De la significació a la comunicació

Una ullada al paisatge dels signes no humans

persones conversant

From signification to communication: taking a look at non-human signalling.
Within a social context animal signalling displays diversity along two convergent axes, from expression to fully intentional communication and from close executive action to distant communicative action. The pragmatic framework for animal semiosis denotes a value to signs, given in response to different behaviour, linked to past events and oriented to future environmental changes
.

“Vénen a fer-nos creure,
ruïnes despitades
de primitives forces,
que el món és més extens
que allò que veus i palpes,
perquè així ofenguem
Júpiter i Apol·lo”.
F. Pessoa

Expressió i comunicació

El mascle del peix Hemichromis fasciatus no sempre presenta el mateix patró de formes i colors. Els motius que il·lustren les seves escates, les tonalitats de les diferents zones del seu cos, canvien segons les circumstàncies socioecològiques que incideixen sobre l’animal. Sabem, a partir del treball clàssic de Wickler, que un individu mancat de motivació concreta, encara sense territori, exhibeix un to pàl·lid general, amb cinc taques un xic més fosques alineades als costats, des de les ganyes fins la cua, i una ratlla obliqua, gairebé imperceptible, que li travessa l’ull. Quan el peix es troba en situació de defensar el seu territori de cria, el to general esdevé groguenc, totes les taques s’enfosqueixen i s’insinuen unes línies vermelloses entre elles; a més, sorgeix un disc d’un roig viu de la mateixa grandària que les taques, just abans de la primera, disc creuat per una ratlla negra obliqua, més o menys paral·lela a la que travessa l’ull. Si el peix està en màxima disposició a l’agressió, el patró visual és pràcticament el negatiu del que hom observa quan està desmotivat o en actitud neutra: el to global és molt més obscur (oposat a clar o pàl·lid), de manera que les taques es confonen amb el fons i, per contra, els espais entre elles destaquen com a rodones blanques o més clares.

Figura 1. Quatre patrons cromàtics del peix Hemichromis fasciatus, en diferents estats motivacionals corresponents a diferents situacions socioecològiques.

En la figura 1 podeu seguir amb més comoditat l’anterior descripció: el peix de dalt mostra la coloració neutra; el de baix, el patró de màxima probabilitat d’agressió; els dos enmig exhibeixen graus diferents de disposició cap a l’encontre agonístic i la defensa territorial. Podríem descriure igualment l’aparença del mascle posseït per la por, d’aquell espantat i que cerca amagatall, del que té cura de les cries, etc.

Si ens hem entretingut en aquesta descripció és perquè les variacions cromàtiques codificades d’Hemichromis, com les dels cefalòpods, són el paradigma d’un tipus de comunicació animal: la que correspon a la modalitat expressiva, a la pura manifestació de l’estat motivacional, o (en els vertebrats superiors) emocional. En casos així el tegument de l’animal és una mena d’embolcall “transparent”, un aparador dels seus estats interns. Certament, aquests estats es poden relacionar indirectament amb els esdeveniments de l’entorn (en l’anterior exemple amb la proximitat d’un altre mascle, l’aparició d’un perill ambiental, l’existència d’ous o cries, etc.); però la referència immediata de configuracions de senyals com els descrits apunta a l’“interior” de l’animal: aquest es revela furiós, desitjós de femella, espantat, atent als ous o indiferent.

Pareu compte que aquest tipus de manifestacions són bàsicament automàtiques, un resultat de l’activitat del sistema nerviós autònom, amb poca o nul·la intervenció de la musculatura voluntària. No tenen a penes una estructura intencional captada a través de l’orientació del moviment, de la direccionalitat de l’acció. En definitiva, són respostes, no accions. Tanmateix els missatges que se’n deriven són perfectament funcionals. Efectivament, davant d’un Hemichromis en plena exhibició cromàtica, un altre mascle interpretarà els senyals i respondrà en conseqüència, sigui efectuant una altra amenaça, o retirant-se o amagant-se. I l’observador humà podrà fer prediccions sobre la conducta subsegüent més probable.

