Exploració dels mesuraments de radiació després de Fukushima
Quan l’ecologia dels mitjans s’uneix a la ciència ciutadana
Mentre que diversos acadèmics han investigat el paper de la ciutadania en la generació de dades científiques després de la catàstrofe nuclear de la central Fukushima Daiichi des del prisma de la ciència i la detecció ciutadana, aquest article pren conceptes de l’ecologia dels mitjans i explora el seu potencial teòric per a millorar el nostre coneixement de les pràctiques de ciència ciutadana post-Fukushima. Basant-se en la perspectiva de Marshall McLuhan de la tecnologia com a mitjà, crea un marc teòric per a posar en primer pla el paper dels dispositius de mesurament (del nivell de radiació, en el cas que ens ocupa) com a extensió del cos i la ment de l’usuari. D’aquesta manera, pretén contribuir als estudis de mitjans i als estudis de ciència, tecnologia i societat (CTS).
Paraules clau: ciència ciutadana, ecologia dels mitjans, Marshall McLuhan, Fukushima, mesurament de la radiació.
L’11 de març de 2011 un devastador terratrèmol i el tsunami que aquest va provocar van colpejar el nord-est del Japó. La central nuclear Fukushima Daiichi va patir un accident i va alliberar una gran quantitat de material radioactiu a l’atmosfera. Com tants riscos contemporanis, la contaminació radioactiva és essencialment imperceptible als nostres cinc sentits i, per tant, detectar-la està necessàriament mediat per la tecnologia (Beck, 1992). Mentre que al govern japonès li va resultar difícil utilitzar els llocs institucionals de monitoratge de la radiació immediatament després de l’accident, la ciutadania va utilitzar diversos dispositius de mesurament de manera tàctica per a dotar de sentit el seu entorn per mitjà de les dades.
Els acadèmics de l’àrea de ciència, tecnologia i societat (CTS) s’han centrat, amb una àmplia varietat d’enfocaments, a examinar el paper de la ciutadania en la generació de dades científiques, la informació i el coneixement alternatius sota l’etiqueta de ciència ciutadana (Abe, 2015; Berti-Sumen, 2020; Kuchinskaya, 2019; Sternsdorff-Cisterna, 2019). Aquests estudis han documentat les diferents pràctiques utilitzades per les persones i organitzacions que es van implicar en l’accident de Fukushima (Kenens et al., 2020). Mentre que gran part de la ciència ciutadana s’ha centrat en la producció de dades i en les pràctiques de detecció ciutadana (Gabrys, 2019; Goodchild, 2007), aquest document explora el paper dels dispositius de mesurament com a mitjà, basant-se en la perspectiva d’ecologia dels mitjans de Marshall McLuhan (1911-1980).
L’ecologia dels mitjans és una disciplina ben assentada (Scolari, 2012; Strate, 2004) que s’ha ocupat principalment de la forma en què:
Els mitjans de comunicació afecten la percepció, comprensió, els sentiments i valors humans; i com la nostra interacció amb aquests facilita o entrebanca les nostres pròpies possibilitats de supervivència. La paraula ecologia implica l’estudi dels ambients: la seua estructura, contingut i impacte en les persones. (Postman, 1970, p. 161)
«Immediatament després del terratrèmol i el tsunami de 2011, al Japó van sorgir molts instruments de mesurament de la radiació»
L’objecte d’estudi de l’ecologia dels mitjans se centra, per tant, en els efectes que aquests tenen en les percepcions humanes. Entre molts més, s’ha considerat McLuhan com un dels teòrics fundadors d’aquesta disciplina (Strate, 2004; 2008). La seua perspectiva sobre el mitjà (i sobre l’ecologia dels mitjans) és bastant controvertida, però així i tot ha estat molt influent entre els acadèmics de diverses disciplines (Strate i Wachtel, 2005). En Understanding media: The extensions of man (“Comprendre els mitjans: Les extensions de l’home”), McLuhan (1964) va examinar la parla, els textos, la vestimenta, els rellotges, la premsa, la televisió i les armes com a mitjans, centrant-se en la manera com cadascun estén el nostre cos i ment creant un ambient o entorn únic que, encara que invisible, facilita el desenvolupament d’una forma particular de percebre el món. D’aquesta manera va reinventar els mitjans com «una part del nostre entorn, sovint dissimulada en segon pla, invisible amb caràcter general, però que ens influeix i ens conforma de maneres molt significatives» (Strate i Wachtel, 2005, p. 3). En el llibre coescrit per McLuhan i Fiore El mitjà és el massatge, els autors apuntaven:
Tots els mitjans ens apallissen minuciosament. Són tan penetrants en les seues conseqüències personals, polítiques, econòmiques, estètiques, psicològiques, morals, ètiques i socials que no deixen cap part de la nostra persona intacta, inalterada, sense modificar. El mitjà és el massatge. Cap comprensió d’un canvi social i cultural és possible quan no es coneix la manera com els mitjans funcionen d’ambients. Tots els mitjans són prolongacions d’alguna facultat humana, psíquica o física. (McLuhan i Fiore, 1967, p. 26)
D’aquesta manera, l’estudi de l’ecologia dels mitjans de McLuhan se centra a visibilitzar els ambients invisibles, més que a examinar el contingut dels mitjans de comunicació. Pel que sembla, la seua visió dels mitjans és problemàtica perquè es basa en la fal·làcia del determinisme tecnològic, com molts experts han assenyalat (Williams, 2003). Per tant, seguir el seu enfocament ens pot portar a separar la tecnologia de detecció de la pròpia pràctica de la ciència ciutadana, que implica necessàriament i de formes complexes tant agències humanes com no humanes, i a considerar determinant el paper d’aquests dispositius en l’observació ciutadana.
