Conservar (i fer actual) el patrimoni científic

Junta de Ciències Naturals de Barcelona

Conservation and updating of scientific heritage. Scientific heritage comprises many material and non material elements. What kind of things should be preserved? Why should they be preserved and under what conditions? The author provides some answers to these questions and suggests that the preservation of scientific and technical heritage should be integrated and have a place in the cultural life of today.

Les paraules tenen la seva vida pròpia i guanyen i perden prestigi i significat, segons les modes, les utilitzacions, la sensibilitat. Ara sembla que l’expressió “patrimoni” ha guanyat punts en el món acadèmic i en el públic atent a aquestes coses. Generalment, però, quan parlem de patrimoni cultural, pensem, primer, en objectes valuosos, pertanyents, sobretot, al terreny de l’art, de l’artesania i, també, en l’arquitectura; més enllà dels objectes, potser també pensem en la literatura; poc sovint en la música culta; i, potser més vegades, en les tradicions populars: festes, celebracions, mitologia, balls, cançons, degudament filtrades als nostres gustos i necessitats, tot i que, en general, acaronades amb rigor científic pels antropòlegs.

Tanmateix, aquestes referències no abasten ni de bon tros el que compon el patrimoni cultural de la humanitat: queden algunes llacunes (o mars), entre les quals ens centrarem en el patrimoni científic i tècnic.

Què és el patrimoni científic i tècnic?

Què podem considerar que compon el patrimoni científic i tècnic d’una comunitat cultural? De fet, en una concepció antropològica de cultura, aplicada en aquest cas a la cultura científica i tècnica, hem d’incloure tot allò que es refereixi a l’activitat científica i a l’activitat tècnica, considerant-hi no solament la recerca, sinó també l’ensenyament, les aplicacions industrials, agrícoles i referides al transport, la divulgació de masses, l’artesania, etc.

De tota manera, hauríem d’ordenar amb una mica més de detall aquest concepte que, potser, resulta una mica massa vague. Una possible classificació consistiria a separar el patrimoni escrit, el patrimoni gravat i el patrimoni d’objectes i construccions.

Museu d'Història Natural de la Universitat de València

El Museu d’Història Natural de la Universitat de València cap a 1902, concebut segons uns patrons expositius força allunyats dels d’avui, i que va ser destruït en part per l’incendi del 1932.

Patrimoni escrit. Hi hem de considerar, primer, els manuscrits, que poden ser treballs o llibres manuscrits, actes de reunions, comptes, factures, protocols de laboratori, diaris personals o agendes, esborranys d’articles, galerades amb correccions i anotacions i, evidentment, correspondència. En segon lloc, hi ha els escrits impresos. Aquí tenim en compte els llibres, revistes científiques, butlletins, fullets, separates, cartes o circulars impreses, convocatòries, cartells, catàlegs comercials, propaganda. En tercer lloc, els escrits en suport magnètic. Des de la generalització dels ordinadors personals o de les xarxes, hi ha treballs en disquets (dels diferents formats!) o en CD-ROM (també amb diferents formats).

Patrimoni gravat. Hi ha resultats de l’activitat científica o tècnica que acaben o es reflecteixen en gravacions. Les més comuns, des del segle XIX, són les fotografies. Des de final del mateix segle, cal tenir en compte els films i, recentment, els vídeos o les gravacions en CD-ROM.

Patrimoni d’objectes i construccions. Passem ara als components del patrimoni que en podríem dir de tres dimensions. Són, d’una banda, els locals, edificis o conjunts d’edificacions que poden haver acollit l’activitat científica o tècnica (posem per cas, un laboratori o un centre d’ensenyament); també el mobiliari, els instruments científics (per a la recerca o la docència); les instal·lacions portuàries, les vies de comunicació (carreteres, ponts, túnels, ferrocarrils o funiculars), els pantans, els canals, els edificis industrials, les màquines, el conjunt de les instal·lacions d’una fàbrica o d’un servei, sense oblidar els productes fabricats (un automòbil, una brúixola giroscòpica). També hauríem de considerar les obres d’art que representen o es vinculen amb l’activitat científica i tècnica, incloses les composicions musicals. Hem de tenir en compte, finalment, un element humà, les habilitats que tenen les persones per fer i saber fer ciència i tecnologia.

