Els horts familiars del Pirineu català

Aproximacions etnobotàniques i etnoecològiques

Els horts familiars del Pirineu català tenen un paper fonamental en la conservació i gestió de la biodiversitat i dels coneixements tradicionals, però també en l’augment de la cohesió social i del benestar, així com en l’afirmació de la identitat cultural.

No cal recular gaire en el temps per trobar-nos amb els horts com l’única font de vegetals frescos per als habitants de la serralada pirinenca. Qualsevol llogarret era envoltat d’horts que configuraven un paisatge de feixes distribuïdes per tots els vessants assolellats, fugint de les planes fluvials privades de sol pels cims circumdants. Els forts pendents no impedien pas als nostres avantpassats recents, acostumats als esforços físics que requereix aquest medi, d’aprofitar la terra fins a altituds actualment insospitades. Només la durada del cicle vital i la resistència al fred de les plantes imposaven els límits de conreu en el temps i en l’espai.

«En l’anomenada agricultura de subsistència, al Pirineu totes les cases tenien hort o horts. El del costat de casa, amb totes aquelles plantes que cal tenir a mà i un altre dedicat a farratges per al bestiar»

Els canvis econòmics i socials esdevinguts durant el segle passat varen afectar de manera dràstica les zones de muntanya a causa de la despoblació i de les variacions en els usos del sòl. Els horts actuals són els hereus d’aquesta evolució i és en aquest context en el qual es va emmarcar el disseny d’un projecte d’arrel etnobotànica¹ –finançat pel Ministeri de Ciència i Innovació (MICINN)– que tenia com a objectiu general l’estudi dels horts familiars en àrees de muntanya de la Península Ibèrica i que es va dur a terme entre els anys 2008 i 2010, amb els objectius concrets d’estudiar la conservació de l’agrobiodiversitat i la preservació, transmissió i innovació del saber popular sobre plantes. Els resultats que exposem a continuació corresponen només a l’àrea pirinenca catalana.

© Teresa Garnatje

L’evolució dels horts: de l’obligació a la devoció

Els horts del Pirineu són parcel·les generalment petites, amb una àrea mitjana que volta els 360 m2, dels quals només uns 280 m2 són cultivats. En l’extrem oriental de la serralada, i a mesura que disminueix l’altitud del terreny, els horts van augmentant de superfície i les races que hi trobem són típiques de terres més baixes, fins a transformar-se, ja tocant la plana de l’Alt Empordà, en horta (Parada i Vallès, resultats no publicats).

En l’anomenada agricultura de subsistència, totes les cases tenien o tenen hort, o fins i tot horts. El del costat de la casa, amb totes aquelles plantes que cal tenir a mà, és un «xic de tot» amb una elevadíssima diversitat (una mitjana de trenta espècies per hort) que les dones de la casa es cuiden d’augmentar amb algunes plantes medicinals i ornamentals que s’afegeixen a les hortícoles habituals. L’altre o els altres horts, que solen ser més lluny, més grans i menys biodiversos, no només els menen les dones i acostumen a tenir alguna part dedicada a farratges per al bestiar (Rigat et al., 2009). El maneig d’aquests horts és essencialment manual i els adobs són de procedència orgànica, malgrat un ús moderat de productes químics comercials especialment destinats a combatre determinades plagues.

Horts a l’Alta Vall del Ter (Girona), conreats pel seus propietaris, en la seua majoria ja jubilitats. / © Teresa Garnatje

Les plantes que s’hi cultiven es poden incloure en diverses categories segons els usos. No cal dir que les hortícoles són les que ocupen una àrea més gran. Algunes d’aquestes espècies, com el sègol (Secale cereale), han perdut importància amb el temps, mentre que d’altres continuen essent la base de plats típics, com les cols d’hivern (Brassica oleracea), component bàsic del trinxat de Cerdanya i la canamillana de les capçaleres del Ter i del Freser. Altres espècies freqüents són les trumfes (Solanum tuberosum), les carbasses (Cucurbita pepo) o els fesols (Phaseolus vulgaris), aquests darrers amb força races locals (Calvet-Mir et al., 2011).

