La fal·làcia de l”argumentum ad naturam’

Homeopatia i agricultura biodinàmica en la normativa oficial de la Unió Europea

L’afirmació que els aliments ecològics són més nutritius o que produir-ne és més sostenible no té cap suport científic. De fet, la productivitat n’és molt baixa i, alhora, el preu més alt. Aquest article revisa els aspectes bàsics de la normativa de la Unió Europea sobre la producció d’aliments ecològics i conclou que, en general, aquesta no es basa en la ciència i confon el consumidor. Bona part es basa en conceptes relacionats amb la fal·làcia de l’argumentum ad naturam, amb presència explícita de pseudociències com l’homeopatia o l’agricultura biodinàmica. No obstant això, aspectes interessants com la petjada de carboni o la producció local no són presents en la normativa europea, que també exclou millores tecnològiques que podrien ser útils per a la producció ecològica.

Paraules clau: aliments ecològics en la UE, argumentum ad naturam, homeopatia, agricultura biodinàmica, pseudociència.

«Se sol associar la paraula ‘ecològic’ amb aliments produïts sense químics o pesticides, més saludables i respectuosos amb el medi ambient»

Què són els aliments ecològics?

Per al consumidor mitjà, el terme ecològic representa un senyal de qualitat i un valor afegit. La gent sol associar la paraula ecològic amb aliments produïts sense químics o pesticides, més saludables i respectuosos amb el medi ambient. Tècnicament, els termes orgànic, bio o ecològic defineixen els aliments que s’han produït d’acord amb la normativa del país o la regió en matèria de producció ecològica; una administració ofi­cial certifica aquest fet i permet que n’usen la denominació i el logotip oficial. Una enquesta recent entre 455 consumidors espanyols de menjar ecològic va concloure que les raons principals que els feien comprar productes ecològics eren els beneficis per a la salut, evitar residus dels pesticides i els beneficis mediambientals (GfK Emer Ad Hoc Research, 2011). El fet és que cap d’aquestes suposicions dels consumidors troba suport en l’evidència científica. Diversos estudis han demostrat que la qualitat nutricional dels aliments ecològics i la dels convencionals és similar. Un estudi recent de Barańsky et al. (2014) indica que el valor nutricional del menjar ecològic podria ser més alt gràcies a una quantitat major d’antioxidants i menor de residus de cadmi; no obstant això, els criteris d’inclusió dels autors eren molt amplis, i permetien comparar cultius produïts sota paràmetres ben diferents. De fet, antioxidant és una classificació general que abasta molècules molt diferents amb distintes qualitats nutricionals i efectes dispars en la salut. A més, segons les dades de Barańsky et al. (2014), el contingut en proteïnes i aminoàcids essen­cials era inferior en els aliments ecològics en comparació als convencionals (Mulet, 2014).

Logotip del Departament d’Agricultura dels Estats Units (dalt) i de la Unió Europea (baix) que certifiquen que un aliment ha estat elaborat d’acord amb la seua normativa de producció ecològica vigent.

Una altra creença comuna és que els additius o els conservants no s’usen en la producció de menjar ecològic, mentre que, de fet, hi ha una llista substancial d’additius permesos. La normativa sobre la producció d’aliments ecològics en la Unió Europea estableix en el punt 25 del pròleg que:

Tanmateix, es considera convenient limitar l’ús del logotip de la UE als productes que contenen només, o gairebé només, ingredients ecològics per tal de no confondre els consumidors sobre la naturalesa ecològica de tot el producte. Per això, no s’autoritzarà el seu ús en l’etiquetatge de productes obtinguts durant la fase de conversió o d’aliments processats en els quals menys del 95 % dels ingredients d’origen agrari siguen ecològics.

(Reglament [CE] núm. 834/2007 del Consell)

Això vol dir que un aliment processat pot ser etiquetat com a «ecològic» si el 95 % dels seus components ho són, encara que el 5 % restant no haja estat elaborat d’acord amb la normativa sobre menjar ecològic, i sense que calga indicar-ho en l’etiqueta.

