El paisatge ideològic: l’horta, la globalització i la modernitat valenciana. Un esguard nord-americà
Als meus ulls de geògraf nord-americà, el paisatge urbà de la ciutat de València presenta una imatge inoblidable. A l’ombra de la Ciutat de les Arts i de les Ciències, dels gratacels hipermoderns que brollen al seu entorn, encara creixen els cultius de ú’horta. Les aigües de séquies millenàries flueixen davant del port i dels vaixells que circumnaveguen el món. En aquest marge urbà, observem el xoc emblemàtic de la nostra època: l’escala global i local barrejades amb cura. I aquí, l’escala de la vida agrícola retrocedeix davant dels monuments de la modernitat valenciana. La transformació sembla inevitable. Tant o més que la globalització.
«Hem de definir la nostra modernitat i no deixar que la ideologia d’allò modern ens definesca»
Com podem abordar els processos de transformació que ens envolten? Aquesta pregunta ha motivat els meus propis estudis sobre la política urbanística ací, a la ciutat de València. La comunitat intel·lectual valenciana i els seus homòlegs internacionals ens ofereixen una varietat de perspectives. Les aportacions d’alguns dels cervells valencians més lúcids ens permeten comprendre millor els problemes de l’horta davant els canvis supralocals. Aquesta globalització és tractada per la literatura geogràfica iýternacional sobretot com un canvi d’escala: la transformació econòmica s’acompanya d’un procés simultani de “re-escalar” els espais polítics i culturals. En aquesta dinàmica, els nous governs regionals destaquen per ésser agents importants a la recerca d’estructures territorials més eficaces per a competir econòmicament. Fet i fet, actuen com a empresaris, procurant atraure capital i gent, amb l’eina a la seua disposició: la planificació de l’espai urbà, de les infrastructures.
Foto: V. Rodríguez
La pèrdua cada vegada més sagnant de les hortes entre el centre històric de València i el port no reflecteix cap descontrol urbanístic, ni, solament, una operació d’especulació del sòl. És més aviat el resultat d’un esforç planificat per l’administració de reestructurar l’espai local per a connectar millor València amb els fluxos globals de gent, de mercaderia i de capital. Això explica molt. Tanmateix, hi ha un aspecte important d’aquesta planificació que no han tractat la majoria de les teories, ni tampoc sol aparèixer en la majoria de debats: la política simbòlica, discursiva del paisatge.
L’espai urbà pot ésser tan ideològic com econòmic. Però, quina ideologia? Els discursos de modernitat tenen una força estructurant innegable en els debats sobre València i el seu futur urbà. Però cal dir que, no obstant això, la modernitat no és més quô una abstracció. Vull dir que projectes dits “faraònics” no reflecteixen necessàriament la modernitat valenciana, sinó que són una visió administrativa, política, governamental d’allò que és (i no és) la modernitat. I han tingut l’èxit, com a símbols inscrits en el propi paisatge, d’adquirir un protagonisme indubtable en el procés de definició econòmic i cultural d’allò que València hauria d’ésser. Hem arribat així a un discurs polaritzat, on només hi ha lloc per a dues coses: allò que és modern i allò que no és modern. Els grans projectes públics, com els ponts cap a l’escala de l’economia global, han tingut la virtut de capturar, d’apropiar-se, del paper simbòlic de la modernitat. El que resta, l’horta i molts dels seus defensors, s’han hagut de conformar amb la política de la melangia i la tradició. És a dir, l’escala local. Contraposats així, l’horta sempre perdrà terreny.
Però la globalització, tot i que és un procés estructural dirigit i amb finalitats econòmiques, res no té d’inevitable. Això també passa amb la transformació de l’horta. Els nostres governs tenen un paper com a planificadors -espacials i ideològics-, de les escales del futur globalitzat. Vicenç Rosselló ha preguntat: “És l’horta de la Punta una víctima del mite del progrés?” Joan Olmos i Vicent Torres han preguntat al respecte de la mateixa horta: “És una víctima del mite de les infraestructures?” Pregunte jo també: pot ser que l’horta siga una víctima de la infraestructura paisatgística del mite de la modernitat? Com a ciutadans, hem de definir la nostra modernitat i no deixar que la ideologia d’allò modern ens definesca. Hem de definir-la en el paisatge mateix.
Espere sincerament que hi haja una escala pròpia per a una horta sostenible en el paisatge i en el discurs de qualsevol modernitat valenciana.
