Com estan connectades les principals formes d’irracionalitat?
Anàlisi de la pseudociència, el negacionisme científic, la resistència als fets i els fets alternatius
La ciència és una pràctica d’investigació dels fets, però hi ha moltes activitats més d’aquest tipus que apliquen els mateixos patrons de raonament per tal d’aconseguir informació tan fiable com siga possible en qüestions empíriques. Les pràctiques d’investigació conformen, al seu torn, una subcategoria del discurs racional, una categoria més ampla que també inclou l’argumentació sobre afers no empírics. D’acord amb aquestes categories, és fàcil veure la relació entre la pseudociència, d’una banda i, d’una altra, la resistència als fets, la desinformació i les fal·làcies lògiques. Les errades argumentals són similars i la diferència principal és si la matèria pertany o no a l’àmbit de la ciència.
Paraules clau: pseudociència, negacionisme científic, resistència als fets, fets alternatius, desinformació.
En els darrers anys, ha esdevingut més i més evident que la difusió d’informació poc fiable és un important problema social. No obstant això, la discussió no s’ha focalitzat en les formes «clàssiques» de pseudociència: astrologia, ufologia, etc. Per contra, s’ha formulat en altres termes, com negacionisme científic, resistència als fets i fets alternatius. Aquests termes es poden considerar subespècies de la pseudociència o hi tenen alguna diferència fonamental?
Una qüestió clau
Alice: Em pots ajudar? No trobe les claus.
Bailey (el seu company): T’has mirat bé les butxaques?
Alice: Sí. Les he buidades totes.
Bailey: Potser te les has deixades al bany?
Alice: No, ho he mirat bé i no hi són allà.
Bailey: I has mirat a les butxaques del teu abric?
Alice: Sí, però ho faré un altra vegada. (Revisa amb cura les butxaques de l’abric.) No, no hi són.
Bailey: Estàs segura que les claus són a casa?
Alice: Sí. No hi havia ningú quan he arribat. Així que he hagut d’obrir la porta jo mateixa i no he sortit després d’això. Les claus han de ser aquí, a casa.
Bailey: Potser portaves alguna cosa entre mans, has anat a desar-la i t’has deixat les claus també allà?
Alice: Només portava el diari.
Bailey: I on te l’has deixat?
Alice: Damunt la taula de la cuina. És encara allà.
Bailey (després de cercar per la taula de la cuina): Les claus tampoc hi són, allà.
Alice: Doncs era la meua última esperança.
Bailey: No et dónes per vençuda tan fàcilment! Han de ser en algun lloc. Mirem al prestatge de l’habitació on poses a carregar el telèfon mòbil.
Alice: No servirà de res. Encara duc el telèfon a la butxaca.
Bailey: No estigues tan segura. Potser anaves a carregar-lo i t’ho has repensat. Deixa’m veure… (Se’n va i torna després d’un minut.) No, tampoc no hi són.
Alice: Que malament. Realment, no sé on més puc mirar.
(Sona el timbre. Alice obre la porta.)
Visitant: Hola, em dic Frances. Sóc el vostre nou veí.
Alice: Encantada de conèixer-te. Jo em dic Alice i aquest és Bailey. Per favor, passa!
Frances: Gràcies, però no tinc gaire temps. No tenia previst visitar-vos avui, però he vist aquestes claus penjant de la porta, clarament visibles des del carrer. Així que he pensat que us ho havia de dir.
Alice: Moltes gràcies, ets molt amable! He estat cercant aquestes claus l’última hora o així. Segur que no et vols prendre un cafè?
Frances: M’encantaria, però vaig amb pressa. Ens veiem prompte! Adéu.
Alice i Bailey: Adéu.
Bailey: Quin descans. Podria haver cercat per tota la casa durant hores i hores sense que em vinguera al cap mirar en la porta d’entrada.
Alice (desant la clau al seu lloc habitual dins d’un armari): Sí, i jo m’equivocava quan he dit que, com que he entrat a casa amb les claus, aquestes havien de ser-hi dins.
Els participants en aquest diàleg fan moltes de les coses que els científics solen fer. Duen a terme activitats com proposar hipòtesis (Bailey proposa diversos llocs on les claus podrien ser-hi); posar-les a prova (ambdós cerquen els llocs on han especulat que podrien ser-hi les claus); extraure conclusions (Alice conclou que, com que ha obert la casa amb les claus, aquestes han de ser a dins); criticar les conclusions (Bailey critica la conclusió d’Alice segons la qual, com que el telèfon mòbil era a la seua butxaca, les claus no podien ser a prop del carregador); acceptar informació pertinent de persones foranes (ambdós accepten la informació de Frances sobre el parador de les claus); i admetre els errors propis (Alice admet que s’equivocava pensant que les claus eren dins de casa).