Ara bé, en l’altre pol dels fenòmens d’intercanvi social d’informació, trobem accions genuïnament comunicatives, és a dir, conductes, no automàtiques com les descrites fins aquí, sinó producte d’un pla, primer concebut, després executat, vehiculades i implementades per l’esquelet i la musculatura voluntària. Les accions comunicatives no palesen solament una resposta a les circumstàncies ambientals, ni es limiten a anunciar la disposició cap a certes conductes. Són comportaments orientats, que es despleguen seqüencialment en l’espai i el temps. A banda dels components motivacionals –sempre presents–, tenen un component referencial, fins i tot indexical, que apunta directament a l’entorn que envolta l’animal, a més d’estar arrelats en el seu sistema neuroendocrí.

«Efectivament, davant d’un Hemichromis en plena exhibició cromàtica, un altre mascle interpretarà els senyals i respondrà en conseqüència, sigui efectuant una altra amenaça, o retirant-se o amagant-se»

La famosa dansa d’abdomen de les abelles, amb la qual una exploradora comunica a les seves companyes de rusc la presència de nèctar sobre el terreny, és l’exemple ideal en aquest darrer context. Com és ben sabut, si l’aliment és a les rodalies del niu, la dansa consisteix en un frenètic recorregut en semicercle, alternativament en el sentit de les busques del rellotge i en el contrari. El senyal només transmet presència d’aliment, prescindint de concretar direcció i distància. El component excitatori i expressiu prima. Malgrat que la semàntica del missatge és “borrosa” (només se sap que hi ha menjar, no com és de prop, ni cap a on), compleix la seva funció ateses les circumstàncies, ja que les receptores del missatge hauran de cercar el nèctar en una àrea ben petita i hi toparan en poc temps. En canvi, si el nèctar és lluny, la dansa dibuixa la forma d’un vuit sobre el terra i l’angle respecte el sol de la part central de la figura transmet la direcció que han de prendre les companyes exploradores, mentre que la freqüència dels cicles i –segurament– del brunziment de les ales informa sobre la distància que han de cobrir. Ara la semàntica del missatge és nítida, amb una clara referència ambiental. L’animal informa sobre elements del seu entorn, a més d’informar sobre si mateix. L’armadura intencional de l’acció és molt més definida en la mesura que ho són les seves metes, tal com les pot confirmar l’observador humà i com Von Frisch va provar: efectivament, una o més abelles trobaran el nèctar i el mateix observador, si ha vist l’execució de la dansa, serà capaç de predir aproximadament on es farà el descobriment. La condició hockettiana de “desplaçament” o de separació en el temps i l’espai entre el vehicle del signe i el seu objecte es compleix de manera inequívoca.

En la majoria de sistemes de comunicació dels metazous hi trobem elements més expressius i d’altres de més comunicatius, segons les necessitats adaptatives de l’espècie i la funció de cada missatge. Un signe emès en situació social, cap a un destinatari, sempre té un component expressiu al qual poden afegir-se diferents vectors d’intencionalitat reflectits en l’estructura de l’acció. La diversificació dels codis en aquest eix té com a operador de transformació aquest vector d’intencionalitat. Hom pot dir que en la comunicació animal, com probablement en la humana, s’articulen un vessant de pura significació en el qual l’animal funciona com una màquina simple, responent automàticament a les sol·licitacions socioambientals, i un altre d’autèntica comunicació, en què, com volia Von Uexküll, l’animal és un subjecte amb plans i propòsits de transformació de l’ambient, concretament propòsits relatius a desviar el curs de la conducta dels seus congèneres.

«En la iguana Uta stanburiana l’activitat de festeig integra elements expressius, com l’inflament de la sotabarba, al costat d’altres de direccionals i d’intencionals com els exactes moviments amunt i avall (bobs) i la rigidesa del pas (strutting

De fet els components expressius i comunicatius s’acoblen sovint en una mateixa configuració sígnica o en una mateixa seqüència comunicativa. En la iguana Uta stanburiana l’activitat de festeig integra elements expressius, com l’inflament de la sotabarba, al costat d’altres de direccionals i d’intencionals com els exactes moviments amunt i avall (bobs) i la rigidesa del pas (strutting). En un altre paradigma de la recerca en comunicació animal, com són els estudis en micos vervets (Cercopithecus aethiops) iniciats per Sthrusaker i continuats per Seyfarth i Cheney, descobrim un sistema d’alarma acústica en què hi ha inclosa una classificació semàntica dels possibles predadors de l’espècie. Així podem sentir crides ben diferenciades segons que l’amenaça sigui un predador terrestre que s’arrossega (serp), un predador terrestre que camina i puja als arbres (lleopard) o un predador aeri que plana i s’abat sobre la capçada d’aquests mateixos arbres (àguila). Les respostes corresponents dels individus receptors també són específiques en cada cas (taula 1). Ara bé, quan un animal emet una vocalització d’aquestes, plenament comunicativa i altruista, buscant efectes socials amb vista a la supervivència familiar o grupal, també reflecteix en la cara i en la veu la por subjacent que l’envaeix, por que es traduirà en un comportament egoista com és el de posar-se ell i solament ell en lloc segur.

