Estudi analític

Estudi analític

A l’hora d’abordar la restauració d’una obra, i més en casos d’obres de gran rellevància com és aquesta, és necessari fer un examen inicial detallat de l’estat de conservació i identificar els pigments constituents, els aglutinants orgànics i inorgànics, fer una valoració de retocs, estudiar les dauradures, tan presents en aquest cas, caracteritzar les eflorescències salines, etc., en definitiva, conèixer en profunditat fins als més petits detalls. Aquest estudi, a més, permet obtenir la paleta cromàtica que van emprar Paolo da San ­Leocadio i Francesco Pagano i conèixer la tècnica d’execució.

«La microscòpia electrònica de rastreig amb microanàlisi de raigs X permet identificar els elements presents»

Per fer-ho, un equip multidisciplinari constituït per investigadors de l’Opificio delle Pietre Dure e Laboratori di Restauro de Florència, de la Diputació de Castelló, de la Universitat Politècnica de València, de la Fundació Blasco de Alagón i de l’empresa Arte-Lab, SL, de Madrid, han estudiat la volta en tots els aspectes que acabem d’indicar.

S’hi han utilitzat diferents tècniques, com ara la microscòpia òptica amb llum reflectida, la microscòpia electrònica de rastreig amb microanàlisi de raigs X, l’es­pectroscòpia infraroja, la microscòpia Raman i la cromatografia iònica.

«L’espectrofotòmetre d’infrarojos ha permès identificar compostos orgànics, components típics de les ceres i resines»

Per estudiar els pigments, els retocs i les dauradures s’ha utilitzat la microscòpia electrònica de rastreig amb microanàlisi de raigs, una tècnica que permet identificar els elements presents. S’ha utilitzat el mode de funcionament d’electrons retrodispersats sota condicions de buit. Aquest mode d’imatge permet diferenciar zones amb major brillantor, que corresponen a les de major nombre atòmic mitjà. També s’hi ha fet servir un detector dels raigs x emesos per la mostra. Les micromostres han estat englobades, disposades transversalment, en resina epoxy (SpeciFix-40, de l’empresa Struers), i posteriorment polides amb mètodes convencionals per determinar-ne l’estratigrafia. D’aquesta manera se n’han apreciat les diferents capes, la grossària i els pigments constituents. Aquestes mostres s’han fotografiat, prèviament a la utilització de la microscòpia electrònica, mitjançant un microscopi òptic de llum visible (Nikon SMZ 10A) en el mode de llum reflectida.

93b-56

Imatge i estratigrafia d’una carnació. La capa 1 correspon a la base amb calcita i arena silícia i la capa 2 és constituïda per una terra (ocre, roja, verda) i negre carbó.

L’estudi d’aglutinants s’ha realitzat mitjançant la tècnica d’espectroscòpia infraroja. Com és sabut, l’absorció de la radiació es relaciona amb els modes de vibració de les molècules que componen la substància a analitzar. Cada compost té un espectre d’absorció característic en l’infraroig. S’ha utilitzat un espectrofotòmetre d’infrarojos de transformada de Fourier (FT-IR) Thermo Nicolet Nexus (programari Omnic) amb la tècnica de micropastilla (d’1,5 mm de diàmetre) en KBr. Aquest equip ha permès identificar compostos orgànics, components típics de les ceres i resines.

La cromatografia iònica és un mètode útil per separar i determinar ions, basat en l’ús de resines d’intercanvi iònic. El cromatògraf iònic 2000/SP amb detector de conductivitat s’ha utilitzat en aquests estudis. La velocitat del flux ha estat d’1 ml/min, i les lectures preses, d’una sensibilitat de 10µS.

93C-56

Espectre infraroig de la base de les estrelles daurades de la volta.

Per no produir danys, les micromostres sempre s’han obtingut d’aquelles zones que presentaven alguna alteració. El nombre de mostres analitzades ha estat molt ampli (en ressenyem algunes amb els resultats obtinguts). Cal indicar que l’escala cromàtica de la pintura al fresc és limitada perquè els pigments que són sensibles als àlcalis no es poden fer servir amb la calç. La calç grassa de fossa, tal com n’ix, constitueix, en general, l’únic blanc de la pintura al fresc, alhora que fa d’aglutinant. En la capa més exterior totes les mostres presentaven restes de negre de fum i de material de deposició atmosfèrica.

Pel que fa als pigments blaus, es presenta una mostra pertanyent al cel. S’hi ha trobat la utilització de l’atzurita i, per damunt d’aquesta capa, lapislàtzuli. Com s’ha comentat anteriorment, possiblement l’opinió dels experts que van trobar falta d’aquest material va fer que s’aplicara aquest últim per damunt de la capa d’atzurita. El lapislàtzuli (blau ultramar) és estable a la calç. Ja l’any 1300, Cennino Cennini parla del blau ultramar, que defineix com perfectíssim sobre tots els altres. Després d’explicar la mòlta del lapislàtzuli, aconsella «que com més fi el molgues, més fi serà el blau».

El tractat de Cennini indica que les terres verdes tenen diverses propietats: «primera, que és molt cras, bo per a pintar les carns, els vestits, les cases, al fresc, etc». Pel que fa a l’ocre, diu que «és de dues natures: clar i fosc». «Ambdós colors –diu– requereixen el mateix procediment de mòlta, amb aigua clara i moldre’ls prou, que sempre guanya», «s’empra en carnacions, vestits, […] és color cras per naturalesa».

93D-56

Espectre obtingut per cromatografia iònica d’una mostra de sals presa en el blau del cel de la volta.

Cennini també dóna indicacions de la manera «com es fa l’estany daurat i com s’aplica or fi amb l’esmentat daurat. L’estany daurat es fa d’aquesta manera: agafa una taula de tres o quatre braces d’ample, ben polida, i unta-la amb greix o sèu. Col·loca a sobre estany blanc; després col·loca sobre el dit estany un líquid, anomenat dauradura, en tres o quatre llocs, poca quantitat en cada un […] Quan serà quasi sec, […] agafa l’or pur i cobreix-ne ordenadament el dit estany. Després poleix-lo amb una tela de cotó ben neta; separa l’estany de la taula. Quan voldràs fer-lo servir, fes-ho amb vernís líquid i fes els estels o decoracions que desitges, igual com es fa amb l’estany daurat.» (capítol xcix) «de com han de fer-se les estrelles i col·locar-les sobre la paret. Primer caldrà tallar Les estrelles amb el regle; i on hages de col·locar l’estel, posa-hi abans una boleta de cera sobre el blau del fons […]»

L’anàlisi realitzada a deu mostres de sals preses de les pintures de la catedral de València ha servit per identificar les sals presents en la pintura mural. En general cal parlar d’una presència majoritària de nitrats enfront de sulfats i clorurs. L’excepció la trobem en dues mostres en què la presència de nitrats i sulfats té proporcions semblants.

Encara que se n’han ressenyat només algunes mostres, l’estudi realitzat ha portat a establir la paleta cromàtica dels autors d’aquestes magnífiques pintures murals. Aquests estudis, juntament amb d’altres també desenvolupats, han permès tornar-los tota la seua esplendor.

© Mètode 2008 - 56. Matèria d'art - Número 56. Hivern 2007/08

Catedràtic d’Escola Universitària, Departament de Física Aplicada, Universitat Politècnica de València.

Catedràtica d’Universitat, Departament de Física Aplicada, Universitat Politècnica de València.

Doctor en Belles Arts, Institut Valencià de Conservació i Restauració de Béns Culturals.

Llicenciada en Belles Arts, restauradora.