Del creacionisme a l’economia

Fins on haurien d’arribar les anàlisis de la pseudociència?

DOI: 10.7203/metode.8.10001

Tant els problemes científics com els filosòfics que plantegen les pseudociències arquetípiques, com l’astrologia i el creacionisme, són ben coneguts i ens remeten a entitats que no busquen l’avanç del saber. No obstant això, si ens centrem en les entitats, també en trobarem de situades en zones grises, com en el cas de les que es dediquen a la parapsicologia, que combina idees científiques ben dubtoses amb entitats comparables en estructura a les de la majoria de les ciències socials. Les aproximacions a les institucions que promouen la pseudociència també plantegen preguntes sobre certs camps acadèmics convencionals com l’economia. En aquests casos, es fa més complicat identificar els aspectes pseudocientífics en les seues pràctiques, la qual cosa posa en relleu la necessitat d’obrir l’anàlisi de la pseudociència a un context més ampli que incloga també les patologies de les institucions acadèmiques.

Paraules clau: pseudociència, institucions acadèmiques, creacionisme, parapsicologia, economia.

Casos típics

Sabem què és el que falla en les pseudociències típiques. Per exemple, l’astrologia no funciona si volem considerar-la com alguna cosa més que un conjunt de curioses metàfores psicològiques. D’acord amb la millor ciència moderna, és clar que els planetes no poden influir en les nostres personalitats o en el destí dels regnes tal com imaginen els astròlegs. Quan se la sotmet a les proves adequades, l’astrologia no revela cap senyal per damunt del soroll de fons. A més, és difícil identificar un corpus de coneixement consistent que es puga denominar astrologia. Els detractors d’aquestes creences es troben amb un conjunt d’afirmacions canviants i sovint contradictòries, que comparteixen una retirada familiar i llaços històrics, però que no encaixen en cap narrativa de progrés o aprenentatge.

«Les pseudociències solen ser proteccionistes i apologètiques, en compte d’estar estructurades per a promoure l’aprenentatge»

Altres pseudociències habituals no comparteixen amb l’astrologia més que el rebuig a la ciència convencional. Així i tot, poden mostrar patologies comunes. L’homeopatia també contradiu la física establida, suspèn clarament les proves de control i s’emmarca en una idea general de la naturalesa que és, en el millor dels casos, antiquada. Els defensors de l’homeopatia, igual com els astròlegs, es veuen obligats a recórrer a excuses cada vegada més imaginatives per a justificar els seus fracassos.

Això no vol dir que els filòsofs de la ciència hagen establit criteris de delimitació sòlids, o que es puga redactar una llista de vuit punts que ajude de manera fiable a diferenciar la ciència real de la falsa. Als mateixos científics els continua agradant acusar les pseudociències de no ser falsables. Però, encara que alguns astròlegs tinguen molta traça per a inventar excuses per als seus fracassos, les afirma­cions de l’astrologia ja han demostrat ser falses moltes vegades. I ja han passat dècades des que els filòsofs es van veure temptats a convertir la falsabilitat en el centre del que ells entenen per ciència. L’homeopatia tindria més sentit en un món que funcionara d’acord amb correspondències màgiques, en compte de fer-ho seguint mecanismes materials. Però la definició de ciència no es pot centrar en l’exclusió de la màgia. Si ho férem, els homeòpates dirien, amb raó, que la ciència es desentén d’una possible forma en què el món podria estar organitzat. El nostre «mètode científic» es basa en generalitats que es limiten a dir que és bo tenir proves de la realitat i que necessitem refinar el nostre coneixement regularment sotmetent les afirmacions a la crítica. Les pseudociències no aconsegueixen ser ciència, però no perquè no complesquen un conjunt de regles immutables.