 Respostes dels destinataris Referents: classes de predadors
Terrestre:
lleopard
Aeri:
àguila
Reptant:
serp
Des de terra  Mira al terra,
s’aparta
Mira damunt♦ ♦
A cobert♦ ♦
Puja a l’arbre
Des d’un arbreMira avall
Baixa de l’arbre
o de la capçada
♦ ♦

Taula1. Referents i respostes registrats en el sistema d’alarma dels micos vervet (Cercopithecus aethiops), que implica una classificació dels predadors possibles de caire semàntic. Com es pot advertir, les columnes corresponen a la meitat esquerra de l’esquema de la figura 5; les files al dret. Els rombes representen nivells de freqüència de resposta.

Les figures 2 i 3 contenen dues imatges on aquest acoblament entre els components expressius i comunicatius es dóna totalment en el canal visual. Es tracta de dues exhibicions d’amenaça d’un mascle de mandril i d’un de ximpanzé en el Zoo de Barcelona. Elements com l’eriçonament del pèl i –segurament– els llavis comprimits són bàsicament expressius, mentre que d’altres, com l’orientació del cos i de la mirada, la direccionalitat i cadència de la marxa, són deliberats i comunicatius.

Figura 2. Mandril en actitud d’amenaça. S’aprecia la combinació de components ex­pres­sius i comunicatius.

Figura 3. Ximpanzé en actitud agressiva. Com en el cas del mandril, la configuració d’amenaça integra elements expressius, com l’eriçonament del pèl, i d’altres de comunicatius, com la mirada o la direcció de marxa.

Acció instrumental i acció comunicativa

En l’univers de les societats animals una altra ruta per a la diversificació –i en aquest cas, també especialització– dels intercanvis d’informació en el medi social és la que va de l’acció instrumental, en general, a l’acció genuïnament comunicativa. El criteri central de l’existència de comunicació ha estat gairebé sempre pragmàtic i ancorat en la consecució d’efectes en altres individus que són, sobretot, els companys de la mateixa espècie. Amb tot, cal aclarir que aquests efectes han d’assolir-se a distància o –almenys– mitjançant una despesa d’energia mínima. Una gata que recupera, agafant-la amb la boca, una cria que s’havia apartat perillosament del jaç utilitza una acció instrumental per tal d’assolir la seva meta; una gata que aconsegueix el mateix per mitjà d’un miol, fent que el gatet torni cap a ella, fa servir un recurs també instrumental, sens dubte, però genuïnament comunicatiu. Si actués tocant-lo i incitant-lo a seguir-la empraria una tàctica intermèdia. En fi, estem al·ludint senzillament a l’abisme enorme, quasi infinit, que s’obre entre un atac real i una amenaça.

En aquest pla de diversificació de l’acció social, l’operador que permet passar d’un extrem a l’altre, de l’acció instrumental, amb contacte, a l’acció comunicativa, a distància, és la semiotització de la conducta, la seva transformació en signe especialitzat que permet influir sobre altres individus amb un mínim d’inversió energètica. Aquesta especialització comunicativa implica dos tipus principals de canvis conductuals, a saber, les mutacions de forma i/o funció i el deslligament de certs contexts en benefici d’altres. En l’espectacle de la comunicació animal abunden les crestes, papades, excrescències còrnies, apèndixs, etc., caràcters anatòmics que contribueixen a la forma percebuda d’un significant. Però el suport essencial dels signes expressius i comunicatius és el comportament, sigui en fase de resposta o d’acció. L’anatomia acompleix una funció principalment aposemàtica, ajudant a remarcar contrasts, a emfatitzar el gest, a accentuar els trets rellevants d’una posició corporal. El paper fonamental del comportament, entès com a posició i moviment, s’endevina en el fet que, sovint, la semiotització d’una acció s’aconsegueix sense cap guarniment anatòmic, simplement gràcies als canvis funcionals que experimenten certes accions encara no comunicatives. Així, s’esdevé que una conducta o seqüència conductual es desacobla del seu punt d’aplicació normal dintre del patró adaptatiu de l’espècie i s’acobla a un altre punt d’aplicació, social i comunicatiu.

