Contes de vacances
La literatura de ficció de Santiago Ramón y Cajal
Santiago Ramón y Cajal, pare de la neurociència, va obtenir el Premi Nobel de Medicina en 1906 per la seua teoria neuronal. A més de ser un gran històleg, investigador i docent, va mostrar interès per la fotografia, la filosofia, l’astronomia, els escacs i la hipnosi. Va escriure obres científiques i biogràfiques molt rellevants així com els Cuentos de vacaciones. Narraciones pseudocientíficas, cinc relats amb finalitat pedagògica en què es mesclen conceptes científics, ficció, una mica d’ironia i on sempre són presents el microscopi i la microbiologia. Els relats plantegen dilemes socials o morals de difícil solució motivats per avenços de la ciència o per una incorrecta educació científica de la població. Cajal pretenia millorar aquesta educació i desterrar falses creences i supersticions.
Paraules clau: neurociència, Santiago Ramón y Cajal, literatura, ciència-ficció, divulgació.
El naixement de la ciència-ficció
Alguns autors consideren que el terme ciència-ficció va ser encunyat el 1929 per Hugo Gernsback (1884-1967), editor d’una de les primeres revistes del gènere, i que aquesta denominació va ser popularitzada per la revista Astounding Science Fiction de John W. Campbell el 1938. No obstant això, qui realment va emprar per primera vegada el terme va ser William Wilson el 1851 en A little earnest book upon a great old subject (“Un llibret honest sobre un gran clàssic”) (Novell Monroy, 2008; Oliveros-Aya, 2015; Pérez-Rodríguez, 2007).
Gernsback va definir la ciència-ficció com aquelles narracions fantàstiques en què s’entremesclen ficció, fets científics i visions profètiques. També es van fer servir altres termes com ara literatura futurista, novel·la científica o ficció científica (Pérez-Rodríguez, 2007).
La ciència-ficció rep nombroses influències, per exemple, dels viatges extraordinaris o les utopies, que apareixen en obres com L’Odissea d’Homer (segle VIII aC) que narra el retorn a Ítaca d’Ulisses. També incorpora múltiples elements fantàstics, com els que apareixen en els Relats verídics de Llucià de Samòsata (125-192), paròdia dels relats de viatges, on fins i tot es narra una batalla interestel·lar i un viatge a la Lluna, molt abans que Jules Verne (1828-1905) escriguera De la Terra a la Lluna (1865), o que George Méliès (1861-1938) l’immortalitzara en la seua famosa pel·lícula Viatge a la Lluna (1902). Antífanes d’Atenes (408-334 aC) i Heròdot (484-426 aC) també van escriure sobre viatges fantàstics com si es tractara d’històries reals. El primer que va confessar que eren pura ficció va ser Luci Apuleu (125-180), autor L’ase d’or i viatger empedreït (Novell Monroy, 2008; Pérez-Rodríguez, 2007).
Alguns autors consideren que la ciència-ficció va començar amb aquestes obres de viatges fantàstics. D’altres, que va nàixer amb l’obra Frankenstein o el modern Prometeu de Mary Shelley (1797-1851), publicada el 1818. En l’obra, tantes vegades portada al cine, el doctor Víctor Frankenstein aconsegueix crear vida a partir de fragments de cadàvers, utilitzant l’electricitat generada en una tempesta (Novell Monroy, 2008). Segurament l’autora havia llegit o escoltat alguna conferència sobre els experiments de Luigi Galvani (1737-1798) amb les granotes i l’electricitat i això li va donar la idea per a la seua novel·la (Miscione, 2015). No sols es tractava de la creació de vida a partir de cadàvers, sinó del debat que es va generar entre el suport als avenços científics i tecnològics i el rebuig a aquests pels efectes nocius o les implicacions ètiques (Novell Monroy, 2008).
Finalment, també s’apunta que el naixement d’aquest gènere és degut a l’obra de Jean Baptiste Cousin de Grainville (1746-1805) Le dernier homme (“L’últim home”, 1805), primera novel·la moderna que fa referència a la fi del món.