I a pesar de tot, continua essent important distingir la ciència real de les imitacions (Pigliucci i Boudry, 2013). Avui dia, quan hi ha pacients que gasten milers de mi­lions de dòlars en medicina alternativa, i quan les organitzacions mèdiques convencionals cada vegada adopten més pràctiques mèdiques «complementàries», separar la medicina real basada en principis científics del xarlatanisme és una important qüestió d’interès social. Als Estats Units i en molts països musulmans –i, tot i que en menor grau, a Europa– certes variants de creacionisme continuen essent molt populars entre les comunitats religioses conservadores, que pressionen tant com poden el sistema d’educació pública (Blancke, Hjermitslev i Kjaergaard, 2014; Edis, 2007). Encara que la nostra anàlisi no pot limitar-se a consultar un repertori de criteris establits prèviament, haurem de debatre sobre quin tipus d’entitats i de postulats mereixen la nostra confiança.

Per tant, per a afrontar visions antievolutives com el creacionisme o el disseny intel·ligent, argumentem, abans que res, que l’evolució és una explicació molt millor. Si ens veiem temptats a utilitzar el terme pseudociència per a referir-nos a aquesta mena d’afirmacions, és quasi sempre perquè aquestes sembla que no compleixen els estàndards científics actuals. No obstant això, continua havent-hi qui defensa que, si els seus postulats es plantejaren adequadament, la ciència hauria d’acceptar que són correctes. La primera cosa que falla en el creacionisme és que es tracta de mala ciència o de «ciència morta» (Kitcher, 2007): a la nostra geologia no li va donar forma el diluvi universal, els fòssils no estan organitzats de manera hidrodinàmica i els biò­legs evolutius no oculten la crisi provocada per la falta de formes transicionals. Algunes variants d’una pseudociència poden plantejar preguntes interessants; quan el disseny intel·ligent va aparèixer com una forma més sofisticada de creacionisme, descobrir exactament per què no funcionava era un exercici amb un cert valor intel·lectual. Però ara sabem que no funcionen els intents dels defensors del disseny intel·ligent per establir un procediment matemàtic rigorós per a detectar dissenys impossibles d’aconseguir mitjançant processos naturals no dirigits (Young i Edis, 2004). La ciència convencional està perfectament equipada per a respondre als desafiaments que pretenen qüestionar l’evolució. Aquests desafiaments, de moment, han fracassat.

«La investigació psíquica ha generat excuses com que la presència d’escèptics inhibeix psíquicament els fenòmens que s’estudien»

Qui investiga amb ull crític els moviments antievolució de seguida descobreix que darrere del creacionisme hi ha poca cosa més que una obstinada adhesió a una explicació fallida. Els creacionistes estan molt arrelats en comunitats religioses i operen des d’entitats que intenten competir amb les institucions científiques. L’Institute for Creation Research o el Discovery Institute [entitats d’investigació creacionistes dels EUA] no es limiten a fitxar doctors que no estan d’acord amb el consens actual. En aquestes entitats convergeixen xarxes alternatives d’educació, d’informació i d’acció política. Els creacionistes poden ser molt enginyosos a l’hora d’excusar els seus fracassos. Argumenten, per exemple, que tampoc es pot confiar en la datació radiomètrica perquè el diluvi universal invalida la hipòtesi de les taxes constants de decaïment, o per qualsevol altra raó que estiga de moda en cada moment. Ara bé, encara que els arguments amb què defensen la geologia diluviana són de totes totes falsos, les entitats creacionistes estan dissenyades per a protegir les seues conviccions essencials de qualsevol crítica. Els creacionistes defensen les intervencions sobrenaturals explícites, la qual cosa entra en conflicte amb gran part de les ciències naturals. El seu error, però, no és que violen les normes dictades pel naturalisme metodològic (Boudry, Blancke i Braeckman, 2012), sinó que no són capaços de reconèixer els errors de l’enfocament que defensen. Les entitats creacionistes estan pensades per a ajudar els fidels més conservadors a mantenir-se ferms en la fe, no per a aprendre com funciona el món.

