“Confieso que he hablado, confieso que he vivido”

“I have spoken, I have lived”. Linguistic cognition. Language can be accounted for in three different ways: as a product of social groups; as a special kind of knowledge speakers must possess in order to produce and understand linguistic texts; and as a normal every day activity. Each gives rise to a particular methodological approach. Firstly, language is a matter of culture, and linguistic units are conceived of as memes. Secondly, language belongs to the innate endorsement of the human species and its formal structure is stored in the genome. Thirdly, language is an activity that makes culture possible by means of a set of formal patterns. Thus, it belongs to both at the same time, as the traces of cultural features in linguistic paradigms clearly show.

«El llenguatge s’ha d’entendre, almenys, des de tres perspectives complementàries: com a sistema social, com a sistema individual i com a activitat individual»

La facultat del llenguatge, definitòria dels éssers humans, planteja nombroses incògnites per als especialistes de diferents disciplines; en particular, la psicologia, la lingüística, l’antropologia o la neurologia. De fet, el llenguatge s’ha d’entendre, almenys, des de tres perspectives complementàries: com a sistema social, com a sistema individual i com a activitat individual. És un sistema social en la mesura que les llengües són mitjans de socialització i es desenvolupen en entorns col·lectius. És un sistema individual perquè cada persona té un coneixement propi del sistema social que denominem llengua. És una activitat individual perquè la llengua és, al capdavall, una abstracció resultant de la integració de les activitats individuals de tots els seus parlants, que al seu torn són inherentment socials, ja que la comunicació humana pressuposa més d’una persona. Aquesta triple perspectiva explica la interdisciplinarietat intrínseca a l’estudi del llenguatge.

Des del camp de la lingüística, l’estudi científic del llenguatge, o més precisament de la gramàtica, ha estat dut a terme a través de diferents models, com l’estructuralisme, el generativisme i els models basats en l’ús, entre els quals podem destacar la lingüística cognitiva. Dirk Geeraerts (2003), de la Universitat de Lovaina, ha explicat les diferències entre aquests models aplicant la triple distinció que hem esmentat.

El model estructuralista de Ferdinand de Saussure (figura 1), que es considera en sentit estricte la primera aproximació científica a la lingüística, es basa en la dicotomia llengua i parla. La llengua és un conjunt de convencions codificades col·lectivament (un sistema social), mentre que la parla correspon al conjunt de combinacions produïdes de manera efectiva a través del codi (és, per tant, una activitat psicològica individual). Per als estructuralistes, la lingüística només pot ocupar-se del sistema, de manera que obtenim un model de gramàtica “dividida”, en què se separa el sistema de l’activitat i s’obvia el valor del sistema individual (el coneixement individual del sistema social).

Figura 1. Model estructuralista de Ferdinand de Saussure.

Per als generativistes, amb Chomsky al capdavant (figura 2), la facultat del llenguatge s’identifica amb la competència lingüística, és a dir, la capacitat innata d’un parlant-oient d’entendre i produir un nombre (teòricament) infinit de cadenes lingüístiques a partir d’un nombre finit d’elements (les categories gramaticals: nom, verb, adjectiu, etc.) i de regles de combinació, a partir de les quals es formen oracions. La competència, que correspon al sistema individual, s’oposa a l’actuació, l’actualització de la potencialitat de la competència en produccions lingüístiques concretes, que contenen errades i característiques no previstes en el sistema. S’entén la ment com un ordinador que, entre altres mòduls, en té un de dedicat al llenguatge, el qual, combinant categories a partir d’unes regles generatives de bona formació, dóna lloc a oracions que assoleixen materialitat física a través de regles fonètiques i semàntiques de caràcter interpretatiu. Això duu a l’aïllament de la gramàtica, que es considera un mòdul separat de la resta de capacitats cognitives i que s’estudia en el vessant individual i com a sistema, deixant de banda l’activitat lingüística (l’actuació) com a no sistematitzable, i obviant també el vessant social del llenguatge, la naturalesa inherentment social que el caracteritza.

Figura 2. Model generativista (Chomsky).

