Definir la naturalesa

Perspectives oposades: del nativisme a la novetat ecològica

En la dècada de 1980 van sorgir tres subdisciplines de l’ecologia: la restauració ecològica, la biologia de la conservació i la biologia de les invasions; i totes tres van abraçar el paradigma nativista. A començament de la dècada del 2000, els historiadors, sociòlegs i filòsofs interessats en el progrés científic van començar a examinar el creixent camp de la biologia de les invasions, sovint des d’un punt de vista crític. En els últims anys s’ha imposat una nova perspectiva en el camp de l’ecologia, coneguda com a novetat ecològica, que posa de relleu la gran quantitat de factors que produeixen entorns ecològicament nous. Aquest concepte, que actualment competeix amb el paradigma nativista per a definir el concepte de naturalesa, se centra molt més en la mera descripció. La victòria del nativisme o de la novetat ecològica com a perspectiva dominant en el futur determinarà la gestió de la naturalesa i la biodiversitat.

Paraules clau: nativisme, novetat ecològica, naturalesa, espècies no natives, biologia de les invasions.

«En el paradigma nativista clàssic l’origen és preeminent, es bescanta els nouvinguts i se’ls declara la guerra»

En 1996, l’historiador mediambiental William Cronon va editar un llibre essencial, Uncommon ground: ­Re­thinking the human place in nature (“Un territori poc comú: Repensant el lloc de l’ésser humà en la natura”). Cronon va escriure el pròleg, la introducció i el primer capítol. Hi desafiava el concepte habitual de naturalesa i de vida salvatge. Concretament, argumentava que el que considerem naturalesa en realitat no és més que una idea (Cronon, 1996, p. 20) que sorgeix de les nostres premisses culturals (Cronon, 1996, p. 26), influïda pel moment i el lloc concret en què vivim. En altres paraules, la «naturalesa» no existeix realment fora de la nostra ment. Els animals, els arbres, els estanys i les roques existeixen, per descomptat, però la «naturalesa» i «la vida salvatge» són idees. Cronon defensava que la visió occidental de la naturalesa, i la perspectiva nord-americana en particular, personifica la naturalesa i li atorga la qualitat d’immaculada, és a dir, que l’ésser humà no pot sinó contaminar-la (Cronon, 1996, p. 83; Figura 1). Com que per a la majoria de nord-americans la naturalesa i la vida salvatge, com a espais en la Terra que amb prou feines s’havien vist modificats per l’ésser humà, eren en aquell moment l’epítom de realitat, la crítica de Cronon va despertar polèmica i no va ser ben rebuda per molts ecologistes.

«Durant la dècada dels vuitanta i gran part dels noranta qualsevol espècie introduïda es considerava invasora»

Encara que el llibre de Cronon va acabar transformant el camp de la història mediambiental, el seu efecte en la disciplina científica de l’ecologia va ser limitat. Hi ha poques proves que popularitzara el concepte del paper dels valors culturals en el desenvolupament d’idees ecològiques. Una prova que la crítica de Cronon no va arrelar en el camp de l’ecologia és el desenvolupament del paradigma nativista en l’ecologia de la dècada dels vuitanta, segons el qual les espècies introduïdes des d’altres zones del món són vistes com a «invasores», «exòtiques», «alienes» o com a «contaminació biològica». Durant la dècada dels vuitanta i gran part dels noranta del segle xx no importava si l’espècie s’estenia ràpidament i provocava grans danys o era comparativament sedentària i benigna. Qualsevol espècie introduïda es considerava «invasora». Era aquest un paradigma nativista clàssic, segons el qual l’origen és preeminent, es bescanta els nouvinguts i se’ls declara la guerra amb l’objectiu d’erradicar-los (Figura 2).

