Entrevista a Manuel Costa

Manuel Costa és catedràtic de botànica de la Facultat de Farmàcia i director del Jardí Botànic de la Universitat de València. Fa uns mesos, va ser distingit amb la medalla de la Universitat, en reconeixement a la seua tasca com a docent i investigador, i pel seu treball en la rehabilitació i recuperació del Jardí Botànic, una joia ara a l’abast de tots els valencians.

Fotografia de Miguel Lorenzo

Potser no siga gens periodístic iniciar una entrevista assenyalant que és un gran plaer parlar amb Manuel Costa. Però, en la meua defensa, haig d’insistir que és ben cert. Abans, quan tenia el seu despatx en el petit edifici de direcció, calia travessar gran part del jardí, i el cant de les tòrtores, la remor dels arbres, l’olor a terra humida, ens feia introduir-nos en un autèntic ullal de vida, en una mena d’inesperat i meravellós refugi, que ens permetia per moments oblidar-nos del contaminat, sorollós i violent món exterior. Ara, en el nou edifici d’investigació, el gaudi no sols prové de la presència immediata d’aquest món botànic, sinó de la sensació de recerca, d’il·lusió i de projectes que es manifesta de seguida entre tots els que formen l’equip d’en Manuel.

Perquè això és fonamentalment l’obra del professor Costa: un equip, un grup de col·laboradors que treballen amb ell en el seu inviolable projecte d’aprofundir en l’estudi i conservació de les plantes, i, per tant, en la protecció i gestió del medi ambient. No obstant això, per a Manuel Costa tan important és la defensa dels nostres endemismes, i per tant del seu hàbitat natural, com l’alliçonament dels ciutadans, saber influir sobre ells i fer-los més sensibles a l’estudi de la natura. Als anys vuitanta, va publicar un llibre sobre la vegetació del País Valencià que és tot un clàssic, i ben recentment ha tret al carrer una nova obra sobre el paisatge botànic a les terres valencianes en què posa a l’abast de tothom el seu vast coneixement de la nostra geografia. Per tot açò, es podria dir que el Jardí Botànic representa una fita –i un model– en la divulgació de la consciència ecològica en la ciutat de València.

Parlem en el seu despatx. Duu els cabells –que ja quasi són completament blancs– tallats molt curts i està molt morè de pell. Té un gest expressiu en la cara d’energia i honestedat, aquella expressió bon jan de la persona que no té res a ocultar i que se sent orgullós d’haver superat amb èxit els –de vegades ben difícils– entrebancs del treball acadèmic. La sensació que produeix és la d’un home que es troba en un dels moments més feliços i fructífers de la seua vida, i que gaudeix mostrant la seua obra ben feta.

«Vaig sentir vergonya aliena de veure que faltaven els governants valencians en l’obertura de curs. Aquest ultratge no se li pot fer a la Universitat!»

En l’acte d’obertura de curs, després de sentir el parlament del rector Pedro Ruiz, comentava que l’esperit de la Universitat ha de ser sempre combatiu. Quasi rebel… Vostè es considera rebel?
Jo sí!… Mira, vaig sentir vergonya aliena de veure que faltaven els governants valencians en l’obertura de curs de la nostra universitat. Aquest ultratge no es pot fer a la Universitat! L’acadèmia, l’alma mater que és la Universitat, ha de ser crítica, ha de ser-ho fins i tot amb la mateixa institució, i per tant els polítics no s’haurien de sentir atacats, sinó que amb les nostres objeccions haurien d’intentar millorar la seua gestió… Sí, em considere rebel: no m’agrada l’adotzenament en què està caient la Universitat, ni l’actitud indiferent, meninfot, dels estudiants i de molts professors… Rebel és ser crític; primer amb un mateix, i després amb la institució i la societat.

Pocs professors d’aquesta universitat, si exceptuem l’equip rectoral, han mantingut una lluita tan intensa contra els polítics valencians.
Bé, és normal… Jo crec en una sèrie de coses i estic disposat a dur-les endavant, i això de vegades molesta alguns grups reaccionaris de la ciutat…Per tant, com veus, rebel·lia endavant!