Pel que fa a la seguretat alimen­tària, proporcionalment els aliments ecològics han acumulat més alertes que els convencionals, incloent-hi el dramàtic brot d’Esche­richia coli a França i Alemanya en juny de 2011 que va resultar en 48 morts (King et al., 2012). Un altre problema és l’alt nivell de dioxines relacionat amb la producció ecològica, sobretot en els ous, però també en altres casos com el formatge ecològic. La presència de micotoxines és també més alta en la dacsa ecològica que en la dacsa convencional.

La qüestió més preocupant és la bretxa de rendiment. És a dir, caigudes en la producció a causa de la disminució de l’eficiència. Així, per tal de mantenir la producció d’aliments d’acord amb les normes ecològiques, s’han d’incrementar les àrees de sòl agrícola i, per tant, creix l’impacte mediambiental, amb un concomitant impacte negatiu en la biodiversitat. Un estudi recent mostra que l’agricultura ecològica pot ser rendible i un model agrícola general per al futur, però ara mateix representa menys d’un 1 % de l’agricultura global i està molt subvencionada (Crowder i Reganold, 2015).

«Hi ha una clara discrepància entre la percepció del consumidor sobre l’agricultura ecològica i el que realment és»

En general, les dades indiquen que hi ha una clara discrepància entre la percepció del consumidor sobre l’agricultura ecològica i el que realment és. De fet, el terme (orgànic, bio o eco, depenent del país) no té res a veure amb la biologia o l’agronomia: és un terme merament legal. El problema subjacent és que, si revisem amb atenció la normativa, trobem que la majoria de reglaments no es basen en l’evidència científica i, el que és més preocupant, hi ha diversos punts importants basats en supersticions o pseudociències, cosa que pot explicar per què la producció ecològica no està proveint els consumidors d’allò que esperen.

En què es basa la normativa del Consell Europeu?

La producció d’aliments ecològics no està aconseguint el seu objectiu de proporcionar menjar més saludable i elaborat de manera més respectuosa amb el medi ambient. La causa és que els reglaments del Consell Europeu no es basen en paràmetres científics ni en cap estudi rellevant, sinó en una interpretació lliure de la filosofia naturalista que recorre sovint a la fal·làcia de l’argumentum ad naturam. Segons aquest principi, es permet l’ús de productes d’origen natural. L’argumentum ad naturam és una tàctica retòrica segons la qual una cosa és bona perquè és «natural» o dolenta perquè és «antinatural». Això clarament contradiu els nostres coneixements bàsics de química, que estableixen que les propietats de qualsevol compost depenen de la seua composició, no de l’origen. Per exemple, la lògica subjacent que regeix la normativa sobre pesticides és que només els que tenen un origen natural estan autoritzats. Així, el coure està autoritzat en agricultura ecològica pel seu origen natural. No obstant això, aquest s’acumula al sòl i pot contaminar-lo o afectar biodiversitat beneficiosa com els llombrígols. Un altre pesticida permés en la producció ecològica és l’spinosad, un insecticida d’origen natural, format pel bacteri del sòl Saccharopolyspora spinosa, però que és tòxic per a espècies pol·linitzadores que no en són l’objectiu. Aquesta filosofia també permet l’ús d’antibiòtics, hivernacles i etilè. Aquests aspectes aparentment contradiuen l’esperit del reglament del Consell, que s’expressa en el pròleg així:

La producció ecològica és un sistema general de gestió agrícola i producció d’aliments que combina les millors pràctiques ambientals, un elevat nivell de biodiversitat, la preservació de recursos naturals, l’aplicació de normes exigents pel que fa al benestar animal i una producció conforme a les preferències de determinats consumidors per productes obtinguts a partir de substàncies i processos naturals.

(Reglament [CE] núm. 834/2007 del Consell, pròleg, punt 1)

És ben sabut que els antibiòtics destrueixen la bio­diversitat microbiana, que els hivernacles alteren els cicles naturals de les plantes i difícilment poden ésser considerats un «procés natural», i que l’etilè s’utilitza per a la maduració artificial, el desverdiment o per a evitar-ne la germinació.