Figura 2. Un exemple de l’enfocament militarista de la gestió d’espècies no natives. Aquest tipus d’enfocament tendeix a utilitzar un llenguatge que inclou referències a la guerra, la batalla o la lluita contra l’enemic. / © Richard Smith

Les tres germanes de l’ecologia

En la dècada dels vuitanta van aparèixer tres subdis­ciplines de l’ecologia: la restauració ecològica, la biologia de la conservació i la biologia de les invasions; i totes tres van abraçar el paradigma nativista. Als Estats Units, restaurar significava tornar un entorn a l’estat en què es trobava en algun punt del passat, la qual cosa sovint significava just abans de la colonització per part dels europeus. Això va comportar accions específiques per a alliberar la zona d’espècies no natives i poblar l’entorn exclusivament amb espècies natives. En 1994, la Societat per a la Restauració Ecològica va anunciar que «idealment, un projecte de restauració hauria de constar enterament d’espècies natives». Igualment, la biologia de la conservació insisteix a conservar espècies natives i erradicar les no natives. En 1990, l’ecòleg Stanley Temple va escriure un editorial en la revista Conservation Biology titulat «The nasty necessity: Eradicating exotics» (“La desagradable necessitat: ­Erradicació d’espècies exòtiques”) (Temple, 1990). ­En l’editorial, Temple afirmava que «els biòlegs de la conservació haurien de ser tan experts a erradicar espècies exòtiques com a salvar espècies en perill d’extinció». I la biologia de les invasions oferia al nativisme una narrativa per a aquestes dues disciplines. La biodiversitat era important per a les tres germanes, però només si era nativa.

Des del començament, el biòleg Michael Soulé va predir el desenvolupament d’una nova indústria basada en el paradigma nativista. En 1989, en el seu discurs presidencial per a la Societat per a la Biologia de la Conservació, Soulé va declarar que «el control d’espècies exòtiques és una indústria en creixement», i va afegir que «la mala notícia és que tornarà a demanar-se l’aplicació generalitzada d’herbicides, insecticides i raticides» (Soulé, 1990). Encara que la guerra contra les espècies invasores no ha seguit els passos del complex industrial militar, sí que s’ha transformat en un pla internacional organitzat i coordinat per estranys companys de llit, incloent-hi empreses químiques; empreses de restauració i de gestió del sòl; grups ecologistes (que podrien usar la guerra contra les espècies invasores per a recaptar fons); organismes locals, estatals i federals que, de la mateixa manera, podrien utilitzar l’«atac» dels invasors com a arma per a sol·licitar fons i expandir la seua empremta; i fins i tot acadèmics, molts dels quals van construir la seua identitat professional com a experts en invasions.

«Les avaluacions recents han assenyalat les espècies invasores com una amenaça relativament poc important a escala mundial»

Els títols de llibres escrits per científics i divulgadors revelen que en les disciplines de la restauració ecològica, la biologia de la conservació i l’ecologia de les invasions subjau una preferència per la puresa i els orígens. Alguns exemples inclouen A plague of rats and rubbervines (“Una plaga de rates i lianes”), Nature out of place (“Natura fora de lloc”), Tinkering with Eden: A natural history of exotic species in America (“Jugar amb l’Edèn: Història natural de les espècies exòtiques a Amèrica”) i Strangers in paradise (“Estranys en el paradís”) (Figura 3).

Figura 3. Exemples de llibres que abracen el paradigma nativista en els seus títols. Aquest concepte de naturalesa, desenvolupat en el camp de l’ecologia en la dècada de 1980, va provocar que es declararen com a «invasores», «espècies exòtiques», «alienes» o com «contaminació biològica» les espècies introduïdes des d’altres parts del món.

Per què aquest afany per abraçar el nativisme?

Molts estudiosos de l’evolució del comportament humà pensen que els éssers humans estan predisposats a pensar en termes binaris, en particular per a dividir la gent en dos grups: nosaltres i ells. Sovint conegut com a altruisme parroquial (Bernhard, Fischbacher i Fehr, 2006; Choi i Bowles, 2007), aquest comportament consisteix a ajudar i afavorir els membres del propi grup i oposar-se, i sovint denigrar, els qui no hi pertanyen. Avui dia aquest comportament se sol qualificar de tribal. La naturalesa del nativisme, ja involucre persones o altres espècies, és fonamentalment tribal. Si els éssers humans estan predisposats a pensar de manera tribal, no és sorprenent que els ecòlegs i la major part del públic prompte acceptara sense problemes les espècies natives i bescantara les no natives.

