Comprendre l’home

Eduardo Kac, Genesis, 1999

L’auge de la genètica ha fet que proliferin no tan sols estudis, sinó també aproximacions divulgatives. Per exemple, pel que fa en concret al vessant evolucionista, aquesta mateixa revista va dedicar un monogràfic a l’evolució (núm. 28, 2000/01) i s’ha publicat una traducció castellana de Jacob’s Ladder: The History of the Human Genome, de Henry Gee, ressenyada per Martí Domínguez en el suplement Culturas de La Vanguardia. No cal dir, però, que continuen convenint noves publicacions que contribueixin a saciar la curiositat que aquestes qüestions haurien de suscitar més enllà dels cercles especialitzats.

A la Universitat Autònoma de Barcelona, en el marc de l’«Any de l’Evolució» i com a inauguració del curs 2006-2007, Antonio Fondevila –que compta amb una llarga trajectòria com a genetista i és autor, entre molts altres estudis sobre el tema, d’Evolución. Origen, adap­tación y divergencia de las es­pecies (Síntesis, 2003), escrit amb Andrés Moya– va examinar, amb perícia i eloqüència, el darwinisme en relació als coneixements de genètica actuals (Reconstruint Darwin: mosques, genètica i evolució, UAB, 2006). Comença provant el procés evolutiu, no sols perquè ajuda a entendre’n la base genètica, sinó també perquè «les embranzides» en contra «són encara molt potents en societats pode­roses del món occidental». L’uni­vers, tot i tenir les seves lleis i la seva organització, més aviat sembla obra d’un «rellotger cec» (recollint la metàfora que intitula el llibre de Richard Dawkins sobre la selecció natural: The Blind Watchmaker) o d’un «llauner» (un bricoleur, segons la imatge de François Jacob), producte de «l’atzar i la necessitat» (per dir-ho amb el títol del cèlebre assaig de Jacques Monod i tenint present que fins i tot el caos té la seva matemàtica) i, concretament, d’una «evolució», en certa mesura, «oportunista». Endinsant-se ja en els «mecanismes» genètics del procés evolutiu, remarca que, en la producció d’aminoàcids pel DNA mitjançant l’RNA, la «degeneració del codi genètic fa que moltes substitucions nucleotídiques no comportin canvis aminoacídics». Adverteix que, tot i que s’ha considerat el neutralisme oposat al darwinisme, «les noves observacions moleculars han obligat a perfeccionar aquesta ­teoria tenint en compte que la probabilitat de fixació de les mutacions lleugerament deletèries o favorables és el resultat del joc combinat de la selecció i la gran­dària de la po­blació» i en destaca l’aporta­ció al «rellotge molecular». Tocant a l’«evolució del genoma», ressalta que en varia molt la quantitat segons els organismes i que no és sempre proporcional al nombre de gens. Aquesta «paradoxa» obeeix particularment a la «repetitibilitat» i a la mobilitat, «condicionada per un munt de transposicions que són domesticades i que s’han anat produint des del principi de la vida», en un nivell de selecció que Darwin no podia considerar. Fi­nal­ment, pondera que la biolo­gia evolutiva del desenvolupament, superant la dificultat de trobar homologies (que havia servit d’argument antidarwinista), «ha evidenciat que, malgrat les grans diferències de forma i fisiologia, els animals complexos, des de les mosques fins als humans, passant pels dinosaures, els trilobits o les papallones i els lleons, tots compartim una “caixa d’eines”, en paraules de Sean B. Carroll (2005), plena de gens “mestres”» i que el nostre genoma difereix respecte al del ximpanzé tan sols en poc més d’un 1% (comptant les duplicacions genòmiques, s’ha estimat aproximadament en un 4%).

Joan Pijoan. Gent, ètica & estètica

Cera i aquarel·la sobre paper, 24 x 32 cm. / Joan Pijoan. Gent, ètica & estètica, 2007

El títol, Reconstruint Darwin: mosques, genètica i evolució, ironitza sobre la pretensió de «desconstruir» el darwinisme, emparant-se en el «moment postmodern», i fa pensar, en concret, en una rèplica a l’assaig Deconstruyendo a Darwin. Los enigmas de la evolución a la luz de la nueva genética de Javier Sampedro, que és doctor en genètica i biologia molecular i ha passat tres anys com a investigador postdoctoral al Medical Research Council de Cambridge. S’hi declara evolucionista i ateu, es mostra elogiós amb Darwin i admet la selecció natural en diversos nivells, però la qüestiona en altres i blasma els neodarwinistes. Sense entrar en les discrepàncies específiques, mentre que Fontdevila pondera la vigència de part de les concepcions darwinistes, Sampedro es complau a emfasitzar-ne la superació d’alguns aspectes.

