Col·leccions, patrimoni historicocientífic i estratègies de difusió

esfera armil·lar

Esfera armil·lar fabricat per George Adams (pare) al segle XVIII.

Historical-Scientific collections and heritage, dissemination strategies. This article deals with the scientific collections of the National Museum of Science and Technology (MUNCYT) in Madrid. This museum was created in 1980 without a collection. Through the 80’s and 90’s an important collection was made, including the instruments from the Faculty of Physics, Madrid University, and the ‘Instituto San Isidro’ (secondary school) and some instruments related to biomedicine and technology. In the late 90’s the Museum developed is own web page allowing the general public to discover its collection.

La ciència ha tingut al llarg de la nostra història una presència irregular: grans esforços per a institucionalitzar l’activitat científica al nostre país s’han succeït a llargs períodes d’abandó. Aquesta situació ha tingut el seu equivalent en la formació de col·leccions d’objectes d’interès científic i en la configuració de museus de ciència.

Les col·leccions científiques que Felip II va centralitzar a El Escorial o els gabinets de màquines o d’història natural, al segle XVIII, són precedents magnífics dels museus de la ciència; però en alguns casos aquests esforços no van tenir continuïtat i el progrés històric, en altres, va determinar l’ocàs dels centres i de les col·leccions, quan no la seua destrucció. A més, el caràcter utilitari dels objectes científics els feia poc atractius com a peces de valor artístic i, per tant, eren béns poc susceptibles de constituir col·leccions temàtiques d’entitat dignes de ser conservades. Si altres objectes culturals (olis o llibres, per exemple) es van conservar en col·leccions nacionals (aquest és el cas del Museo del Prado o de la Biblioteca Nacional), el patrimoni científic espanyol romania escampat per institucions científiques o administratives de la més diversa condició, custodiades per erudits o funcionaris més o menys diligents.

«El caràcter utilitari dels objectes científics els feia poc atractius com a peces de valor artístic i, per tant, eren béns poc susceptibles de constituir col·leccions temàtiques»

En els darrers anys de la dècada de 1960 es van fer els primers passos per a establir un museu de la ciència, que no van prosperar fins 1980, quan un reial decret va crear el Museo Nacional de Ciencia y Tecnología. El Museo va nàixer com un ens administratiu sense col·lecció. El primer objectiu dels seus gestors hauria de ser, per tant, constituir una col·lecció d’instruments i material científic a partir de la qual el nou centre poguera escometre la seua tasca de conservació i de divulgació.

En aquests anys d’existència del Museo s’han aplicat a bastament els diversos mecanismes possibles per a la formació d’una col·lecció museològica (compres, donacions, dipòsits o canvis d’adscripció entre institucions públiques) fins constituir una notable col·lecció de més de 10.000 peces. El primer gran èxit en la formació de la col·lecció va ser la incorporació de més de mil objectes provinents de l’Instituto de Enseñanza Secundaria San Isidro de Madrid. Aquest institut, que des de mitjan segle XIX havia estat el centre de referència de la capital, havia heretat una rica col·lecció d’instruments provinents de l’Academia de Matemáticas creada per Felip II, el Colegio Imperial i els Reales Estudios de San Isidro. La col·lecció cedida al Museo era formada per instruments de física, astronomia, geodèsia, etc., datats entre els segles XVI i XX.

Compàs azimutal

Compàs azimutal fabricats per George Adams (pare) al segle XVIII.

La col·lecció de l’Instituto és excepcionalment rica, i hi destaquen una ballesta i un astrolabi universal. La ballesta era un instrument de mesura astronòmica i topogràfica habitual en l’edat mitjana i moderna, la custodiada al Museo és una de les dues úniques conegudes elaborades pel prestigiós instrumentista flamenc Arsenius: una incompleta al British Museum i la peça, completa i ben conservada, de l’Instituto de Madrid. Els astrolabis, peces de vegades profusament decorades, són instruments que permetien determinar les posicions estel·lars i realitzar mesuraments geodèsics i topogràfics. Se n’han conservat nombrosos, i fins i tot hi ha museus que apleguen nombroses i valuoses peces; el dipositat al Museo Nacional de Ciencia y Tecnología ha estat atribuït a Gualterius Arsenius.

Les dues mencionades són probablement les peces més valuoses de la col·lecció, però n’hi ha d’altres d’indubtable valor historicocientífic i artístic: el conjunt d’instruments del segle XVIII té valor per si mateix i pel fet d’estar associat a un moment estel·lar de l’activitat científica al nostre país. Entre aquestes peces destaca una notable col·lecció de microscopis, de telescopis o una bellíssima esfera armil·lar fabricada a Londres per George Adams. Al costat d’aquestes peces, la delicada i bella col·lecció de maquetes mecàniques incloses en la col·lecció proporciona un magnífic mostrari de material pedagògic utilitzat en l’Espanya divuitesca i del segle XIX.