«S’acusa els detractors de la pseudociència de conservadorisme: d’afavorir entitats consolidades i defensar una ortodòxia rígida»

L’etiqueta pseudociència, per tant, no sols implica un fracàs científic. El fracàs és una circumstància ben comuna, i forma part intrínseca dels processos de la cièn­cia. Utilitzat correctament, el terme pseudociència es refereix més a entitats que no a idees. Les pseudociències institucionalitzen patologies intel·lectuals, que desorienten sistemàticament els seus seguidors sobre com és el món. Normalment són proteccionistes i apologètiques, en compte d’estar pensades per a promoure l’aprenentatge. Molt sovint les entitats pseudocientífiques es diferencien de les acadèmiques i educatives convencionals, existeixen en paral·lel a aquestes i aspiren a suplantar unes opinions que consideren generalitzades però errònies.

La parapsicologia té forts llaços amb les organitzacions científiques convencionals. Per a guanyar més acceptació, alguns investigadors psíquics adopten mètodes formals d’investigació, constitueixen associacions professionals i fins i tot compten amb suport d’institucions acadèmiques. Per exemple, el Departament de Psicologia de la Universitat d’Edimburg integra un grup d’investigació en parapsicologia des de 1985. / Mètode

Tenim força traça a l’hora d’identificar entitats paral·leles i moviments populars que no estan pensats per a promoure l’aprenentatge. En entorns acadèmics, solem estar ben preparats per a reconèixer els problemes en qüestions que van des del negacionisme de l’Holocaust a les abduccions alienígenes. A més, també tenim grups d’escèptics que actuen per un costat com una extensió pública de les organitzacions científiques convencionals, i per un altre com a promotors de la defensa al consumidor. No sempre és fàcil convèncer el públic, perquè les entitats pseudocientífiques solen estar construïdes entorn d’idees convincents i intuïtives, mentre que la ciència moderna tendeix a retratar el nostre món d’una manera fonamentalment contrària al sentit comú i més difícil de comprendre. No obstant això, per als que preferim que la ciència influesca en l’opinió pública en compte de les entitats que s’hi oposen, identificar una pseudociència no sol ser difícil. Fer alguna cosa per a frenar-la ja és una altra qüestió.

Zones grises

Si bé les acusacions de practicar la pseudociència són especialment greus quan es refereixen a les institu­cions, es poden trobar casos més ambigus que un de tan típic com el del creacionisme. Per exemple, la investigació psíquica i la parapsicologia han ocupat durant molt de temps una àrea grisa fronterera amb la respectabilitat científica.

Defensar l’existència de poders psíquics no encaixa bé amb el que hem aprés de les ciències naturals. De fet, l’atractiu de la parapsicologia és precisament que promet capgirar la nostra comprensió del món. Com ocorre amb moltes pseudociències típiques, la parapsicologia s’associa estretament amb una tradició intel·lectual màgica i antimaterialista; es tracta d’un programa d’investigació dualista. No obstant això, a part de la seua convicció que els enfocaments materialistes de l’estudi de la ment (com la neurociència cognitiva) estan equivocats, la parapsicologia té poc contingut teòric. De fet, una crítica constant a la parapsicologia és que, a causa de la falta d’una teoria substancial, els presumptes fenòmens que descriu es defineixen de manera negativa, és a dir, com a transgressions de les expectatives teòriques convencionals. Si s’observaren transgressions clares i definides –amb efectes de gran abast i fenòmens repetibles–, aquesta definició en negatiu no seria un obstacle significatiu. Però les anomalies vagues i marginals relacionades amb la cons­ciència que defensen els parapsicòlegs experimentals no es poden identificar com a transgressions de les regles de la naturalesa tan fàcilment. Els detractors de la parapsicologia han assenyalat durant molt de temps errors tècnics específics en el treball dels parapsicòlegs, i han observat diversos problemes, com ara que l’abast de l’efecte disminueix si s’implanten controls més estrictes, incoherències generals en l’abast dels efectes esmentats, errors metodològics que van des de qüestions molt subtils a la insuficiència de garanties contra el frau o l’autoengany, la falta de reproductibilitat i la incapacitat de registrar clarament el progrés cognitiu aconseguit després de més d’un segle d’investigacions. Tot això se suma a un programa d’investigació que produeix suposats indicadors que no aconsegueixen sobreeixir del soroll de fons esperat d’un entorn experimental complex, amb incomptables «petites» fonts d’error difícils de controlar i que poden disfressar-se de fenòmens anòmals autèntics (Edis, 2002).

No obstant això, si aquesta crítica és correcta, només significaria que els poders psíquics són una hipòtesi fallida. La ciència convencional està molt familiaritzada amb llargs però improductius programes d’investigació. La teoria de cordes en física, per exemple, encara no ha estat molt fructífera, però té pocs rivals notables i està estretament vinculada amb enfocaments teòrics ben establerts. Fins fa poc, les investigacions per a detectar les ones gravitacionals es van enfrontar a moltes dificultats a causa de l’abast extremadament reduït dels seus efectes, encara que els físics tenien expectatives molt precises dels efectes en si. La parapsicologia és més revolucionària, té una base teòrica molt més dèbil i un suport empíric molt menor. Bé es pot pensar que les seues perspectives d’èxit en el futur són pèssimes.

William Miller. El diluvi, 1844. Gravat per a The imperial family Bible (Blackie & Son, 1844). L’elaboració d’excuses per a justificar fracassos és una patologia habitual en moltes pseudociències. Alguns creacionistes, per exemple, argumenten que no es pot confiar en la datació radiomètrica perquè el diluvi universal invalida la hipòtesi de les taxes constants de decaïment. / Yale Center for British Art

Però el fracàs és normal en la ciència. Si els detractors de la parapsicologia sospiten del seu caràcter pseudocientífic és per les seues característiques com a disciplina, que promouen una perseverança enfront de la derrota que no sembla raonable. Per exemple, la parapsicologia sovint sembla fabricar excuses per a evitar les conseqüències del fracàs. Històricament, la investigació psíquica ha generat excuses com ara que la presència d’escèptics i de controls més durs inhibeixen psíquicament els fenòmens que estudien. A més, molts parapsicòlegs importants expliquen el rebuig per part de la ciència convencional com un prejudici: pel domini del cientifisme i pels compromisos ideològics amb el materialisme (Tart, 2009). Com ocorre amb les pseudociències típiques, aquesta retòrica sol apuntar a l’aïllament intel·lectual i a la retirada cap a una cultura acadèmica paral·lela. La parapsicologia s’associa sovint amb una subcultura new age quasi religiosa, i el seu atractiu entre la gent supera amb escreix la seua reputació científica.

I no obstant això, la parapsicologia també manté forts llaços amb els organismes científics convencionals. Històricament, la investigació psíquica ha atret molts científics; fins i tot avui dia de tant en tant apareixen un o dos científics importants que es mostren convençuts que hi ha alguna cosa que pot ser certa en la parapsicologia, però els seus arguments queden oblidats en les dècades següents. Perquè la ciència convencional els accepte millor, els investigadors psíquics han tractat de tornar-se més rigorosos, més experimentals en termes formals. De fet, les investigacions de la parapsicologia experimental actual són tan convencio­nals que quasi semblen avorrides. Els investigadors realitzen estudis ben controlats amb estàndards socials i científics, almenys fins on permet el seu finançament. Produeixen anàlisis estadístiques i metaanàlisis sofisticades. Comuniquen els seus resultats en revistes professionals, utilitzant una prosa estàndard, passiva i neutra. I es queixen de la falta de finançament en reunions organitzades per associacions professionals, totes elles molt semblants a les organitzacions lligades a altres formes acadèmiques d’investigació.

Ara bé, sobretot quan són jutjades d’acord amb els estàndards de les ciències físiques, les declaracions revolucionàries sobre l’existència de fenòmens psíquics o esperits incorporis, o fins i tot una certa classe d’anomalies relacionades amb la consciència, continuen fracassant. Però les patologies institucionals profundes són més difícils d’identificar. Sabem com identificar les pseudociències típiques com l’astrologia o el creacionisme, però la parapsicologia es queda en una zona grisa. La gran fascinació de la gent pels poders psíquics no té el suport de la ciència convencional. Però no es pot afirmar que la parapsicologia represente una amenaça per a l’educació científica o que exercesca una influència excessiva en el terreny polític.

Els programes d’investigació llargs i improductius són comuns en el món científic. Fins fa poc, el programa per a detectar les ones gravitacionals es va enfrontar a moltes dificultats a causa de l’abast extremadament reduït dels seus efectes. No obstant això, els físics tenien expectatives molt precises dels efectes en si, basades en la teoria general de la relativitat d’Einstein. Aquestes per fi es confirmarien amb l’ona gravitacional que va detectar l’observatori LIGO al setembre de 2015. En la imatge, simulació de dos forats negres fusionant-se elaborada en 2008 per la NASA. / NASA

Pseudociència en el món convencional?

Si les pseudociències són una matèria complexa, hauria d’haver-hi més zones grises, més solapament entre les pràctiques intel·lectuals i institucionals que gaudeixen de prestigi i les que es poden considerar «patològiques». De fet, quan ens centrem en les pràctiques institucionals, també ens preguntem si no pot ser que el prestigi hi tinga massa pes. Normalment s’acusa els detractors de la pseudociència de conservadorisme: d’afavorir institucions reconegudes i defensar una rígida ortodòxia. També hauríem de ser capaços de preguntar-nos si les institucions acadèmiques més respectables estan realment orientades a promoure l’aprenentatge.

Encara que poc comú, les acusacions de pràctiques pseudocientífiques dirigides contra els mètodes convencionals no són del tot excepcionals. La majoria de camps d’investigació tenen àrees controvertides que alcen sospites de negligència intel·lectual sistemàtica. En física, per exemple, s’ha acusat els defensors de la teoria de cordes de caure en la infalsabilitat, de buscar teories matemàticament elegants sense sotmetre-les a les limitacions experimentals adequades. Com a resposta, alguns filòsofs han defensat el concepte de «confirmació no empírica de teories», que ha obert la seua pròpia polèmica (Dawid, 2013). Però, en tot cas, tots els físics reconeixen que les idees sense confirmar com la teoria de cordes encara no haurien d’utilitzar-se en llibres de text introductoris. La solvència dels instituts dedicats a la física no està en absolut malmesa.

Si busquem objectius més interessants, podríem investigar ciències menys madures, que són més susceptibles a les influències externes. Per exemple, s’ha acusat la tendència que domina actualment l’economia de ser una pseudociència. Els estudis acadèmics d’economia representen òbviament un paper tant ideològic com analític en les societats modernes, la qual cosa reforça les sospites que les idees econòmiques ocupen un espai incòmode pròxim al de la propaganda política. I com que el gremi d’economistes es dedica a fer recomanacions polítiques, els seus fracassos tenen conseqüències més clares que els de les pseudociències típiques i, a més, estan sotmeses a una crítica més extensa.

Des de les crisis financeres que van arrancar amb el segle xxi, l’opinió pública és cada vegada més escèptica pel que fa a l’economia. Els economistes més in­fluents no sols no van saber anticipar la crisi de 2008, sinó que la seua nefasta actuació té molt a veure amb la confiança que professen als models matemàtics complexos i elegants però que concebien l’economia d’una manera massa ingènua per a economies tan financeritzades com les actuals (Smith, 2010). Que defensen sense fissures l’equilibri del mercat lliure no pot ocultar el fet que les economies reals estan molt lluny de l’equilibri i que a més es troben infestades de fallades de mercat. Després de la crisi, les crítiques a la tendència econòmica dominant sovint s’han centrat en problemes tècnics, però també hi ha qui acusa aquest corrent d’economistes de pràctiques pseudocientífiques. Per exemple, els models econòmics depenen de la simplificació de supòsits que és evident que no són realistes, al contrari que els de ciències madures com la física. No obstant això, l’economia també disposa d’una sèrie d’arguments per a justificar que les simplificacions extremes i irreals no tenen importància. Per a un detractor, això podria ser com la típica excusa de les organitzacions pseudocientífiques (Keen, 2011).

Des de les crisis financeres que van arrancar amb el segle xxi, l’escepticisme de la societat sobre l’economia s’ha tornat més comú. Hi ha qui acusa l’economia convencional de pràctiques pseudocientífiques. En la imatge, ciutadans de Seattle (EUA) protesten davant d’una seu bancària amb el missatge: «És el moment d’una economia que funcione per a tot el món». / Neil Parekh / SEIU Healthcare 775NW

L’estatus científic de l’economia també és una qüestió habitual de debat entre la filosofia de l’economia i les ciències socials crítiques amb l’aïllament intel·lectual de l’economia. Com a mínim hi ha hagut un filòsof de la ciència amb un interès especial en qüestions pseudocientífiques que ha qualificat l’economia neoclàssica de pseudociència (Bunge, 2016). Responent en part a la crítica dirigida cap a la seua professió, alguns economistes han començat últimament a descriure el seu treball més com un art que com una ciència. Diuen que és útil sobretot per a prendre decisions polítiques específiques, més que no per a formular explicacions i prediccions més ambicioses.

No obstant això, no està clar que l’economia siga tan semblant a les pseudociències convencionals. Les doctrines econòmiques neoliberals actuals estan vinculades més estretament amb filosofies polítiques que mostren un excés de confiança en els seus elogis a la màgia del mercat i la saviesa de les masses (Mirowski, 2014). Però no es tracta d’una visió de la naturalesa influïda pel sobrenaturalisme literal o per la idea que tot té un propòsit, tan comú entre les pseudociències típiques. Les fantasies del creixement infinit es topen amb limitacions físiques, però això diu molt poc en favor de l’exactitud de models amb horitzons temporals i espacials pròxims. A diferència de les pseudociències típiques, que xoquen amb marcs teòrics molt fiables ja establits per les ciències naturals, l’economia convencional no s’enfronta a cap rival intel·lectualment comparable. Les crítiques als postulats de l’economia, fins i tot si són rigoroses, encara no s’han pogut entrellaçar per a formar una alternativa coherent que demostre que funciona millor.

En part com a conseqüència d’això, els economistes dissidents tenen una posició en les institucions acadèmiques molt més dèbil que els seus companys del corrent dominant. L’economia ortodoxa gaudeix de tot l’aparat de la respectabilitat institucional: números, finançament i prestigi. Les revistes, les pràctiques acadèmiques i les associacions professionals d’economistes no poden estar més consolidades. Els dissidents, per contra, es reuneixen en departaments acadèmics de perfil baix amb poc finançament o influència. Com a conseqüència, les crítiques a l’economia que poden formular les institucions acadèmiques no poden ser semblants a les que es fan de les pseudo­ciències típiques. Si utilitzem el prestigi acadèmic dominant com a succedani d’un projecte intel·lectual reeixit, l’economia serà immune a la crítica. Però, per si sol, el prestigi no aclareix si, en el camp de l’economia, les institucions acadèmiques estan en efecte dissenyades per a aprendre sobre el funcionament de les economies reals.