Tots aquests comportaments es consideren típics a la ciència. Però, és cercar una clau una activitat científica?
Pràctiques d’investigació
Òbviament, cercar una clau no és una activitat científica, però talment com les ciències empíriques, és una activitat dirigida a trobar fets empírics. És a dir, una activitat d’investigació dels fets. A més de la ciència, hi ha altres activitats d’investigació ben establertes en les nostres societats. Mecànics que busquen l’avaria en un motor que funciona malament, metges que tracten de diagnosticar als seus pacients, periodistes que avaluen el que les seues fonts els han dit, policies que investiguen un crim, un jurat que tracta de determinar si el demandat ha comès el delicte… Tots aquests són casos de cooperació per tractar d’esbrinar els fets sobre alguna cosa.
Aquestes pràctiques d’investigació es troben presents en totes les societats humanes, incloent-hi les indígenes. Els antropòlegs no els han fet gaire cas, però un cas fascinant sí que ha estat investigat amb detall: el seguiment dels animals per part de societats caçadores tradicionals (Liebenberg, 1990, 2013).
«Són el negacionisme científic, la resistència als fets i els fets alternatius subespècies de la pseudociència?»
Els caçadors que usen armes tradicionals normalment no poden matar una presa grossa immediatament. Per tant, han de localitzar i seguir l’animal durant moltes hores abans de poder matar-lo. És el que s’anomena «caça per persistència». Encara que molts animals són més ràpids que els humans en les distàncies curtes, els humans solen tenir més resistència, i per tant poden esgotar la seua presa perseguint-la durant moltes hores, sovint un dia o dos. Aquesta tècnica ha estat utilitzada per caçadors-recol·lectors de tot el món (Carrier et al., 1984). Els caçadors del desert del Kalahari (que abasta grans extensions de Botswana i Namíbia) hi són experts. La duen a terme grups menuts d’homes. Anar al darrere de l’animal que fuig és «un procés de resolució creativa de problemes en què les hipòtesis són posades a prova contínuament pel rastre de l’animal, i es rebutgen aquelles que no se sostenen i són reemplaçades per d’altres de millors» (Liebenberg, 1990, p. 71). El grup de caçadors que segueix l’animal cerca les petjades i les analitza. Discuteixen vivament entre ells, proposen hipòtesis sobre on podria haver anat l’animal, i critiquen i posen a prova les hipòtesis d’uns i d’altres. Quan parlen sobre el comportament de l’animal, tenen molta cura de citar l’evidència que hi ha a favor de les distintes afirmacions, i de distingir entre fets (per exemple, les petjades que han vist) i les hipòtesis. Estan disposats a admetre les llacunes en el seu propi coneixement, i sovint es mostren escèptics davant les declaracions dels altres (Blurton-Jones i Konner, 1976). Tot açò té una correspondència estreta amb les regles no escrites de les discussions científiques que els joves científics d’ara han d’aprendre.
Totes les pràctiques d’investigació tenen l’objectiu d’esbrinar com són les coses, contràriament a com ens agradaria que foren, o com podrien o haurien de ser. A causa d’aquest propòsit compartit, hi tenen moltes característiques en comú. Les cinc següents són particularment importants:
«Les pràctiques d’investigació tenen l’objectiu d’esbrinar com són les coses, i no com ens agradaria que foren»
En primer lloc, les pràctiques d’investigació són totes objectivistes, en el sentit que es basen en la creença compartida que tots vivim al mateix món i que els fets sobre aquest haurien de ser els mateixos per a tots nosaltres. Per exemple, quan un grup de caçadors del Kalahari debat cap a on pot haver anat l’antílop, de cap manera són relativistes epistèmics. La seua discussió parteix de la suposició que hi ha una sola veritat en aquesta qüestió. L’antílop no pot ser «molt a l’est en el teu món però prop de nosaltres en el meu món». El que cerquen són judicis compartits i ben fonamentats sobre el món en el qual viuen.
