Creences i biologia evolutiva

Com la ideologia pot representar diferents posicions socials a partir de la ciència

RESUM
D’acord amb aquells que pensen que sol haver-hi connexions molt fortes entre les disciplines científiques i la ideologia dels productors científics, aquest assaig mostra que aquestes connexions moltes vegades són complexes i ben rarament són directes. Prenent com a exemple la biologia evolutiva, observem tres figures (Herbert Spencer, Charles Darwin i Alfred Russel Wallace) per mostrar que diferents creences socials poden conduir a conclusions socials molt distintes extretes del fet científic. Es defensa que aquest missatge l’haurien de tenir molt present aquells que intenten traure conclusions socials a partir de la ciència, per exemple els que suggereixen que la biologia evolutiva darwiniana condueix directament a la filosofia social del Tercer Reich. La veritat sempre és molt més complexa.

Paraules clau: darwinisme social, Herbert Spencer, Charles Darwin, Alfred Russel Wallace, Adolf Hitler

És habitual sentir que la ciència pot ser utilitzada amb fins ideològics. És evident i conegut que els nazis van utilitzar les seues pròpies versions de ciència racial per justificar el Tercer Reich (Harrington, 1999). Però també ocorre en àrees amb fins que es podrien considerar moralment més acceptables i la seua ciència de millor qualitat. Pensem, per exemple, en els estudis de gènere i com s’han utilitzat per promoure la igualtat entre homes i dones i, més recentment, els drets dels homose­xuals (LeVay, 2010). Hi ha algú que pense que, quasi de la nit al dia, Amèrica acceptaria la legitimitat del matrimoni homosexual si no fóra pel treball de sexòlegs com Sigmund Freud, Alfred Kinsey o alguns investigadors actuals? Per descomptat, és necessari posar la ciència en context. L’activisme de gais i lesbianes ha estat un factor crucial per a canviar la nostra opinió (i les nostres lleis) sobre aquest col·lectiu, però sense la ciència és difícil pensar que hagueren canviat gaires coses.

«Hi ha un sentiment molt fort que la ciència en si mateixa no té ideologia, o no hauria de tenir-ne»

No obstant això, hi ha un sentiment molt fort –sobretot entre els científics mateixos, però també abonat per filòsofs de la ciència amb opinions més tradicionals– que la ciència en si mateixa no té ideologia, o no hauria de tenir-ne. Seguint la distinció tradicional entre fet i valor, la sensació és que la ciència intenta «dir les coses com són». No és gens estrany que el filòsof de referència siga el difunt Sir Karl Popper (1972), acèrrim defensor de l’objectivitat de la ciència, famós per afirmar: «La ciència és coneixement sense coneixedor.» Per descomptat, no volia dir que els científics no han d’estar implicats en la ciència, sinó que la identitat del científic –home o dona, blanc o negre, gai o hetero, cristià o ateu– no afecta (no hauria de fer-ho) la ciència en si. La noció de «ciència jueva» o de «ciència feminista» és un oxímoron, com «armes per a la pau».

En l’últim mig segle, aquesta visió de la ciència ha patit atacs violents. Hi ha diverses raons, i el creixement com a disciplina de la història de la ciència no és la menys important. Els estudiants d’aquesta especialitat reben ara una formació més professional, per exemple no es limiten a estudiar textos publicats, sinó que investiguen les cartes i quaderns que es conserven als arxius. És per això que cada vegada és més obvi que la ciència és una activitat molt humana i que les esperances i les aspiracions dels mateixos científics influïen en la ciència que produïen i que, fins i tot quan la dita ideologia no era prominent, les opinions dels científics solien aparèixer en el producte final. Una qüestió ben diferent és si el que observa la ciència i el que se n’extrau sempre és justament allò que el científic en qüestió pretén aconseguir. A part del fet que ell o ella potser no tenia cap intenció conscient en absolut.

