Existeix el gen de l’esperit humà?

93portada-48
En La invasió dels ultracossos es planteja una vertadera transgènesi: se suggereix un suposat origen de la raça humana format per hibridació d’éssers vinguts de l’espai amb simis del nostre planeta.
Is there a gene for the human spirit? Genetic Engineering and the Science Fiction Movie. The article sets out to reflect the cinematographic vision of the progress made in Science and Genetic Engineering. Citing specific examples, the author highlights the general lack of scientific precision in the way Cinema deals with Science Fiction, but evaluates positively its ability to entertain and induce reflection and creative thought within its genre. Scientists generally do not come out looking too good.

La producció cinematogràfica és una de les indústries del lleure. Per la seua banda, la ciència consolida un sistema de progrés del coneixement basat en el millor sistema que ha inventat l’home per aprehendre la realitat: el mètode científic. La ciència i, sobretot, les seues aplicacions reconforten l’home i al mateix temps generen incertesa, quan no preocupació o temor sense embuts. L’home es mou entre la ne­ces­sitat de saber i la por de saber. Aquestes expectatives i temors estan ancorats en el subconscient cultural del nostre entorn des de l’expulsió d’Adam i Eva del Paradís per menjar de l’Arbre del Bé i del Mal (Gènesi 3, 1-6). El segle XXI és el segle de l’enginyeria genètica. Els avenços en aquest camp, que alguns consideren l’última caixa de Pandora de la ciència, a penes s’albiren i, no obstant això, és clar que commouran els nostres principis i conviccions ètiques més profundes. La possibilitat de manipular genèticament els éssers vius de manera precisa i controlada obre pas a possibles canvis en el destí de la raça humana i ens suggereix nous aspectes de les preguntes bàsiques de l’home sobre la vida i els éssers vius: Està cada individu determinat genèticament? I, si és així, podrem intervenir per a canviar el seu destí individual? És necessari que l’individu mora o podríem plantejar-nos la immortalitat com a realitat? Podrem prescindir de la reproducció sexual en l’home como ja fem en els animals i les plantes i donar pas a tècniques de clonatge massiu? El clonatge terapèutic possibilitarà el guariment de les malalties? Podrem generar espècies «humanoides» noves enriquides en gens útils mitjançant les tècniques de clonatge reproductiu?

Els guions de pel·lícules i de llibres de ficció sorgeixen sovint com a relats anticipats en el temps d’allò que es podrà esdevenir, sovint basant-se en plantejaments equivocats des del punt de vista del coneixement científic. És un punt crucial: guionistes i directors haurien de recolzar-se en els fets contrastats per la ciència; llavors, la ciència-ficció podria agradar també als científics que ben sovint arriben a menysprear-la. D’entre la producció cinematogràfica en què l’enginyeria genètica o la manipulació biotecnològica representa un paper central o lateral, he triat algunes pel·lícules desenvolupades en moments distints per a comentar aspectes tan lúdics com didàctics, encara que a vegades es reflexione també sobre impossibilitats científiques.

L’experimentació amb humans

De sempre ha repugnat des del punt de vista ètic la conversió de l’home en animal d’experimentació pel simple fet que perd la seua llibertat. En aquest sentit no s’hauria d’obviar la visió d’El hombre y el monstruo (Dr. Jekyll and Mr. Hyde, 1932), pel·lícula de Rouben Mamoulian amb Spencer Tracy, Ingrid Bergman i Lana Turner, i El extraño caso del Dr. Jekyll (Dr. Jekyll and Mr. Hyde, 1941), de Victor Fleming, ambdues basades en la novel·la de Robert Louis Stevenson, vertaderes obres mestres del seu temps que plantejaven ja la inquietud que ens produeix avui dia l’experimentació amb humans. Per la seua banda, Ridley Scott, en Blade Runner (1982) recondueix magistralment el tema cinquanta anys després, quan proposa la creació de «replicants», superiors en força i agilitat i iguals en intel·ligència als enginyers genètics que els van crear. Mancats, però, d’emocions, serveixen com a esclaus exploradors d’altres mons. Transcorre a Los Angeles (EUA), el 2019, quan els científics són capaços de sintetitzar animals complets i fins i tot recanvis d’òrgans. La trama es resol amb un motí que provoca l’ordre d’eliminar aquests éssers, missió que se li encarrega a Blade Runner (Harrison Ford), que no pot evitar enamorar-se d’una replicant amb emocions, l’encantadora Rachel (Siguen Young). La tensió es palpa en les escenes que enfronten un dels replicants amb el seu creador, el Dr. Tyrell, de Tyrell Corporation, que reconeix: «Et vam fer tan bé com vam poder, però no per a durar […] no sabem revertir la mort programada.» El replicant assassina el seu creador, que es posa en evidència per utilitzar tècniques de manipulació genètica imperfectes i fora de control.