«Diversos estudis han demostrat que la qualitat nutricional dels aliments ecològics i la dels convencionals és similar»

Un altre punt del reglament que aparentment també contradiu la filosofia de «les preferències de determinats consumidors per productes obtinguts a partir de substàncies i processos naturals» és el capítol cinquè, que defineix les excepcions a la normativa que poden aplicar-se, amb què els aliments resultants encara podrien ser etiquetats com a «ecològics». Aquest capítol especifica nou punts que inclouen aspectes fonamentals com l’origen de la llavor, l’adob o l’alimentació animal. Tant productes finals obtinguts a partir de llavors ecològiques com d’altre origen, o carn produïda amb animals alimentats amb menjar ecològic com d’altre origen, poden ser considerats ecològics.

Un bon exemple de les incoherències en l’aplicació de la normativa és la producció de vi ecològic. Fins a 2012, no hi havia normativa sobre la producció de vi ecològic. La normativa actual es va preparar a partir dels resultats del projecte ORWINE (Micheloni, 2009). En el pròleg, el punt 7 esmenta «la veritable naturalesa dels productes ecològics» tres vegades, quelcom que resulta difícil de definir i, de nou, recorda l’argumentum ad naturam. La descripció i justificació de les pràctiques no permeses en la producció de vi ecològic són les següents:

En l’elaboració de vi ecològic s’han d’excloure les pràctiques i processos enològics que poden induir a error sobre la vertadera naturalesa dels productes ecològics. […] Per als mateixos fins, l’ús o l’addició de determinades substàn­cies també pot induir a error sobre la veritable naturalesa del vi ecològic. Per tant, s’escau establir que aquestes substàncies no s’utilitzen ni s’afegesquen sota l’empara de pràctiques i processos de transformació ecològics.

(Reglament d’Execució [UE] núm. 203/2012 de la Comissió, pròleg, punt 7)

La normativa admet que no s’ha aconseguit trobar alternatives a altres tractaments que poden alterar «la vertadera naturalesa del vi ecològic», tal i com s’expressa en el punt 6 del pròleg:

Algunes altres pràctiques àmpliament utilitzades en la transformació d’aliments també poden utilitzar-se en l’elaboració de vi i també poden tenir algun efecte sobre determinades característiques essencials dels productes ecològics i, per tant, sobre la seua veritable naturalesa, però de moment no existeixen tècniques alternatives per a substituir-les.

(Reglament d’Execució [UE] núm. 203/2012 de la Comissió, pròleg, punt 6)

Paradoxalment, després d’aquest treball per desenvolupar una normativa per a la producció de vi ecològic, la majoria de les substàncies químiques utilitzades en l’elaboració de vi s’usen igualment; en concret, els sulfits. La justificació per a fer-ne servir s’expressa així:

Pel que fa específicament als sulfits, els resultats de l’estudi ORWINE mostren que els productors de vi ecològic de la Unió ja han aconseguit reduir el nivell d’anhídrid sulfurós en els vins elaborats amb raïm ecològic respecte al contingut màxim autoritzat per als vins no ecològics. Per tant, s’escau fixar un contingut màxim específic d’anhídrid sulfurós per als vins ecològics, que ha de ser inferior al nivell autoritzat en els vins no ecològics. Les quantitats d’anhídrid sulfurós necessàries depenen de les distintes categories de vins i de determinades característiques intrínseques del vi, especialment el contingut en sucre, les quals s’han de considerar per a establir el contingut màxim d’anhídrid sulfurós dels vins ecològics. No obstant això, les condicions atmosfèriques extremes poden causar dificultats en determinades zones vitivinícoles que facen necessari utilitzar quantitats suplementàries de sulfits en la preparació del vi per a aconseguir l’estabilitat del producte final d’aquest any. Per tant, s’ha de permetre augmentar el contingut màxim d’anhídrid sulfurós quan es complesquen aquestes condicions.

(Reglament d’Execució [UE] núm. 203/2012 de la Comissió, pròleg, punt 8)

En conclusió, aquest reglament permet la possibilitat d’utilitzar la mateixa quantitat de sulfits que en un vi convencional. Segons el mateix reglament, per a l’elaboració de vi orgànic poden utilitzar-se productes químics com l’alginat de potassi (E-402 segons la normativa europea) o materials com la borumballa de roure, prohibida en la producció de la majoria de vins de qualitat. És important assenyalar que el vi ecològic pot no ser adequat per a consumidors vegans, ja que s’autoritza l’ús de productes derivats d’animals com la ictiocol·la o cola de peix, albúmina d’ou o caseïna. I, de nou, la normativa sobre el vi ecològic suggereix, però no obliga, a utilitzar matèries primeres ecològiques, cosa que en última instància comporta menys informació per al consumidor.

