Colonització vegetal

84portada-48
Els vegetals han inspirat nombroses narracions mitològiques. Annibale Carracci (1560 – 1609), representa en aquesta escena de l’Odissea, Ulysse et Circé, com Hermes li agrega la meravellosa planta Môly a tot el que menja Odisseu per tal d’evitar els encanteris de la fetillera Circe.

Overtaken by the plant world – A new territory in Science Fiction. Plants, present in tales of imagination since the origin of mankind, have made of Science Fiction a metaphor of the fears that have worried society in each epoch. Either coming from outer space or originating from genetic modifications they are portrayed as fairground exhibits or used to reflect on ecological problems. Their Kingdom has always made mankind uneasy.

Arrels a la llegenda 

Si considerem la ciència-ficció tal com la defineixen els estudiosos Joan Bassa i Ramon Feixas, és a dir, com un gènere que s’enquadra dins d’un altre gènere major que és el fantàstic, podem comprovar que la fascinació que han exercit les plantes en la imaginació de l’ésser humà prové d’una llarga tradició literària, on el regne vegetal ha estat, al mateix temps, observat i imaginat. En aquesta relació entre vegetals i literatura –i més tard entre vegetals i cinema–, veiem que les formes orgànicament capritxoses de les plantes, i sobretot els seus curiosos efectes benignes o malignes, han inspirat multitud de narracions mitològiques i fantàstiques. A tall d’exemple, Hermes en L’Odissea ofereix la fantàstica planta Môly amb la qual Odisseu vencerà posteriorment la fetillera Circe: 

Així dient, em va lliurar l’Argifonte una planta que havia arrancat de la terra i em va mostrar les seves propietats: d’arrel era negra, però la seva flor s’assemblava a la llet. Els déus l’anomenaven Môly, i és difícil als homes mortals extraure-la del sòl, però els déus tot ho poden.
(Homer, 1995: 171-172)

Anecdòticament, val assenyalar que escriptors posteriors com ara Teofrast van identificar la màgica planta Môly amb l’Allium nigrum.

Els vegetals extraordinaris, presents en contes i llegendes, creixen també en un altre tipus de textos com són els llibres de viatges o les enciclopèdies medievals, que, a pesar del seu pretès esperit científic, cauen en la inventiva més febril. Allí, la planta exòtica, amb l’esperit teratològic de l’època –aficionat també als animals fantàstics–, és retratada per a sorpresa de curiosos i precaució d’aventurers. Un exemple d’això és el Bohun Upas, arbre originari de la península Malaia, que, segons les notícies dels primers viatgers en aquesta regió, produïa fums narcòtics i tòxics que mataven plantes i animals en quilòmetres a la rodona. Els contes sobre aquest arbre, popularitzats al llarg del segle xv, adverteixen a qui s’adorm sota la seva ombra que potser mai desperti. Aquest espècimen va ser més tard identificat com Antiaris toxicaria, arbre efectivament dels boscos de Java, el mortal verí del qual era usat pels indígenes per impregnar les seves fletxes.

Aquests dos exemples de plantes fantàstiques al llarg de la història, encara que parcials, no són aleatoris, ja que tots dos remeten a un tema que es veu àmpliament tractat en la literatura de ciència-ficció posterior: el viatge. Els viatges de descobriment i colonització de nous territoris, tant en l’època medieval com a l’espai exterior, donaran lloc a la descripció de noves i generalment perilloses espècies. 

No obstant això, les coincidències no acaben aquí, ja que podríem afirmar que entre un conte llegendari i un film futurista existeix, a més, la base comuna del mite. L’eix principal de les narracions en la ciència-ficció no consisteix tant en la divulgació o en el respecte a les teories científiques, com en el tractament mític que rep la ciència mateixa. És a dir, als déus pagans i als grifons medievals, els substitueixen les més peregrines visions que sobre la ciència i els fenòmens biològics –alimentació, reproducció i colonització– tenen els escriptors i guionistes. Així doncs, hem de tenir en compte que el tractament que rep el regne vegetal en la ciència-ficció no és gens acadèmic, sinó més aviat espectacular i efectista.

