Clima i confort en les ciutats: la ciutat de València

El clima de les ciutats

Es coneix com a “clima urbà” el conjunt de trets i modificacions climàtiques induïdes per l’existència i activitat de les ciutats. L’efecte d’una ciutat sobre el propi clima, conegut d’antic, es comença a plasmar en obres científiques des de principis del segle XIX, en el que sembla un estudi sobre el clima de la ciutat de Londres (Howard 1818). A pesar que la climatologia urbana és una branca pionera de la climatologia, cal esperar fins la revolució tecnològica dels anys 1960-70 (que possibilita nous mètodes i tècniques d’estudi), i fins que la població mundial comence a viure predominantment en les ciutats (cosa que augmenta l’interès pel medi ambient urbà) perquè es produesca l’eclosió d’aquesta branca de les ciències ambientals.

Però de raó no en falta per fer-ho, perquè el cas és que s’ha demostrat que les ciutats poden alterar en major o menor mesura tots els paràmetres dels seus climes locals, des d’alguns d’obvis com el règim de vents, fins d’altres de molt més difícils de detectar com el règim de tempestes de les àrees perifèriques (quadre I). Els canvis no es redueixen en absolut al conegut “efecte d’illa de calor”, encara que es tracte del fenomen més rellevant i espectacular (fig. 1), sinó que inclouen la nubositat, radiació, règim de gelades i nevades, etc.

«La València climatològicament ideal és impossible. En part perquè l’evolució urbanística de la ciutat ha estat compacta»

La natura d’aquests canvis és complexa i d’origen múltiple: canvis en la composició de l’aire, en la naturalesa i rugositat del sòl i alteracions del balanç de radiació. Sovint les causes principals dels canvis ambientals són sorprenents: per exemple, en la major part de les ciutats, sobretot en les de climes càlids, l’illa de calor té a veure més amb alteracions del balanç de radiació produïdes per la disminució de l’evaporació (la ciutat sol ser un mitjà més sec que el camp circumdant) que per la mateixa producció de calor de la ciutat (trànsit, calefacció, refrigeració…).

El confort climàtic

S’entén per confort climàtic l’existència de combinacions de paràmetres ambientals (fonamentalment temperatura, humitat, radiació i vent) que no generen estrès en el cos humà. Els límits del confort climàtic són molt estrets: es redueixen a un ventall de temperatures entre els 20 ºC i els 25 ºC i un rang d’humitat relativa (HR) entre el 30% i el 70% aproximadament. És el que es coneix com el polígon de confort (fig. 2). La situació més normal quasi sempre és un estat de major o menor disconfort, siga per fred, per calor o per combinació de calor i humitat.

Fig. 1: Exemple de perfil tèrmic N-S de València i voltants, el dia 13 de febrer de 1989. L’efecte d’“illa tèrmica nocturna” de la ciutat és d’uns 8 ºC, diferència entre els 4 ºC de la perifèria rural i els prop de 12 ºC del centre de la ciutat (segons Pérez Cueva, 1994).

Fig. 2: Diagrama de confort climàtic humà d’Olgyay, basat en les temperatures en graus centígrads i en la humitat relativa (HR) en tant per cent. El “polígon de confort”, en absència de vent i radiació, es limita a una estreta franja tèrmica 20 ºC/26 ºC i 15%/75% de HR. Per davall de 20 ºC es pot aconseguir confort amb calor radiant i per damunt de 27 ºC amb l’efecte refrigerador del vent. El punt representa les condicions tèrmiques i higromètriques habituals d’un dia d’estiu a València. Es pot observar que amb una velocitat del vent de 4 m/seg (la típica de les brises) es pot assolir benestar.

En el confort-disconfort climàtic, les temperatures i la humitat actuen com a paràmetres bàsics, perquè la seua combinació és la que determina l’existència o no d’estrès ambiental en el cos humà i la necessitat d’una adaptació major o menor. El vent i la radiació són paràmetres modificadors del confort: l’última és capaç d’alleujar el disconfort per fred o d’augmentar el disconfort per calor, mentre que el vent, al contrari, augmenta el disconfort per fred i alleuja i corregeix el disconfort per calor.

Les alteracions del clima local produïdes per les ciutats, lògicament, es tradueixen en alteracions del confort climàtic, tant en sentit beneficiós com al contrari. En aquest sentit, es distingeixen tres tipus bàsics de ciutats: les fredes (quasi sempre humides), les càlides seques i les càlides humides. En les primeres domina el disconfort per fred, almenys per a l’hivern. En les segones predomina el disconfort per calor o per combinació de calor i humitat. Un altre tipus de ciutats, freqüent en latituds subtropicals, són les que combinen dos tipus bàsics, un a l’hivern i un altre a l’estiu: València, per exemple, és freda-humida a l’hivern i càlida-humida a l’estiu. El principal problema d’aquesta mena de ciutats és que les mesures correctores d’un tipus de disconfort solen agreujar l’altre tipus, de manera que cal conèixer i avaluar molt bé el clima local, el clima urbà i el confort abans de traçar prioritats en la planificació urbana.

Clima urbà i confort a València

En general resulta difícil gaudir de combinacions de paràmetres meteorològics que ens situen dins del “polígon de confort” en qualsevol clima del globus. En general, els climes mediterranis figuren entre els que presenten una major quantitat d’hores/any (entorn d’un terç de l’any, concentrades en els dies de maig-juny i setembre-octubre i en les nits d’estiu).