Michael Apted dirigeix el 1996 d’una manera un tant sòbria Al cruzar el límite (Extreme measures), el guió de la qual, de Michael Palmer, acosta a la realitat el que hauria de quedar en ciència-ficció. El coprotagonista és un metge interessat a comprendre i controlar la regeneració del sistema nerviós. El seu objectiu és guarir paraplègics. Fins aquí tot molt lloable. No obstant això, s’enfronta a experiments amb humans; els malmet els teixits nerviosos i després intenta aplicar-los el tractament. Homes i dones sans són seleccionats i utilitzats sense que coneguen el seu destí. Planteja d’una manera efectista la qüestió de si el fi justifica o no els mitjans: pren el protagonista (Hugh Grant) i li simula químicament una tetraplègia. Cas típic de cientific-investigador jugant a ser Déu! La pregunta-trampa la fa el metge: «Si per eradicar el càncer hagueres de matar una sola persona, ho faries?»

Més recentment, Ang Lee va portar a la pantalla el guió de James Schamus Hulk (2003). El fil narratiu introdueix aspectes nous, tracta l’autoexperimentació d’un científic per a aconseguir la regeneració humana que permeta la immortalitat, una de les obsessions més elementals de l’ésser humà, conscient de la seua mort, un fet que no accepta. La pel·lícula exposa la transgressió del científic que no s’atura davant la prohibició d’experimentar amb humans. Sense cap base científica, presenta un protagonista que té com a objectiu adquirir prou poder per a «superar els límits que ens va posar Déu». El científic aconsegueix modificar-se genèticament amb DNA extret d’estrelles de mar i transmetre la transformació al seu fill, que es converteix en un superheroi pràcticament immortal. Relata l’enfrontament entre pare-dolent i fill-bo, tots dos científics, en un context militar on l’interès consisteix a esbrinar el secret genètic patentable de la immortalitat.

En el capítol dels clàssics de ciència-ficció, mereix especial atenció La mosca (The Fly, 1958), de Kurt Neumann, basada en una història de George Langelaar. L’argument, òbviament concebut amb anterioritat a la disponibilitat de tècniques d’enginyeria genètica per a obtenir transgènics, es pot considerar precursor de la transgènia. El científic protagonista realitza amb èxit experiments de transport d’objectes mitjançant ones electromagnètiques. Prompte es deixa portar per la curiositat i la supèrbia –«no estic jugant a Déu, és Déu qui m’ha donat la intel·ligència per a experimentar», diu–: intenta transportar éssers vius i passa a ser objecte de la seua pròpia experimentació. Una vegada en l’aparell desintegrador-integrador, no s’adona de la presència d’una mosca. Les molècules d’ambdós éssers es mesclen. El resultat és un ésser transgènic amb cos humà i cap de mosca. Abans de posar fi a la vida del monstre que ha creat, conclou que «hi ha coses amb les quals l’home no ha d’experimentar». Aquest final transmet el missatge moral de la pel·lícula, lluny de les creacions de la ciència-ficció nord-americana que presenten «monstres híbrids» entre animals i humans amb valors de superherois positius (Superman, Batman o Spiderman).

La invasió des d’altres mons

Entre les dues versions de La guerra dels mons (The War of the Worlds)la de 1953, dirigida per Byron Haskin, i la superproducció de 2005 de Steven Spielberg, en què l’única intervenció biològica és la dels virus que destrueixen els marcians invasors, se situa la interessant La invasió dels ultracossos (Invasion of the Body Snatchers), dirigida per Philip Kaufman el1978. El fonament científic és delirant: la invasió es produeix a través de plantes amb flors d’aroma molt atractiva. «Les flors es fiquen en els nostres cossos i canvien els nostres gens.» Estaríem parlant d’una vertadera transgènesi, amb un suposat origen de la raça humana formada per hibridació d’éssers vinguts de l’espai amb simis del nostre planeta. Els nous éssers no senten, no odien, no tenen la necessitat d’estimar. De manera inquietant, la nova espècie s’imposa a la Terra.