La nostàlgia sol tenir un paper en l’aparició de perspectives nativistes o tribals, en particular quan els grups experimenten canvis molt ràpids. En el seu llibre The future of nostalgia, la humanista Svetlana Boym argumentava que «la nostàlgia intenta frenar el temps» i observava que la nostàlgia que mostra la gent pot ser de dos tipus: reflexiva o restaurativa (Boym, 2001). En paraules de Boym, la nostàlgia reflexiva implica reconèixer el passat i utilitzar-lo com a recurs per a guiar les opcions pròpies en el present, però no intenta ni espera restaurar el passat. Per contra, la nostàlgia restaurativa implica un desig de tornar o reviure el passat i té a veure amb «el patrimoni i la tradició», encara que «sol ser una tradició “inventada”, un mite estable i dogmàtic que ofereix una versió coherent del passat». En l’esquema de Boym, es pot veure el nativisme com una expressió de nostàlgia restaurativa, una resposta a la recent, contínua i veloç mescla de la flora i fauna de la Terra.

Sens dubte estem experimentant un ritme de cosmopolitització que no para de créixer. Les persones, les cultures i altres espècies es mouen pel món (o són desplaçades) a un ritme sense precedents. Per a la majoria de nosaltres, el món en què vam créixer ja no existeix, i això inclou no sols la ciutat o el barri en què vivim, sinó també els boscos, les prade­ries, els estanys i altres hàbitats que potser freqüentàvem de menuts. Els canvis ràpids, ja siguen ecològics o politicoculturals, poden produir ansietat, per la qual cosa l’aparició de moviments nativistes i nacionalistes no és gens estranya.

«Una nova perspectiva ha anat arrelant en el camp de l’ecologia. es coneix com a “novetat ecològica”»

És curiós que els ecòlegs siguen els que més dificultats han tingut per a adaptar-se a la propagació d’espècies per tot el món. Soulé també ho va predir quan, en el seu discurs de 1989, va observar que «com que el nombre d’espècies exòtiques en la majoria de regions produeix una cosmopolitització de les zones salvatges restants, arribarà un període de transició agonitzant, sobretot per als ecòlegs». També va indicar que «per a molts ecòlegs nord-americans, ajustar-se psicològicament a les comunitats recombinades biogeogràficament serà dolorós».

Oposició

A començament de la dècada del 2000, historiadors, sociòlegs, filòsofs i humanistes interessats en el desenvolupament de la ciència van començar a examinar el creixent camp de la biologia de les invasions, amb el qual sovint es van mostrar molt crítics (Chew i Laubichler, 2003; Larson, 2005; Sagoff, 1999). Assenyalaven els aspectes normatius més extrems de la disciplina, que partien de la base que les espècies natives són desitjables i les no natives no ho són. També assenyalaven l’ús freqüent de la hipèrbole, la terminologia militar i la distorsió de dades per part dels biòlegs de les invasions. Un article de 1998 que descrivia amenaces per a la diversitat als Estats Units va concloure que les espècies invasores eren la segona amenaça més important, per darrere de la pèrdua d’hàbitats (Wilcove, Rothstein, Dubow, Phillips i Losos, 1998). No obstant això, les dades de l’anàlisi estaven extremadament esbiaixades a causa de la inclusió de Hawaii, que, encara que forma part dels Estats Units, té una biogeografia com a arxipèlag remot que presenta poques similituds amb el territori continental nord-americà. De fet, en el passat la introducció d’espècies ha estat una causa important de l’extinció produïda en illes, especialment quan s’hi han introduït depredadors i patògens, com és el cas de Hawaii. No obstant això, quan s’eliminava Hawaii de l’anàlisi, les espècies introduïdes eren una de les amenaces menys rellevants. A pesar d’això, aquest article s’ha citat més de 2.000 vegades en la literatura científica per a protegir la falsa idea que les espècies introduïdes són la segona major amenaça per a la diversitat a escala mundial. Encara que les espècies introduïdes poden ser grans amenaces per a la biodiversitat en illes i en alguns entorns d’aigua dolça aïllats, les avalua­cions recents a escala global han assenyalat les espècies invasores com una amenaça relativament poc important a escala mundial, en comparació amb la pèrdua d’hàbitats, el canvi d’ús del sòl, la sobreexplotació i el canvi climàtic (WWF, 2014).