Tot i aquests precedents, sol considerar-se pare d’aquest gènere Jules Verne, l’autor de La volta al món en 80 dies (1873), Viatge al centre de la Terra (1864), Miquel Strogoff (1876) i Vint mil llegües de viatge submarí (1870). L’escriptor francès utilitzava els últims descobriments científics, com el submarí, i els integrava en un món de fantasia, però a més inventava i tenia capacitat d’anticipació. Per exemple, Verne va situar la llançadora del seu viatge De la Terra a la Lluna a Florida, al cap Canaveral, des d’on avui la NASA llança els seus coets; i a L’Île à hélice (“L’illa de l’hèlix”, 1895) parla d’un cablejat d’informació global i telefoto, que transmet imatge i so (Otis, 2001).
«Gran amant de la lectura, Cajal va escriure alguns relats en què s’entremesclaven la ficció amb elements científics»
Altres autors rellevants en el gènere a finals del segle XIX i començament del XX són: Robert Louis Stevenson (1850-1894), autor de L’estrany cas del Dr. Jekyll i Mr. Hyde (1886); Herbert G. Wells (1866-1946), amb les seues novel·les La màquina del temps (1895), L’home invisible (1897), L’illa del Dr. Moreau (1896), La guerra dels mons (1898) i Els primers homes a la Lluna (1901); Jack London (1876-1916), amb A thousand deaths (“Un miler de morts”, 1899), The rejuvenation of major Rathbone (“El rejoveniment del major Rathbone”, 1899), The shadow and the flash (“L’ombra i el flaix”, 1903) i The unparalleled invasion (“La invasió mai vista”, 1910); i Arthur Conan Doyle (1859-1930), creador del més famós detectiu de la literatura, Sherlock Holmes, que aplicava l’observació i la deducció per a la resolució dels seus casos i que estava inspirat en el doctor Joseph Bell (1837-1911), professor de l’escriptor. Conan Doyle, a més, va escriure nombroses obres de ciència-ficció com El món perdut (1912), The poison belt (“La zona enverinada”, 1913), When the world screamed (“Quan la Terra va cridar”, 1928), The disintegration machine (“La màquina desintegradora”, 1929) i The land of mist (“La terra de la boira”, 1926).
Tots aquests autors empren argot científic i substitueixen el món sobrenatural per la ciència o per fets amb una possible explicació científica, per adquirir un to entre fantàstic, meravellós i realista (Novell Monroy, 2008).
També Santiago Ramón y Cajal (1852-1934), gran amant de la lectura, es va interessar per aquest gènere literari emergent i fins i tot va escriure alguns relats en què s’entremesclaven la ficció amb elements científics i els fins dels quals eren divulgatius i pedagògics (Collado-Vázquez i Carrillo, 2016).
L’obra de ficció de Santiago Ramón y Cajal
Santiago Ramón y Cajal, nascut en Petilla de Aragón el 1852, metge i humanista que va obtenir el Premi Nobel de Medicina el 1906, és mundialment famós pels seus treballs histològics, especialment per desenvolupar la teoria neuronal, enfront de la clàssica teoria reticular, que defensaven autors com Camillo Golgi, amb qui Cajal va compartir el Premi Nobel (Collado-Vázquez i Carrillo, 2016).
Cajal és considerat pare de la neurociència i és conegut arreu del món per la seua obra científica. Menys coneguts són potser altres aspectes de la seua vida com el seu interès per la filosofia, el dibuix, la gimnàstica, la lectura, la fotografia, els escacs, l’astronomia, l’arqueologia i l’hipnotisme (Collado-Vázquez i Carrillo, 2016). A més de les seues obres científiques i biogràfiques, també va escriure relats de ficció amb les seues pròpies il·lustracions. Alguns es van perdre i d’altres van ser publicats, fet que va coincidir amb els inicis de la ciència-ficció.