Foto: Abelardo Ibor

El clima local de la comarca de l’Horta de València participa d’aquests trets bàsics del clima mediterrani, per bé que amb dues particularitats: una elevada humitat ambiental, que incrementa el disconfort per calor a l’estiu, i un règim de brises que pot arribar a corregir quasi totalment aquest disconfort. Amb les velocitats típiques de la brisa, entorn dels 4m/segon (uns 14 km/h) es pot obtenir una sensació de confort a 28 ºC/29 ºC i un 70% de HR (condicions tèrmiques i higromètriques típiques d’un dia d’estiu, en part perquè la temperatura de la brisa que arriba del mar no sol superar els 26 ºC/27 ºC en els moments més calorosos de l’estiu) (vegeu figura 2). En efecte, de segur que alguna vegada hem comprovat a l’estiu, estant a l’ombra a la vora del mar, que es gaudeix de confort ambiental: això és degut a l’efecte refrigerant de la brisa, a pesar de l’elevada humitat ambiental i d’unes temperatures per damunt del límit superior del polígon de confort.

El carrer de la Reina, al Cabanyal-Canyamelar, als anys quaranta. La mateixa perspectiva en tres situacions meteorològiques diverses: sol (dalt), neu (imatge de portada) i inundació (baix). El comportament de la gent i el paisatge urbà és molt diferent en cada cas. Són tres fotografies de l’arxiu personal d’Abelardo Ibor.

Però la ciutat de València altera notablement aquestes condicions ambientals: a) Tant a l’hivern com a l’estiu presenta una “illa de calor nocturna” que assoleix 3 ºC en termes mitjans (sobretot en les nits hivernals) (fig. 3), i una “illa de calor diürna” entorn d’1 ºC. b) Modifica substancialment el règim de vents, sobretot les brises, que són els vents més dèbils i arriben quasi a desaparèixer en l’interior de la ciutat. Aquests canvis alteren notablement les condicions de confort; altres, com la lleugera disminució de la HR, són menys significatius.

L’efecte d’aquests canvis tèrmics de les illes de calor en el confort és de distinta índole. A l’hivern la ciutat presenta unes temperatures mitjanes quasi 2 ºC superiors a les del seu entorn rural (sobretot per l’efecte de les intenses illes de calor nocturnes) cosa que disminueix el disconfort per fred. A l’estiu, en canvi, un augment tèrmic, combinat amb la disminució de la velocitat de les brises, incrementa el disconfort per calor humit. La disminució de la HR (per augment tèrmic) no té a penes efecte beneficiós, perquè les mateixes brises s’encarreguen de renovar l’entrada d’humitat.

Una alteració que marca notables diferències ambientals dins de la ciutat és el progressiu rescalfament de la brisa, a partir d’unes temperatures originals quasi sempre confortables (fig. 3). Aquest rescalfament és clarament major en el seu recorregut urbà que en el camp. Com que les brises predominants són les del SE, les parts NW de la ciutat són les que presenten màxims recorreguts urbans de la brisa. Allí, l’increment tèrmic respecte els barris costaners assoleix regularment uns 4º C, prou per passar de condicions que s’acosten al confort en els barris marítims (amb brises més fortes, a més) a clarament xafogoses en l’interior W de la ciutat.

La ciutat ideal

La València climatològicament ideal és impossible. En part perquè l’evolució urbanística de la ciutat ha estat compacta, i això afavoreix d’entrada, i de manera irreversible, l’alta intensitat de les illes de calor. En part perquè els dissenys urbanístics que tendesquen a reduir el disconfort per fred (ciutat compacta, carrers estrets i que dificulten l’entrada del vent, colors negres…) xoquen quasi sempre amb els que afavoreixen el confort en les ciutats càlides-humides (abundants espais lliures, grans avingudes orientades als vents dominants, baix volum d’edificació, colors clars, carrers estrets…). Amb tot, si es volen adoptar mesures de correcció urbanística o de planificació urbana que tinguen en compte el factor ambiental del confort climàtic, la primera cosa que cal conèixer és quin és el principal tipus de disconfort i les causes. A València, a pesar de l’elevada component psicològica i fisiològica personal que intervé en aquestes qüestions, el sentir comú és que resulta més suportable el fred nocturn hivernal (més fàcil de corregir i que afecta menys les activitats quotidianes) que la calor xafogosa diürna de l’estiu.

Fig. 3 a-d: Evolució dels patrons tèrmics espacials de la ciutat de València durant un dia amb brisa: a) Patró tèrmic d’ “illa de calor” nocturna, observat al final de la nit. b) Patró tèrmic d’“illa de frescor” en el centre de la ciutat, pel contrast entre una perifèria urbana que ja rep insolació i un interior urbà en ombra. c) Inici de la instal·lació d’un patró tèrmic de brises, amb isotermes paral·leles a la costa, en què perduren encara les restes de l’“illa de frescor”. d) Patró tèrmic de brises, amb un litoral clarament més fresc que l’interior i una lleugera “illa de calor diürna” desplaçada cap al NW de la ciutat (segons Pérez Cueva, 1994).

Hi va haver un moment de la història urbana recent de la ciutat, caracteritzada pel caos urbanístic produït pel creixement en explosió lligat a l’èxode rural en massa, en què paradoxalment es va crear una ciutat “òptima” per a la calor estival: els incomptables retalls d’horta englobats dins del caos urbanístic de la ciutat actuaven de microclimes beneficiosos i condicionaven que les alteracions ambientals foren menors. Des de principis de la dècada passada a penes queden recialles d’aquests vastos “jardins urbans” i s’ha tornat a la ciutat compacta. Les tendències urbanístiques recents van en el mateix camí. És més, la recent i actual expansió de la ciutat cap al SE està provocant que s’estrangule l’entrada natural de brises al centre i al NW de la ciutat: cada vegada la brisa arriba més lenta i més rescalfada, i això agreuja el disconfort estival en bona part de València.