Sens dubte, l’escala i abast de la ciència ciutadana no estan determinats de manera directa i en exclusiva per la tecnologia, però imaginem la ciència ciutadana sense instruments científics; en molts projectes, si no fora per la tecnologia, la gent no podria recopilar les dades necessàries. Per tant, entre els diferents enfocaments d’alguns teòrics de l’ecologia dels mitjans (Strate, 2004), la visió determinista de McLuhan pot resultar un recurs útil per a reflexionar sobre el paper que poden exercir els dispositius en la configuració de les pràctiques de ciència ciutadana després del desastre de Fukushima.
Malgrat aquestes limitacions essencials de l’ecologia dels mitjans, aquest estudi posa en primer pla els efectes del dispositiu de mesurament de radiació en si mateix, per a projectar llum sobre el concepte convencional (i més o menys centrat en el factor humà) de la ciència ciutadana. Igual que moltes investigacions en ecologia dels mitjans, aquest document no es basa en proves empíriques; per contra, porta a col·lació deliberadament l’ecologia dels mitjans i explora el seu potencial teòric per a millorar la nostra comprensió de la ciència ciutadana post-Fukushima.
Mesuraments de la radiació després de l’accident de Fukushima
Immediatament després del terratrèmol i el tsunami, al Japó van sorgir molts instruments de mesurament de la radiació. Inicialment, al govern japonès li va resultar difícil donar informació sobre els materials radioactius mitjançant els seus equips institucionals de mesurament (llocs de monitoratge), en part perquè el desastre n’havia malmès alguns, però a poc a poc van anar sorgint molts dispositius diferents desenvolupats amb l’ajuda dels mitjans digitals. No obstant això, entre els diferents instruments de mesurament disponibles, al començament molts adeptes de la ciència ciutadana es van fixar en un en concret: el comptador Geiger-Müller (d’ara en avant, Geiger). Aquest comptador era relativament més assequible que altres dispositius, de manera que estava a l’abast de molta més gent.
Aquest article, per tant, examina com pot influir el comptador Geiger –entès com a mitjà – en les percepcions i valors dels seus usuaris. En general, entenem el comptador Geiger com un mitjà dissenyat per calcular la quantitat de radiació ionitzant. El dispositiu representa els materials radioactius imperceptibles amb una unitat específica (per exemple, comptes per minut, cpm). El més significatiu, no obstant això, és que tècnicament el comptador Geiger no està dissenyat per a mesurar els nivells ambientals de radiació amb precisió; de fet, aquesta tecnologia està concebuda per a mesurar la contaminació radioactiva en un laboratori, no la radiació ambiental (Maruko, 2012). Per tant, el comptador Geiger com a mitjà no transmet de manera precisa els efectes en la salut dels materials radioactius invisibles.