Les dues vies per les quals s’assoleix aquest canvi, ben conegudes per l’etologia clàssica, són la reducció metonímica i la substitució del context d’emissió. En el primer cas l’animal no executa la seqüència d’actes sencera, sinó que l’atura abans de consumar-la. En comptes de mossegar o picar un rival, l’atacant frena l’aproximació en algun punt del curs de l’acció, mantenint els components expressius associats a ella (estarrufament de plomes, eriçonament de pèl, bec obert, dents al descobert). O en comptes de fugir volant fa com si aquest fos el seu objectiu, efectuant els moviments previs a alçar el vol, però no arriba a enlairar-se. El segment executat de l’acció es refereix indexicalment i icònica a l’acció consumada sencera.

«Posar nom a un objecte és una manera de neutralitzar-lo i, al mateix temps, de posseir-lo amb menys risc de perdre-hi la pròpia identitat»

En el segon cas l’animal emissor executa l’acció en un context aparentment equivocat. Això sol passar en situacions de conflicte o dubte. En un altre popular protagonista de les cròniques etològiques, el peix espinós (Gasterosteus aculeatus), observem que, enmig del festeig, el mascle de vegades neda cap al niu i comença a fer moviments de ventilació d’uns ous encara inexistents. D’aquesta manera dóna sortida a la seva hesitació entre atacar la femella que ha entrat al seu territori o fer-li la cort. El gall que no sap si agredir un rival o allunyar-se’n potser picarà el terra lateralment, encara que no hi hagi rastre de menjar. Aquestes accions es ritualitzen i queden recollides pel codi d’una espècie, adquirint un valor que podríem titllar de simbòlic, no pas perquè s’hagin originat en una convenció sinó perquè lliguen el signe amb el seu objecte (femella, gall rival) i amb els efectes socials que provoca (manteniment de contacte amb la femella, manteniment de distància amb el rival) mitjançant una regla arbitrària de conducta.

Igual com en la dimensió expressió-comunicació, també en la que ens trobem ara les accions instrumentals i les comunicatives poden manifestar-se engalzades dins de seqüències de comportament. En les formigues teixidores estudiades a fons per Wilson i Hölldobler, una obrera que ha localitzat un possible nou emplaçament del niu ho comunica a una companya deixant rastres químics de la seva glàndula rectal, però també mitjançant contactes que inicien l’arrossegament d’aquesta en la direcció pertinent.

Els graons que porten de l’acció completa a l’acció metonímica i, d’aquesta, als rituals simbòlics deslliurats del seu context original marquen probablement un itinerari de diversificació evolutiva. Sembla que, a mesura que els sistemes de comunicació esdevenen més complexos i sofisticats, van establint també una distanciació progressiva respecte de l’acció pura i consumada, respecte els seus punts d’aplicació directa a l’ambient. René Thom proposa una idea atractiva: l’animal és un ésser fascinat per certes formes del món extern, particularment les que tenen més impregnància, com les del company sexual, la cria o la presa, atractors que estiren d’ell en tant que metes biològiques prioritàries. Si l’animal està famolenc, veu preses arreu; si està en zel, el paisatge se li omple de femelles (o mascles). Els objectes de l’ambient i les accions potencials sobre ells són extraordinàriament alienants. El llenguatge seria una construcció entre la realitat i el nostre jo conscient que permetria allunyar, posar barreres a aquesta realitat que absorbeix els individus exposats a ella. Posar nom a un objecte és una manera de neutralitzar-lo i, al mateix temps, de posseir-lo amb menys risc de perdre-hi la pròpia identitat. Així mateix, el llenguatge permetria obrir un espai de seguretat entre la cultura i la natura que l’envolta amenaçadorament, fixant aquesta darrera allà on pot ser reconeguda sense perill.