En segon lloc, les pràctiques d’investigació distingeixen clarament entre fets i valoracions i tracten de trobar els primers. Una característica bàsica de la raó humana és que som capaços de diferenciar les nostres creences fàctiques d’altres actituds i reaccions que tenim sobre el que passa al nostre voltant. Ho fem tot el temps a la nostra vida quotidiana –de manera més o menys perfecta– però en les pràctiques d’investigació hem d’actuar amb més cura. Aquesta és la raó per la qual als jutges se’ls ensenya que tenen «el deure de trobar els fets» i que «no poden deixar-se influir per cap tipus de fília o aversió, prejudici o simpatia personals» (Hornby, 2014, p. 60). També és la raó per la qual als científics se’ls entrena per a no deixar-se influir per aquest tipus de valoracions (altres tipus poden millorar el procés d’investigació; per exemple, quan es fa una valoració positiva de diverses qualitats científiques. Vegeu Hansson, 2017a).
En tercer lloc, encara que les pràctiques d’investigació utilitzen tant el raonament com la recerca empírica, sempre donen prioritat a observacions empíriques correctament realitzades. En una cacera, el nostre coneixement sobre el comportament animal potser ens dóna raons importants per creure que un raficer comú es dirigirà cap a un bassal, però si les petjades d’aquest petit antílop van en la direcció oposada, haurem de canviar d’opinió. Els motius i l’historial delictiu d’un detingut poden donar raons poderoses a la policia per a creure que ell va cometre el crim, però si l’evidència recollida a l’escena del crim mostra que algú altre ho va fer, aleshores hauran de reorientar les investigacions.
En quart lloc, les pràctiques d’investigació són empreses comunes en les quals les contribucions són benvingudes i críticament analitzades, independentment d’on vinguen. D’una banda, això implica que els membres més joves i inexperts d’un grup de caçadors del Kalahari, la cadet de policia participant en la seua primera investigació criminal i l’aprenent de mecànic que està ajudant a trobar l’avaria en un motor seran encoratjats a contribuir a la discussió amb propostes i observacions, i aquestes no seran descartades per la seua inexperiència. De l’altra, també comporta que, tot i que a una participant amb molta experiència en aquestes pràctiques tothom se l’escoltarà, el que diga també podrà ser refutat per l’evidència o bé pels arguments convincents que presente qualsevol altre participant en l’empresa.
Els jurats s’han descrit com una representació de «la cultura democràtica en la qual els ciutadans rics i els pobres de tots els àmbits de la vida es reuneixen com a iguals» (Amar, 2002, p. 108. Vegeu també Wilkenfeld, 2004, pp. 2320–2322). Normalment, als membres dels jurats se’ls explica que «han de respectar les opinions de la resta i escoltar amb la ment oberta, disposats a deixar-se convèncer pels arguments d’altres» (Hornby, 2014, p. 276). Aquesta mateixa instrucció és igual d’apropiada per a grups de caçadors que van seguint una presa, com per a grups de científics que assisteixen a un seminari o taller.
En cinqué lloc, les pràctiques d’investigació són obertes, en el sentit que aspiren a la millora contínua. La crítica substancial s’ha de prendre seriosament. El nou coneixement ha de ser reconegut i assimilat, i quan l’evidència així ho indica, s’han de descartar les creences més estimades. Una investigació en equip és incompatible amb un sistema de conviccions rígid basat en creences suposadament inalterables.
Ciència
Algunes pràctiques d’investigació es consideren «ciències». El que diferencia les ciències de pràctiques similars és que aquelles estan més sistematitzades i especialitzades, i busquen sobretot establir generalitzacions i explicacions. És una qüestió més de grau que de tipus. El coneixement dels patrons generals de comportament animal és útil per als caçadors del Kalahari, però aquests estan molt lluny de fer tant d’èmfasi en aquestes generalitats com les ciències biològiques. Òbviament, també hi ha grans diferències en termes d’escala i recursos entre la ciència moderna i pràctiques d’investigació indígenes; no obstant això, és important reconèixer el que tenen en comú. Les pràctiques d’investigació de les societats tradicionals són precursores de la ciència moderna, de la mateixa manera que la narració oral és l’origen de la literatura i cinema moderns. Hi ha una forta continuïtat entre els patrons de pensament de la ciència moderna i els que totes les persones fem servir, com els nostres avantpassats, en les diverses situacions quotidianes en les quals necessitem esbrinar què ocorre.