«El pare de Cajal considerava que la lectura de novel·les era perniciosa per a la salut, a més d’una pèrdua de temps»
La vida del científic espanyol ha estat reflectida en el cine amb la pel·lícula Salto a la gloria (Klimovsky, 1959), així com en sèries de televisió i en documentals. A més, comptem amb referències a Cajal en nombrosos llibres, còmics (Neurocómic) i sèries televisives, com la menció que s’hi fa en Víctor Ros o en The Big Bang Theory, en la qual un dels protagonistes, Sheldon Cooper, compra un dibuix original de Cajal d’una neurona que desitja regalar a la seua nòvia i acaba quedant-se’l (Collado-Vázquez i Vázquez-Vilá, 2013; Collado-Vázquez i Carrillo, 2016).
El pare de Cajal considerava que la lectura de novel·les era perniciosa per a la salut, a més d’una pèrdua de temps. El científic, però, va descobrir amb catorze anys la biblioteca d’un veí confiter d’Ayerbe (Osca), població en què Cajal va passar nou anys de la seua vida. Per a l’adolescent va ser com trobar un tresor, la finestra a un món de fantasia i aventures que li va permetre conèixer autors com Alexandre Dumas (1802-1870), François-René de Chateaubriand (1768-1848), Víctor Hugo (1802-1885), Miguel de Cervantes (1547-1616), Pedro Calderón de la Barca (1600-1681) i Francisco de Quevedo (1580-1645).
L’obra que més el va impressionar va ser Robinson Crusoe (1719) de Daniel Defoe (1660-1731) perquè el nàufrag, que passa vint-i-vuit anys en una illa deserta, mostra un gran esperit de superació i un esforç diari per a sobreviure i vèncer la naturalesa. A més, en la novel·la, es presenta un atractiu paisatge verge per descobrir (Aguilar-Alfaro i Giménez-Mestre, 2006; Collado-Vázquez i Carrillo, 2016; Delgado-Bona, 2003). La fascinació que sentia per aquesta història d’aventures el va portar a escriure una novel·la robinsoniana sobre un nàufrag i les aventures que viu en una illa deserta.
Santiago Ramón y Cajal també va rebre les influències literàries d’Emilio Salgari (1862-1911) i de Jules Verne. Després de llegir les obres d’aquests autors va decidir escriure una història fantàstica, amb una finalitat pedagògica. En aquesta obra narra l’arribada d’un home al planeta Júpiter, on viu múltiples aventures. Ell és petit com un microbi i ha d’enfrontar-se a éssers gegantins d’estructura idèntica a la humana. Amb un sofisticat aparell, i a través d’una glàndula cutània, s’introdueix en el cos d’aquells éssers i els explora viatjant pel torrent circulatori a lloms d’un glòbul roig. En aquest peculiar viatge per l’interior del cos és testimoni de la lluita entre paràsits i leucòcits i pot analitzar de prop les diverses funcions corporals com la contracció muscular, el pensament, l’impuls voluntari o les funcions sensorials (Collado-Vázquez i Carrillo, 2016).
«Cajal desitjava contribuir al desenvolupament d’una educació que millorara la capacitat cientificotècnica a Espanya»
Aquestes primeres històries i alguns poemes de joventut es van perdre, com relata el mateix Cajal, en algun dels seus viatges com a metge militar. L’històleg va afirmar que, si s’hagueren conservat, haurien estat una amena vulgarització dels coneixements d’histologia i bacteriologia (Collado-Vázquez i Carrillo, 2016). El 1873, Amalio Gimeno (1852-1936), amic del Nobel espanyol i mestre de metges com Gregorio Marañón o Vicente Sanchis Bayarri, va publicar un relat sorprenentment molt semblant. En l’obra, titulada Un habitante de la sangre. Aventuras extraordinarias de un glóbulo rojo, un glòbul narra en primera persona el seu viatge des de la caròtide fins a la placa de vidre d’una preparació microscòpica, explicant la seua història d’amor amb «Epitelia» o les lluites entre hematies i cèl·lules tumorals (Aguilar-Alfaro i Giménez-Mestre, 2006; Delgado-Bona, 2003; Laín Entralgo, 2008).