«Els reglaments del Consell Europeu sobre producció d’aliments ecològics no es basen en paràmetres científics»

El fet que la normativa no té una base científica sòlida esdevé clar quan comparem les normes europees sobre la producció ecològica amb les dels Estats Units, ja que hi ha moltes diferències. Per exemple, als EUA es permeten els cultius hidropònics, però no a Europa. Als EUA es permet l’ús d’antibiòtics en agricultura (Synthetic substances allowed for use in organic crop production, 2010), però no en ramaderia, exactament al contrari que a Europa, on poden utilitzar-se antibiòtics per al bestiar (però no en agricultura) mentre que aquests no provinguen d’organismes genèticament modificats. Sorprenentment, l’etiqueta d’«ecològic» s’atorga a aliments pro­duïts mitjançant mètodes molt diferents o que han rebut aportacions molt distintes a causa de la disparitat de les normatives.

Hi ha uns quants punts importants de la normativa de la Unió Euro­pea basats en pseudociències: per exemple, es permet l’ús de preparats biodinàmics, molts dels quals tenen un fort component supersticiós. En la imatge, banyes de vaca plenes de fem, pràctica habitual en l’agricultura biodinàmica. / Pixabay

Pseudociència en la normativa europea

Una de les qüestions més preocupants de la normativa sobre la producció d’aliments ecològics –que podria explicar indirectament la seua manca d’eficàcia i la bretxa de rendiment– és la presència explícita de pseudociències en algunes de les seues parts. Per exemple, en el capítol 2, article 12 (normativa en producció de plantes), epígraf (c) del Reglament (CE) núm. 834/2007 del Consell s’estableix que «està permés l’ús de preparats biodinàmics». L’agricultura biodinàmica és un mètode aparentment relacionat amb l’agricultura ecològica, però molt més antic que la primera normativa europea en la matèria, que data del 1991. Es basa en una sèrie de conferències pronunciades en 1924 per Rudolf Steiner i gira al voltant de perspectives espirituals i místiques, basades en el moviment de l’antroposofia, també una invenció de Steiner, que s’origina com una segregació del moviment teosòfic, una filosofia esotèrica creada en 1875 per Helena Petrovna Blavatsky. Les pràctiques biodinàmiques són un compendi de supersticions i creences que no tenen suport ni demostració científics. Els pocs estudis disponibles que comparen la producció bio­dinàmica amb la producció convencional o ecològica no han trobat cap millora pel que fa a la qualitat nutricional (Kirchmann, 1994). De fet, els supòsits de Steiner es basaven en intuïcions i visions interiors provinents d’exercicis d’espiritisme i no en experiments agrícoles o evidència científica. Aquesta manca de base científica es fa evident quan llegim les descripcions dels preparats biodinàmics. Per exemple, el número 503 consisteix a tallar fulles de camamilla abans de les deu del matí, assecar-les i posar-les dins d’un intestí de vaca fresc, nugar ambdós costats, soterrar-ho tot durant la tardor en una gerra de fang sense esmaltar i desenterrar-ho a començament de primavera. Un altre exemple és el preparatiu biodinàmic número 505, que consisteix a moldre, fins a polvoritzar-la, escorça de roure a la tardor, i aleshores introduir-la en un crani de vaca o ovella, per a després soterrar-lo en un aiguamoll o rierol. Un altra pràctica inclou l’ús de banyes d’animals plenes d’adob (Klett, 2006). És obvi que aquestes pràctiques no pertanyen a una agricultura o producció alimentària basades en la ciència, sinó a la superstició. Un altre aspecte preocupant sobre la inclusió explícita dels preparats biodinàmics en la normativa europea és el fet que la certificació biodinàmica depén principalment d’una única companyia, Demeter, relacionada amb el moviment teosòfic.

Una altra pseudociència esmentada explícitament en la normativa sobre aliments ecològics és l’homeopatia. L’article 14 del reglament de 2007 diu el següent:

[…] les malalties seran tractades immediatament per a evitar el patiment dels animals; podran ser utilitzats medicaments veterinaris al·lopàtics de síntesi, inclosos els antibiòtics, quan siga necessari i sota condicions estrictes, quan l’ús de productes fitoterapèutics, homeopàtics i d’altre tipus no siga apropiat.