Potser encara podeu objectar que la meva descripció és massa àmplia i potser confusa, perquè presento a la vegada elements de l’activitat científica i de l’activitat industrial. Tanmateix, ho faig per una convicció teòrica ferma: l’activitat productiva (industrial, agrícola, de transport), l’activitat d’ensenyament i de divulgació i l’activitat de recerca científica i tècnica, tot i ser ben diferenciades, no es poden entendre bé les unes sense les altres. El desenvolupament agrícola i industrial i el del transport i les comunicacions han tingut lloc gràcies a la incorporació no solament d’habilitats, intuïcions i enginy sinó també de coneixements científics i tecnològics obtinguts tant en el mateix món de la producció com en les institucions acadèmiques. La possibilitat d’utilització del coneixement existeix gràcies al sistema educatiu i a la divulgació. Finalment, el món del coneixement i de la recerca científica i tecnològica, tot i que fou durant un llarg període una activitat personal, ha esdevingut essencialment institucional, amb el suport de companyies i empreses però, sobretot, de les administracions públiques. Aquest suport (que, de fet, podem remuntar als metges o astròlegs al servei dels prínceps o reis en l’antiguitat) és possible perquè consideren que l’activitat científica i tècnica comporta beneficis importants, tant en les seves aplicacions com per la imatge de prestigi o de poder que concedeix.

«La creença que els museus són com una mena de mausoleus de la cultura es basa en alguns museus, però no fa justícia a molts d’ells, especialment els de ciència i tecnologia»

Seguint les idees de Bertrand Gille recollides per Thomas Hughes i altres, generalitzant-les des del món de la tècnica, hauríem de tenir en compte sempre un sistema compost per ciència-tècnica/ensenyament-divulgació-indústria-agricultura-transport-comunicacions.

En el cas català, aquest element se sol presentar sota una certa distorsió pel fet que la ciència i la tecnologia emprades en l’agricultura i la indústria tenien (i tenen molt sovint) origen fora de les fronteres polítiques espanyoles, generalment a Europa i, des de final del segle XIX, també d’Amèrica del Nord. Tinc la convicció, però, que és un error considerar aquesta ciència i aquesta tecnologia com a “estrangeres”, perquè exclou el fet que el nostre país estigués ja en el passat econòmicament integrat en una formació social més àmplia i no formalitzada: Europa o, potser, certes regions europees. Segons que penso, els estats-nació que es consolidaren en el segle XIX i les ideologies nacionalistes que els promogueren han emmascarat realitats socials més profundes.

De tota manera, no és estrany que prenguem un concepte molt ampli de patrimoni. Quan es tracta de restes arqueològiques (per exemple, una ciutat ibèrica), es considera el patrimoni científic i tècnic en aquesta amplitud: es mostra la urbanització (carrers, places, clavegueres, muralles, habitatges, llocs de ritual, magatzems de gra, pous i cisternes), les eines de treball o de guerra, els objectes de la cuina, els objectes de vestir o de jugar. Quant a les civilitzacions més recents, en lloc d’exhaustivitat hem de fer-hi una selecció.

Què cal conservar?

Com acabo d’introduir, la conservació del patrimoni depèn de diversos factors. Un d’ells, el que s’insinua en l’exemple de les restes ibèriques, és l’abundància (o escassetat) d’aquest patrimoni. Tot i que sembla un criteri quantitatiu, en realitat no ho és, perquè està molt vinculat a la valoració social de les restes i aquesta valoració és un resultat d’un conjunt molt més complex de factors, inclosos els psicològics. Les restes industrials de les primeres etapes de la industrialització, per exemple, han estat odiades i exterminades mentre revivien el record de l’explotació salvatge que hi tenia lloc. Ara, sense necessitat de deixar de denunciar les condicions de vida dels treballadors en l’època corresponent, podem visitar una antiga forja admirant-ne les instal·lacions, trobant-hi fins i tot bellesa i integració en el paisatge.

Tenint present això, com s’ha de prendre una decisió de conservar alguna manifestació del patrimoni científic i tècnic? De fet, s’haurà de procedir amb els mateixos criteris que s’apliquen, en general, a la resta del patrimoni. Evidentment, els experts hauran de dir-hi la seva, principalment pel que fa a la representativitat de les restes que tinguem: representativitat d’una època, d’un procés de recerca, d’un procés de producció, etc. Després, hauran d’intervenir-hi els factors socials de cost econòmic, valor d’una possible explotació (turística, per exemple), valoració estètica o sentimental, etc. L’opinió del públic pot arribar a ser decisiva i l’han de posar en pràctica les seves representacions, en general, les administracions públiques, tot i que no s’ha de descartar la intervenció privada, tant per raons de promoció publicitària com de mecenatge.