Tant aquesta història com la que prèviament havia escrit Cajal són precursores del conte Fantastic Voyage d’Otto Klement i Jerome Bixby, que va inspirar la pel·lícula Viatge fantàstic dirigida per Richard Fleisher el 1966 i el guió de la qual posteriorment va ser convertit en novel·la per Isaac Asimov. En aquesta història diversos individus són miniaturitzats i introduïts en el cos d’una persona amb l’objectiu de salvar-la d’un tumor cerebral. Una història semblant la trobarem en El xip prodigiós (1987), pel·lícula dirigida per Joe Dante (Collado-Vázquez i Carrillo, 2016).
A Espanya va cultivar també aquest gènere amb un cert èxit –fins i tot més enllà de les nostres fronteres– el psiquiatre català Juan Ginés Partagás (1836-1903), autor de Misterios de la locura (1890), Un viaje a Cerebrópolis (1884) i La familia de los Onkos (1888) (De Torres Martínez i García Antón, 1998).
Contes de vacances
Santiago Ramón y Cajal va escriure dotze històries de ficció científica entre 1885-1886, però fins el 1905 no en va publicar cinc, sota el títol de Cuentos de vacaciones. Narraciones pseudocientíficas. En tots els relats es fa referència al progrés científic, i sempre hi són presents el microscopi i la bacteriologia, de la qual deia que «és veure allò gran en allò petit» (Collado-Vázquez i Carrillo, 2016; Otis, 2001).
Són històries de ficció, però amb un marcat caràcter pedagògic mitjançant el qual pretenia destruir creences falses i supersticions absurdes. En els relats es plantegen dilemes socials o morals de difícil solució que solen estar motivats per avenços de la ciència o per una incorrecta educació científica de la població. Per mitjà d’aquests contes, Ramón y Cajal va mostrar les seues idees polítiques, religioses, morals, educatives i científiques, i va compartir amb Jules Verne l’afany per la cientificitat per a dotar les seues històries del major realisme i versemblança possibles, basant-les en fets o hipòtesis racionals relacionades amb els avenços de la ciència moderna i la psicologia (Aguilar-Alfaro i Giménez-Mestre, 2006; Escobar, 2009; González-Rodríguez, 2003; Mata-Induráin, 2002).
En «A secreto agravio, secreta venganza» es narra la història d’un desgreuge en què la bacteriologia té un paper destacat, ja que el científic protagonista la utilitza per a venjar-se de la seua esposa i de l’amant d’aquesta (encara que després, penedit, intenta salvar-la). També investiga per trobar l’elixir de l’eterna joventut, tot i que el que obté amb els seus experiments és la senilina, que té, justament, l’efecte contrari (Collado-Vázquez, 2016; Iniesta, 2014; Ramón y Cajal, 1999).
«Per mitjà dels Cuentos de vacaciones, Cajal va mostrar les seues idees polítiques, religioses, morals, educatives i científiques»
Un altre dels Cuentos de vacaciones és «El fabricante de honradez», història protagonitzada pel doctor Alejandro Mirahonda, molt estimat en el seu poble, Villabronca, per haver descobert un sèrum que manté tots els veïns en pau, sense discussions ni mals instints. El que no saben és que aquest sèrum no existeix i que el que ha fet el doctor és controlar la seua voluntat hipnotitzant-los secretament (Aguilar-Alfaro i Giménez-Mestre, 2006; Iniesta, 2014; Mata-Induráin, 2002; Ramón y Cajal, 1999).
Un altre metge protagonitza «El pesimista corregido». Es tracta d’un jove desil·lusionat amb la seua professió, a qui se li concedeix durant un any una estranya facultat: una visió capaç de captar el més mínim detall, com si en compte d’ulls tinguera microscopis. Una visió tan precisa és més un càstig que una virtut, perquè veu tots els defectes per nimis que siguen i no li permet captar la bellesa de les coses (Collado-Vázquez i Carrillo, 2016; Iniesta, 2014; Ramón y Cajal, 1999).
En aquests contes també és present el diàleg entre ciència i religió en les converses entre dos homes educats de formes molt distintes en «El hombre natural y el hombre artificial» (Collado-Vázquez i Carrillo, 2016; Iniesta, 2014).