El màxim nivell de sensacionalisme potser s’aconsegueix amb la distorsió de la mateixa condició vegetal, que tendeix a esdevenir antropomorfa. En aquestes narracions, els vegetals tenen una gran ambigüitat taxonòmica: posseeixen una gran intel·ligència, capacitat de desplaçament i són carnívors, en lloc de autòtrofs. També conserven característiques pròpies del seu regne, com ara l’organització interna i les estratègies de reproducció. Aquest tipus de plantes, especialment comunes en la ciència-ficció de la primera meitat del segle xx, actuen com a espècies invasores: amenacen la humanitat amb estratègies de colonització eficaces i amb una gran capacitat d’adaptació al nou medi. 

D’altra banda, aquesta antropomorfització que permet mantenir les característiques més inquietants del món vegetal, com per exemple la seva irreductibilitat, emparella els vegetals amb dues temàtiques essencials del gènere: la monstruositat i el bestialisme. En la ciència-ficció, com d’alguna manera ocorria en la teratologia medieval, els monstres no són sinó un reflex dels aspectes foscos de l’ésser humà: les seves passions abjectes i la seva necessitat de destrucció. Aquesta característica la podríem traslladar sense dificultat als vegetals, que han estat emprats com a metàfores dels més apressants problemes i dels temors més variats que han marcat cada època, en un clar exemple d’una ciència-ficció que no solament imagina el futur, sinó que mira i fa comprensible el present. 

La llavor que va venir de més enllà dels estels 

Dintre de les obres de ciència-ficció que paren atenció al regne vegetal podem trobar una diferenciació clara entre aquell arribat de l’espai exterior, i per tant, presentat com una sofisticada forma d’invasió alienígena, i el vegetal terrestre modificat genèticament que acaba desencadenant una catàstrofe ecològica. Ambdós casos donen com a resultat l’enfrontament dels éssers humans amb el seus antagònics vegetals, i potser ha estat aquest caràcter de comunitats enfrontades el que ha donat lloc a les més variades lectures polítiques

L’escriptor Leinster Murray  utilitza el tema de la invasió extraterrestre i el recurs a les plantes fantàstiques a Pròxima Centauri, un entranyable relat publicat l’any 1935 en Astounding Stories on es narra que una expedició humana llançada a l’espai es troba amb una hor­rible civilització vegetal formada per plantes carnívores i intel·ligents. La capacitat de parla i de desplaçament dels centurians els permet colonitzar altres territoris una vegada esgotats els recursos naturals del seu lloc d’origen. Citem la descripció que en fa Murray Leinster, que considerem paradigmàtica del gènere:

No s’assembla gens a la nostra noció de vida intel·ligent. No tenim cap paraula per a definir-los. Pel que s’ha vist, en cert sentit són vegetals. Els seus cossos semblen compostos de fibres de cel·lulosa, com els nostres ho estan de fibres musculars. Però són intel·ligents, perversament intel·ligents. El més semblant a ells que existeix a la terra són certes plantes carnívores com les dròseres. Però són molt superiors a elles, igual que l’home és superior a una anemone de mar, encara que aquesta sigui un animal com l’home. Suposo que no són plantes ni animals, senyor. Els seus cossos estan formats com les plantes terrestres, però estan dotats d’autonomia com els animals. Ens han sorprès, però potser nosaltres també a ells. És possible que la forma animal típica del seu planeta no sigui semovent, com no ho són els vegetals corrents en el nostre. (Murray, 1976: 126)

En aquesta obra podem establir un paral·lelisme entre la cobdícia humana i l’avidesa que mostren les plantes antropòfagues. Així, podíem considerar que els terribles centurians no són sinó un reflex de la destrucció del medi ambient i l’utilitarisme en l’ús dels recursos naturals que ja anunciaven les indústries d’abans de la II Guerra Mundial.