Laboratori d'Hidrobiologia de l'Institut General i Tècnic de València

El Laboratori d’Hidrobiologia de l’Institut General i Tècnic de València (cap a 1920), un espai d’investigació que va retre un important patrimoni bibliogràfic que encara es conserva.

On s’ha de conservar?

Tradicionalment, el patrimoni, inclòs el patrimoni científic i tècnic, s’ha conservat a les biblioteques o arxius, si es tracta de patrimoni escrit o gravat, o als museus, en el cas dels objectes. Els arxius i les biblioteques han canviat molt en els darrers anys per raons tecnològiques (per exemple, moltes tenen accessible el catàleg via Internet i, fins i tot, algunes ofereixen manuscrits o impresos rars accessibles pel mateix mitjà) i per raons de concepte, de manera que generalment es facilita l’accés directe, en sales de lectura prou àmplies, almenys d’una part del fons (generalment de material bibliogràfic recent), cosa que permet un contacte més directe i ajuda a seleccionar millor allò que ens interessa.

Pel que fa als museus, n’hi ha de ben venerables, com el Museu d’Història de la Ciència d’Oxford, actualment dirigit per Jim Bennett, els orígens del qual es remunten al segle XVII. Els museus són, per començar, locals d’exposició on les peces són mantingudes en un bon estat de conservació (sovint després d’una restauració) i, d’aquesta manera, es preserven de les possibles agressions de l’ambient i s’ofereixen al públic.

Tanmateix, la creença que els museus són com una mena de mausoleus de la cultura es basa, amb raó, en alguns museus, però no fa justícia a molts d’ells, especialment els de ciència i tecnologia. Com assenyala Jim Bennett, el museu d’Oxford que hem mencionat era, des del començament, un centre on no solament s’exposava una col·lecció naturalista d’interès sinó també un lloc on es feia recerca científica i on s’oferien cursos públics d’alta divulgació. Avui dia, aquesta tradició de recerca i didàctica continua molt viva. Els museus de ciència solen disposar de centres de recerca adjunts, un dels més destacats dels quals és el del Deutsches Museum de Munic. Però el que no falta en cap museu de ciència i tecnologia és una secció didàctica, de servei a les escoles. Efectivament, els museus científics han esdevingut un element de referència per a l’ensenyament de les ciències, tant quan ofereixen la història d’una disciplina o d’una època com quan presenten instal·lacions d’experiències que no són viables en els laboratoris escolars.

«Des del punt de vista de la conservació i utilització didàctica del patrimoni, la comunitat científica actual no és prou conscient»

D’altra banda, no s’ha de pensar que el patrimoni científic i tècnic es troba únicament en museus científics. De fet, i no solament per la definició tan general que he plantejat, una part important del patrimoni es conserva o s’exposa en altres tipus de museus, singularment, els museus locals. La presentació de la realitat d’una ciutat o d’una comarca inclou gairebé sense excepció exposicions sobre els seus mitjans de vida, és a dir, agricultura i indústries i mitjans de comunicació. També és general que s’exposi una explicació de l’entorn natural, geològic, mineralògic, botànic o faunístic. A més, alguns cops es fa menció a l’ensenyament o a la recerca.

Les tendències actuals de la museística plantegen una concepció una mica diferent del concepte de museu i de conservació del patrimoni. Es tracta de la idea d’ecomuseu que es planteja l’exposició del patrimoni sense treure’l del seu lloc d’origen. Aquest tipus de museu s’ha desenvolupat principalment pel que fa als museus que tracten de la vida camperola i en les restes d’arqueologia industrial. Per conèixer el món de l’agricultura i de la ramaderia sembla adequat que es visiti una masia autèntica recuperada i preparada didàcticament. Mencionem en aquest cas l’Ecomuseu de les valls d’Àneu, a Esterri d’Àneu, al Pirineu, que és un dels pioners en les nostres contrades.

Pel que fa a les restes d’instal·lacions mineres o industrials, a part del problema de moure maquinària de grans dimensions, convertir una antiga instal·lació en un museu serveix per accedir de manera molt més directa a la realitat històrica de la indústria. L’ecomuseu industrial pioner a Europa va ser el de Le Creuzot, prop de Lió, a França. El Museu Nacional de la Ciència i de la Tècnica de la Generalitat de Catalunya combina un museu central, on es recullen i s’exposen peces tècniques i científiques, amb una xarxa de catorze museus consistents en antigues instal·lacions recuperades per a la visita. No cal dir que el concepte d’ecomuseu s’adapta a una nova visió de la museística i al mateix temps es beneficia d’un nou tipus de turisme, l’anomenat turisme industrial.