L’últim conte que va publicar va ser «La casa maldita», en la qual un metge arruïnat a conseqüència d’un desgraciat naufragi compra una casa que ningú volia perquè deien que estava embruixada, que algun sòrdid malefici pesava sobre ella. El protagonista descobreix, utilitzant els seus coneixements científics, que el que ocorria en aquella casa res tenia a veure amb bruixeries, sinó amb causes naturals que podien explicar-se perfectament mitjançant la química i la bacteriologia. Una cosa semblant succeeix en l’obra El castell dels Carpats (1892) de Jules Verne (Collado-Vázquez i Carrillo, 2016).
«En tots els relats de Cuentos de vacaciones es fa referència al progrés científic, i sempre hi són presents el microscopi i la bacteriologiat»
Tots aquests relats, amb alguna pinzellada satírica, es caracteritzen per la presència d’aspectes científics i per la seua finalitat pedagògica i moralitzadora. L’autor desitjava contribuir al desenvolupament d’una educació que millorara la capacitat cientificotècnica a Espanya. No obstant això, en aquell moment els seus relats de ficció científica van tenir molt poca repercussió, a diferència de les obres de Jules Verne o les fantasiadores novel·les del londinenc H. G. Wells, que també recorria a experiments i avenços científics, mesclats amb narracions fantàstiques en què hi havia viatges en el temps, extraterrestres, investigacions que aconseguien la invisibilitat i éssers híbrids. Igual com Cajal, Wells no sols presentava una història de ficció, sinó que feia insistència també en aspectes filosòfics, ètics, socials i científics, i en alguns casos advertia sobre els riscos que podria tenir una utilització inadequada dels avanços científics i tecnològics (Collado-Vázquez i Carrillo, 2016; Iniesta, 2014; Mata-Induráin, 2002).
El motiu de l’escassa repercussió d’aquests relats de Cajal és que la primera edició de Cuentos de vacaciones no va arribar a tenir una distribució formal, perquè l’autor va imprimir alguns exemplars que va distribuir entre amics i familiars; així doncs, la seua finalitat pedagògica i el seu impacte van ser mínims en aquell moment, encara que posteriorment sí que van aconseguir arribar a un públic més ampli (Collado-Vázquez i Carrillo, 2016).
Narracions anticipatòries
Fa uns anys Nana Ramón y Cajal, néta de l’històleg, i el seu espòs García Durán van rescatar un dels contes que no va arribar a publicar-se, titulat La vida en el año 6000, en el qual l’autor mostra una certa capacitat de predicció en relació amb el progrés científic (Collado-Vázquez i Carrillo, 2016) en fer referència a la telemedicina. El 1967 l’Hospital General de Massachusetts va començar un pioner programa d’enviament d’imatges de patologia utilitzant una xarxa de comunicacions basada en una televisió interactiva que connectava l’hospital amb el centre d’emergències de l’aeroport Logan de Boston. Aquest va ser el naixement de la telemedicina, encara que molts anys abans, poc després d’haver-se patentat el telèfon, Cajal ja n’havia parlat en La vida en el año 6000, referint-se a «màquines diagnosticadores» i «citogenòmetres». Mencionava, per exemple, que un ajudant li remetia telefònicament unes cintes en què es veien els gràfics d’una endocarditis valvular, i el metge anotava les xifres en la màquina diagnosticadora.
Aquesta no va ser l’única ocasió en què Cajal es va avançar al seu temps, perquè en Cuentos de vacaciones va descriure el cicle de la resposta sexual humana (excitació, altiplà, orgasme i resolució), molt abans que Master i Johnson el descrigueren científicament entre 1959 i 1966. Santiago Ramón y Cajal va mencionar un artefacte imaginari que seria capaç de detectar la resposta sexual, una chaise longue amb uns receptors de pressió en les potes (Aleixandre-Blanquer, 2005; Collado-Vázquez i Carrillo, 2016).
