és el cas avui, quan es multipliquen els col·lectius marginals, les tribus, les associacions o grups informals particulars, les comunitats virtuals… Els lligams socials són més nombrosos, en grups més reduïts i més febles.

Com que tot això ha canviat, cal redefinir els subjectes-ciutadans, les seves demandes, les relacions amb les institucions, les polítiques publiques adequades per reduir les exclusions… Per exemple, no es poden tractar els “sense papers”, la població drogoaddicta, els joves o nens marginals, la població de gent gran sense rol social, els aturats estructurals permanents, etc., amb els mitjans tradicionals fins i tot de l’estat del benestar desenvolupat, és a dir amb l’escola, l’assistència social, la policia, etc.

Dels drets simples als drets complexos

Aquesta redefinició comporta un fet fonamental que afecta la vida a les ciutats: el pas dels drets simples als complexos. Podem dir que la tipologia de drets simples heretats per la tradició democràtica, tant liberal com socialista del segle XVIII cap ací, és insuficient per a donar resposta a les demandes de la nostra època. Cal fer pedagogia d’allò que entenem per drets complexos (millor que dir de quarta generació) i que, sense afany exhaustiu, podrien ser els següents.

En primer lloc, no basta amb el dret a l’habitatge, cal afirmar el dret a la ciutat. No és suficient promoure habitatges “socials”, perquè pot ser una forma de fabricar àrees de marginalitat urbana. Si s’escau, cal fer-los, però inserits en el teixit urbà, accessibles i visibles, comunicats i monumentalitzats, en conjunts diversos socialment, amb activitats que generin ocupació i serveis. I sobretot amb espai públic de qualitat.

No basta amb el dret a l’educació, cal exigir el dret a la formació continuada. L’educació convencional obligatòria no garanteix la inserció social i professional. I tampoc la universitària! Cal plantejar una formació continuada que “ocupi” i generi ingressos fins i tot en els períodes de canvi d’activitat o de lloc de treball.

«Sense deures no hi ha drets. Sense drets i deures, no hi ha ciutat»

No és suficient amb el dret a l’assistència sanitària, cal apuntar al dret a la salut i a la seguretat. Les causes que afecten avui la salut i el benestar són múltiples: estrès, drogoaddicció, accidents de circulació, alimentació, violència familiar, delinqüència urbana, etc. El sistema hospitalari i la xarxa de centres assistencials són importants però són respostes molt insuficients si no s’inscriuen en un sistema més complex de prevenció, vigilància, assistència personalitzada i repressió de les conductes que afecten la salut i la seguretat del conjunt de la ciutadania.

No cal reivindicar sols el dret al treball, sinó que és necessari impulsar el dret al salari ciutadà. Avui, el dret al treball és un dret “programàtic” que les autoritats públiques no poden garantir, i fins i tot cal dir que les polítiques publiques són menys eficients que en el passat per crear o promoure llocs de treball. Raó de més per ampliar aquest dret cap el concepte de “salari ciutadà”, entès en qualsevol de les accepcions que s’han proposat actualment per la doctrina social i econòmica: salari per a tots des del naixement, o només a partir de la majoria d’edat, o aplicable en períodes de no treball, o a canvi de treball social, etc.

És necessari complementar el dret al medi ambient amb el dret a la qualitat de vida. El dret al medi ambient sovint s’entén exclusivament des d’una perspectiva preservacionista i de sostenibilitat. La qualitat de vida va molt més enllà. Entén el medi com a protecció, requalificació i ús social no solament del medi natural, també del patrimoni físic i cultural. I la qualitat de vida com a possibilitat de desenvolupar-se segons les orientacions personals de cadascú, pot incloure drets tan diversos com la privadesa, la bellesa, la mobilitat, la llengua i la cultura pròpies, l’accés fàcil a l’administració, etc.

Hem de superar el dret a un status jurídic igualitari per arribar al dret a la inserció social, cultural i política. És evident que no han desaparegut les exclusions legals. El sol fet que hi hagi una llei d’estrangeria ja és una prova de l’existència d’una població discriminada, i l’acceptació tàcita de població “sense papers” (per facilitar-ne la sobreexplotació), és un escàndol de capitis diminutio legal cap a un sector cada cop més important de la població. Unificar, igualar l’status legal de totes les poblacions que conviuen en un territori, és importantíssim! Però no és suficient. Cal una política d’accions positives per a promoure la inserció i el reconeixement social de les poblacions discriminades, les d’origen estranger, però també les que pateixen algunes deficiències o hàndicaps físics o mentals, els nens, o els vells, etc.

Per últim, haurem de batallar per passar dels simples drets electorals al dret a una participació política múltiple, deliberativa, diferenciada territorialment, amb diversitat de procediments i mitjançant actors i instruments diversos. És una paradoxa que al mateix temps que es reconeix la devaluació dels parlaments i altres assemblees representatives en tant que institucions de govern i el baix nivell de prestigi dels partits polítics, les nostres democràcies donin gairebé el monopoli, o en tot cas el rol principal sobre qualsevol altre, a la participació política mitjançant eleccions d’assemblees i partits polítics. Actualment hi ha un desfasament entre una doctrina i múltiples pràctiques socials de democràcia participativa, deliberativa, directa, etc., i contemplem la resistència de les institucions polítiques i dels partits amb representació als òrgans de poder per legalitzar i generalitzar formes de participació política més riques que les estrictament electorals.

Tots els drets citats comporten evidentment els deures corresponents per part dels seus titulars, sense els quals aquells perden eficàcia per al conjunt de la ciutadania. El dret a la ciutat suposa el civisme i la tolerància en l’espai públic, el dret a la formació continuada suposa l’esforç individual per assumir-la, el dret a la qualitat de vida suposa un conjunt de comportaments per respectar el dret dels altres, etc. Sense deures no hi ha drets. Sense drets i deures, no hi ha ciutat.

© Mètode 2001 - 31. Existeix la ciutat somniada? - Tardor 2001

Geògraf i urbanista.