Com s’ha de conservar?

Ens plantegem, finalment, la manera com s’ha de conservar el patrimoni científic i tècnic, cosa que té a veure, evidentment, amb el què i l’on que hem desenvolupat fins aquí. Cal dir, per començar, que el patrimoni científic i tècnic ha de ser inventariat, catalogat, ben descrit i estudiat. Malauradament, no sempre es compleixen totes aquestes condicions. És massa freqüent que es conservin elements sense catalogar: el cas dels arxius és el més general, tot i que hem de tenir present la dificultat de catalogar-los adequadament. On solen haver-hi més mancances, però –o, almenys, aquesta és la meva impressió– és en la descripció i l’estudi de les peces i les instal·lacions. La raó és força simple: es troba molt sovint a faltar la intervenció dels historiadors de la ciència i de la tècnica a causa, generalment, de la relativa debilitat acadèmica d’aquesta disciplina.

La conservació del patrimoni ha de tenir com a objectiu principal oferir-lo al públic, és a dir, situar-lo en un context adequat perquè serveixi per comprendre la realitat científica i tècnica que correspongui. Tenint en compte que vivim en un món ple de missatges de comunicació que ens intenten seduir per mil i una cosa (generalment per a consumir això o allò), els museus han d’adaptar els seus mitjans per poder competir amb l’allau de les altres seduccions. El museu, en aquest sentit, ha d’optar pels recursos del món audiovisual i de l’escena, per esdevenir, per exemple, un autèntic parc temàtic de ciència i tecnologia. Podem mencionar el Museu Marítim de Barcelona, que inclou un recorregut en què cada visitant disposa d’uns auriculars amb explicacions (en la llengua que triï) i efectes musicals i sonors, i va seguint un circuit on es barregen les peces magnífiques de què disposa el Museu amb recreacions d’ambient, per exemple, d’un port a Cuba (amb atmosfera d’humitat inclosa) o la coberta d’un transatlàntic de les primeres dècades del segle XX, on convivien l’alta burgesia i l’emigració.

El que diem pels museus també pot dir-se per les biblioteques i arxius, que han de buscar la manera de ser centres culturals vius i han d’oferir part dels seus fons en els nous mitjans, com ara la xarxa Internet, com ja mencionem més amunt.

El repte del patrimoni científic que generem avui

Una qüestió realment molt urgent i, si voleu, preocupant, és la gestió del patrimoni científic i tècnic que estem creant avui dia. Hauríem de ser conscients que les darreres dècades són, des de gairebé tots els punts de vista, l’època de màxim esplendor del desenvolupament de l’activitat acadèmica universitària i de recerca, que té antecedents força restringits en la història dels països catalans. Tenim la impressió que, des del punt de vista de la conservació i utilització didàctica del patrimoni, la comunitat científica actual no és prou conscient d’aquest fet. L’explicació es podria trobar en la concepció d’una història de la ciència de grans figures i de grans invents, deixant una mica de banda la història de la ciència eficaç, integrada en la comunitat científica internacional i al servei de les necessitats immediates o a mig i llarg termini de la societat. No sembla que hi hagi preocupació per preservar els instruments o les instal·lacions obsoletes quan són substituïts, tant en el món de la recerca com en el món de la producció. Veiem les restes del passat recent amb indiferència, potser de vegades amb rencor, per les limitacions que ens han fet patir. I, tanmateix, ja formen part de la configuració present de la nostra personalitat. El mateix podem dir dels arxius personals de científics, el destí dels quals queda molts cops en mans d’hereus que no saben o no poden apreciar el valor de la correspondència o dels esborranys o notes de laboratori que poden ser considerats un testimoni de gran valor de la vida científica dels darrers anys. En aquest sentit, la Societat Catalana d’Història de la Ciència i de la Tècnica i el Centre d’Història de les Ciències de la Universitat Autònoma de Barcelona impulsen la creació d’un centre d’informació i de coordinació que anomenem provisionalment Servei d’Arxius de Ciència, que esperem que pugui fer una funció destacada en l’objectiu de preservar i fer comprensiu el patrimoni científic i tècnic que generem ara.

© Mètode 2000 - 25. Col·leccions de la memòria - Número 25. Primavera 2000

Historiador de la ciència, Universitat Politècnica de Catalunya.