La ciència és un projecte universal, que lluita per un coneixement comú a tota la humanitat. Les distintes ciències són interdependents i juntes formen una comunitat de disciplines de coneixement. Totes s’esforcen per tal d’obtenir coneixements generals fiables, i totes elles es respecten les unes a les altres en les seues respectives àrees d’especialització (Hansson, 2007). Òbviament, res semblant a la ciència moderna era possible abans de l’era global de comunicació. Sovint se’n diu «ciència occidental», però aquest és un nom inadequat que lleva importància a la seua naturalesa universal i als seus orígens multiculturals. Com ja hem vist, la ciència es basa en una manera de pensar que pot trobar-se en pràctiques d’investigació presents a totes les cultures humanes. Es basa en descobriments crucials fets per antics astrònoms iraquians (mesopotamis), matemàtics indis i físics àrabs (Teresi, 2002). Avui científics de tots els continents duen a terme contribucions essencials en el front de la recerca. Considerar la ciència quelcom «occidental» és una arrogància eurocèntrica.
No es tracta solament d’explicar bé la història. La idea que la ciència és una pràctica única, desenvolupada per una elit occidental i radicalment diferent de qualsevol altra pràctica en la història de la humanitat, és un mite perillós. Perillós perquè contribueix a allunyar el públic de la ciència. En el món actual, hem d’emfatitzar allò comú a tota la humanitat i que connecta diferents cultures amb les altres. Això s’aplica també a les nostres pràctiques d’investigació.
Discurs racional
Les pràctiques d’investigació formen part d’una categoria més gran: els discursos racionals (vegeu figura 1). També hi ha discursos racionals no dedicats a la investigació de dades empíriques. Les ciències no empíriques, com les matemàtiques o la filosofia, en són exemples rellevants, així com els debats sobre la manera com la llei hauria de ser interpretada o desenvolupada. Un discurs racional que no fa referència a una realitat empírica difereix de pràctiques d’investigació en què la coherència conceptual i lògica n’és el criteri definitiu, en lloc d’una correspondència amb observacions empíriques. Tot i això, els patrons de pensament són similars en molts aspectes. Per exemple, les hipòtesis són elaborades i posades a prova, però aquestes proves generalment tenen un altre nom (per exemple, «experiments mentals» o «exemples»), i fan referència a la coherència i la plausibilitat intuïtiva, més que no a la validesa empírica.
Totes les formes de discurs racional especialitzat
–tant si es preocupen pels fets o no– es poden veure com una millora dels patrons també presents en discussions o converses menys especialitzades. Fins i tot en converses quotidianes esperem cert nivell de racionalitat. En certs contextos, és particularment important una bona comprensió i assegurar que ens entenem els uns als altres. En aquests moments hem d’expressar-nos amb la màxima claredat i precisió possible, prendre els arguments dels altres seriosament, i acceptar aquells convincents sense importar qui el propose. Aquestes són virtuts universals de la deliberació i discussió racionals, independentment del context i de la temàtica, però per a alguns contextos i algunes temàtiques esdevenen particularment importants.
Per a l’opinió pública, un alt grau de racionalitat sovint s’associa amb manca d’empatia i deficiència emocional en general. Òbviament, certs tipus d’emocions interfereixen amb la racionalitat. L’argumentació racional ha de ser impersonal en el sentit de concentrar-se només en punts de vista i idees, independentment de qui els aporte. No obstant això, hi ha altres tipus d’emocions que són essencials per a la racionalitat. En qualsevol tipus de raonament racional, hem d’estar emocionalment preparats per anar allà on ens porte l’argument i renunciar a idees que ens estimem. Un participant en una conversa racional ha de ser capaç de reconèixer seriosament les aportacions intel·lectuals d’altres participants. S’ha de preparar per a admetre que tenen raó fins i tot quan assenyalen debilitats en els seus propis arguments i idees. Això pot resultar emocionalment esgotador. Per tant, la capacitat per a ser racional és en gran mesura una capacitat emocional.
Variants de l’engany
Tornem ara a la qüestió amb què hem començat: les connexions entre formes d’irracionalitat habitualment objecte de debat, com per exemple la pseudociència, el negacionisme científic, la resistència als fets, la desinformació («fets alternatius») i les fal·làcies lògiques.
Pseudociència significa, literalment, “falsa ciència”; en altres paraules, afirmacions o activitats enganyoses que es troben dins de l’àrea 1 en la figura 1. Com ja he argumentat més àmpliament en un altre lloc (Hansson, 2013), una pseudociència pot definir-se com una doctrina que compleix tres criteris: a) la seua àrea temàtica es troba dins dels dominis de la ciència; b) és tan poc fiable que no s’hi pot confiar gens, i c) els seus principals defensors la presenten com la informació més fiable que hi ha disponible. La pseudociència es presenta de dues formes principalment (Hansson, 2017b). Una d’aquestes és la promoció d’una pseudoteoria. Les pseudociències dins d’aquesta categoria tenen com a objectiu principal promoure una teoria que es desvia de la ciència. Els principals exemples en són l’homeopatia, la frenologia, la reflexologia, l’astrologia, la cienciologia, la ufologia i les teories sobre els antics astronautes.