Encara que podem veure el temor als extraterrestres en contes com Pròxima Centauri, o en d’altres d’anteriors com la famosa novel·la de H. G. Wells La guerra dels mons (1898), bé és cert que el moment més significatiu de la temàtica de la invasió alienígena arribarà amb el final de la II Guerra Mundial i la tensa calma de la Guerra Freda. L’enigma d’un altre món (The thing from another world, Christian Nybi, 1951), és un bon exemple d’açò. En aquest film, un amenaçador vegetal extraterrestre veu frustrat el seu pla de dispersar les llavors gràcies a la participació de l’exèrcit. Entre tant, un grup de científics intenten estudiar-lo i impedeixen que sigui aniquilat, cosa que posa en perill tota la humanitat. Aquest atac als estudis científics és una referència clara a un dels llocs comuns de l’època: la necessitat de posseir una ciència controlada pel govern, i impedir que tingui resultats tan temeraris com la bomba atòmica llançada sobre Hiroshima el 1945 –sis anys abans del film. És una pel·lícula que, en definitiva, dóna una visió molt parcial de la qüestió, en què es posa de manifest la necessitat de vigilar la ciència, però no qui la gestiona: el govern i l’exèrcit. Dins d’aquest discurs militarista molt del gust de l’època, l’estrella és l’enigmàtic extraterrestre que posseeix una fisonomia humana però una estructura i reproducció vegetal: saba i multiplicació per espores. Un ésser que prové d’un planeta on, en paraules del director científic de l’expedició, la vida vegetal va evolucionar de la mateixa manera que ací va fer l’animal.

A pesar de la presència d’aquests caràcters vegetals, hi predomina clarament l’aparença antropomorfa, fins al punt que el paper de planta és interpretat per un actor, James Arness, en una actuació que ens recorda el Frankenstein de James Whale. 

Junt amb aquesta planta bípeda, tenim un altre tipus d’invasors que també combinen els caràcters vegetals amb els humans. Ens referim al llibre La invasión de los ladrones de cuerpos, de Jack Finney (Invasion of the body snatchers, 1956), un dels títols canònics de la ciència-ficció, on es clonen dobles humans amb beines vegetals, i on el marcat caràcter de faula política deixa poc espai a l’anàlisi botànica. Aquesta obra, adaptada successivament al cinema per Don Siegel (Invasion of the Body Snatchers, 1956), Philip Kaufman (Invasion of the body snatchers, 1978) i Abel Ferrara (Body Snatchers, 1994), ha estat considerada com una al·legoria de l’enemic intern que van representar els comunistes en la paranoica societat americana de la dècada dels cinquanta i, al mateix temps, com una metàfora sobre la individualitat durant la persecució que va exercir el senador McCarthy i el seu Comitè d’Activitats Antiamericanes. 

Al marge d’aquestes interpretacions, no s’ha donat gens d’importància als elements paracientífics que articulen el relat. Potser el més significatiu és la procedència de les beines, ja que, tot i que les diferents versions cinematogràfiques coincideixen en el caràcter panspèrmic, hi ha diferents matisos segons les èpoques. Si en la versió de 1956 –La invasión de los ladrones de cuerpos, Don Siegel– s’al·ludeix a formes de vida còsmiques, però també al poder de les radiacions atòmiques, un temor molt justificat en aquell moment. En la versió que va fer Philip Kaufman el 1978 amb el títol La invasió dels ultracossos, no solament es manté l’opressiu estat de vigília del film de Don Siegel, sinó que se subratlla el caràcter d’invasió exterior a través d’uns significatius títols de crèdit en què veiem la dispersió de llavors des d’un planeta llunyà. Imatges que recorden les que van enviar les dues sondes Viking sobre Mart el 1976. Es deixa clar, doncs, quin és l’origen de la invasió: la panspèrmia. Aquesta discutida teoria, que enfonsa les arrels en els textos d’Anaxàgores, va viure una revitalització en la literatura de ciència-ficció a través de les conjectures sobre la intervenció d’extraterrestres en l’atzarosa evolució de la vida a la terra. Si al llibre 2001: una odissea a l’espai d’Arthur C. Clarke, inspirat en el guió de la famosa pel·lícula de Kubrick i escrit dos anys després del film, se suggereix la possibilitat que fossin extraterrestres els qui van fer descendir els homínids dels arbres, a la novel·la La invasión de los ladrones de cuerposes parla d’un nou tipus d’evolució forçada per uns vegetals extraterrestres que clonen humans a gran escala. 

Una variant sobre la relació entre invasió extrater­restre i l’evolució vegetal la trobem en la novel·la curta de Brian Aldiss The Saliva Tree (1965). Un encantador conte ambientat a finals del segle xix, on el seu protagonista, un atabalat jove adscrit a les files del socialisme utòpic, ha de lluitar contra un invasió alienígena a la granja de la seva núvia. Allà els invasors es comporten amb la terra com qualsevol metròpoli amb les seves colònies: «Potser l’únic futur de la Terra és el de convertir-se en un lloc de turisme per a milions d’éssers com els aurigues» (Aldiss, 1976: 188).