En la dècada de 1970 es va obrir una polèmica en relació amb una nova subdisciplina, la sociobiologia, l’estudi del comportament (l’humà inclòs) des d’una perspectiva darwiniana. Hi havia entusiastes com l’especialista en formigues de Harvard, Edward O. Wilson (en la fotografia), qui argumentava que ara es tenia una eina vital per a comprendre la humanitat, incloent-hi rols de gènere, organitzacions socials i conviccions religioses. / Jim Harrison / Plos

La meua pròpia disciplina, els estudis evolutius, il·lustra amb claredat el que intente dir. En la dècada de 1970 es va obrir una polèmica pel que fa a una nova subdisciplina, la sociobiologia, l’estudi del comportament (l’humà inclòs) des d’una perspectiva darwiniana. D’una banda, hi havia entusiastes com l’especialista en formigues de Harvard Edward O. Wilson (1975, 1978), qui argumentava que ara es disposava d’una eina vital per a comprendre la humanitat, incloent-hi rols de gènere, organitzacions socials i conviccions religioses. D’altra banda, hi havia crítics entre els companys de Wilson, com el genetista Richard Lewontin (1991) i el paleontòleg Stephen Jay Gould (1981), que defensaven que la sociobiologia humana era un vehicle per a la propaganda dretana, sexista i capitalista, embolcallat en el llenguatge de la ciència moderna. Probablement els arguments d’ambdues parts contenien part de veritat –i de mentida– (Segerstrale, 1986), encara que és ben discutible que s’haja dit l’última paraula sobre aquest tema.

En aquest punt m’agradaria tornar més d’un segle arrere, als primers dies de l’evolucionisme modern. Probablement poca gent es devia pensar que llavors la ideologia no interferia, perquè la majoria de la gent ha sentit el terme darwinisme social, i en general molts estarien d’acord que la biologia evolutiva ha estat durant molt de temps el vehicle d’una variant virulenta de l’economia del laissez faire: «Vídues i nens contra la paret i que sobrevisca el més fort.» Sense anar més lluny, jo, com la majoria d’estudiosos d’aquesta disciplina, m’estime més no utilitzar el terme darwinisme social. Generalment no s’utilitzava en el segle xix, quan la teoria evolutiva va florir i va assolir la seua màxima expressió, i cobria una multitud de posicions, no totes relacionades amb el treball de Charles Darwin (Ruse, 2016). La investigació mostra que alguns dels casos que se suposen més atroços del darwinisme social no segueixen aquest patró en absolut (Bannister, 1979). Ningú pot negar que alguns capitalistes sense escrúpols com John D. Rockefeller i Andrew Carnegie eren absolutament despietats, però en general la història també tenia una altra cara. Rockefeller va despendre una part considerable de la seua fortuna per fundar una nova universitat a Chicago –de fet, va començar amb una despesa inicial de 600.000 dòlars–. Carnegie va reprimir els treballadors de la seua siderúrgica en la vaga de Homestead, però va gastar la seua considerable fortuna fundant biblioteques públiques. Eren centres als quals els nens pobres però amb talent podien anar i aprendre pel seu compte amb materials gratuïts, un recurs que no tenien a l’abast anteriorment. Com a nota personal, alguns dels records més feliços de la meua infantesa a Anglaterra en els anys posteriors a la Segona Guerra Mundial són les moltes hores passades en una biblioteca Carnegie, amb el nas entaforat en un llibre.

Per comprendre bé com els pressupòsits ideològics sobre política social i econòmica van afectar el pensament evolutiu, és útil fixar-se en tres figures clau: Herbert Spencer, Charles Darwin i Alfred Russel Wallace. Anem a pams.

HERBERT SPENCER

Herbert Spencer (1820-1903) es va formar com a enginyer però ben aviat va trobar la seua ocupació com a escriptor famós i columnista en revistes i també en nombrosos llibres. Se’l va educar per a entusiasmar-se amb les filosofies del laissez faire i el seu primer llibre, Estàtica social, així ho reflecteix. / Mètode

Herbert Spencer (1820-1903) es va formar com a enginyer però ben aviat va trobar la seua ocupació com a escriptor famós i columnista en revistes i també en nombrosos llibres. Se’l va educar perquè s’entusiasmara amb les filosofies del laissez faire i el seu primer llibre, Estàtica social, així ho reflecteix.