(Reglament [CE] núm. 834/2007 del Consell, article 14, epígraf [e], punt segon)

A més a més, el punt 9 del pròleg del Reglament d’Execució (UE) 354/2014 de la Comissió del 8 d’abril de 2014 diu el següent:

En la redacció modificada de l’article 24, apartat 2, del Reglament (CE) núm. 889/2008, «els productes homeopàtics» s’havien omès per error. Com que aquests productes figuraven en aquesta disposició abans de la modificació en virtut del Reglament d’Execució (UE) núm. 505/2012, és necessari tornar a incloure’ls.

(Reglament d’Execució [UE] núm. 354/2014 de la Comissió)

El punt 1 de l’Article 2 del mateix reglament determina que:

A l’article 24, l’apartat 2 se substitueix pel següent:

«2. Es donarà preferència per al tractament als productes fitoterapèutics i homeopàtics, als oligoelements i als productes inclosos en l’annex v, part 1, i a l’annex vi, part 3, davant dels tractaments veterinaris al·lopàtics de síntesi química o els antibiòtics, sempre que aquells tinguen un efecte terapèutic eficaç per a l’espècie animal de la qual es tracte i per a les malalties per a les quals es prescriu el tractament.»

«El rebuig a la tecnologia és una de les principals raons de la bretxa de rendiment entre agricultura ecològica i convencional»

La menció explícita de l’homeopatia en diverses normatives reforça la idea de la manca d’evidència cien­tífica que done suport a l’agricultura ecològica. L’homeopatia es basa en les idees de Samuel Hahnemann, un doctor alemany que va morir en 1843. Els principis postulats per Hahnemann es resumeixen en el principi que diu que «allò semblant cura allò semblant» i que, com més diluït està un remei, més efectiu és. La dilució en la majoria dels preparats homeopàtics normalment continua bastant més enllà de la constant d’Avogadro; per tant, cap molècula de la preparació original roman i el producte final és aigua, que normalment es ruixa sobre píndoles de sucre. L’homeopatia no té versemblança biològica i cap dels axiomes postulats per Hahnemann han estat confirmats per la ciència en dos segles. Hi ha molt pocs informes que aborden algun resultat positiu de l’ús de l’homeopatia, i les revisions sistemàtiques no han aconseguit proporcionar cap evidència que done suport a l’ús de l’homeopatia bé en medicina, ciència veterinària o agricultura. De fet, en dos-cents anys no s’ha demostrat que l’homeopatia siga més eficient que un placebo, ni tampoc ha substituït cap tractament mèdic, veterinari o fitosanitari convencional demostrant més eficàcia (Hammarberg, 2001; Mathie i Clausen, 2014). Així doncs, no hi ha cap raó basada en la ciència per a l’ús preferent de l’homeopatia que la normativa indica, ja que no pot ser considerada una teràpia eficaç.

La normativa europea sobre producció ecològica prioritza l’ús de tractaments fitoterapèutics i homeopàtics per guarir les malalties dels animals, per davant d’altres com els antibiòtics, sempre que els primers tinguen un «efecte terapèutic eficaç». A hores d’ara, l’homeopatia no ha demostrat encara ser més eficaç que un placebo. / Pixabay

Rebuig a la tecnologia en l’agricultura ecològica

Hem vist que els criteris per a incloure o excloure pràctiques agronòmiques en la normativa depenen de conceptes tan difícils de definir com «la veritable naturalesa de la producció ecològica» (Reglament d’Execució [UE] núm. 203/2012 de la Comissió). Aquest principi permet la maduració artificial, l’ús d’hivernacles, però prohibeix el cultiu hidropònic; permet insecticides no específics com l’spinosad, fungicides persistents com el coure o els antibiòtics, però prohibeix molècules sintètiques fins i tot quan aquestes podrien ser més específiques o desfer-se ràpidament en molècules no tòxiques que no s’acumularien en el sòl o l’aigua, com ocorre amb el coure. Aquesta disparitat es basa en l’origen natural o sintètic de la molècula, i en la fàl·làcia de l’argumentum ad naturam. Aquest criteri es fa evident quan tecnologies com l’enginyeria genètica estan prohibides de manera explícita en la normativa, així com l’ús de fertilitzants d’origen sintètic (Reglament [CE] núm. 834/2007 del Consell). Altres tecnologies com la nanotecnologia encara no estan explícitament prohibides, ja que el seu ús agrícola encara és molt limitat, però diverses organitzacions de l’àmbit de l’agricultura ecològica, com l’Associació Britànica del Sòl, ja han prohibit fer-ne ús per a la producció ecològica (Soil Association, 2009).