És a dir, mantenint una relació basada en l’explotació de recursos, no solament turístics sinó també naturals. En aquest viatge d’estiueig dels aurigues, els enigmàtics visitants utilitzen tot el seu coneixement científic per accelerar el creixement de la vida a la granja i poder disposar així d’una bona alimentació durant les seves vacances. The Saliva Tree es converteix així en una denúncia de la manipulació dels aliments: «Era com si l’agricultura s’haguera convertit en indústria i els impulsos de la naturalesa haguessin sigut transformats pel nou déu de la ciència.» (Aldiss, 1976: 178).

Les verdures cultivades es converteixen en el teló de fons d’aquesta aventura, on es parla dels perillosos avenços de la ciència en el terreny de l’alimentació, i on l’element més inquietant és la saludable artificialitat dels fruits. Fruits amb un sabor horrible, però de colors vius i aspecte carnós, com els magnífics exemplars que veiem als nostres supermercats. Que potser estan també adaptats al paladar extraterrestre?

Jugant amb pèsols: vegetals mutants

És amb el tema de la millora de la producció vegetal com les plantes entren dins de la ciència-ficció moderna, enllaçant amb un altre tipus de continguts contemporanis com són la manipulació genètica, el perill de les noves malalties, o el cos humà com a element de terror –Cronemberg–. Temes que acaben substituint l’amenaça exterior de la ciència-ficció dels anys cinquanta i assentant-se en l’imaginari actual. Un primer exemple d’aquest interès pel poder de les manipulacions genètiques és el llibre de Ward Moore Mas verde de lo que creéis (Gree­ner than you think) de 1947, època en què l’era atòmica i la cursa espacial eren els arguments estrella, però a la qual Moore s’atreveix amb una faula ecologista on un fertilitzant per a gespa fa créixer desproporcionadament una mala herba que acaba conquistant el món. I també la famosa El dia dels trífids (The Day of the trifids, John Wyndham, 1955) on el biòleg protagonista de la novel·la atribueix l’aparició dels fantàstics vegetals trífids a un seguit d’avenços biotecnològics dirigits per científics de l’URSS, tot al·ludint a l’escenari contemporani dels pitjors anys de la Guerra Freda. L’argument presenta un món atapeït de cruels armes biològiques on l’alteració dels ecosistemes és un punt clau per al desastre. Els trífids són vegetals transgènics que colonitzen el món seguint l’esquema de vegetal invasor: alta capacitat reproductiva, motriu, i d’atac organitzat.

Una catàstrofe ecològica és també el punt d’inici de la novel·la Invernáculo (Hothouse,Brian Aldiss, 1962), una especulació biològica en què la humanitat sobreviu minvada en una Terra dominada per vegetals. Amb un sol detingut i a punt de convertir-se en una supernova, les plantes muten i generen noves espècies unides per un exemplar mare. En aquest complex món verd els éssers humans són l’única espècie vertebrada que sobreviu al desastre, lluitant contra noves espècies vegetals que aporten les notes més coloristes de la novel·la: plantes malignes amb llengües i fuets, o que cremen els seus adversaris amb les llavors. Així, el món vegetal es converteix en un poderós perill.

Aquesta descripció de noves espècies, que enllaça directament amb la imatgeria medieval del llibres de viatges, planteja el descobriment de nous mons com una investigació de camp que explora els seus secrets. Tal com succeeix a la novel·la Legado (Eternity, Greg Bear, 1996), en què se’ns presenta una complexa especulació sobre l’evolució i ens descriu un planeta on s’hereten els trets adquirits, fent realitat la teoria evolutiva de Lamarck. Lamarckia és un planeta dominat pels «ecos», organismes que contenen les diverses parts d’un ecosistema i que engloben totes les espècies, aparentment individuals, però que ni es reprodueixen per elles mateixes, ni actuen de manera autònoma. Els «ecos» observen i copien les espècies d’altres «ecos», incorporant-les i modificant-les. Així, i vet aquí la presència de la teoria lamarckiana, els trets observats i copiats passen a les generacions següents i els fan evolucionar. D’altra banda, la novel·la ens mostra una naturalesa extraterrestre totalment mecanitzada, en la qual hi ha éssers amb rodes o ventoses, i cada part del conjunt té una funció específica. Així, els «ecos» generen espècies i s’organitzen com una fàbrica, amb mètodes tradicionalment capitalistes com l’estandardització de procediments, el taylorisme.