Maurício Abdalla, en un article titulat «La crisis latente del darwinismo» (2006), arriba a considerar que, si al segle XX «la gran revolución en las ciencias» va ser la superació del newtonianisme, al segle XXI ho serà la del «paradigma» del darwinisme, que comportarà la desaparició del «reduccionisme, mecanicisme i determinisme», si bé restarà l’«esperit naturalista, no dogmàtic». Convé tenir present, però, que les profecies sempre són arriscades, que els paradigmes kuhnianistes no deixen de ser simplificacions qüestionables, que la crisi del darwinisme no implicaria necessàriament la dels aspectes amb els quals Abdalla l’associa, que no s’ha pretès aplicar la «selecció natural» a tots els nivells biològics, encara que a vegades s’ha extrapolat discutiblement, que dins el darwinisme i el neodarwinisme hi ha diverses tendències i matisos, que no s’han refutat tots els aspectes de la teoria darwinista i que alguns han estat revalidats per nous descobriments… En canvi, molts altres neguen que el darwinisme hagi quedat obsolet. Així, José Manuel Sánchez Ron (2007) el reivindica fins i tot com una cosmovisió vigent, no sempre agradable, però digna. En tot cas, ningú no dubta de l’abnegada contribució històrica del darwinisme a l’evolucionisme (que no hauria de portar a menysprear la significació d’altres aportacions, com la de Lamarck, remarcada, entre d’altres, per Agustí Camós en diversos estudis, com el pròleg a la seva traducció de la Filosofia zoològia, 2007). Les polèmiques actuals entorn del darwinisme entronquen amb un antic debat (Ernst Mayr, 1992).

123-55

Tècnica mixta sobre llenç, 289,6 x 294,6 cm. Aquesta obra s’emmarca dins les pintures de grans dimensions que l’artista ha basat en la imatgeria genètica. / Dennis Ashbaugh. Flavr-Savr, 1990.

Resten encara incògnites que han de dirimir els genetistes, sense deixar-se guiar ni per ortodòxies ultradarwinistes –oposades al tarannà de la millor tradició darwiniana (Darwin mateix, en The Descentof Man, va afirmar: «Without doubting there can be no progress»1)– ni per l’afany de contradir oportunistament el darwinisme, ans buscant el consens i defugint les polèmiques, si no són imprescindibles o esclaridores. Caldrà estar molt atents als accelerats progressos de la genètica, que cada cop es revela més complexa. Per exemple, s’ha publicat un estudi sobre la variabilitat personal del genoma en Nature, 444 (23-11-2006), p. 444-454, i diversos articles del consorci internacional ENCODE, amb participació catalana, sobre components funcionals del genoma humà, ibíd., 447 (14-6-2007) i Genoma Research

Referències

Abdalla, M., 2006. «La crisis latente del darwinismo». Asclepio, lviii-1: 43-94.

Camós, A., 2007. Filosofia zoològia. IEC. Eumo. Pòrtic. Barcelona.

Carroll, S. B., 2005. Endless forms most beautiful. Norton & Co. Londres. Nova York.

Gee, H., 2006. Jacob's Ladder: The History of the Human Genome. Paidós. Buenos Aires. Mèxic.

Mayr, E., 1992. Una larga controversia. Crítica. Barcelona.

Sampedro, J., 2002, 2004 i 2007 (ed. butx.). Deconstruyendo a Darwin. Los enigmas de la evolución a la luz de la nueva genética. Crítica. Barcelona

Sánchez Ron, J. M., 2007. «Elogio de Darwin», suplement Babelia d'El País, 791: 13.

Notes al peu

1. "Sense dubtar, no pot haver-hi progrés." (Tornar al text)

© Mètode 2011 - 55. Gen, ètica i estètica - Tardor 2007

Departament de Filologia Catalana i Centre d’Estudis d’Història de la Ciència, Universitat Autònoma de Barcelona