És cert que Eduardo Zaplana no ha visitat mai el Jardí?
No, no, no. Mai!

«El president de la Generalitat no ha vingut mai al Jardí Botànic –potser ni tan sols sap que existeix–, i l’alcaldessa Rita Barberà va venir quan estava en l’oposició»

I això no és també una mena d’ultratge?
Indubtablement! En qualsevol ciutat culta una institució com el Jardí Botànic estaria protegida, afalagada, per tot tipus d’autoritat política i administrativa. El president de la Generalitat ací no ha vingut mai –potser ni tan sols sap que existeix–, i l’alcaldessa Rita Barberà va vindre quan estava en l’oposició i es va inaugurar la primera fase de rehabilitació, l’any 1991.

Vol dir que l’alcaldessa de València no ha visitat el jardí en més de deu anys de govern?
No, no ha vingut per ací… A un jardí referent entre molts altres jardins botànics del món… I amb una qüestió agreujant: la fundació del Jardí, fa cinc segles, va ser una iniciativa de la ciutat, com ho és també la Universitat.

Com s’explica aquest desinterès? Quin sentit té que l’Ajuntament balafie diners construint un hipotètic jardí de les Hespèrides al costat del Botànic, i en canvi no visite la seua institució centenària?
No ho sé… No sé quin sentit té tot açò. El Jardí de les Hespèrides és una iniciativa de l’Ajuntament, i a mi no m’han consultat per a res, per a res!, ni sobre el disseny, ni sobre la seua integració amb el Botànic, perquè cal dir que està fitant amb nosaltres, paret contra paret. Teòricament, pel que he pogut llegir per la premsa, aquest Jardí té la millor col·lecció de cítrics de la ciutat, cosa que és falsa, perquè aquesta es troba al Botànic adjacent! Tenim aportacions des de fa anys i anys i anys… Per tant, hauríem de parlar del Jardí de les Hespèrides “bis”! [El professor Costa té un parlar enèrgic, i sovint colpeja amb tres dits la taula del despatx, i amb cada colp aconsegueix reforçar l’efecte de les seues paraules.]

Fotografia de Miguel Lorenzo

El Jardí Botànic té una clara funció didàctica, i en aquest sentit, una bona mostra és el bocí d’horta que conserva. Ara estan preparant unes activitats sobre els ocells que busquen refugi entre els arbres del Jardí. N’hi ha de molt inesperats, com les dues espècies d’enganyapastors. Els jardins potser podrien representar aquest paper de refugi també per a la fauna…
És sorprenent veure el desconeixement i l’admiració de molts visitants, sobretot xiquets, que veuen per primera vegada una tomaquera o un alberginar… María José Carrau va fer una exposició sobre les plantes i l’home en què explicaven l’origen americà de la tomaca, i després es comentaven els productes derivats. La gent se sorprenia que el quetxup, el de les hamburgueses, vinguera de la tomaca! De tota manera, en aquesta exposició dels ocells es demostra que els jardins botànics, d’una manera no planificada, acompleixen una missió de refugi d’aus, algunes tan significatives com les dues espècies d’enganyapastors. En realitat, tots els jardins de la ciutat són una mena d’illes naturals on es refugien molts organismes: escarabats, papallones, fongs,…

En el seu llibre La vegetació i el paisatge en les terres valencianes dedica un capítol als paisatges urbans i periurbans. Per què?
Bé, vejam… [El professor Costa s’aclofa en la butaca i em dedica una mirada a vessar de paciència]. Una ciutat té un paisatge, que pot ser només de ciment, o bé un altre, que pot alternar amb zones verdes. El jardí és un artifici que es coneix des d’antic: és un espai que l’home crea per a retrobar-se amb la natura. En les ciutats actuals, cada vegada més, les masses verdes es troben en inferioritat enfront del creixement del ciment… Quan passege per la ciutat em sobten les enormes possibilitats que una vegada darrere l’altra es desaprofiten en aquest sentit… De creació de noves zones verdes! De zones verdes per a la gent! No per a decoració de les vies ràpides dels automòbils! Per això em va semblar interessant en aquest llibre fer uns comentaris sobre la combinació d’urbanisme amb parcs i jardins.

