El macrocosmos de la ciutat

Treballar en un espai verd em permet prendre un cafè contemplant un enorme ginkgo que comparteix la ciutat amb nosaltres. Perquè no tots els habitants de la ciutat apareixen en un cens, molts no tenen ni veu ni vot, però contribueixen a mantenir la nostra identitat com una anella més d’éssers vius dins la cadena d’un ecosistema complex i variat.

La ciutat és un macrocosmos que empara infinitat d’éssers vius, animals i vegetals, de dimensions i ports variats, d’afinitat i rebuig en la convivència diària. En les estructures urbanes conviu, de manera artificial de vegades i altres de manera natural, una àmplia representació de l’arca de Noè, tant animal com vegetal.

Els espais verds són, d’altra banda, un dels llocs en què recuperem senyes d’identitat amb la nostra memòria com a habitants de la ciutat. Aquestes zones verdes acullen una infinitat d’espècies, com ara els pardals, que hi troben recer i aliment. I no solament d’espècies autòctones, sinó també de foranes, com ara cotorres i periquitos, que han escapat de la captivitat i han pogut recuperar el seu model de vida per acabar transformant-se en sorolloses i espectaculars bandades que nien en els arbres dels nostres jardins.

Les referències en la història de les ciutats a exemplars vius que hem de censar i respectar són nombroses. Els ficus del Parterre de València en són un exemple. Han compartit la infantesa de moltes generacions i han vist més períodes de la nostra història que molts dels ciutadans censats. Les magnòlies de la Glorieta i de la Gran Via, el ginkgo de Monfort, els arbres del Botànic que van veure arribar les tropes de Napoleó…

Hi ha molts éssers vius, ocells que mengen dels nostres cossiets i que acudeixen a les taules dels bars per consumir la corresponent ració dels nostres aperitius, granotes que viuen en basses i fonts, i que ens avisen de la seua presència, com va passar amb motiu de la Biennal. Llavors se celebraren lectures de poesia en l’umbracle del Jardí Botànic i amb el seu insistent raucar –potser un intent desesperat de participar-hi– obligaren a canviar la ubicació de l’acte, perquè competien amb èxit amb les veus dels poetes.

El Jardí Botànic, refugi de l’ornitofauna valenciana

Al Jardí Botànic s’han observat 56 espècies d’ocells, de les quals 19 s’hi reprodueixen. L’abundància d’arbres, i la proximitat a un corredor natural per als ocells com és el llit vell del Túria són condicions que permeten que moltes espècies hi troben refugi, aliment i lloc de nidificació. Per aquesta raó s’ha observat la presència d’ocells molt rars en uns altres parcs de València, com és la becada (Scolopax rusticola), el cucut (Cuculus canorus), o les dues espècies d’enganyapastors (Caprimulgus europaeus i C. ruficollis). És notable també la reproducció del raspinell comú o picasoques (Certhia brachydactyla), un ocell que, com a reproductor, només apareix en cinc punts més del terme municipal de València.

D’altra banda, durant el pas migratori i la hivernada, és molt elevada l’abundància d’espècies com el pit-roig (Erithacus rubecula), el tallarol gros (Sylvia boret), el tallarol de casquet (Sylvia atricapilla), el pinsà comú (Fringilla coelebs) o el verderol (Carduelis chloris).

S’ha de fer esment també dels ocells exòtics, principalment algunes espècies de cotorres, com la cotorra de Mastegara roja (Aratinga erythrogenis), una espècie en declivi a la seua àrea d’origen al Perú i que en canvi s’ha naturalitzat en el Jardí Botànic de València.