L’altra forma que pren la pseudociència és el negacionisme científic. Aquestes són pseudociències impulsades sobretot pel desig de lluitar contra alguna teoria científica o branca de la ciència. Aquest terme va ser utilitzat per primera vegada en referència al negacionisme de l’holocaust, la doctrina pseudocientífica que afirma que l’holocaust nazi no va tenir mai lloc. Avui l’exemple més prominent n’és el negacionisme de la ciència climàtica. Uns altres exemples són el creacionisme (l’objectiu principal del qual és tombar la biologia evolutiva), el negacionisme de la teoria de la relativitat, de les malalties provocades pel tabac, del VIH i de les vacunes.
No hi ha una línia clara entre la promoció d’una pseudoteoria i el negacionisme científic. La majoria de pseudociències contenen elements d’ambdues, però normalment poden ésser classificades com a predominantment pertanyents a un dels dos tipus. Les dues formes de pseudociència tenen moltes coses en comú: el rebuig a la informació que les refuta, l’ús de la fal·làcia de prova incompleta (cherry picking data) i la manca de voluntat per a considerar tot el cos d’evidència científica; la seua incapacitat per publicar en revistes especialitzades, i la seua propensió a les teories de la conspiració per tal d’explicar aquest i altres fracassos.
No obstant això, també hi ha diferències interessants entre les dues formes de pseudociència. Potser la més important és que el negacionisme científic normalment actua creant falses polèmiques; és a dir, afirma que hi ha una controvèrsia científica allà on no n’hi ha cap. Aquesta és una vella estratègia que ja utilitzaven als anys trenta els negacionistes de la teoria de la relativitat (Wazeck, 2009, pp. 268–269). En els últims anys, també ha estat molt utilitzada pels negacionistes de les malalties provocades pel tabac –patrocinats per la indústria tabaquera– i pels negacionistes de la ciència climàtica –patrocinats per la indústria dels combustibles fòssils (Boykoff, 2008; Boykoff i Boykoff, 2004; Dunlap i Jacques, 2013; Oreskes i Conway, 2010). En canvi, aquesta estratègia rarament s’utilitza dins la promoció de les pseudoteories. Els defensors de disciplines com l’astrologia o l’homeopatia tendeixen a restar importància al conflicte entre les seues afirmacions i les de la ciència general, i presenten les seues teories com a molt més compatibles amb la ciència convencional del que realment són.
«La ciència és un projecte universal, que lluita per un coneixement comú a tota la humanitat»
En l’àrea 2 del diagrama trobem afirmacions equivocades dins dels dominis d’altres pràctiques d’investigació que no són la ciència. Ja que les regles bàsiques del raonament i la investigació són essencialment les mateixes que en la ciència, els defectes en aquestes afirmacions solen ser del mateix tipus que els de les pseudociències. Per exemple, en gener de 2017 Donald Trump va repetir una i altra vegada que la seua cerimònia d’inauguració havia atret una multitud més gran que la del seu predecessor, malgrat que les proves fotogràfiques i d’altre tipus mostraven sense lloc a dubtes que, de fet, la «seua» multitud havia estat molt més petita (Ford, 2017). Aquest és un exemple del mateix tipus de negacionisme de l’evidència que trobem, per exemple, entre els creacionistes, els antivacunes i els creients en una Terra plana. L’única raó per la qual no anomenem les declaracions de Trump «pseudocientífiques» és perquè concerneixen afers fora dels dominis de la ciència. En general, aquestes fal·làcies típiques de les pseudociències també són comunes en qüestions que confiem als periodistes d’investigació més que als científics. Per exemple, nombrosos llocs d’internet es dediquen a fer cherry picking amb els crims comesos per membres d’un grup religiós o ètnic en particular, per tal de crear la impressió errònia que aquest grup és una amenaça per a la seguretat de la resta.
En aquesta àrea, podem distingir entre la resistència als fets i la desinformació. La resistència als fets suposa el rebuig cap a allò que, generalment i per bones raons, és acceptat com a coneixement vàlid. La desinformació representa la «difusió d’informació deliberadament falsa», segons el diccionari Oxford d’anglès. Hi trobem, doncs, gran similitud amb la distinció entre el negacionisme científic i la promoció de pseudoteories. En aquest cas també, la distinció és més una qüestió de grau que d’una dicotomia estricta.