«El futur dels horts, tal com els hem conegut fins ara als Pirineus, és força incert. Els canvis en el mode de vida, l’impacte del turisme i la migració cap a la ciutat sembla que acabaran eradicant aquest model»

Els arbres fruiters són també una part important dels horts. Els més freqüents són la pomera (Pyrus malus) i la perera (Pyrus communis), juntament amb diverses espècies de Prunus. Dins d’aquestes plantes cal incloure-hi també aquelles que serveixen per a cuinar o assaonar, com el julivert (Petroselinum crispum) o la ruda (Ruta chalepensis), usada tradicionalment per a posar a la xocolata. La segona categoria, la de plantes medicinals, inclou les usades per guarir nens i adults dels trastorns més quotidians: camamilla per al mal de ventre (Achillea ptarmica subsp. pyrenaica en zones més elevades, Matricaria recutita o Santolina chamaecyparissus a les més baixes), algun lliri per a les cremades (Lilium candidum) o l’arrel de malví (Althaea officinalis) per als refredats, per citar-ne algunes. No menys important és la superfície dedicada a les plantes ornamentals –de vegades més abundants en nombre d’espècies que les hortícoles– sovint distribuïdes a les vores de l’hort o a les zones menys aptes per al conreu d’altres espècies. Aquesta diversitat és cada vegada més gran i inclou plantes veritablement exòtiques per a les nostres contrades. Antigament, algunes es plantaven amb finalitats religioses, com les clavellines (Dianthus sp.) o els crisantems (Chrysanthemum sp.).

Cal no oblidar unes plantes que potser no tenen ús per als hortolans, però que són presents als horts tot i haver sofert una gran davallada durant els últims anys a causa de l’increment de l’ús d’herbicides. Es tracta de les males herbes, plantes que creixen espontàniament entre els conreus i a les vores dels horts i que abans eren eliminades manualment. Algunes d’elles han estat substituïdes per altres espècies que arriben amb les granes o amb substrats comercials, i que tenen un comportament molt més invasor. Algunes de les males herbes més freqüents són la verdolaga (Portulaca oleracea), que, malgrat ser comestible –i fins i tot venuda com a tal en alguns mercats, com ara a Figueres–, actua envaint alguns conreus, els ortigons (Urtica urens) o l’estenactis (Erigeron annuus), introduït des d’Europa central.

Cols d’hivern en un hort de la Vall Fosca (Pallars Jussà). Cultius molt habitual en els horts familiars dels Pirineus. / / © Laura Calvet-Mir

No pretenem pas fer una llista exhaustiva de les plantes que creixen actualment en els horts, tot i que l’hem feta en els nostres estudis (Rigat et al., 2011), però hem de dir que moltes de les races que abans es trobaven als horts han estat substituïdes per races comercials. Ja no són comunes les races tradicionals, les granes de les quals guardaven any rere any els hortolans i ells mateixos feien el planter. La proximitat dels mercats i l’accessibilitat a races de plantes al·lòctones ha fet que en els horts actuals hi hagi espècies de les quals mai s’havia sentit a parlar a les nostres terres, algunes d’elles amb no gaire èxit. Parlem de plantes com els kiwis (Actinidia chinensis) o les síndries (Citrullus lanatus), que difícilment arriben a donar fruits de qualitat en el curt estiu pirinenc. Altres vegades, races més resistents a plagues o amb més productivitat n’han substituït d’altres sovint de més qualitat organolèptica i sempre de més valor tradicional a la zona (Parada et al., 2011).

«El model d’hort del futur sembla lligat a la filosofia actual, que valora la importància d’una dieta equilibrada i també al fet que cal eliminar el sedentarisme i afavorir el contacte amb la natura»

En els llocs menys transformats del Pirineu, resguardats de l’impacte del turisme, encara existeix aquest model tradicional d’hort, tot i que tant el perfil de l’hortolà com la funció dels horts han anat canviant amb el temps. Així doncs, els horts del Pirineu català són treballats tant per homes com per dones, d’una mitjana d’edat que supera la de jubilació, i sovint només amb educació primària. Aproximadament el 67% de la gent que té un hort ens va dir que el principal motiu per cultivar-lo és com a entreteniment. Només un 33% va dir que també tenia un hort per motius econòmics, tot i que els beneficis que reporten els horts poden ser rellevants en alguns casos (Reyes-García et al., en revisió).

Una trena d’alls. Cultiu molt habitual en els horts familiars dels Pirineus. / © Laura Calvet-Mir

El futur dels horts i els horts del futur

Aquests resultats preliminars en l’estudi dels horts familiars en zo­nes temperades ens han dut a pensar en la necessitat d’aprofundir en aquests coneixements i a dissenyar un segon projecte –recentment concedit pel MICINN– que concerneix bàsicament els mateixos territoris i que se centra en les plantes alimentàries. Els horts no només tenen un paper important en la millora de la qualitat de vida proporcionant aliments saludables i exercici físic, com molts dels nostres entrevistats manifesten, sinó que també permeten als hortolans mantenir una xarxa social d’intercanvi de llavors, productes i coneixement que contribueix a la cohesió social i a l’afirmació de la identitat cultural.