La nova reproducció en els humans

Código 46 (Code 46), dirigida per Michael Winterbottomel 2004, ens planteja amb habilitat una interessant posada en escena del caos creat per la generalització de les tècniques de fecundació in vitro, la inseminació artificial, la divisió i implantació d’embrions i, finalment, pel clonatge, que faria necessari sotmetre els futurs progenitors a una anàlisi genètica prèvia per saber si comparteixen percentatges significatius de gens: en el 100%, 50% o 25%, les relacions es considerarien incestuoses i haurien de ser evitades, de manera que s’interrompria tot embaràs produït. Això es recull en el Codi 46, del control del qual se n’encarrega L’Esfinx. Aquesta corporació ho sap tot sobre la predisposició genètica dels individus per a emmalaltir i vigila qualsevol moviment de les persones; classificades com a aptes i no aptes. En la pel·lícula és habitual la transgènesi humana mitjançant virus que proporcionen la capacitat de parlar idiomes o l’empatia per a intuir el pensament aliè. L’inspector de L’Esfinx (Tim Robbins) encarregat d’investigar unes falsificacions de permisos de viatge, s’enamora de la mateixa falsificadora (Samantha Morton). El desenllaç corprèn: descriu un poder basat en tecnologies genètiques capaces d’exercir el control més absolut sobre les persones; control que arriba a forçar l’autodenúncia per haver violat el codi 46, fins i tot arriba a l’eliminació de memòria humana específica.

El clonatge humà

El poder i l’enginyeria genètica també s’alien en Minority Report (2002),producció de S. Spielberg sobre guió de Philip K. Dick. L’argument original ens situa en l’any 2054 amb un Tom Cruise dirigint una unitat de prevenció del crim que pot anticipar-se a la comissió de delictes, detenir els criminals eficaçment i condemnar-los abans que els cometen. Per a fer-ho disposen d’uns humanoides denominats precog responsables de visualitzar els crims futurs i els seus autors. El que oculta l’Autoritat és que els vidents a vegades discrepen i produeixen informes minoritaris sobre els crims que succeiran. Aquests es destrueixen per evitar dubtes sobre la fiabilitat del sistema. La pel·lícula mostra una vegada més la corrupció d’un poder que traspassa els límits de la dignitat humana tant en els seus mètodes com en els fins. I tot això amb el suport de les tècniques genètiques emergents.

Rodada amb característiques de superproducció i amb greus llacunes en els seus plantejaments científics apareix La isla (The Island, 2005) de Michael Bay, i protagonitzada per Ewan Mc Gregor i Scarlett Johansson. Temàticament, s’ha relacionat amb un clàssic de la ciència-ficció: La fuga de Logan (Logan’s Run, Michael Anderson, 1976). La història narrada recull aspectes com la hipervigilància de Gran Germà (George Orwell, 1984), la prohibició del sexe de THX1138 (Georges Lucas, 1971), els hi­ver­nacles de cossos humans de Coma (Michael Crichton, 1978), la burocràcia futurista de GATTACA (Andrew Niccol, 1997), l’obsessió per la seguretat de Minority Report (Steven Spiel­berg, 2002) i els am­bients i trama de Blade Runner (Ridley Scott, 1982). Els protagonistes són dos clons, éssers innocents que resulten ser molt més humans que els humans de què són còpia. El film mostra una corporació de negocis biotecnològics que disposa de la tecnologia per a clonar humans en forma d’agnates o productes clònics que naixen adults per proporcionar òrgans de reserva quan els seus propietaris emmalalteixen. Els agnates desconeixen la seua realitat i el seu destí. Per descomptat, el cost d’un agnate és d’uns quants milions de dòlars i la pel·lícula busseja en un tema tan delicat com les possibilitats que oferiria el capitalisme pur i dur per a uns pocs basant-se en el treball d’uns científics disposats a jugar a ser Déu. La isla ofereix els espectaculars efectes especials de les pel·lícules de Michael Bay: La Roca (The Rock, 1996), Armageddon (1998) o Pearl Harbour (2001).

L’enriquiment genètic

GATTACA és potser la pel·lícula que es desenvolupa sobre uns fonaments científics més sòlids. Escrita i dirigida per Andrew Niccol el 1997, reflecteix com l’anàlisi genètica en el naixement informa la societat sobre les perspectives de vida i mort del neonat. Amb un risc de mort durant la joventut no s’obté una assegurança de vida de les asseguradores. Així es tria o es descarta les persones per a determinades funcions. El protagonista, anomenat intencionadament Vincent Freeman, és genèticament imperfecte i desitja ser astronauta. I ho aconsegueix oposant-se al seu destí genètic. Resulta criticable, per l’eventual confusió en el públic, la possibilitat plantejada de traduir en gens concrets qualsevol tret complex de l’home. Basant-se en el descobriment de gens concrets per a caràcters monogènics, deixa oberta la porta al successiu enriquiment genètic en gens desitjables per a donar lloc als gènics. La cinta indueix a la reflexió i entronca amb obres literàries i cientificodivulgatives de qualitat com Un món feliç, d’Aldoux Huxley, o Vuelta al Edén, de Lee M. Silver. Es tracta de l’home i el seu destí. Què està determinat en els gens i què ho està en l’esperit? Contempla l’obra de Déu: qui pot adreçar allò que Ell va tòrcer? No existeix el gen de l’esperit humà O sí? Què ens fa ser humans?