De cara al públic, és possible que la primera crítica àmplia al paradigma nativista fora un article de 1994 escrit per Michael Pollan, titulat «Against nativism» (“Contra el nativisme”) i publicat en The New York Times Magazine (Pollan, 1994). Pollan va observar que «la intolerància a espècies externes sembla estar proliferant en el moviment de la jardineria natural», i avisava que «faríem bé de parar compte amb la ideologia disfressada de ciència en els jardins». Concloïa el seu article demanant als jardiners que abraçaren el multihorticulturalisme. El reconegut paleontòleg i biòleg evolutiu Stephen Jay Gould va deixar clara la seua visió del paradigma nativista en un article de 1998 publicat en la revista Arnoldia (Gould, 1998). En escriure sobre l’aplicació del paradigma nativista a les plantes, va indicar que una dicotomia rares vegades descriu adequadament la naturalesa i que, des d’una perspectiva evolutiva, «no es pot justificar de cap manera que les plantes “natives” es consideren biològicament millors». Més recentment, dinou científics van publicar un article en la revista Nature demanant als ecologistes que se centraren més en les funcions de les espècies i menys en el lloc del qual procedien (Davis et al., 2011).

Als Estats Units, el públic en general també ha començat a oposar-se a alguns projectes de restauració d’entorns natius, particularment accions a gran escala o altres que inclouen l’ús d’agents químics o maquinària pesant. Un exemple recent és la mobilització dels residents de San Francisco per a parar un pla municipal que pretenia eliminar els eucaliptus de Mount Sutro, un parc forestal urbà, i reemplaçar-los amb espècies natives. A part de la preocupació per l’ús de productes químics i maquinària pesant previstos per a executar el pla, els ciutadans s’oposaven a eliminar els eucaliptus per raons personals. El cas és que els arbres no natius estaven allí des de molt abans que qualsevol dels habitants, per la qual cosa, irònicament, aquests arbres no natius contribuïen al sentit de pertinença al lloc dels ciutadans. Al final, les mobilitzacions ciutadanes van resultar en un pla de restauració considerablement modificat.

El camp de la biologia de les invasions ha madurat en els últims anys i ara als Estats Units s’assigna l’etiqueta d’«invasora» a espècies que provoquen un dany, ja siga un dany als humans, un dany econòmic o un dany ecològic. En general hi ha un acord respecte a què constitueix un dany en les dues primeres categories, però la valoració de dany ecològic depèn del vidre amb què es mira. El que alguns considerarien dany ecològic, altres ho veurien simplement com a canvi ecològic, fins i tot com a canvi desitjable, de vegades. Per exemple, una disminució en l’abundància d’una espècie nativa i la incorporació d’una espècie nova en un entorn, constitueixen dany o canvi? Si aquest canvi no amenaça la salut humana, l’economia o qualsevol servei ecològic que l’entorn ens puga proporcionar, la ciència no pot respondre aquesta qüestió. És una qüestió de preferència basada en valors.

Figura 4. El bosc de Mount Sutro a San Francisco, als EUA, és un bon exemple d’un ecosistema nou. És una pròspera combinació d’espècies natives i no natives. / © Rupa Bose

Té sentit intentar evitar que s’introduïsquen en un país o estat espècies presumiblement danyoses si l’esforç no representa un cost desproporcionat i la probabilitat que l’esforç tinga èxit és raonable. El problema de declarar que una espècie és perjudicial quan ja s’ha introduït en una nova regió i s’ha estès àmpliament és que compromet la societat a actuar d’alguna forma per a mitigar el dany. Com que la societat té recursos limitats, quasi mai es pot permetre el luxe d’intentar gestionar la relativa abundància d’espècies; en altres paraules, d’intentar cultivar la naturalesa. Els ecòlegs urbans, en particular, estan reconeixent la inevitabilitat de la introducció d’espècies en àrees urbanes. Peter del Tredici va insistir a dir que «en l’absència d’un manteniment hortícola intensiu, la vegetació espontània [consistent en espècies d’origen divers] acabarà dominant els paisatges més urbans» (Del Tredici, 2010, p. 17). També va indicar que «en un context urbà, el concepte de restauració és en realitat jardineria disfressada d’ecologia» (Del Tredici, 2010, p. 16). L’ecòleg urbà Richard Forman (2014, p. 215) va defensar una cosa semblant: «Arrancar espècies no natives prop d’una font “originària” massiva de dispersió de llavors, […] àrees cobertes d’espècies no natives, sembla anàleg a utilitzar matamosques contra bilions de mosquits. O lluitar amb molins de vent com el Quixot». Forman no sols va assenyalar que les plantes no natives eren inevitables, sinó també el seu valor: «En àrees urbanes, la majoria d’espècies natives [de plantes] no poden seguir el ritme dels canvis ambientals, així que una pluja contínua d’espècies no natives ajuda a mantenir verda [la ciutat]» (Forman, 2014, p. 213).