Hem d’enfrontar-nos a aquells falsos filantrops, els que, per evitar la misèria present, provocarien una misèria major per a les generacions futures. Tots els defensors d’una llei dels pobres han de ser considerats així. Ara i ací la pobresa extrema causa dolor, i per això els amics dels pobres voldrien abolir-la, però, quan se li permet actuar, la pobresa extrema actua com un esperó esmolat per als ganduls i una brida ben forta per a tothom. Cecs davant del fet que, sota l’ordre natural de les coses, la societat excreta constantment els seus membres malsans, imbècils, lents, vacil·lants i descreguts, aquests homes irreflexius, encara que benintencionats, defensen una interferència que atura el procés purificador i fins i tot el vicia més: promou de totes totes la multiplicació dels imprudents i incompetents oferint-los un sosteniment inesgotable, i descoratja els competents i previsors de multitiplicar-se augmentant la possible dificultat de mantenir una família.

(Spencer, 1851, pp. 323–324)

Això fa recordar Margaret Thatcher en el seu moment més militant, una analogia que no està fora de lloc. Tant Spencer com Thatcher eren de classe mitjana baixa i havien crescut en famílies amb aspiracions insatisfetes de l’àrea central de Gran Bretanya. Això vol dir que no ocupaven els graons socials més alts i que albergaven un cert ressentiment; tenien la sensació que l’estat beneficia els qui ocupen el poder o els qui no s’ho mereixen i que els treballadors i els qui destacaven (ells mateixos) no rebien el respecte que mereixien (Richards, 1987).

No obstant això, deixar les coses en aquest punt seria fer-li un favor ben magre a Spencer. Per a ell el més important era un compromís profund i absolut amb el progrés en totes les coses, més que qualsevol teoria econòmica en particular. Spencer tenia una visió molt particular del procés evolutiu (Young, 1985). Considerava l’aferrissada lluita referida en la cita anterior no tant com un factor que elimina els ineptes sinó com un element que incentiva els superaptes en potència a realitzar majors esforços, que més avant, i gràcies a un procés lamarckià –heretar caràcters adquirits–, podrien convertir-se en un component permanent del disseny evolutiu. Al mateix temps, veia augmentar la intel·ligència i descendir la fertilitat, un reflex de la bona creença victoriana segons la qual hi ha una quantitat limitada de fluid vital i cal decidir si es dedica a crear cervells o un munt de fills. Spencer considerava l’evolució orgànica com una sola faceta del progrés general que caracteritza l’evolució del món: d’allò indiferenciat a allò que diferencia o, en les seues paraules, de l’homogeneïtat a l’heterogeneïtat.

Ara proposem en primer lloc mostrar que aquesta llei del progrés orgànic es dóna en qualsevol progrés. Ja siga en el desenvolupament de la Terra, en el desenvolupament de la vida que creix en la superfície, en el desenvolupament de la societat, del govern, de la manufactura, del comerç, del llenguatge, de la literatura, de la ciència o de l’art, es manté aquesta mateixa evolució de la simplicitat a la complexitat amb diverses diferenciacions successives. Dels primers canvis còsmics identificables fins als últims resultats de la civilització, trobarem que el progrés consisteix essencialment en la transformació de l’homogeneïtat en heterogeneïtat.

(Spencer, 1857, pp. 2–3)

«Spencer considerava l’evolució orgànica com una sola faceta del progrés general que caracteritza la evolució del món»

No se n’escapa res, d’aquesta llei: els humans són més complexos o heterogenis que altres animals; els europeus són més complexos i heterogenis que els salvatges; i per descomptat la llengua anglesa és més complexa o heterogènia que les llengües d’altres parlants.

Spencer va combinar tot això amb les seues pròpies opinions sobre les bases de l’ètica i va argumentar que la moralitat sorgeix durant el procés evolutiu i és el nostre deure assegurar-nos que això siga així, eliminant barreres i facilitant el procés: «L’objecte de l’ètica és la forma que pren la conducta universal durant les últimes etapes de l’evolució» (Spencer, 1879, p. 21). I continua:

I d’això se’n segueix el corol·lari que la conducta assoleix aprovació ètica en la mesura que les activitats siguen cada vegada menys agressives i més indus­trials i no impliquen infligir dany o disputar, sinó que consistesquen en –i siguen potenciades per– la cooperació i l’ajuda mútua.