Comenzaba la gráfica con ligeras inflexiones; minutos después las curvas se accidentaban, mostrando grandes valles y montañas; luego, el ritmo adquiría desusada viveza, desarrollándose en paulatino crescendo hasta que por fin, llegado el allegro, una meseta audaz, elevadísima y valientemente sostenida, cual calderón formidable, cerraba la inscripción, que retornaba lánguida y mansamente al reposo inicial. (Ramón y Cajal, 1999, p. 10)
En definitiva, Santiago Ramón y Cajal es va interessar per la ficció científica, avançant-se al seu temps amb algunes de les seues imaginatives idees i buscant amb els seus relats una finalitat divulgativa i pedagògica. La seua intenció va ser inculcar un pensament més racional allunyat de supersticions i concepcions errònies.
REFERÈNCIES
Aguilar-Alfaro, L., & Giménez-Mestre, M. J. (2006). Doctor Bacteria: Science fiction writer. Santiago Ramón y Cajal. Escritor de ciencia ficción o cómo «ver lo grande en lo pequeño». En J. A. García-Rodríguez, J. González-Núñez, & J. Prieto-Prieto (Eds.), Santiago Ramón y Cajal. Bacteriólogo (pp. 193-200). Barcelona: Ars Médica.
Aleixandre-Blanquer, F. (2005). La respuesta sexual humana y don Santiago Ramón y Cajal. Revista Internacional de Andrología, 3(3), 133. doi: 10.1016/S1698-031X(05)73260-X
Collado-Vázquez S., & Vázquez-Vilà, M. A. (2013). ¿Los biopics pueden ser útiles en docencia? En S. Collado-Vázquez, & J. M. Carrillo (Eds.), Cine y ciencias de la salud. Aplicaciones docentes (pp. 95–132). Madrid: Dykinson.
Collado-Vázquez, S., & Carrillo, J. M. (2016). Santiago Ramón y Cajal en la literatura, el cine y la televisión. Revista de Neurología, 63, 469–477.
Delgado-Bona, G. (2003). Cajal, retazos (151 años). Revista de Neurología, 37(1), 89–91.
De Torres Martínez, J. C., & García Antón, C. (1998). Estudios de literatura española de los siglos XIX y XX. Madrid: Raycar.
Escobar, A. (2009). La neurociencia mexicana y los bisnietos de Cajal. Revista de Neurología, 48(4), 169–170.
González-Rodríguez, M. D. (2003). La ciencia en España en la encrucijada finisecular (siglo XIX). Revista Iberoamericana de Ciencia, Tecnología y Sociedad, 1(1), 85–108.
Iniesta, I. (2014). Neurología y literatura 2. Neurología, 29(4), 242–248. doi: 10.1016/j.nrl.2011.02.007
Klimovsky, L. (Director). (1959). Salto a la gloria [pel·lícula]. Espanya: Aspa Producciones Cinematográficas.
Laín Entralgo, P. (2008). Escritos sobre Cajal. Madrid: Triacastela.
Mata-Induráin, C. (2002). Distracciones literarias de un médico histólogo: Los Cuentos de vacaciones (1905) de Ramón y Cajal. Pregón, 20, 42–45.
Miscione, G. P. (2015). Las ranas de Galvani, la pila de Volta y el sueño del doctor Frankenstein. Hipótesis: Apuntes científicos uniandinos, 18, 54–65.
Novell Monroy, N. (2008). Literatura y cine de ciencia ficción. Perspectivas teóricas. Barcelona: Universitat Autònoma de Barcelona.
Oliveros-Aya, C. (2015). El sueño de Frankenstein. Hallazgos, 12(23), 117–144. doi: 10.15332/s1794-3841.2015.0023.06
Otis, L. (2001). Ramón y Cajal, a pioneer in science fiction. International Microbiolgy, 4, 175–178. doi: 10.1007/s10123-001-0033-0
Pérez-Rodríguez, A. (2007). Jules Verne: ¿Padre de la ciencia ficción? Revista digital universitaria, 8(9), 1–6.
Ramón y Cajal, S. (1999). Cuentos de vacaciones. Narraciones pseudocientíficas. Madrid: Espasa Libros.