Des de la perspectiva de McLuhan, el comptador Geiger es pot redefinir com un mitjà que funciona com a ambient invisible, que dona forma a la ment i al cos del seu usuari. Específicament, es pot entendre com un mitjà d’extensió de l’ull i l’oïda humana, que permet a l’usuari «veure» i «escoltar» els nivells de radiació en forma de cpm. Aquesta conseqüència de considerar el dispositiu com a mitjà implica l’extensió de la visió i l’audició. A més, el comptador Geiger també es pot entendre com a mitjà que estén la ment de l’usuari en animar-lo a interactuar amb la radiació ionitzant d’una forma determinada i dissuadir-lo de fer-ho d’unes altres. Concretament, podem entendre el comptador Geiger com un mitjà que anima l’usuari a adoptar «dades de qualitat acceptable» (Gabrys, Pritchard i Barrat, 2016, p. 2) mentre que el dissuadeix d’atindre’s als instruments institucionals.
Com s’ha assenyalat, el desastre de Fukushima va precipitar el sorgiment d’una àmplia gamma de comptadors Geiger, incloent-n’hi alguns de fabricació molt qüestionable. Això els va convertir en la forma dominant de comunicació en termes de quantitat, però no de qualitat. De fet, el llibre titulat Última guia sobre comptadors Geiger (Nihon Hōshasen Kanshitai, 2011) introdueix i ressenya fins a 35 tipus de comptadors Geiger, com Air Counter (Japó), DoseRAE2 (Estats Units), SOEKS-01M (Rússia), PM1208M (Bielorússia) i BS2000 (Xina), entre altres. Des del punt de vista de McLuhan, cada comptador Geiger actuava com un entorn particular que modificava la percepció dels sentits dels seus usuaris d’una forma determinada; mentrestant, el govern japonès va recuperar a poc a poc la seua infraestructura informativa de mesurament i va començar a utilitzar l’equipament institucional, dissenyat per a mesurar amb precisió nivells de radiació baixos, la qual cosa permetia als usuaris entendre millor els efectes de la radiació ionitzant.
«El govern japonès va advertir que s’estaven utilitzant instruments de mesurament de mala qualitat. D’aquesta manera, hi va posar el focus a sobre»
És important assenyalar que els moments posteriors a l’accident de Fukushima no van ser la primera vegada que la societat japonesa va veure emergir noves pràctiques de detecció. De fet, després de la catàstrofe nuclear de Txernòbil, molts ciutadans van construir el seu propi comptador Geiger, el model conegut R-DAN (RaDiation Alert Network), i es van implicar col·lectivament en labors de detecció (Abe, 2020). Tal vegada el més sorprenent és que la xarxa comunitària va mantindre aquesta activitat de monitoratge durant més de trenta anys utilitzant aquells dispositius. No obstant això, el punt diferencial després de Fukushima va ser el paper dels mitjans digitals; les comunitats d’usuaris de comptadors Geiger van crear bases de dades online amb informació sobre els nivells de radiació (Abe, 2015; Wynn, 2017). Safecast, per exemple, és una xarxa comunitària global de persones que realitzen mesuraments. Van crear el seu propi comptador Geiger, anomenat bGeigie, van recopilar una enorme quantitat de dades sobre els nivells de radiació en l’aire i les van mostrar en un mapa. D’igual manera, Hakatte Geiger, o «Ens ajudes a mesurar [la radiació nuclear] amb un comptador Geiger?» va proporcionar una base de dades participativa online a la qual els usuaris contribuïen amb els seus propis mesuraments (Abe, 2015). Hakatte Geiger va utilitzar Twitter amb èxit com a recurs per al control de qualitat de les seues dades i va permetre que els usuaris d’aquesta xarxa social moderaren les dades que arribaven de tota mena de comptadors Geiger. Amb els mitjans digitals, el comptador Geiger va funcionar de manera efectiva com un entorn alternatiu als dispositius estatals del país. Com indicaven McLuhan i Fiore:
Els ambients no constitueixen embolcalls passius sinó, més aviat, processos actius invisibles. Les regles fonamentals, l’estructura penetrant i els patrons generals dels ambients eludeixen la percepció fàcil. Els antiambientalistes, o les contrasituacions creades per artistes, proporcionen recursos d’atenció directa i ens permeten veure i comprendre amb major claredat. La interacció entre els ambients nous i vells crea molts problemes i confusions. L’obstacle principal per a comprendre amb claredat els efectes dels nous mitjans és el nostre hàbit, profundament arrelat, d’observar tots els fenòmens des d’un punt de vista fix. (McLuhan i Fiore, 1967, p. 68)
Així, després de Fukushima, podem comparar els afeccionats a la ciència ciutadana amb el que ells van anomenar «antiambientalistes», precisament perquè una gran quantitat d’usuaris de comptadors Geiger van permetre «veure i comprendre» un entorn més antic (creat pel dispositiu institucional del govern japonès) que determinava els nostres sentits de manera imperceptible abans del desastre.