«L’etiqueta d’“ecològic” s’atorga a aliments produïts mitjançant mètodes molt diferents o que han rebut aportacions molt distintes a causa de la disparitat de les normatives»

Aquest rebuig evident a la tecnologia és una de les principals raons que expliquen la bretxa de rendiment entre agricultura ecològica i convencional, i altres problemes com ara la seguretat alimentària. Les normatives sobre els aliments ecològics concerneixen el mètode de producció, no el producte en si, cosa que vol dir que la mateixa llavor pot ser cultivada (o un animal criat) tant de manera ecològica com convencional. Per tant, varietats híbrides o noves obtingudes per mutagènesi induïda mitjançant radioactivitat o químics com el metanosulfonat d’etil o colquicina són adequades en l’agricultura ecològica, però els cultius obtinguts per enginyeria genètica no ho són. Aquesta autolimitació va en contra d’alguns objectius i podria explicar la bretxa de rendiment. De fet, s’ha proposat que l’ús de noves tècniques de millora genètica augmentaria substancialment el rendiment de l’agricultura ecològica (Saher, Lindeman i Hursti, 2006).

La normativa sobre el vi ecològic suggereix, però no obliga, a utilitzar matèries primeres ecològiques. A més, la majoria de les substàncies químiques utilitzades en l’elaboració convencional de vi s’usen igualment; en concret, es deixa la porta oberta perquè puga utilitzar-se la mateixa quantitat de sulfits que en el procés convencional. / Paula Navarro

Conclusions

És difícil pensar que algú s’opose a un model de producció agrícola més sostenible i respectuós amb el medi ambient. La majoria dels principis de l’agricultura ecològica, establerts per la normativa europea (Reglament [CE] núm. 834/2007 del Consell) o per entitats com la Federació Internacional de Moviments d’Agricultura Ecològica (IFOAM, 2006) són els mateixos que la majoria d’agricultors convencionals apliquen a la seua producció. El problema és que actualment els aliments ecològics són una opció minoritària destinada a consumidors amb ingressos alts. Mentre represente menys de l’1 % de la producció mundial i amb una bretxa de rendiment entre el 20 i el 50 % respecte a la producció convencional, es fa difícil creure que l’agricultura ecològica esdevindrà una opció real en el futur per a alimentar la creixent població mundial. La preocupació sorgeix quan estudiem la normativa. La majoria dels mètodes proposats per a aconseguir aquests objectius manquen d’evidència científica que demostre que són beneficiosos per al medi ambient o que el contingut nutricional del producte final és millor. Algunes de les metodologies proposades com l’homeopatia o l’agricultura biodinàmica estan basades en pseudociències. A més, alguns dels mètodes o productes prohibits podrien resultar eficaços per assolir els seus objectius. Una nova normativa basada no en l’origen artificial o natural, sinó en el nivell d’eficàcia o impacte ambiental, que incloga aspectes importants com la petjada de carboni o la proximitat de la producció, segurament reduiria la bretxa de rendiment i ajudaria els consumidors de productes ecològics a obtenir el que esperen i també donaria millors opcions als consumidors estàndard: és a dir, menjar més segur i probablement més sa, la producció del qual ha estat més respectuosa amb el medi ambient.