Les formes amb rodes desafien tota explicació pràctica des del punt de vista de la biologia de la Terra. No obstant això, no hem d’oblidar que és molt probable que els brots [les espècies] no es generen a partir de llavors que contenen les seves pròpies instruccions genètiques, sinó que s’acoblen en fàbriques biològiques. És possible que les rodes i les criatures que les utilitzen no es fabriquen juntes i al mateix temps, sinó en diferents moments i ocasions. (Greg Bear, 1996: 119)

Es tracta, a la fi, d’un perfecte engranatge amb les seves pròpies regles, on una vegetació no cloro­fíl·li­ca sinó de tons rogencs es veu afectada per un desastre ecològic molt comú: l’intent de l’ésser humà de manipular la naturalesa pels seus propis objectius. 

És especialment a partir dels anys seixanta, i a conseqüència dels canvis socials i els problemes mediambientals, quan va aparèixer una nova variable temàtica que, dins l’ecologisme, presentava una concepció conservacionista dels vegetals. En un dels seus millors exemples, Naus silencioses (Silent running, Douglas Trumbull, 1971), un científic nord-americà és l’encar­regat de vigilar uns hivernacles espacials que, a manera d’Arca de Noè, contenen el que queda de la biodiversitat de la Terra. Un cop es cancel·la el projecte i rep l’ordre de destruir-ho tot, el científic tracta de salvar el que queda de natura assassinant els seus companys i condemnant-se a vagar sol per l’espai exterior. Els atribolaments de la nau són un reflex futurista de l’estat dels jardins botànics actuals, amb els seus propòsits conservacionistes i, en ocasions, escàs suport polític i social.

Vegetals: trama i fons de la ciència-ficció

D’aquesta manera podríem afirmar que el paper dels vegetals en la ciència-ficció es mou entre dos paràmetres. Aquelles novel·les o pel·lícules concebudes com a simple entreteniment on es presenta el regne vegetal com un fenomen de fira, amb tota la parafernàlia de les plantes invasores i assassines, com es pot veure al film L’enigma d’un altre món, i un altre tipus d’obres com El dia dels trífids o La invasión de los ladrones de cuerpos, on l’element vegetal s’utilitza d’una manera més seriosa i es reflexiona sobre les noves problemàtiques ecològiques i socials. 

L’altra cara de la moneda es presenta quan els vegetals no són protagonistes, sinó un simple escenari de la història. I és que, encara que les plantes poden arribar a ser personatges de ciència-ficció més inquietants que el món animal, el seu tractament dramàtic dins d’una història és molt més complicat. Com podríem justificar el comportament psicològic d’un tomàquet per molt extraterrestre que sigui? A l’espera d’una etologia de les verdures que resolgui el dubte, en nombroses ocasions les plantes han estat relegades a ser la cridanera tramoia natural on discorren les aventures, fins i tot han arribat a desaparèixer en molts arguments. Això passa, bé perquè encertadament, s’imagina un món futur desforestat i desèrtic –recordem, per exemple, els deserts que apareixen a la trilogia Mad Max, dirigida per George Miller: Salvajes de autopista (Mad Max, 1979), El guerrer de la carretera (Mad Max II, 1981) y Más allá de la cúpula del trueno (Mad Max Beyond the Thunderdome, 1985)–, o bé perquè a l’hora de concebre un nou món sempre és més atractiu conjecturar sobre com seran els edificis, els costums o els animals que com seran les plantes que l’habiten. La qual cosa no deixa de ser sorprenent perquè imaginar un món sense clorofil·la és imaginar un món en què els éssers humans no ­respiren, i un món sense humans respirant, limita, i aquesta vegada molt, les possibilitats dramàtiques del relat.