Com van predir McLuhan i Fiore, el nou entorn va causar controvèrsia quant als instruments de mesurament (Abe, 2015). Al setembre de 2011, per exemple, el govern japonès va advertir en un comunicat que s’estaven utilitzant instruments de mesurament de mala qualitat. D’aquesta manera, l’Estat va contribuir a controlar els dispositius i hi va posar el focus, en lloc de posar-lo sobre els continguts. Prenent prestada la famosa frase de McLuhan, el mitjà es va convertir oficialment en el missatge: el significat d’un mesurament podia canviar depenent del fet que la lectura es realitzara amb un dispositiu «bo» o amb un de «dolent». Mentre que l’instrument estatal de mesurament era un entorn invisible abans de la catàstrofe, una gran quantitat de la ciutadania amb els seus dispositius personals va proporcionar «recursos d’atenció directa» sobre l’entorn anterior. Múltiples dispositius diferents, incloent-hi el comptador Geiger, van començar a tornar-se gradualment ambientals (i, per tant, invisibles) en comparació amb el seu contingut (els seus mesuraments expressats en cpm). Moltes persones van buscar dades desesperadament amb el que tenien a mà, la qual cosa va portar a un ressorgir de l’equip de mesurament institucional com a dispositiu «bo». Dit d’una altra manera, aquests múltiples instruments es van convertir en els mitjans que van visibilitzar un «bon» dispositiu, precisament a causa del seu contingut.
Encara que els nivells de radiació han anat disminuint durant els últims deu anys, la catàstrofe de Fukushima encara no ha arribat a la fi. Més enllà de centrar-se exclusivament en els nivells de radiació, continua sent important fixar-se en els dispositius per a mesurar-la, que podrien actuar com a extensió del nostre cos i ment i podrien permetre’ns reflexionar sobre les relacions canviants entre el mitjà i el seu contingut. D’aquesta manera, l’enfocament d’ecologia dels mitjans de McLuhan ens permet contemplar una visió de la ciència ciutadana post-Fukushima centrada en els mitjans.
Conclusions
Naturalment, la perspectiva de McLuhan no ofereix una imatge completa de la ciència ciutadana després de l’accident de Fukushima. Com bé han assenyalat alguns estudiosos de la comunicació, la seua visió dels mitjans es basa en el determinisme tecnològic i presta una atenció inadequada tant a l’economia política dels mitjans com al paper dels seus usuaris (Carei, 2008). En altres paraules, les seues idees, incloent-hi la seua visió dels mitjans, són considerablement especulatives, la qual cosa possiblement haja allunyat la majoria d’investigadors de l’àmbit de la ciència, tecnologia i societat. No obstant això, la seua perspectiva pot contribuir a la nostra comprensió alternativa d’aspectes sovint no tan evidents de la pràctica de la ciència ciutadana. Enfocar la ciència ciutadana sobre la base de l’ecologia dels mitjans de McLuhan té almenys dues implicacions importants.
Primer, com assenyala aquest article, posa en primer pla el paper d’un dispositiu de mesurament com a entorn que anima els seus usuaris a desenvolupar les seues pròpies percepcions sobre el perill de la radiació i, al mateix temps, els dissuadeix d’adoptar percepcions alternatives. Mentre que els nivells de radiació com a contingut tendeixen a monopolitzar la nostra atenció, he volgut destacar que el dispositiu com a mitjà funciona a manera d’entorn que estructura els nostres sentits. Per tant, aquest document suggereix que la perspectiva de McLuhan aplana el camí per a estudis de ciència ciutadana post-Fukushima, més centrats en els mitjans. Si aquesta idea és correcta, la seua visió de l’ecologia dels mitjans també permetria que els practicants de ciència ciutadana reflexionen sobre la manera com el seu dispositiu pot haver-se constituït com una extensió dels seus cossos i ments durant els últims deu anys. Utilitzant el dispositiu, els usuaris podrien, al mateix temps, ser utilitzats per aquest; és a dir, en els últims anys, els seus sentits podrien haver-se vist ampliats per aquest instrument, la qual cosa suggereix que és important que els practicants de ciència ciutadana reflexionen críticament sobre el dispositiu de detecció que utilitzen.