«Moltes de les races que abans es trobaven als horts han estat substituïdes per races comercials. Ja no són comunes les races tradicionals les granes de les quals guardaven any rere any els hortolans per fer el planter»

El futur dels horts, tal com els hem conegut fins ara als Pirineus, és força incert. Els canvis en el mode de vida, l’impacte del turisme –especialment en forma de construcció de segones residències– i la migració cap a la ciutat sembla que acabaran eradicant aquest model. En canvi, se’n generen altres models, com el dels horts urbans, de característiques ben diferents dels que hem conegut de sempre. De totes maneres, malgrat una pèrdua de biodiversitat constatable i segurament també de variabilitat genètica unides a la pèrdua dels coneixements tradicionals, l’evolució sembla portar-nos cap a un altre model d’hort, amb menys races locals, amb més cultius exòtics i amb una funció més encarada al benestar físic i psíquic dels hortolans que a la subsistència alimentària. El model d’hort del futur sembla més lligat a la filosofia actual, que valora la importància d’una dieta equilibrada i amb productes més ecològics i també al fet que cal eliminar el sedentarisme i afavorir el contacte amb la natura i les relacions socials per alliberar-nos de l’estrès propi de les societats occidentals.

NOTA¹: Aquest projecte aglutinà tres equips de recerca formats per investigadors dels camps de les ciències socials i naturals: un equip de la Universitat d'Oviedo que duria a terme la seva recerca a Astúries, un equip de la Universitat Autònoma de Madrid, que ja estava estudiant la Sierra Norte, i un equip català format per membres de l'Institut de Ciència i Tecnologia Ambientals (ICTA) - Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), de la Universitat de Barcelona (UB) i de l'Institut Botànic de Barcelona (IBB-CSIC-ICUB), que durien a terme estudis a tot el Pirineu català, i especialment a les comarques de l'Alt Empordà, del Ripollès i del Pallars Jussà. El projecte s'estructurà en diverses parts que conduïren a obtenir informació sobre l'agrobiodiversitat, el coneixement i la gestió tradicionals, les dades socioeconòmiques dels informants, les races locals cultivades i les xarxes socials, entre altres paràmetres, mitjançant l'observació directa i les enquestes als informants. (Tornar al text)

Agraïments: Els autors volem agrair a totes les persones que treballen els horts que ens hagin transmès els seus coneixements. Aquesta recerca s'ha dut a terme gràcies al suport econòmic de la Direcció General de Recerca Científica i Tècnica del MICINN (SEJ2007-60873/SOCI), Agència per a la Gestió dels Ajuts Universitaris i de Recerca (Generalitat de Catalunya, 2005ACOM00024) i l'Institut Ramon Muntaner (Ajuts a investigació i difusió cultural, AP07/07). Laura Calvet-Mir ha gaudit d'una beca FPU (MEC-España, AP-2006-01849) i Montse Parada i Joan Vallès, de la beca de recerca «Ciutat de Figueres» 2010 concedida per l'Ajuntament d'aquesta localitat.

BIBLIOGRAFIA
CALVET-MIR, L. et al., 2011. «Landraces in Situ Conservation: a Case Study in High-mountain Home Gardens in Vall Fosca, Catalan Pyrenees, Iberian Peninsula». Economic Botany, 65(2): 146-157.
PARADA, M., CARRIÓ, E. i J. VALLÈS, 2011. «Ethnobotany of food plants in the Alt Empordà region (Catalonia, Iberian Peninsula)». Journal of Applied Botany and Food Quality, 84: 11-25.
REYES-GARCÍA, V. et al., 2010. «Gendered Home Gardens. A Study in Three Mountain Areas of the Iberian Peninsula». Economic Botany, 46: 235-247.
REYES-GARCÍA, V. et al., en revisió. «Home Gardens in Three Mountain Regions of the Iberian Peninsula and Their Financial Benefits». Journal of Sustainable Agriculture.
RIGAT, M. et al., 2009. «Estudio etnobotánico del alto valle del río Ter (Pirineo catalán): resultados preliminares sobre la biodiversidad de los huertos familiares». In Llamas, F. i C. Acedo (eds.). Botánica Pirenaico-Cantábrica en el siglo xxi. Universidad de León. Lleó.
RIGAT, M. et al., 2011. «Homegardens in the High River Ter Valley (Catalonia, Iberian Peninsula)». Acta Botanica Gallica, 158: 525-551.

© Mètode 2012 - 72. Botànica estimada - Hivern 2011/12

Catedràtic de Botànica. Laboratori de Botànica. Facultat de Farmàcia de la Universitat de Barcelona.

Científica titular. Institut Botànic de Barcelona (IBB-CSIC-ICUB).

Investigadora. Institut de Ciència i Tecnologia Ambien­tals (ICTA). Universitat Autònoma de Barcelona.

Grup de recerca en Biodiver­sitat i Biosistemàtica vegetal (GREB). Universitat de Barcelona.

Grup de recerca en Biodiver­sitat i Biosistemàtica vegetal (GREB). Universitat de Barcelona.

Professora de l’ICREA i Institut de Ciència i Tecno­logia Ambientals (ICTA). Universitat Autònoma de Barcelona.