(Spencer, 1879, p. 21)

En altres paraules, Spencer, profundament abocat a una visió orgànica de la naturalesa, considerava que el progrés continuat de la humanitat allunyava el conflicte. Carnegie actuava d’una manera molt spenceriana quan finançava biblioteques.

CHARLES DARWIN

Charles Darwin (1809-1882), l’autor de L’origen de les espècies (1859), va ser el pare de la teoria moderna de l’evolució, que considera la selecció natural el procés principal de canvi. Com Spencer, Darwin pensava que les pressions poblacionals portaven a una lluita per l’existència, en la societat i en el món en el seu conjunt. / Mètode

Charles Darwin (1809-1882), l’autor L’origen de les espècies (1859), va ser el pare de la teoria moderna de l’evolució, que considera la selecció natural com el procés principal de canvi. Com Spencer, Darwin pensava que les pressions poblacionals portaven a una lluita per l’existència, en la societat i en el món en la seua totalitat. Però després va seguir un camí distint.

Tinguem també present quant infinitament complexes i rigorosament adaptades són les relacions de tots els éssers orgànics entre si i amb condicions físiques de la vida, i, en conseqüència, quines infinitament variades diversitats d’estructura serien útils a cada ésser en condicions can­viants de vida. Veient que, indubtablement, s’han presentat variacions útils a l’home, ¿potser es pot dubtar que, de la mateixa manera, arribin a aparèixer –en la gran i complexa batalla de la vida–, variacions útils als organismes mateixos en el decurs de moltes generacions successives? Si això s’esdevé, ¿podem dubtar –recordant que neixen molt més individus dels que potser poden sobreviure– que els qui tenen avantatge, per lleuger que sigui, sobre altres, tindran més probabilitats de sobreviure i reproduir la seva espècie? Al contrari, podem estar segurs que tota variació perjudicial, per poc que ho sigui, ha de ser eliminada rigorosament. A aquesta conservació de les diferències i variacions favorables als individus i a la destrucció de les variacions que són perjudicials, jo l’he anomenada selecció natural.

(Darwin, 1859, pp. 80–81)

És important advertir que, per a Darwin, el canvi no és aleatori, sempre respon a l’anomenat «canvi adaptatiu». La característica que es produeix ajuda el seu posseïdor? Si ho fa, podria ser seleccionada. Però no al contrari. Aquesta és la clau per a entendre l’opinió de Darwin sobre la moralitat i com una societat s’hauria de concebre i constituir. A un cert nivell, com a anglès ric de classe mitjana alta –el seu avi matern, i avi patern de la seua dona, era el terrisser Josiah Wedgwood–, Darwin estava completament a favor del capitalisme (Richards i Ruse, 2016).

En tots els països civilitzats l’home acumula la seua propietat i la transmet als seus fills. D’això resulta que no tots els fills, en un país, parteixen d’un mateix punt, en emprendre el camí de la lluita, al terme del qual es troba la victòria: però aquest mal troba la seua compensació en el fet que sense l’acumulació dels capitals les arts no progressen, devent-se principalment a aquestes el que les races civilitzades hagen estès i estenguen avui pertot arreu el seu domini, reemplaçant les races inferiors.

(Darwin, 1871, p. 169)

De manera anàloga, tenia poca paciència amb els sindicats. En una carta a un amic alemany el 1872, Darwin va dir: «M’agradaria molt que vostè dedicara temps algunes vegades per a discutir un punt en comú, per veure si continua vigent en el continent; em referesc a la norma en què insisteixen tots els sindicats que tots els treballadors –els bons i els dolents, els forts i els dèbils– haurien de treballar el mateix nombre d’hores i rebre el mateix salari.» I afegia: «Sospite que les societats cooperatives, que molts consideren la major esperança per al futur, també impedeixen la competència. Això em sembla un gran mal per al progrés futur de la humanitat» (Darwin, 1985, vol. 20, p. 324).

Però dit això, Darwin estava convençut que la moralitat i el treball conjunt per a millorar la societat no era per si mateix bons, sinó una conducta promoguda per la selecció natural. Bàsicament, junts triomfem i separats fracassem.