En segon lloc, aquest article també explora l’estudi de la ciència ciutadana després de Fukushima en relació amb la visibilitat o invisibilitat dels dispositius. La perspectiva de McLuhan ens permet comprovar que el dispositiu governamental de mesurament japonès (així com molts dispositius més) es torna visible o invisible depenent del seu contingut. Centrar-nos a visibilitzar l’entorn creat pels dispositius també ens permet reflexionar sobre el paper de l’ecologia dels mitjans per a donar forma a les pràctiques de detecció ciutadana post-Fukushima. Connectar l’ecologia de mitjans amb la ciència ciutadana podria, per tant, suscitar diverses preguntes crítiques: Com poden resultar-nos tan invisibles els dispositius tan sols deu anys després de l’accident? En quins termes ha de desenvolupar la ciència ciutadana la seua estratègia de comunicació per als pròxims anys en relació amb els seus dispositius?
Construir un model adequat de detecció ciutadana basat en la perspectiva de McLuhan no resulta fàcil, però aquest article indica que almenys ens permet contemplar la seua visió de l’ecologia dels mitjans no sols en relació amb la ciència ciutadana post-Fukushima, sinó també més enllà.
Referències
Abe, Y. (2015). Measuring for what: Networked citizen science movements after the Fukushima nuclear accident. [Tesi doctoral, University of Southern California]. USC Digital Library. http://digitallibrary.usc.edu/cdm/ref/collection/p15799coll3/id/620280
Abe, Y. (2020). Citizen before science: R-DAN and its monitorial ethic after Chernobyl. En M. Fathisalout-Bollon, & A. Berti-Suman (Eds.), Legal, social and ethical perspectives on health & technology (p. 65–90). Sovoie Mont Blanc University Press.
Beck, U. (1992). Risk society: Towards a new modernity. Sage.
Berti-Suman, A. (2020). Sensing the risk: In search of the factors influencing the policy uptake of citizen sensing. Tilburg Law School.
Carey, J. W. (2008). Communication as culture. Routledge.
Gabrys, J. (2019). Sensors and sensing practices: Reworking experience across entities, environments, and technologies. Science, Technology, & Human Values, 44(5), 723–736. https://doi.org/10.1177/0162243919860211
Gabrys, J., Pritchard, H., & Barratt, B. (2016). Just good enough data: Figuring data citizenships through air pollution sensing and data stories. Big Data & Society, 3(2), 1–14. https://doi.org/10.1177/2053951716679677
Goodchild, M. F. (2007). Citizens as sensors: The world of volunteered geography. GeoJournal, 69(4), 211–221. https://doi.org/10.1007/s10708-007-9111-y
Kenens, J., Van Oudheusden, M., Yoshizawa, G., & Van Hoyweghen, I. (2020). Science by, with and for citizens: Rethinking ‘citizen science’ after the 2011 Fukushima disaster. Palgrave Communications, 6, 58. https://doi.org/10.1057/s41599-020-0434-3
Kuchinskaya, O. (2019). Citizen science and the politics of environmental data. Science, Technology, & Human Values, 44(5), 871–880. https://doi.org/10.1177/0162243919858669
Maruko, K. (2012). Hōshasen sokutei no uso [Mentides en les medicions de radiacions]. Mynavi.
McLuhan, M. (1964). Understanding media: The extensions of man. Routledge.
McLuhan, M., & Fiore, Q. (1967). The medium is the massage. Penguin Books.
Nihon Hōshasen Kanshitai. (2011). Gaigā kauntā saishin gaido [Última guia sobre comptadors Geiger]. Softbank Creative.
Postman, N. (1970). The reformed English curriculum. En A. C. Eurich (Ed.), High school 1980: The shape of the future in American secondary education (p.160–168). Pitman.
Scolari, C.A. (2012). Media ecology: Exploring the metaphor to expand the theory. Communication Theory, 22, 204–225. https://doi.org/10.1111/j.1468-2885.2012.01404.x
Sternsdorff-Cisterna, N. (2019). Food safety after Fukushima: Scientific citizenship and the politics of risk. University of Hawaii Press.
Strate, L. (2004). A media ecology review. Communication Research Trends, 23(2), 3–48.
Strate, L. (2008). Studying media as media: McLuhan and the media ecology approach. Media Tropes, 1, 127–142.
Strate, L., & Wachtel, E. (2005). Introduction. En L. Strate, & E. Wachtel (Eds.), The legacy of McLuhan (p. 1–21). Hampton Press.
Williams, R. (2003). Television: Technology and cultural form. Routledge.
Wynn, J. (2017). Citizen science in the digital age: Rhetoric, science, and public engagement. The University of Alabama Press.