Després de l’aparició del generativisme, a finals dels 50, sorgeixen progressivament disciplines, no directament lingüístiques, que se situen en els espais que deixa desocupat aquest model: el context social (sociolingüístic), el context situacional (ús lingüístic) i el context cognitiu (relació entre significat i experiència). Emergeixen les bases de les teories de l’ús lingüístic, que intenten “recontextualitzar” la gramàtica i relacionar-la amb l’entorn social en què es desenvolupa i actualitza, amb el món i l’experiència del món, amb l’ús lingüístic. S’hi inclouen els models funcionalistes, els estudis de pragmàtica i anàlisi del discurs, la lingüística variacionista i la lingüística cognitiva (figura 3), entre altres models.

Figura 3. Teories de l’ús.

Un exemple ben gràfic d’aquesta concepció és el que dóna nom a un dels llibres fundacionals de la lingüística cognitiva: Women, Fire and Dangerous Things (Chicago. University of Chicago Press, 1987). Aquest suggeridor títol es refereix a la categorització lingüística de les entitats del món que realitza el dyirbal, una llengua indígena australiana. Lakoff parteix dels estudis de Dixon, que va constatar que, en dyirbal, els substantius van precedits per paraules que indiquen la classificació de l’entitat: bayi, balan, balam i bala.

• Bayi designa els humans del gènere masculí i la major part dels animals.

• Balan classifica les dones, el foc, l’aigua i els objectes o animals perillosos.

• Balam precedeix les plantes i les fruites comestibles, fonamentalment.

• Bala indica que el substantiu següent no pertany a cap de les classes anteriors; apareix al costat de noms com les parts del cos, la majoria dels arbres, les pedres, els sorolls, el llenguatge, etc.

Quan s’analitzen els substantius que hi ha en cada classe, s’observen regularitats que van conduir Dixon a proposar tres principis d’associació:

a) El principi de domini experiencial: “Si hi ha un domini experiencial bàsic relacionat amb A, és natural que les entitats d’aquest domini estiguen en la mateixa categoria que A”. Així, per exemple, els peixos pertanyen a la primera classe, com quasi tots els animals, ja que en dyirbal no es marca la distinció de gènere entre animals i s’assimilen al gènere no marcat, el masculí. Per l’acció d’aquest principi, tots els instruments de pesca es troben també en la classe bayi. De la mateixa manera, la llum i els estels, per la seua relació amb el foc, s’agrupen en la classe balan.

b) El principi de mite i creences: “Si un substantiu té la característica X (a partir de la qual s’espera que es decidesca la seua pertinença a una classe), però, a través d’una creença o mite, es connecta amb la característica Y, generalment pertanyerà a la categoria corresponent a Y i no a la corresponent a X”. Per exemple, els ocells, com a animals, haurien de pertànyer a la classe bayi, però es creu que els ocells són els esperits de dones mortes i per això es classifiquen en la segona classe. De manera semblant, la mitologia dyirbal determina que la Lluna i el Sol són home i dona, respectivament; per això, la Lluna és bayi i el Sol, balan.

c) El principi de propietat important: “Si un subgrup de noms té una propietat particular important que la resta del grup no té, els membres del subgrup s’assignaran a una classe diferent de la dels altres a fi de marcar aquesta propietat; la propietat important més usual és la perillositat”. Aquest tercer principi explica, entre altres coses, que alguns peixos que són perillosos es classifiquen en la classe presidida per les dones, i no en la dels homes i animals.

Tot això ens podria dur a concloure, com apunta Lakoff en la introducció al seu llibre, que el dyirbal és una llengua molt masclista, tenint en compte que no pot inferir-se res de bo per a les persones de sexe femení d’una coordinació de sintagmes nominals com a dones, foc i coses perilloses, en la qual l’únic denominador comú correspon al darrer sintagma, “coses” perilloses.

Aquesta conclusió deriva d’aplicar la nostra concepció occidental del món a un altre sistema, la qual cosa ens porta indefectiblement a considerar-lo estrany i anòmal. En opinió de Lakoff (1987a: 100), els principis proposats per Dixon expliquen associacions que, d’una altra manera, poden semblar il·lògiques, com que el foc pertanya a la mateixa categoria que les dones.