En aquest llibre escriu frases contundents com que “els passejos centrals de les grans vies són pràcticament inaccessibles per al vianants com a conseqüència de l’intens trànsit” o bé que “l’Albereda s’ha convertit en una via ràpida i en un gran aparcament, destí molt diferent d’aquell per al qual fou concebuda”…
Efectivament! Efectivament! València té un cinturó antic, que són les grans vies, i avui dia en aquests bulevards, com la Gran Via Marquès del Túria i la Gran Via Ferran el Catòlic, és quasi impossible passejar pels jardins. És a vessar de cotxes! I de soroll, de contaminació. Fins i tot, és quasi impossible de creuar de vorera a vorera sense haver d’aturar-te en el semàfor següent… S’ha de córrer per poder prendre l’altre semàfor en verd! Quan no és un espectacle veure els equilibris que fan els cambrers per servir els clients! Això significa que en aquesta ciutat predomina l’automòbil.

Fotografia de Miguel Lorenzo

I l’Albereda…
És molt trist, perquè, com anuncia el nom, abans, on ara hi ha un aparcament, tan sols hi havia àlbers… Però el que per a mi és un exemple sagnant és l’avinguda d’Aragó… L’espai on abans hi havia les vies del ferrocarril d’Aragó s’ha desaprofitat amb un aparcament sense el més mínim criteri urbanístic! Més encara quan pensem que aquest aparcament és per al camp de futbol! On es pot concebre una ciutat que tinga el seu estadi al bell mig! I no sols això, sinó que aquest, durant l’ampliació que s’hi va fer recentment, s’ha, com qui diu, berenat un carrer que era a la vora. Això no s’ha vist enlloc! Nosaltres, quan férem les obres, vàrem patir tot tipus de denúncies per part dels municipals pels momentanis problemes que ocasionaven els camions en el moment de descarregar el material de construcció. En canvi, si l’ampliació del camp de futbol fa desaparèixer un carrer, no passa res… No passa res! Queda en la impunitat! Com queda en la impunitat que hagen tallat unes quinze o vint carrasques que creixien en la vorera. És impresentable.

També ha estat crític amb el campus de Tarongers, perquè li falten zones d’esplai.
Adés dèiem que s’ha de ser crític… Tot i que siga la meua universitat, que tant m’estime, haig de qüestionar les coses que em semblen desafortunades. S’han fet uns edificis feixucs, que crec que no són els més adients per a un campus universitari, sense espais verds. És un model arquitectònic estalinista! Hem perdut l’oportunitat de fer un campus agradable. D’altra banda, el campus de Burjassot, que és paorós, tenia un jardinet de plantes mediterrànies, un jardí didàctic que havia estat iniciativa d’Eva Barreno, la catedràtica de Botànica de la Facultat de Biològiques. I sense consultar ningú, el varen arrasar i hi varen plantar palmeres i gespa! No hi ha hagut sensibilitat, i això entre companys!

Com veu el creixement urbanístic de la ciutat de València?
Boig, boig… Hi ha una cosa que em sap greu de la nostra ciutat: València podria ser una ciutat magnífica, però no ho és, ni ho serà mai. L’especulació urbanística en els voltants de la ciutat, sobretot en la Ciutat de les Ciències i en el Palau de Congressos, està despoblant el barri antic. Per exemple, els encontorns del Botànic estan totalment abandonats. Les cases assolades, o a mig assolar. Açò és Beirut! Beirut! O el barri antic de Palerm, que no s’ha reconstruït des de la Segona Guerra Mundial… I si es degrada el centre de la ciutat, si es perd el barri antic i la gent se’n va a viure a aquests nous barris antiestètics, lletjos, sense planificació, sense gràcia, la ciutat perdrà qualitat de vida.