Important incorporació als fons del Museo va ser el dipòsit d’un conjunt de més de 700 peces de la Facultat de Física de la Universidad de Madrid, que va tenir lloc en l’any 1995. Aquesta col·lecció, oportunament catalogada, ha estat profusament estudiada i un complet catàleg està en fase de publicació.

En conjunt, el dipòsit de l’Instituto San Isidro i de la Facultad de Física fan de la col·lecció d’instruments del Museo Nacional de Ciencia y Tecnología la més notable del país en les diverses disciplines de les ciències físiques, enteses en el sentit més ampli possible: astronomia, topografia, geodèsia, òptica, magnetisme, mecànica, etc.

Aquest museu compta igualment amb una col·lecció notable de peces de tecnologia. En línies generals la incorporació d’aquestes peces respon a donacions o a canvis d’adscripció en altres institucions d’exemplars independents o petites col·leccions, i no com en els casos anteriorment esmentats a dipòsits de grans col·leccions de coherència temàtica. El museu ha aconseguit, això no obstant, formar un conjunt orgànic d’instruments que exemplifiquen perfectament l’evolució dels diversos elements tecnològics i eines. Una col·lecció suggerent de telèfons, de receptors de ràdio i televisió, de telègrafs mostra el desenvolupament de les comunicacions; una notable selecció d’automòbils i motocicletes presenta les fites dels transports. Menció a banda mereixen el conjunt d’aparells de cinematografia (llanternes màgiques, praxinoscopis, zootrops, projectors, etc.) i de so (pianoles, fonògrafs, gramòfons, magnetòfons, etc.), aquests darrers acompanyats dels seus cilindres de cera, discos de pissarra i vinil. Els rellotges compten al Museo amb una rica representació: al costat de rellotges solars figuren rics rellotges mecànics dels segles XVIII i XIX.

ballesta

Ballesta fabricada per Gualterius Arsenius al 1563, l’única sencera que es conserva enlloc.

Menys representades estan les seccions de química i biomedicina, tot i que les segones compten amb exemplars procedents d’hospitals, dispensaris i centres d’investigació biològica, als quals ha d’unir-se la recent adquisició d’una mostra completa d’instruments sanitaris.

En tot cas el Museo Nacional de Ciencia y Tecnología compta amb una notabilíssima col·lecció de més de 10.000 peces, de les quals solament s’exposa una petitíssima porció (poc més de 200). Aquesta migrada proporció hauria de fer-nos reflexionar sobre la paradoxal situació que ha viscut en els seus quasi vint anys aquest museu: nascut “en la Gaceta” (com ho dirien al segle passat), sense col·lecció, ha aconseguit formar un important fons que aplega, per bé que parcialment, mostres del nostre passat historicocientífic. Això no obstant, la sempiterna penúria econòmica i la manca d’una decisió política ferma han impedit el desenvolupament equilibrat de la institució, amb personal escàs i problemes permanents d’espai en la seua àrea d’exposició i magatzem.

Aquesta situació es va intentar pal·liar fa uns anys (entre 1996 i 1999) amb un projecte d’investigació innovador i ambiciós: el Museo Hispano de Ciencia y Tecnología. Desenvolupat pel mateix Museo Nacional i pel Departament d’Enginyeria Telemàtica de la Universidad Politécnica de Madrid, i amb la col·laboració de múltiples organismes amb col·leccions científiques de valor històric (Museo Naval, Museo de Farmacia Hispana, Museo de Farmacia Militar…), el Museo Hispano pretenia presentar, utilitzant les noves tecnologies, informació sobre el patrimoni científic dipositat en cadascuna de les institucions col·laboradores. Els resultats tangibles d’aquest esforç van ser un CD-ROM que recollia una selecció de les peces de cada centre; posteriorment, la informació d’aquest CD-ROM es va traslladar a un servidor d’Internet. El projecte, que havia de combinar la potència de recerca de les bases de dades informatitzades, la capacitat multimèdia d’Internet i la tasca divulgativa dels professionals del museu, no va poder completar la totalitat dels seus ambiciosos objectius i no va ser, al capdavall, capaç de transformar-se en un programa d’inventari i de difusió del patrimoni científic espanyol.

En els darrers mesos la constitució d’una fundació de suport al museu, que intenta aportar finançament i solidesa institucional al centre, sembla apuntar noves esperances. Tant de bo puguen cristal·litzar en un centre de referència per a la nostra història intel·lectual i científica!

© Mètode 2000 - 25. Col·leccions de la memòria - Número 25. Primavera 2000

Departament de Biologia Cel·lular. Universitat Complutense de Madrid.