En efecte, les associacions que han cristal·litzat en la gramàtica del dyirbal segueixen una lògica clara quan no es miren amb ulls occidentals. A través del principi de domini rellevant, el foc es relaciona amb el Sol, i l’astre rei, a través del mite, amb la dona. El foc és perillós i, a partir del principi de propietat important, les coses perilloses s’associen amb el foc. També l’aigua, ja que apaga el foc, pertany al seu mateix domini experiencial i, en conseqüència, rep el mateix classificador. L’estudi de Dixon, i la reelaboració de Lakoff, mostren l’existència d’una relació entre el llenguatge, el món i la cognició. La gramàtica fixa aspectes rellevants de l’ús lingüístic d’un grup humà.

El cas del dyirbal exemplifica el fet que la categorització, activitat bàsica del pensament i del llenguatge, respon a principis generals i no és atzarosa ni un pou ple d’excepcions, sinó que segueix una lògica, tot i que de vegades els investigadors no som capaços de descobrir-la, sovint perquè partim de la nostra pròpia concepció del món i de la llengua que parlem. Aquesta lògica pot tenir un reflex concret en la gramàtica (en aquest cas, en la morfologia).

Les èlits que governen una societat tendeixen a aïllar-se i a configurar un tipus de discurs que es transmet en centres especials, com manifesta L’escola d’Atenes de Rafael. Aquesta comunitat de savis ja no resol les seues disputes per la força, sinó mitjançant l’argumentació i el diàleg. L’etapa superior de l’evolució, la que caracteritza l’espècie humana, està lligada, per tant, a una societat i una cultura que són les que de veritat la fan possible. Però aquesta relació entre grup social i capacitat expressiva no solament és pròpia de l’ésser humà: s’ha trobat una relació matemàtica entre el volum del cervell de les diferents espècies d’homínids i les dimensions dels grups en què transcorria la seua vida.

Així doncs, des de la perspectiva cognitiva, l’ús lingüístic esdevé un element central d’anàlisi i estudi, i no un epifenomen no abastable científicament, conjunt de casos que no responen a principis generals. En canvi, des de models que separen o aïllen la gramàtica de l’ús, és impossible, per exemple, explicar les asimetries que mostren (1) i (2):
(1) —– a) Té marit
———- b) Té marits
(2) —– a) No té fills
———- b) No té fill

Les oracions dels exemples anteriors responen a tots els principis de bona formació; tanmateix, l’oració Té marits ens sona estranya, com també ens sorprèn No té fill o, si més no, ens obliga a una reinterpretació a partir d’un context especial que li done sentit –posem per cas el d’una parella separada en referència al fet que aquell dia no s’ha de quedar amb el xiquet i pot eixir a la nit. És el nostre coneixement del món, la nostra concepció cultural –que no necessàriament ha de coincidir amb una realitat que canvia a gran velocitat– el que explica la asimetria. En la nostra cultura, funciona un model cognitiu idealitzat pel qual les famílies són formades per un home, una dona i més d’un fill (per més que la realitat ens mostre que no és així en molts casos).

Podríem multiplicar els exemples referint-nos a unitats fraseològiques (què vol dir fil per randa o ser un Sant Pau quan resulta que el sant “alt” era Sant Cristòfor?) o certes metàfores recurrents, com les que conceptualitzen les relacions amoroses o les confrontacions esportives en termes bèl·lics. Així, “A es va rendir a l’amor de B”, “A va conquerir l’amor de B”, “es van divorciar a causa d’un conflicte familiar greu”, etc. resulten del procés d’interpretar relacions abstractes (l’amor) en termes d’unes altres de més concretes (la guerra).

La qüestió és que fets com els que hem comentat no són fets estranys, aïllats o asistemàtics, sinó que responen a principis generals de pensament i d’expressió, que prenen forma concreta relativament diferenciada en cada llengua.

La lingüística cognitiva i altres enfocaments interdisciplinaris basats en l’ús del llenguatge obren perspectives d’anàlisi més explicatives, més acostades a la realitat i amb un potencial enorme des del punt de vista de les aplicacions de la lingüística a disciplines com l’ensenyament de llengües o la traducció. Segons que hem vist, aquesta perspectiva permet descobrir sistematicitat en el que, des de fora, sembla el regne de l’anarquia i el caprici. Ens permet, en fi, entendre millor el que és el llenguatge, el pensament i el gènere humà.