«El gran problema de la nostra ciutat és que els possibles centres de divulgació científica es troben totalment aïllats els uns dels altres. Sense cap comunicació entre ells»

En aquest sentit, potser a Valencia s’estiguen realitzant massa obres sense un contingut ben pensat. Posem el cas del Palau de Congressos o el de la ciutat de les Ciències…
Malauradament, són grans apostes urbanístiques que no es fan per millorar la ciutat, sinó tan sols per especular amb els terrenys adjacents. El repte de la Ciutat de les Ciències, que va nàixer en el període socialista, buscava integrar el nostre potencial científic en un museu a l’abast de tothom. Avui això s’ha quedat en no res. Hi ha, és clar, el magnífic edifici de Santiago Calatrava, però el contingut és molt fluix. Tots aquells investigadors que han visitat la Ciutat de les Ciències s’han quedat bocabadats amb l’arquitectura i decepcionats amb el contingut del museu. En qualsevol cas, potser el gran problema de la nostra ciutat és que els possibles centres de divulgació científica es troben totalment aïllats els uns dels altres. Sense cap comunicació entre ells. Pense en el Museu de Ciències Naturals als Jardins del Real, o en la col·lecció Torres Sala, o en el zoològic…

Fotografia de Miguel Lorenzo

En el seu llibre La vegetació al País Valencià, que és un clàssic en l’estudi de la vegetació valenciana, escrivia: “El repte és crear una consciència mediambiental adequada que ens permeta d’assimilar que la natura forma part de nosaltres com un sentiment, és a dir, que l’estimem instintivament i que de la mateixa manera en tinguem cura i la defensem.” Creu que això s’ha aconseguit?
No s’ha aconseguit en absolut! En absolut. Pense que hi ha una falta total d’ètica en aquest sentit. El millor exemple és el del litoral. Ja fa uns anys, vàrem fer un extens treball sobre el litoral mediterrani espanyol, i delimitàrem en un mapa els espais que calia conservar de manera taxativa, necessària… Doncs pràcticament no en queda res, res, del que nosaltres vàrem marcar com a zones d’altíssim interès… És patètic… Per exemple, si ara vas a la devesa de Campoamor, pots veure els bulldozers treballant vora la microreserva de flora de la Generalitat Valenciana, on creix el fantàstic endemisme Heliantemum caput-felis. És una planta que ve en les llistes europees de plantes protegides. Doncs el cartell de microreserva l’han estimbat les màquines que estan construint a la vora apartaments. I això és tan sols un cas. N’hi ha tants exemples, tants! La natura no interessa, francament.

«La natura no interessa, francament»

Com veu la ciutat de València d’ací a cinquanta anys?
Vaja pregunta! Jo no viuré… Bé, si continua a aquest ritme, una ciutat poc acollidora, i amb poca qualitat de vida, I em sap molt greu! Vull que ho poses: molt greu! València seria una excel·lent ciutat per a viure, però no puc deixar de ser pessimista. Molt pessimista…

I com veu el món?
Caram! [S’ho pensa una llarga estona. Em somriu i abaixa els ulls mentre confessa]. No tinc la capacitat de contestar-te… Mentre dubtava, saps, he fet un repàs, i la veritat… la veritat…

En això truca a la porta una jove investigadora que vol acomiadar-se, perquè l’endemà inicia una estada a l’estranger. Ens anuncia que per a l’ocasió ha dut una coca de poma, que ha deixat en la cafeteria, i que seria una llàstima que no la tastàrem. El professor Costa s’alça amb energia, no perquè siga llépol, sinó perquè en el seu esperit, en el seu tarannà més espontani, està passar aquests moments amb el seu equip. Se’l veu content de poder animar i acompanyar aquella jove botànica que va a passar uns mesos ben lluny de casa.