Trama semiòtica, ordit psicològic

Establir un tipus de relació entre els dos eixos de desenvolupament de la comunicació animal examinats fins aquí no és fàcil. És obvi que ni es poden posar en continuïtat ni mantenen una relació ortogonal, és a dir, d’independència mútua. Gosarem dir, tanmateix, que mantenen alguna convergència en la mesura que tos dos comencen amb fenòmens ben distints, com són l’expressió i l’acció instrumental, però desemboquen en les mateixes instàncies de comunicació en sentit estricte, sigui per la seva estructura intencional, sigui per la seva capacitat d’assolir efectes socials a distància (figura 4).

Figura 4. Els dos eixos de diversificació de la comunicació animal, de l’expressió no intencional a la comunicació intencional; de l’acció instrumental a la genuïnament comunicativa. S’han representat en relació de convergència perquè tots dos desemboquen en instàncies comunicatives pròpiament dites malgrat tenir orígens ben distints.

Amb vista a fixar la trama semiòtica de la comunicació animal ens centrarem en un d’aquest dos eixos, el que va de l’expressió a la comunicació. I això perquè és en aquest eix on es pot integrar una lectura semiòtica dels fets comunicatius amb una de psicològica i una altra de biològica. Durant dècades els etòlegs han aplicat diverses graelles d’anàlisi a aquests fets, però rarament s’han servit de la semiòtica. Les raons per a aquesta mancança són variades, però n’hi ha dues especialment importants. Per una banda, els prejudicis antropocèntrics germinats i conreats en la zona de constitució de la consciència cultural han emboirat algunes de les perspectives possibles sobre comunicació animal. Per una altra, les aproximacions fetes per lingüistes, des de la lingüística, han portat tanta llum com ombra en aquest camp. Voler comprendre la comunicació no lingüística des del llenguatge és com voler comprendre el cobert neolític des de la catedral de Chartres, i no a l’inrevés. A més, algunes d’aquestes aproximacions es veuen perjudicades per un projecte tan obsessiu com inútil: demostrar la superioritat del llenguatge en la palestra dels sistemes de comunicació.

Cal, per consegüent, fer un plantejament semiòtic compatible amb el rerefons biològic i psicològic sobre el qual es manifesten els esdeveniments comunicatius en les societats animals. Si més no, és indispensable bastir una matriu d’anàlisi en què quedin recollides els dos vessants de la dinàmica socioambiental que hem anat esmentant: l’expressiu i la comunicatiu.

«Voler comprendre la comunicació no lingüística des del llenguatge és com voler comprendre el cobert neolític des de la catedral de Chartres, i no a l’inrevés. A més, algunes d’aquestes aproximacions es veuen perjudicades per un projecte tan obsessiu com inútil: demostrar la superioritat del llenguatge en la palestra dels sistemes de comunicació»

Amb aquest fi, per les raons que acabem de fer constar, és preferible servir-se d’un marc teòric relativament deslligat del llenguatge. Nosaltres optem per un que des del seu naixement es va presentar com una lògica de l’acció. Al·ludim a la semiòtica pragmàtica i a l’enfocament del filòsof nord-americà Charles S. Peirce, fundador d’una de les dues branques principals de la semiòtica d’avui, la que per defecte podríem caracteritzar com no saussuriana o no lingüística.

Si contemplem els fenòmens de la comunicació animal (i els exemples fins ara exposats) des d’aquesta perspectiva apareixen enquadrats de la següent manera:

• Tota conducta tipus resposta o reacció, producte d’una sol·licitació ambiental prèvia, és virtualment un signe que té, com a referent, l’estímul, esdeveniment o situació que l’ha desencadenat. Aquesta semiosi o producció de significat apunta, doncs, al passat. Estem en la fase passiva d’adaptació de l’animal a l’entorn. En termes peircians aquest referent és un objecte. L’objecte de la coloració territorial d’Hemichromis és la presència d’un competidor en les proximitats del territori; el de la dansa de les abelles, les flors amb nèctar descobertes amb anterioritat; el de les alarmes dels micos vervet davant el predador corresponent detectat poc abans de l’emissió.