Bibliografia
Aldiss, B. (1976): El árbol de la saliva, in Aldiss et al.: Ciencia-ficción 16, ed. Bruguera, Barcelona.
—— (2003): Invernáculo. ed. Minotaure, Barcelona.
Bear, G. (1996): Legado, Ediciones B, Barcelona.
Finney, J. (2002): La invasión de los ladrones de cuerpos, ed. Artifex, Bibliópolis Fantástica, Madrid.
Homer, (1995): L’ Odissea, ed. Magrana 43, Barcelona.
Murray, L. (1976): Próxima Centauri, in Asimov, I.: La edad de oro de la ciencia ficción II, ed. Martínez Roca, Madrid.
Wyndham, J. (1987): El dia dels trífids, Ed. Magrana.

Filmografia
Nyby, C. (1951): L’enigma d’un altre món (The thing from another world), EUA, 87′, b/n.
Siegel, D. (1956): La invasión de los ladrones de cuerpos (Invasion of the Body Snatchers), EUA, 80′, b/n. Basada en el fulletó de Jack Finney.
Kaufman, P. (1978): La invasió dels ultracossos (Invasion of the body snatchers), EUA, 115′, color. Basada en el fulletó de Jack Finney. 
Ferrara, A. (1993): La invasión de los ladrones de cuerpos (Body Snatchers), EUA, 87′, color. Basada en el fulletó de Jack Finney.
Trumbull, D. (1972): Naus silencioses (Silent running), EUA, 89′, color.

Sara Mira. Banc de Germoplasma. Jardí Botànic. Universitat de València.
Ignacio Moreno. El Fusil Fotográfico, associació cultural i de difusió cinematogràfica (València).
© Mètode 48, Hivern 2005/06.

 

83-48La fascinació que han exercit les plantes en la imaginació de l’ésser humà prové d’una llarga tradició literària, des de l’Odissea fins a la literatura pulp dels anys cinquanta, amb reclams tant suggeridors com aquesta portada de Fantastic adventures de maig de 1950. 

«La fascinació que han exercit les plantes en la imaginació de l’ésser humà prové d’una llarga tradició literària»

85-48

85b-48Els viatges a nous territoris, tant en l’època medieval com a l’espai exterior, donaran lloc a la descripció de noves espècies. El Bohun Upas (dalt) era representat als llibres de viatges medievals com un arbre de Malai que produïa fums narcòtics. Més tard, es va identificar aquest arbre com Antiaris toxicaria (baix), que produïa un verí utilitzat pels indígenes per impregnar les seves fletxes.

 

«Les formes orgànicament capritxoses de les plantes, i sobretot, els seus curiosos efectes benignes o malignes han inspirat multitud de narracions mitològiques i fantàstiques»

86-48

86b-48

86c-48Invasion of the Body Snatchers, Don Siegel, 1956. En aquest film l’enemic pren la forma d’un vegetal i tracta d’imposar-se als éssers humans clonant-los i creant una societat homogènia i buida de sentiments. Tota una al·legoria del que representaven els comunistes per a la paranoica societat americana dels anys cinquanta.

«Als anys cinquanta, les plantes actuen com a espècies invasores: amenacen la humanitat amb eficaces estratègies de colonització i posseixen una gran capacitat d’adaptació al nou medi»

88-48

88b-48La fantàstica novel·la El dia dels trífids (The Day of the trifids, John Wyndham, 1955), va ser adaptada al cinema per Steve Sekely l’any 1962. Ken Hannam va dirigir una versió prou decepcionant per a televisió l’any 1981.

«La condició vegetal tendeix a esdevenir antropomorfa: les plantes posseeixen intel·ligència, capacitat de desplaçament i són carnívores, en lloc de autòtrofes»

89-48A la novel·la Legado (Eternity, Greg Bear, 1996) se’ns descriu un planeta, Lamarckia, on s’hereten els trets adquirits, fent realitat la teoria evolutiva de Lamarck.

«L’amenaça exterior de la ciència-ficció dels cinquanta aplicada a les plantes, és substituïda anys després per la manipulació genètica, el perill a les noves malalties, o el cos humà com element de terror»

90-48

90b-48Naus silencioses (Silent running,Douglas Trumbull, 1971) és una faula conservacionista on uns hivernacles espacials contenen el que queda de la biodiversitat de la Terra, a manera d’Arca de Noè. Els atribolaments de la nau són un reflex futurista de l’estat dels jardins botànics actuals, amb els seus propòsits conservacionistes i, en ocasions, escàs suport polític i social.

 

© Mètode 2014 - 48. Fotogrames de ciència - Hivern 2005/06
POST TAGS: