|
Mapa de l’escoça cerebral humana mostrant algunes de les regions de les quals es coneix la funció. The fragmented brain and cartography of the mind. The human mind is not a monolithic entity. Rather, it is integrated by modules that can be separated and analysed independently. In this article the author discusses some classic case studies where specific brain lesions led to bizarre alterations in how some of those modules functioned. Studying patients like these will help us to identify all the elements that compose our mind, as well as to understand how they work and discover how they interact, making up what we perceive to be our mind as a whole. El funcionament normal del nostre cervell és un miracle quotidià. En llegir aquestes pàgines, per exemple, recorres al teu sistema nerviós de múltiples maneres i de forma automàtica. Per tal de seguir les paraules i avançar de ratlla en ratlla, el teu cervell dicta el moviment dels ulls de manera perfectament coordinada. Per comprendre el que he escrit, uses el teu coneixement del llenguatge i converteixes els símbols impresos en conceptes intel·ligibles. Si demà recordes alguna cosa del que has llegit, serà perquè el teu cervell ho ha arxivat en la memòria fins que necessites evocar-lo. Com pot fer tot això el teu encèfal sense esforç i de manera simultània? La resposta està en el fet que la funció cerebral no és un tot indivisible sinó que està organitzada en mòduls independents que actuen de manera tan coordinada que no ens adonem de la seua autonomia. És a dir, el cervell no funciona en sèrie dedicant-se a una sola tasca abans de passar a la següent, sinó que treballa en paral·lel i se n’encarrega alhora de moltes. Un corol·lari d’aquesta organització modular és la necessitat de tenir parcel·les dins del nostre cervell que es dediquen a cadascuna de les funcions que aquest és capaç de realitzar: necessitem una àrea encarregada de coordinar el moviment dels ulls, una àrea responsable de comprendre el llenguatge, una àrea dedicada a emmagatzemar els nostres records, etc. L’evidència experimental ens ha ensenyat que aquestes i moltes parcel·les més realment existeixen de tal manera que, si posara un cervell humà en les teues mans i hi traçàrem les diferents divisions que coneixem, n’obtindríem alguna cosa semblant a un mapamundi: regions amb forma de països delimitades per fronteres tan precises com rius i fins i tot alguns mars d’ignorància encara sense explorar. Per bé que pot semblar òbvia, la idea que el sistema nerviós no és una unitat indivisible sinó que es compon de regions especialitzades no ha estat sempre acceptada amb entusiasme. Aquest concepte va ser ridiculitzat durant molts anys mentre que, alhora, la possibilitat que el cervell secretara el pensament de la mateixa manera que el fetge secreta la bilis era presa molt seriosament en certs cercles científics. Va ser tan sols a finals del segle XIX quan l’estudi de pacients amb lesions cerebrals va permetre relacionar per primera vegada l’absència d’una regió específica de l’encèfal amb una deficiència concreta en el comportament de l’individu, amb què es va donar un tomb radical a l’estudi de la funció nerviosa. Imagina que no saps com sonen els instruments d’una orquestra. Quan escoltes una simfonia, els sents tots junts però no saps com sonen per separat els violins, el fagot o la tuba, i això t’impedeix de determinar-ne el paper dins del conjunt. No obstant això, si escoltares novament la simfonia sense la participació dels violins i després sense el fagot o sense la tuba, podries formar-te una idea bastant clara sobre el so de cada instrument i la seua contribució al resultat final. De manera anàloga, una de les estratègies per entendre la simfonia que interpreta el nostre cervell ha estat observar com canvia la conducta de l’individu quan una regió delimitada del seu sistema nerviós deixa de funcionar. Encara que parega que aquest mètode no és el més eficient, el seu ús ha estat molt profitós i moltes de les troballes obtingudes són els fonaments sobre els quals es basa el nostre coneixement actual del cervell. Per il·lustrar aquest punt, he triat tres casos clínics llegendaris que revelen clarament el poder d’aquesta mena d’anàlisi i el que un cervell fragmentat ens pot ensenyar sobre l’arquitectura de la nostra ment. En primer lloc, el cas de Tan, pacient que no podia articular cap paraula llevat de la síl·laba tan, raó per la qual és conegut amb aquest nom. Paul Broca, un dels fundadors de la neurologia moderna, estudià el cervell d’aquest pacient i va observar que estava danyat en una àrea precisa de la seua banda esquerra, regió que va denominar àrea del llenguatge. A més de la rellevància per a la nostra comprensió de la parla, Tan permeté definir la primera parcel·la sobre la superfície del cervell i va obrir la porta per al descobriment subsegüent de totes les altres. En segon lloc, Phineas Gage, el cas més conegut en els annals de la neurologia. Un accident de feina causà que una barra d’acer travessara el crani d’aquest individu i li destruïra la part superior del cervell. Miraculosament, Gage no va morir, però va desenvolupar una sèrie de problemes que van afectar seriosament la seua vida social: fixació profunda per determinats objectes, agressivitat i llenguatge obscè, continus canvis de plans, tracte pueril i capriciós. En paraules de John Harlow, el seu metge, «el balanç entre les seues facultats intel·lectuals i les seues tendències animals sembla que s’haja destruït». Així, durant algun temps es va pensar que la regió anterior del cervell funcionava com a fre als impulsos animals, idea que va marcar el naixement de la neurocirurgia moderna perquè va conduir a fer operacions d’aquesta part de l’encèfal a fi de corregir canvis similars de caràcter presents en alguns pacients. Tanmateix, el principal llegat del cas de Gage ha estat mostrar-nos que el cervell posseeix sistemes responsables de funcions tan difícils de definir com ara la mateixa conducta social. Gage és un excel·lent exemple que fins i tot els processos mentals més complexos poden ser fraccionats en elements més simples, i que mostren el camí per a la seua comprensió futura. Per últim HM, l’home incapaç de guardar nous records. Tractant de guarir una epilèpsia que patia, els seus metges li extirparen la regió inferior i lateral del cervell, el lòbul temporal. Com a resultat, les convulsions de HM desaparegueren per complet però la memòria va patir un daltabaix irreversible: el pacient oblidava els fets de la vida diària tan prompte com s’esdevenien. No sabia l’any en què vivia i no podia recordar les persones que l’atenien quotidianament en l’hospital. HM encara viu i s’ha mantingut immutable durant mig segle, incapaç de reconèixer-se en una fotografia ara que ha envellit. Tanmateix, la investigadora Brenda Milner va descobrir que no tota la memòria de HM havia estat afectada, sinó que la lesió tan sols li havia danyat la memòria sobre fets concrets (el saber què) i no la memòria per adquirir noves habilitats (el saber com). D’aquesta manera, HM ens ha ensenyat que la memòria no és indivisible, sinó que és possible fraccionar-la en dos tipus almenys i, sobretot, que no cal recórrer a subdivisions aritificials dels nostres processos mentals si descobrim el fonament biològic que hi subjau. Quan llegesc la història de pacients com aquests, em quede de vegades amb la impressió que solament són simples anècdotes, temes perfectes de conversa per a una xarrada de sobretaula sense més punt que estimular la nostra curiositat o meravellar-nos de la nostra ignorància. Com podem transcendir aquest nivell i aprendre alguna cosa significativa d’aquestes persones? Al meu parer, la rellevància d’aquests i d’altres casos similars és el que ens diuen sobre l’organització de la ment humana. Encara existeixen científics que sostenen que els processos mentals no es poden abordar experimentalment sinó que el seu estudi és una qüestió purament filosòfica. Tanmateix, les històries de Tan, de Gage i de HM ens han revelat que la ment no és una entitat monolítica i insondable, sinó que es compon de parts que poden ser separades i analitzades individualment. Aquests i altres pacients ens han ensenyat que la ment posseeix una estructura modular i ens comencen a mostrar quins són aquests mòduls, com funciona cadascun i com interaccionen i donen lloc a la unitat que percebem com la nostra vida mental. Tan, Gage i HM han estat el terreny sobre el qual hem començat a traçar la cartografia de la ment humana, un traçat del qual tan sols tenim el primer esbós. Juan Carlos López García. Institut Cajal del CSIC. |
«El cervell no funciona en sèrie dedicant-se a una sola tasca abans de passar a la següent, sinó que treballa en paral·lel i se n’encarrega alhora de moltes»
«Les històries de Tan, de Gage i de HM ens han revelat que la ment no és una entitat monolítica i insondable, sinó que es compon de parts que poden ser separades i analitzades individualment» |
