El patrimoni vegetal: les varietats viníferes

Plant heritage: vine varieties. The vineyards of Catalunya and Valencia posses a heritage of vine varieties, in line with their tradition of specialising in wine making. Among the varieties of black grape, the most outstanding local vines are Boval and Monastrell, which thrive in a dry climate. The most representative among the white grapes are Macabeu and Moscatel, and others that are well-adapted to the influence of the sea.

    Essent com és el litoral mediterrani des del Rosselló fins a Alacant una zona vitícola amb una tradició que es remunta a la colonització grega i fenícia, i havent desenvolupat fins ben entrat el segle XX el major vinyar comercial de la península Ibèrica, no és estrany que el seu patrimoni vitícola siga un dels més rics i particulars d’Europa. Algunes de les seues varietats viníferes, grans productores de vins negres com ara la boval o la monastrell es consideren autòctones, mentre que en el cas de la garnatxa negra aquesta capitalitat la comparteix amb el veí Aragó; també es poden classificar com a autòctones les varietats blanques parellada i macabeu. Fruit d’una adaptació mil·lenària serien la moscatell i la malvasia, mentre que la difusió de la riojana tempranillo (ull de llebre) és molt més recent.

Varietats negres: Boval, Monastrell, Garnatxa i Ull de llebre

    Boval. Definida per primera vegada per l’eminent ampelògraf valencià Simon de Rojas Clemente i Rubio com a Vis vinifera austerisima, la varietat boval s’estén actualment per més de 40.000 hectàrees, la major part localitzades a la comarca de Requena-Utiel. Se’n coneixen diverses sinonímies: tinto de Requena, requení, provechón (a Aragó) i bovale di Spagna (a Sardenya). Estudis recents la identifiquen també com a sinònima de la moravia agria manxega, encara que Rafael Janini les descriguerem com a diferents en 1922. L’etimologia, segons Alcover i Moll, sembla derivar del llatí bovis, en referència a la forma, que recorda el cap d’un bou.

Considerada com a autòctona de la zona de Requena (abans també n’hi havia a Sagunt), la seua antiguitat es remunta si més no a l’edat mitjana, perquè ja és esmentada en diverses ocasions per Jaume Roig en el seu Espill o Llibre de les dones (1460) com una de les més representatives de València, juntament amb la monastrell, la negrella, la montalbana i la ferrandella.

    Com ja va ressaltar Clemente a començament del XIX, el boval és un cep molt auster, resistent a les inclemències climàtiques i molt productiu, encara que la seua major qualitat és l’intens color negre dels seus vins, que, per aquesta raó, han estat i continuen essent cotitzats com el component ideal per a millorar el color d’altres vins més fluixos. Els avenços enològics recents han descobert també la seua qualitat per obtenir tant vins negres i rosats joves, com criances i reserves.
 
    Monastrell. Coneguda també pels noms de ros (Sagunt), garrut (Tarragona) gayata (Múrcia), i mouvedre (França), aquesta varietat negra es té també com a pròpia del litoral catalanovalencià, perquè és aquí on històricament es va concentrar el seu conreu abans de ser difós cap a l’interior peninsular (Iecla, Jumella), Aragó i sud de França. Actualment la seua primncipal zona de conreu d’Espanya es troba en la comarca del Vinalopó (interior d’Alacant) i les zones contigües dels Alforins (València), Almansa, Iecla i Jumella. En èpoques passades va ser la varietat reina de les vinyes de Sagunt, que li va donar el seu nom medieval (Morvedre) i també es va cultivar en comarques més septentrionals (Eiximenis cita una “monastrell d’Empordà”). L’etimologia deriva del llatí monasteriellu, diminutiu de monasteriu, de manera que es podria parlar d’una possible intervenció dels monjos en la seua difusió per Catalunya i València.

    Molt adaptada als glacis calcaris del Vinalopó i dels altiplans de Jumella i Iecla, la monastrell resisteix molt bé el clima àrid i produeix vins molt negres i alcohòlics, aptes per a l’envelliment, base de famosos vins dolços i “rancis” com ara, des del segle xv el d’Alacant o fondellol.
 
    Garnatxa negra. Encara que és quasi segur que el nom de garnatxa procedeix de Vernazza, lloc de la Ligúria italiana, la varietat que ara ens ocupa deu tenir el seu origen a Aragó, perquè també és coneguda com a tinto aragonés, i és molt probable que prenguera el nom de la italiana pel seu paregut i major fama que aquella. Se’n coneixen moltes sinonímies, cosa que és un indicatiu fidel que aquesta varietat va assolir gran difusió ja en l’edat mitjana: negrella a València, vernatxa a Gandesa i a Sant Mateu, cannonougiró de Mallorca i Xaló, etc. encara que el seu nom més comú a escala internacional, a banda de garnatxa, és el d’Alicante (sic), sens dubte gràcies a la fama que des de mitjan segle xv van assolir els vins negres d’Alacant i al fet que la garnatxa devia ser llavors (després seria la monastrell) la base de la seua elaboració. En l’actualitat la garnatxa s’estén per Galícia, Navarra, Rioja i Aragó (Carinyena i Borja). a Sardenya,

A València solament revesteix certa importància a la vall de Xaló i a Requena. A Catalunya es pot trobar a la Terra Alta i al Priorat.