No voldria acabar sense fer una crida als científics, especialment als biòlegs i molt especialment als biotecnòlegs, sobre la conveniència de veure aquest cinema de ficció encara que només siga per obrir la ment a la reflexió sobre les conseqüències socials del progrés en el nostre camp científic. I també per a divertir-se!

Bibliografia
Silver, L. M. (1998): Vuelta al Edén. Más allá de la clonación e un mundo feliz. Editorial Taurus.
Matt, R. (2000): Genoma. La autobiografía de una especie en 23 capítulos. Editorial Taurus.
—— (2004): Qué nos hace ser humanos. Editorial Taurus.
Rees, M. (2003): Our final century. Arrow Books, Londres.

Filmografia
Anderson, M. (1976): La fuga de Logan (Logan’s Run), EUA, 120′, color. Basada en la novel·la de William F. Nolan.
Apted, M. (1996): Al cruzar el límite (Extreme measures), EUA, 118′, color. Basada en el llibre de Michael Palmer.
Bay, M. (1996): La Roca (The Rock), EUA, 136′, color.
—— (1998): Armageddon, EUA, 150′, color. Basada en el la història de Robert Roy Pool i Jonathan Hensleigh.
—— (2001): Pearl Harbour, EUA, 183′, color.
—— (2005): La Isla ( The Island), EUA, 136′, color.
Fleming, V. (1941): El extraño caso del Dr. Jekyll (Dr. Jekyll and Mr. Hyde), EUA, 113′, b/n. Basada en la novel·la de Robert Louis Stevenson.
Kaufman, P. (1978): La invasió dels ultracossos (Invasion of the body snatchers), EUA, 115′, color. Basada en el fulletó de Jack Finney.
Lee, A. (2003): Hulk, EUA, 138′, color.
Lucas,G. (1971): THX1138, EUA, 86′, color.
Mamooulian, R. (1932): El hombre y el monstruo (Dr. Jekyll and Mr. Hyde), EUA, 98′, b/n. Basada en la novel·la de Robert Louis Stevenson.
Neumann, K. (1958): La mosca (The Fly), EUA, 94′, color. Basada en la història de George Langelaan.
Niccol, A. (1997): Gattaca, EUA, 101′, color.
Scott, R. (1982): Blade Runner, EUA, 117′, color.
Spielberg , S. (2002): Minority Report, EUA, 145′, color. Basada en el relat curt de Philip K. Dick.
—— (2005): La guerra dels mons (War of the Worlds), EUA, 116′, color.
Winterbottom, M. (2003): Código 46 (Code 46), Regne Unit, 92′, color.

José Pío Beltrán Porter. Institut de Biologia Molecular i Cel·lular de Plantes, Universitat Politècnica de València – CSIC.
© Mètode 48, Hivern 2005/06.

91b-48

91-48L’experimentació amb humans és un tema recurrent en el gènere de la ciència ficció. La novel·la de Robert Louis Stevenson L’estrany cas del Dr. Jeckyll i Mr. Hyde ha donat lloc a diverses adaptacions cinematogràfiques. La imatge correspon a la versió que en va fer el director Rouben Mamoulian el 1932.

«Guionistes i directors haurien de recolzar-se en els fets contrastats per la ciència. Llavors, la ciència-ficció agradaria també als científics»

93-48Ridley Scott, en Blade Runner (1982) recondueix magistralment el tema cinquanta anys després, quan proposa la creació de «replicants», superiors en força i agilitat i iguals en intel·ligència als enginyers genètics que els van crear. Mancats, però, d’emocions, serveixen com a esclaus exploradors d’altres mons.

«L’argument de La mosca, concebut amb anterioritat a la disponibilitat de tècniques d’enginyeria genètica per a obtenir transgènics, es pot considerar precursor de la transgènia»

94-48Código 46, dirigida per Michael Winterbottom el 2004, ens planteja amb habilitat una interessant posada en escena del caos creat per la generalització de les tècniques de fecundació in vitro, la inseminació artificial, la divisió i implantació d’embrions i, finalment, pel clonatge.

«Les tècniques genètiques emergents, en “Minority Report” permeten la corrupció d’un poder que traspassa els límits de la dignitat humana tant en els mètodes com en els fins»

95-48

95b-48Els protagonistes de La fuga de Logan són dos clons, éssers innocents que resulten ser molt més humans que els humans dels quals són còpia.

95c-48GATTACA resulta criticable per l’eventual confusió que planteja en el públic la possibilitat de traduir en gens concrets qualsevol tret complex de l’home.

© Mètode 2014 - 48. Fotogrames de ciència - Hivern 2005/06
POST TAGS:

Institut de Biologia Molecular i Cel·lular de Plantes (UPV-CSIC)