• Tot comportament tipus acció que genera (o precedeix) algun canvi en el curs de l’activitat d’un altre individu (generalment, però no sempre, de la mateixa espècie) és virtualment un signe que té com a funció –precisament– la d’assolir els esmentats resultats o efectes socials, els quals, per cert, permeten inferir alguna mena de planificació i representació de l’acció consegüent i dels seus objectius. Aquesta semiosi o producció de significat enllaça una acció amb les seves conseqüències, per la qual cosa se sosté sobre un vector de significat que mira cap al futur. Aquesta és òbviament la fase activa d’adaptació dels organismes vistos com a agents, en la qual, com diu Millikan, funcionalitat i orientació cap a metes (o intencionalitat) estan íntimament soldades. En termes peircians aquests efectes o funcions són interpretants, regles d’assignació de l’objecte al signe, tant des del punt de vista de l’observador o intèrpret com des del punt de vista de l’animal. L’interpretant de la coloració territorial d’Hemichromis, que el vincula amb la presència prèvia d’un rival, és la fugida o l’allunyament posterior d’aquest mateix rival, efecte cap al qual apunta la resposta cromàtica; el de la dansa de les abelles és el vol de les companyes exploradores a la cerca de l’aliment, conseqüència buscada de la dansa; el de les alarmes dels vervet, les diferents actuacions dels companys de grup segons el perill predatori: baixar de les capçades dels arbres, enfilar-s’hi, apartar-se, romandre immòbil, etc.

Evidentment aquests dos vessants de la semiosi estan articulats entre si fins a esbossar el triangle típic de la semiòtica pragmàtica. Tota unitat de resposta/acció és virtualment un signe que remet a algun objecte del passat i, inseparablement, a algun interpretant encarnat en les conseqüències futures de l’acció (figura 5). Per tant, una mateixa unitat significativa pot situar-se en un vessant o en l’altre, encara que també trobarem accions pures i respostes pures. Tanmateix, en el punt de confluència de l’acció amb l’ambient, trobem al final també un objecte: l’atractor de l’acció de l’animal, company sexual, rival, cria, mare/pare, etc.

Figura 5. La matriu de significat dels codis de comunicació animal és generada per aquest esquema d’interpretació d’arrel pragmàtica: les respostes, en el vessant de l’expressió, es vinculen a objectes del passat; les accions, en el vessant de la comunicació, a conseqüències en el futur o interpretants en termes peircians.

Cal entendre que aquest esquema teòric és només l’esquelet de la matriu d’interpretació; l’etòleg s’enfronta a seqüències de signes i, dintre d’aquestes, la majoria d’elements poden acomplir qualsevol dels tres papers semiòtics essencials. Cal no oblidar també el caràcter fortament polisèmic de la comunicació animal, que complicarà aquest triangle elemental. En efecte, a causa d’aquesta polisèmia ens trobarem que la majoria de signes o elements en posició central tindran diversos referents i diverses funcions, amb diferents probabilitats associades.

«Al capdavall, el brou de cultiu dels codis de comunicació és el grup familiar, i, en espècies eusocials, l’encavalcament generacional, com passa en els himenòpters o, en menor mesura, en cànids socials com els llops»

Aquest ancoratge ambiental i conductual de la semiosi animal ens permet fonamentar la “zoosemiòtica” en la natura en comptes de derivar-la, com un parent degenerat, de la comunicació verbal humana. La convivència més o menys simbiòtica ha estat considerada com un dels punts de partida i un dels motors de l’evolució. Més enllà d’aquesta hipòtesi general no costa acceptar que la reproducció sexual i la supervivència són impossibles sense alguna forma de relació social i, per tant, d’intercanvi d’informació entre individus. Al capdavall, el brou de cultiu dels codis de comunicació és el grup familiar, i, en espècies eusocials, l’encavalcament generacional, com passa en els himenòpters o, en menor mesura, en cànids socials com els llops. Que aquests intercanvis donin lloc a sistemes de comunicació més o menys complexos depèn de les condicions ambientals i socials en què viu cada espècie. Tal com hagués agradat a alguns estructuralistes, també en els animals hi ha una inequívoca correspondència entre el seu món físic i ecològic, el seu món social i el seus codis cognitius i comunicatius. En qualsevol cas, els diferents graus de complicació d’aquests codis no ens indiquen ineludiblement el rumb d’una progressió cap al llenguatge, vist com a punt omega dels sistemes de comunicació.

© Mètode 2003 - 39. Del crit a la paraula - Tardor 2003

Departament de Metodologia de les Ciències del Comportament, Universitat de Barcelona.