No podem oblidar que, encara que un grau molt elevat de moralitat no dóna a cada individu i als seus fills sinó pocs o nuls avantatges sobre els altres homes de la mateixa tribu, tot progrés portat al nivell mitjà de la moralitat, i un augment en el nombre dels individus ben dotats en aquest aspecte, procuraria positivament a aquesta tribu un avantatge sobre una altra qualsevol.

(Darwin, 1871, p. 166)

En altres paraules, per a Darwin, igual com per a Spencer, el procés evolutiu és important per a la nostra filosofia socioeconòmica i, si ignorem l’evolució, és al nostre compte i risc. Però tots dos mantenen posicions distintes i el simple laissez faire no és la més certa ni més central per a cap dels dos.

ALFRED RUSSEL WALLACE

Per a Alfred R. Wallace (1823-1913), la lluita per l’existència era sempre entre grups i les adaptacions eren fenòmens grupals. Darwin va haver d’explicar l’altruisme en termes d’egoisme il·lustrat. Wallace pensava que les adaptacions morals sempre podien treballar contra l’individu en tant que beneficien el grup. / Wellcome Library

El nostre tercer evolucionista és Alfred Russel Wallace (1823-1913), que sempre ha estat especialment interessant. Com Spencer i Darwin, era part de la classe mitjana britànica, però pertanyia a l’estrat més baix. Solia fer broma dient que el seu pare havia gestionat tan malament l’economia familiar que era immune a la preocupació sobre el futur perquè no podia caure més baix (Wallace, 1905). En un viatge a Extrem Orient –amb la intenció de trobar espècimens per a col·leccio­nistes adinerats i museus– Wallace va topar amb la idea de selecció natural, va escriure un breu assaig i, entre totes les persones, va decidir enviar-li’l a Darwin (òbviament, havia corregut la veu que Darwin era evolucionista). A més d’una curiosa combinació entre cien­tífic brillant –el seu treball amb la biogeografia insular va ser fundacional– i excèntric ingenu –mai no es va desviar de la seua sincera creença en l’espiritisme–, Wallace va ser sempre socialista. D’adolescent, havia sentit parlar al moliner escocès Robert Owen, i això el va marcar per a tota la vida. Per a ell, per tant, la lluita per l’existència sempre era entre grups i les adapta­cions eren fenòmens grupals. Darwin va haver d’explicar l’altruisme en termes d’egoisme il·lustrat. Wallace pensava que les adaptacions morals sempre podien treballar contra l’individu en tant que beneficien el grup.

Fins ara no hi ha hagut cap organització de comunitats o de societat en conjunt amb fins de producció, excepte quan ha sorgit incidentalment per interès de l’empresari capitalista i el propietari monopolista. El resultat és el terrible fangar social en què ens trobem. Però és cert que és possible organitzar-se per interès dels productors, que constitueixen la major part de la comunitat; i com que en les condicions actuals els milions de persones que no posseeixen terres ni capital no poden organitzar-se, és el deure de l’estat, mitjançant les autoritats locals, fer-se càrrec d’aquesta organització; i si es du a terme sota el principi que tota producció ha de ser, en primera instància, perquè la consumesquen els mateixos productors i, només quan les necessitats de tots estiguen satisfetes, per a intercanviar per luxes, la dita organització no pot fallar.

(Wallace, 1900, pp. 482-483)

A més d’això (si un tret caracteritzava Wallace era l’abast universal del seu entusiasme), feia costat al feminisme radical i pensava que la societat futura dependria exclusivament de l’elecció de les dones. En un moment en què el moviment a favor del sufragi femení anava agafant impuls, no era una posició desinteressada. Només puc afegir irònicament, com a pare de dones, que si les filles de Wallace van triar en efecte només els homes de millor qualitat per a procrear, devien ser tan atípiques i excèntriques com el seu pare.

IMPLICACIONS?