    De la resta de varietats negres la més important és la tempranillo, el noble cep de la Rioja, l’expansió de la qual pel Penedès i pels Costers del Segre (on en diuen ull de llebre) és molt recent, com també per Requena-Utiel, on també se la coneix com cencibel, la sinonímia manxega. Encara més recent és la introducció de varietats franceses com la cabernet sauvignon i la merlot, que van guanyant força tant a Catalunya i a València com en el revitalitzat vinyar de Binissalem (Mallorca)

Varietats blanques: Macabeu, Parellada, Moscatell i Malvasia

Macabeu. Aquesta varietat blanca, tinguda com una de les millors d’Espanya, sembla originària de Catalunya, des d’on es va estendre després cap a Aragó, la Rioja (on es diu viura) i València. A hores d’ara es conrea al Rosselló (especialment a Ribesaltes), al Penedès (on comparteix la primacia amb la parellada), al Camp de Tarragona i, des de fa pocs anys, també a Requena, al clima fred de la qual s’ha adaptat molt bé. En èpoques passades va servir com a base principal per a elaborar vi blanc de postres de Benicarló, que tant agradava a les famílies riques de Barcelona i València. El macabeu és un cep molt productiu que dóna vins aromàtics que generalment s’embotellen com a monovarietals (solament macabeu), encara que també serveixen de base, juntament amb la parellada i el xarel·lo per a elaborar el cava.

Parellada. Encara que està menys estesa que la macabeu, la parellada o montònec és una altra de les varietats blanques més pròpies de l’antiga corona d’Aragó. Els seus ceps produeixen gran quantitat de raïm, raó per la qual els vins solen ser de baixa graduació alcohòlica i resisteixen molt poc el pas del temps, per la qual cosa s’han de consumir joves, llevat que es mesclen amb d’altres de més vigorosos com els de macabeu i xarel·lo per a elaborar així els vins de cava i altres blancs de Tarragona i de la Conca de Barberà. Elaborats per si sols, donen vins molt suaus al paladar i lleugers. Encara que actualment solament revesteix importància a les comarques catalanes del Penedès (DO Cava), Conca de Barberà i Camp de Tarragona, en èpoques passades tingué una major representació en els vinyars aragonesos, on, segons Ignacio de Asso (finals del XVIII) era coneguda com montonet o montoncico. Tampoc no en queda res de la montona de Pollença, que va prosperar a Mallorca entre els segles xiv i xix, ni de la montònec que es conreava en l’edat mitjana a les hortes d’Oriola i de València, quan Jaume Roig, expert viticultor alhora que metge i escriptor, elaborava un blanc de montònec del qual era gran devot el mateix rei Joan II.

Moscatells i malvasies. Aquesta relació de viníferes quedaria incompleta sense una referència a dues famílies tan antigues i diversificades com ara les moscatells i les malvasies. Les primeres podrien tenir el seu origen en l’apiana, una varietat blanca molt dolça i espirituosa esmentada pel llatí andalús Cloumela i per Isidor de Sevilla. El seu nom actual deriva de muscat (castellà moscado), en referència al seu sabor de mesc. Des que se la coneix, la moscatell ha servit tant per a elaborar vins dolços com per a ser consumida en fresc o en forma de panses. Per això la seua acceptació va ser molt bona entre els musulmans, que van ser els grans difusors d’aquesta varietat per Espanya i Portugal. Necessita del veïnatge del mar, que li aporta el grau d’humitat necessari per a obtenir una vegetació òptima. D’acord amb aquestes condicions les zones productores d’aquesta varietat han coincidit sempre amb comarques litorals: Lepe i Màlaga a Andalusia, Sagunt i ara Xest a València, Tarragona i Vilanova a Catalunya; Banyuls al Rosselló, etc. En el moment actual les principals comarques que conreen i elaboren vins de moscatell són la Marina, el Camp de Xest i Xiva (València) i el Rosselló.

La malvasia procedeix del sud de Grècia (Monembasia, Cantia) des d’on venecians, genovesos i aragonesos la van difondre per la resta de la Mediterrània a partir del segle XII o XIII. Es tracta, per tant, d’una varietat típicament “grega” o “medieval”, destinada a elaborar vins dolços de postres, que es va aclimatar bé, com la moscatell, a diversos punts propers a la mar, entre els quals cobraren fama Nàpols a Itàlia, les illes Madeira i Canàries i, ja al nostre àmbit, Sitges (Barcelona), Banyalbufar (Mallorca) i Torís (València). La baixa productivitat i la sensibilitat d’aquesta varietat a les plagues criptogàmiques l’han eradicada de molts llocs i avui solament revesteix certa importància a Torís, on en queden poc més de 1.000 hectàrees.

Juan Piqueras Haba. Departament de Geografia. Universitat de València.
© Mètode 29, Primavera 2001. 

Les tres principals varietats negres autòctones de l’antiga corona d’Aragó són, de dalt a baix, la boval, pròpia de la zona de Requena, la monastrell o mourvedre, que vegeta en les terres àrides del Vinalopó, i la garnatxa, que és present en quasi totes les comarques valencianes i catalanes. 

De dalt a baix, raïm negre de tempranillo o ull de llebre, idoni per a l’envelliment de vi en fusta, varietat molt estesa per terres de Requena i el Penedès; raïm blanc de macabeu, present en tot Catalunya i Requena; i moscatell, relegat avui a les comarques valencianes de Xiva-Xest i la Marina.