Finalment, en l’àrea 3 del diagrama trobem fal·làcies en els debats en matèria de qüestions no empíriques. Això inclou errors en matemàtiques i altres disciplines formals, així com fal·làcies non sequitur en ètica i altres branques de la filosofia. Aquestes darreres són el tipus de deliris que els filòsofs estan més ben equipats per a denunciar, ja que la temàtica és dins de la seua àrea d’experiència. Però el recent ressorgiment de forces polítiques que utilitzen la pseudociència i la desinformació per a aconseguir poder fa necessari que els filòsofs facen molta atenció a tot l’espectre de desinformació i raonament defectuós.
Referències
Amar, A. R. (2002). Second thoughts. Law and Contemporary Problems, 65, 103–111.
Blurton-Jones, N., & Konner, M. (1976). !Kung knowledge of animal behaviour. En R. B. Lee, & I. DeVore (Eds.), Kalahari hunter-gatherers (pp. 326–348). Cambridge: Harvard University Press.
Boykoff, M. T. (2008). Lost in translation? United States television news coverage of anthropogenic climate change, 1995-2004. Climatic Change, 86, 1–11. doi: 10.1007/s10584-007-9299-3
Boykoff, M. T., & Boykoff, J. M. (2004). Balance as bias: Global warming and the US prestige press. Global Environmental Change, 14(2), 125–136. doi: 10.1016/j.gloenvcha.2003.10.001
Carrier, D. R., Kapoor, A. K., Kimura, T., Nickels, M. K., Satwanti, Scott, E. C., ... Trinkaus, E. (1984). The energetic paradox of human running and hominid evolution. Current Anthropology, 25(4), 483–495. doi: 10.1086/203165
Dunlap, R. E., & Jacques, P. J. (2013). Climate change denial books and conservative think tanks: Exploring the connection. American Behavioral Scientist, 57(6), 699–731. doi: 10.1177/0002764213477096
Ford, M. (2017, 21 de gener). Trump’s press secretary falsely claims: ‘Largest audience ever to witness an inauguration, period’. The Atlantic. Consultat en https://www.theatlantic.com/politics/archive/2017/01/inauguration-crowd-size/514058/
Hansson, S. O. (2007). Values in pure and applied science. Foundations of Science, 12(3), 257–268. doi: 10.1007/s10699-007-9107-6
Hansson, S. O. (2013). Defining pseudoscience – and science. En M. Pigliucci, & M. Boudry (Eds.), The philosophy of pseudoscience (pp. 61–77). Chicago: Chicago University Press.
Hansson, S. O. (2017a). How values can influence science without threatening its integrity. En H. Leitgeb, I. Niiniluoto, P. Seppälä, & E. Sober (Eds.), Logic, methodology and philosophy of science – Proceedings of the 15th International Congress (pp. 207–221). Londres: College Publications.
Hansson, S. O. (2017b). Science denial as a form of pseudoscience. Studies in History and Philosophy of Science, 63, 39–47. doi: 10.1016/j.shpsa.2017.05.002
Hornby, D. B. (2014). Judge D. Brock Hornby’s 2014 Revisions to pattern criminal jury instructions for the district courts of the First Circuit. Consultat en http://federalevidence.com/pdf/JuryInst/1st.Crim.6.2014.pdf
Liebenberg, L. (1990). The art of tracking. The origin of science. Ciutat del Cap: David Philip Publishers.
Liebenberg, L. (2013). The origin of science. The evolutionary roots of scientific reasoning and its implications for citizen science. Ciutat del Cap: CyberTracker.
Oreskes, N., & Conway, E. M. (2010). Merchants of doubt: How a handful of scientists obscured the truth on issues from tobacco smoke to global warming. Nova York: Bloomsbury Press.
Teresi, D. (2002). Lost discoveries: The ancient roots of modern science, from the Babylonians to the Maya. Nova York: Simon & Schuster.
Wazeck, M. (2009). Einsteins Gegner. Die öffentliche Kontroverse um die Relativitätstheorie in den 1920er Jahren. Frankfurt: Campus Verlag.
Wilkenfeld, J. (2004). Newly compelling: Reexamining judicial construction of juries in the aftermath of Grutter v. Bollinger. Columbia Law Review, 104(8), 2291–2327. doi: 10.2307/4099360