Tres evolucionistes. Tres perspectives molt diferents sobre la societat i com organitzar-la. Se’n poden extraure moltes implicacions, d’això, però vull concloure amb una de les més importants, si no la més important de totes. Encara que és indubtablement cert que l’opinió dels grans evolucionistes del segle XIX és rellevant quan la gent apel·la a la teoria evolutiva per a abonar filiacions ideològiques, cal ser cautelós a l’hora d’establir connexions entre el passat i el present. Prenguem per exemple la qüestió dels nacionalsocialistes, i d’Adolf Hitler en particular. Els literalistes bíblics, els creacionistes i la seua prole més tranquil·la però en certa manera més perillosa, els teòrics del disseny intel·ligent, van intentar demostrar primer que la bio­logia evolutiva –la biologia evolutiva darwinista en particular– no era bona ciència (Whitcomb i Morris, 1961). Hi van fracassar, i es van tornar més filosòfics, argumentant que falla en termes metodològics i metafísics (Johnson, 1995; Plantinga, 2011). Aquest atac tampoc va aconseguir res. Així doncs, ara proven de desacreditar-la titllant-la d’immoral. Basen l’acusació en el suposat fet històric que la teoria evolutiva del segle XIX va portar directament a la filosofia subjacent al Tercer Reich (Weikart, 2004). I si hem de ser justos, sí que hi ha algunes proves prima facie que ho avalen. Considerem la següent cita de Mein Kampf.

Totes les grans cultures del passat van caure en la decadència a causa únicament que la raça de la qual havien sorgit va enverinar la seua sang. La causa última de tal decadència va ser sempre el fet que l’home va oblidar que tota cultura depèn d’ell i no viceversa; que per conservar una cultura definida, l’home que la va construir també precisa ser conservat. Aital conservació, però, s’agarra a la llei fèrria de la necessitat i al dret de la victòria del millor i del més fort.

Qui desitge viure, que es prepare per al combat, i qui no hi estiga disposat, en aquest món de lluites eternes, no mereix la vida.

(Hitler, 1925)

No obstant això, com sempre, les coses són un poc més complexes que el que suggereix una primera lectura. Si observem els passatges suposadament darwinians en context, podem veure que l’obsessió real de Hitler té a veure amb la puresa racial, i aquesta no era, per descomptat, la preocupació de Darwin. Com ja he dit, no vull argumentar que no hi haja cap connexió en absolut. Alguna cosa degué conduir fins a Hitler. Però a part que hi ha molts candidats més –la música de Wagner, l’antisemitisme de Viena quan Hitler era jove, el ressentiment pel Tractat de Versalles i altres– el que volien dir Hitler i els seus seguidors simplement no era el mateix que volien dir Darwin i els seus (Richards, 2013). Als evolucionistes els preocupava la moralitat personal i grupal, els reptes d’un món que s’industrialitzava a marxes forçades i com avançar en una cultura o societat en què la creença en Déu ja no era universal ni tan obligatòria com ho havia estat fins llavors. Els nacionalsocialistes tenien a veure amb la dominació de grup i la uniformitat i (com bé sabem) la dominació i eliminació de gent que no encaixava en el seu motle o als quals es tractava com a amenaces o barreres per a la supremacia mundial alemanya.

«Les connexions entre ciència i ideologia existeixen, però són complexes i no necessàriament evidents»

I, per descomptat, també ocorre que, com al segle XIX, sempre es pot trobar dues persones que utilitzen la mateixa ciència amb fins molt distints. Hitler estava profundament imbuït d’una visió orgànica de l’estat –per cert, més pròxima a Herbert Spencer que a Charles Darwin–. Julian Huxley, el nét biòleg de Thomas Henry Huxley, gran seguidor de Darwin, tenia una opinió molt diferent de les coses.

Tota afirmació que l’estat té un valor intrínsecament major al de l’individu és falsa. Resulten ser, en un escrutini més pròxim, racionalitzacions o mites adreçats a aconseguir més poder o privilegis per a un grup limitat que controla la maquinària de l’estat. D’altra banda, l’individu no té sentit per si sol, i les possibilitats de desenvolupament i realització personal disponibles per a ell estan condicionades per la naturalesa de l’organització social. Per tant, l’individu té deures i responsabilitats, així com drets i privilegis, o si es prefereix, troba certes eixides i satisfaccions (com la devoció a la causa o la participació en una iniciativa conjunta) només en relació al tipus de societat en què viu.