«L’estatus científic de l’economia és un debat habitual entre la filosofia de l’economia i les ciències socials»

Per tant, si volguérem aplicar el que sabem sobre les pseudociències típiques al debat sobre l’estatus de l’economia, ens trobarem en una altra zona grisa. El que és més important, exemples com l’economia revelen limitacions en les anàlisis de la ciència i la pseudociència. Les institucions són complexes, i la nostra experiència amb les pseudociències típiques posa en relleu un conjunt limitat de possibles patologies, com la creació d’excuses per a evitar el fracàs constant. Però si l’economia pateix d’alguna patologia institucional, no necessàriament es correspondrà amb els mateixos defectes que assenyalen els atribolats defensors de punts de vista minoritaris, rebutjats pel corrent científic dominant. Si de veritat l’economia ha institucionalitzat obstacles al progrés cognitiu, és més probable que això siga degut a la seua posició privilegiada i als serveis que presta al poder. Si els economistes s’assemblen en res als astròlegs, deu ser als antics astròlegs de la cort, no als empresaris new age marginals d’avui dia.

Sabem què és el que falla en les pseudociències comunes, però caldrà treballar més perquè siga útil qualificar de pseudociència tota una disciplina, més enllà d’uns pocs casos. En particular, encara hi ha molt a fer per a situar la pseudociència en un context més ampli que incloga les possibles mancances de les institucions acadèmiques. Sense aquesta comprensió, a part de les converses sobre creences paranormals, les acusacions de «pseudociència» corren el risc de convertir-se en un mecanisme retòric buit. I si no es reconeixen possibles problemes estructurals en les institucions acadèmiques tradicionals, els detractors de la pseudociència estaran mostrant, en efecte, un conservadorisme excessiu.

Referències

Blancke, S., Hjermitslev, H. H., & Kjaergaard, P. C. (Eds.). (2014). Creationism in Europe. Baltimore, MD: Johns Hopkins University Press.

Boudry, M., Blancke, S., & Braeckman, J. (2012). Grist to the mill of anti-evolutionism: The failed strategy of ruling the supernatural out of science by philosophical fiat. Science & Education, 21(8), 1151–1165. doi: 10.1007/s11191-012-9446-8

Bunge, M. (2016). Between two worlds: Memoirs of a philosopher-scientist. Cham: Springer International.

Dawid, R. (2013). String theory and the scientific method. Cambridge: Cambridge University Press.

Edis, T. (2002). The ghost in the universe: God in light of modern science. Amherst, NY: Prometheus Books.

Edis, T. (2007). An illusion of harmony: Science and religion in Islam. Amherst, NY: Prometheus Books.

Keen, S. (2011). Debunking economics: The naked emperor dethroned? Londres/Nova York: Zed Books.

Kitcher, P. (2007). Living with Darwin: Evolution, design, and the future of faith. Nova York, NY: Oxford University Press.

Mirowski, P. (2014). Never let a serious crisis go to waste: How neoliberalism survived the financial meltdown. Londres: Verso.

Pigliucci, M., & Boudry, M. (Eds.). (2013). Philosophy of pseudoscience: Reconsidering the demarcation problem. Chicago, IL: The University of Chicago Press.

Smith, Y. (2010). ECONned: How unenlightened self interest undermined democracy and corrupted capitalism. Nova York, NY: Palgrave Macmillan.

Tart, C. T. (2009). The end of materialism: How evidence of the paranormal is bringing science and spirit together. Oakland, CA: New Harbinger Publications.

Young, M., & Edis, T. (Eds.). (2004). Why intelligent design fails: A scientific critique of the new creationism. New Brunswick, NJ: Rutgers University Press.

© Mètode 2017 - 95. L'engany de la pseudociència - Tardor 2017

Professor del Departament de Física de la Universitat Estatal Truman a Kirksville (EUA). Durant el seu treball com a docent de física, Edis s’ha interessat per la història i la filosofia de la ciència. Ha escrit nombrosos articles i llibres sobre qüestions relacionades amb la pseudociència, els moviments antievolució i la ciència i la religió, particularment en un context islàmic. El seu últim llibre és Islam evolving: Radicalism, reformation, and the uneasy relationship with secular West.