Competidors per a definir la naturalesa

Tal vegada la gent no en siga conscient, però hi ha una acalorada disputa per com definir la naturalesa. En els últims anys, una nova perspectiva ha anat arrelant en el camp de l’ecologia. Es coneix com a «novetat ecològica» i subratlla que molts factors estan produint entorns ecològicament nous (Hobbs et al., 2006). Tant el canvi climàtic (que inclou canvis en la temperatura i en els patrons de precipitació), com l’augment de CO2 atmosfèric, que afecta la taxa de fotosíntesi, l’augment en la deposició atmosfèrica de nitrogen (tot el planeta està sent fertilitzat per l’augment de nitrogen que alliberem a l’atmosfera) i la introducció de noves espècies estan canviant ràpidament els nostres entorns. Un punt fort del terme novetat ecològica és que, a diferència del vocabulari relacionat amb les invasions, és merament descriptiu. Simplement indica que els ecosistemes estan canviant i són diferents de la manera com eren en el passat, fins i tot en el passat recent. No valora si aquest canvi és bo o dolent. En aquest paradigma, ens podem referir a les espècies com a espècies noves, nouvingudes o residents de llarga duració (figura 4).

El paradigma de la novetat ecològica, menys esbiaixat, difereix de manera dramàtica del paradigma nativista, més basat en valors. Difereix en el llenguatge que utilitza, i també en el fet que no prescriu que la gestió del sòl haja d’encaminar-se en una única direcció. En termes generals, renuncia a l’atmosfera normativa que amera la restauració ecològica, la biologia de la conservació i la biologia de les invasions, totes elles substancialment guiades pel paradigma nativista.

«A diferència del vocabulari relacionat amb les invasions, el terme ‘novetat ecològica’ és merament descriptiu»

En l’actualitat, els biòlegs de les invasions han intentat desacreditar la novetat ecològica com a perspectiva vàlida o valuosa en els camps de biologia de la conservació i de la restauració ecològica (Murcia et al., 2014). No és gens estrany, ja que la perspectiva de la novetat ecològica té el potencial de desplaçar el paradigma nativista, i moltes parts interessades tenen molt a perdre si aquest s’abandona (aquells mateixos companys de llit que hem mencionat anteriorment). Han passat més de trenta anys des de l’aparició de les tres germanes de l’ecologia i ara moltes empreses i reputacions, així com el treball de moltes persones, estan en perill. No en va, recentment hi ha hagut molts articles que intenten apuntalar l’ecologia de les invasions i fer que continue sent rellevant per a la conservació d’espais.

La victòria del nativisme o de la novetat ecològica com a perspectiva dominant en el futur determinarà la gestió de la naturalesa. Com que la redistribució d’espè­cies continuarà augmentant en les pròximes dècades, és difícil imaginar que cap a mitjan segle la gent continue tan preocupada com ara sobre l’origen de les espècies. Sens dubte continuaran existint grups nativistes i aquests continuaran intentant recuperar la seua visió del passat. Però, en vista del nombre d’espècies que es desplacen a noves regions, probablement es dedicarà molta més atenció a la funció de les espècies que al seu origen, encara que només siga per raons pràctiques. D’altra banda, per als qui estan arribant ara a la majoria d’edat, la cosmopolitització és la nova norma, tant pel que fa a persones com a altres espècies. Potser encara carreguem amb la nostra predisposició a dividir el món entre nosaltres i ells, però tots hauríem de tenir clar que la perspectiva nativista està cada vegada més obsoleta i que més enllà de la creació de museus naturals (petits espais d’espècies «natives» minuciosament gestionats), el paper del nativisme com a guia per a projectes de restauració i conservació continuarà disminuint. Això no vol dir que hagen de disminuir els esforços en conservació, només que l’origen de les espècies deixarà de ser una prioritat en la majoria dels casos.