(Huxley, 1934, pp. 138–139)

Huxley insistia a dir que tot açò venia directament d’una lectura de la biologia evolutiva. I això podria ser o no cert, però sens dubte ens assenyala els perills i obstacles de pensar que hi ha una connexió clara i senzilla entre ciència i ideologia. Aquestes connexions existeixen, però són complexes i no necessàriament aparents per als qui les estableixen. És això el que fa important, interessant i desafiador aquest tema.

REFERÈNCIES

Bannister, R. (1979). Social Darwinism: Science and myth in Anglo-American social thought. Filadèlfia: Temple University Press.

Darwin, C. (1859). On the origin of species by means of natural selection, or the preservation of favoured races in the struggle for life. Londres: John Murray.

Darwin, C. (1871). The descent of man, and selection in relation to sex. Londres: John Murray.

Darwin, C. (1985). The correspondence of Charles Darwin. Cambridge: Cambridge University Press.

Gould, S. J. (1981). The mismeasure of man. Nova York: Norton.

Harrington, A. (1999). Reenchanted science: Holism in German culture from Wilhelm II to Hitler. Princeton, NJ: Princeton University Press.

Hitler, A. (1925). Mein Kampf. Londres: Secker and Warburg.

Huxley, J. S. (1934). If I were dictator. Nova York i Londres: Harper and Brothers.

Johnson, P. E. (1995). Reason in the balance: The case against naturalism in science, law and education. Downers Grove, IL: InterVarsity Press.

LeVay, S. (2010). Gay, straight, and the reason why: The science of sexual orientation. Oxford: Oxford University Press.

Lewontin, R. C. (1991). Biology as ideology: The doctrine of DNA. Toronto: Anansi.

Plantinga, A. (2011). Where the conflict really lies: Science, religion, and naturalism. Nova York: Oxford University Press.

Popper, K. R. (1972). Objective knowledge. Oxford: Oxford University Press.

Richards, R. J. (1987). Darwin and the emergence of evolutionary theories of mind and behavior. Chicago: University of Chicago Press.

Richards, R. J. (2013). Was Hitler a Darwinian? Disputed questions in the history of evolutionary theory. Chicago: University of Chicago Press.

Richards, R. J., & Ruse, M. (2016). Debating Darwin. Chicago: University of Chicago Press.

Ruse, M. (2016). Darwinism as religion: What literature tells us about evolution. Oxford: Oxford University Press.

Segerstrale, U. (1986). Colleagues in conflict: An in vitro analysis of the sociobiology debate. Biology and Philosophy, 1, 53–87. doi: 10.1007/BF00127089

Spencer, H. (1851). Social statics; or the conditions essential to human happiness specified and the first of them developed. Londres: J. Chapman.

Spencer, H. (1857). Progress: Its law and cause. Westminster Review, LXVII, 244-267.

Spencer, H. (1879). The data of ethics. Londres: Williams and Norgate.

Wallace, A. R. (1900). Studies: Scientific and social. Londres: Macmillan.

Wallace, A. R. (1905). My life: A record of events and opinions. Londres: Chapman and Hall.

Weikart, R. (2004). From Darwin to Hitler: Evolutionary ethics, eugenics, and racism in Germany. Nova York: Palgrave Macmillan.

Whitcomb, J. C., & Morris, H. M. (1961). The Genesis flood: The biblical record and its scientific implications. Filadèlfia: Presbyterian and Reformed Publishing Company.

Wilson, E. O. (1975). Sociobiology: The new synthesis. Cambridge, MA: Harvard University Press.

Wilson, E. O. (1978). On human nature. Cambridge, MA: Harvard University Press.

Young, R. M. (1985). Darwin's metaphor: Nature's place in Victorian culture. Cambridge, MA: Cambridge University Press.

© Mètode 2016 - 90. Interferències - Estiu 2016

Professor de Filosofia Lucyle T. Werkmeister i director del Programa d’Història i Filosofia de la Ciència de Universitat Estatal de Florida (EUA). És autor de nombrosos llibres entre els quals es troben Taking Darwin seriously: A naturalistic approach to philosophy (1986), The philosophy of biology today (1988) i Charles Darwin (2008). Ha estat també fundador de la revista Biology and Philosophy.