«La victòria del nativisme o de la novetat ecològica com a perspectiva dominant en el futur determinarà la gestió de la naturalesa»

Reflexions finals

Tots els planetes rocosos de l’univers tenen la seua geo­logia. No obstant això, actualment la Terra és l’únic planeta que coneixem amb una ecologia, amb vida a més de roques. En aquest context, el desig i la pràctica de declarar altres espècies com alienes, exòtiques o invasores sembla tristament provincià i fins i tot indecorós. El dramaturg romà Publi Terenci Àfer va escriure en la seua obra Heauton timorumenos: «Homo sum, humani nihil a me alienum puto», o «Soc home, i res que siga humà m’és aliè.» Als qui continuen veient valor a anomenar estranyes algunes espècies, els dic: «Soc del planeta Terra, i res del que és terrestre m’és aliè.»

REFERÈNCIES
Bernhard, H., Fischbacher, U., & Fehr, E. (2006). Parochial altruism in humans. Nature, 442, 912–915. doi: 10.1038/nature04981

Boym, S. (2001). The future of nostalgia. Nova York: Basic Books.

Chew, M. K., & Laubichler, M. D. (2003). Natural enemies: Metaphor or misconception? Science, 301(5629), 52–53. doi: 10.1126/science.1085274

Choi, J.-K., & Bowles, S. (2007). The coevolution of parochial altruism and war. Science, 318, 636–640. doi: 10.1126/science.1144237

Cronon, W. (Ed.). (1996). Uncommon ground: Rethinking the human place in nature. Nova York: W. W. Norton & Co.

Davis, M. A., Chew, M. K., Hobbs, R. J., Lugo, A. E., Ewel, J. J., Vermeij, G. J., … Briggs, J. C. (2011). Don’t judge species on their origins. Nature, 474, 153–154. doi: 10.1038/474153a

Del Tredici, P. (2010). Wild urban plants of the Northeast. Ithaca, NY: Cornell University Press.

Forman, R. T. T. (2014). Urban ecology: Science of cities. Nova York: Cambridge University Press.

Gould, S. J. (1998). An evolutionary perspective on strengths, fallacies, and confusions in the concept of native plants. Arnoldia, 58, 2–10.

Hobbs, R. J., Arico, S., Aronson, J., Baron, J. S., Bridgewater, P., Cramer, V. A., … Zobel, M. (2006). Novel ecosystems: Theoretical and management aspects of the new ecological world order. Global Ecology and Biogeography, 15(1), 1–7. doi: 10.1111/j.1466-822X.2006.00212.x

Larson, B. M. H. (2005). The war of the roses: Demilitarizing invasion biology. Frontiers in Ecology and the Environment, 3(9), 495–500. doi: 10.1890/1540-9295(2005)003[0495:TWOTRD]2.0.CO;2

Murcia, C., Aronson, J., Kattan, G. H., Moreno-Mateos, D., Dixon, K., & Simberloff, D. (2014). A critique of the ‘novel ecosystem’ concept. Trends in Ecology and Evolution, 29(10), 548–553. doi: 10.1016/j.tree.2014.07.006

Pollan, M. (1994, 15 de maig). Against nativism. The New York Times Magazine. Consultat en https://www.nytimes.com/1994/05/15/magazine/against-nativism.html

Sagoff, M. (1999). What’s wrong with alien species? Report of the Institute for Philososphy and Public Policy. Maryland: University of Maryland, College Park.

Soulé, M. E. (1990). The onslaught of alien species, and other challenges in the coming decades. Conservation Biology, 4, 233–240. doi: 10.1111/j.1523-1739.1990.tb00283.x

Temple, S. A. (1990). The nasty necessity: Eradicating exotics. Conservation Biology, 4, 113–115. doi: 10.1111/j.1523-1739.1990.tb00096.x

Wilcove, D. S., Rothstein, D., Dubow, J., Phillips, A., & Losos, E. (1998). Quantifying threats to imperiled species in the United States. Bioscience, 48(8), 607–615. doi: 10.2307/1313420

WWF. (2014). Living Planet Report 2014: Species and spaces, people and places. Gland: WWF.

© Mètode 2018 - 98. Elogi de la vida - Estiu 2018

Professor DeWitt Wallace de Biologia al Macalester College de Saint Paul, Minnesota (EUA). S’ha ocupat extensament sobre les espècies invasores i el camp de la biologia de les invasions. El seu llibre Invasion biology va ser publicat en 2009 per Oxford University Press.