Referències

Barański, M., Srednicka-Tober, D., Volakakis, N., Seal, C., Sanderson, R., Stewart, G. B., … Leifert, C. (2014). Higher antioxidant and lower cadmium concentrations and lower incidence of pesticide residues in organically grown crops: A systematic literature review and meta-analyses. British Journal of Nutrition, 112(5), 784–811. doi: 10.1017/S0007114514001366

Crowder, D. W., & Reganold, J. P. (2015). Financial competitiveness of organic agriculture on a global scale. Proceedings of the National Academy of Sciences of the United States, 112(24), 7611–7616. doi: 10.1073/pnas.1423674112

GfK Emer Ad Hoc Research. (2011). Estudio del perfil del consumidor de alimentos ecológicos (770-11-325-6). Madrid: Ministerio de Medio Ambiente y Medio Rural y Marino (actualment, Ministerio de Agricultura y Pesca, Alimentación y Medio Ambiente). Consultat en http://www.magrama.gob.es/es/alimentacion/publicaciones/informe_consumidor_ecol%C3%B3gico_completo_(con_nipo)_tcm7-183161.pdf

Hammarberg, K. E. (2001). Animal welfare in relation to standards in organic farming. Acta Veterinaria Scandinavica, 95, 17–25.

IFOAM. (2006). The IFOAM norms for organic production and processing. Version 2005. Bonn: IFOAM.

Kirchmann, H. (1994). Biological dynamic farming — An occult form of alternative agriculture? Journal of Agricultural Environmental Ethics, 7(2), 173–187. doi: 10.1007/BF02349036

King, L. A., Nogareda, F., Weill, F. X., Mariani-Kurkdjian, P., Loukiadis, E., Gault, G., … De Valk, H. (2012). Outbreak of Shiga toxin-producing Es­cherichia coli O104:H4 associated with organic fenugreek sprouts, France, June 2011. Clinical Infectious Diseases, 54(11), 1588–1594. doi: 10.1093/cid/cis255

Klett, M. (2006). Principles of biodynamic spray and compost preparations. Edimburg: Floris Books.

Mathie, R. T., & Clausen, J. (2014). Veterinary homeopathy: Systematic review of medical conditions studied by randomised placebo-controlled trials. Veterinary Record, 175, 373–381. doi: 10.1136/vr.101767

Micheloni, C. (2009). Organic viticulture and wine-making: Development of environment and consumer friendly technologies for organic wine quality improvement and scientifically based legislative framework (022769). Consultat en http://cordis.europa.eu/documents/documentlibrary/123869711EN6.pdf

Mulet, J. M. (2014). Should we recommend organic crop foods on the basis of health benefits? Letter to the editor regarding the article by Barański et al. British Journal of Nutrition, 112(10), 1745–1747. doi: 10.1017/S0007114514002645

Reglament (CE) núm. 834/2007 del Consell, de 28 de juny de 2007, sobre producció i etiquetatge dels productes ecològics europeus, que deroga el Reglament (CEE) 2092/91. (2007). Consultat en http://eur-lex.europa.eu/legal-content/EN/TXT/?uri=CELEX:32007R0834

Reglament d’execució (UE) núm. 203/2012 de la Comissió, de 8 de març de 2012, que modifica el Reglament (CE) núm. 889/2008, pel qual s’estableixen disposicions d’aplicació del Reglament (CE) núm. 834/2007 del Consell, pel que fa referència a les disposicions d’aplicació referents al vi ecològic. (2012). Consultat en http://eur-lex.europa.eu/legal-content/EN/TXT/?uri=uriserv:OJ.L_.2012.071.01.0042.01.ENG

Reglament d’execució (UE) núm. 354/2014 de la Comissió, de 8 d’abril de 2014, que modifica i corregeix el Reglament (CE) núm. 889/2008, pel qual s’estableixen les disposicions d’aplicació del Reglament (CE) núm. 834/2007 del Consell, sobre producció i etiquetatge dels productes ecològics, pel que fa a la producció ecològica, el seu etiquetatge i el seu control. (2014). Consultat en http://eur-lex.europa.eu/legal-content/EN/TXT/?uri=uriserv:OJ.L_.2014.106.01.0007.01.ENG

Saher, M., Lindeman, M., & Hursti, U. K. (2006). Attitudes towards genetically modified and organic foods. Appetite, 46(3), 324–331. doi: 10.1016/j.appet.2006.01.015

Soil Association. (2009). Memorandum from the Soil Association. Consultat en http://www.publications.parliament.uk/pa/ld200910/ldselect/ldsctech/22/9060203.htm

Synthetic substances allowed for use in organic crop production, 7 C. F. R. §205.601. (2010).

Agraïments

L’autor agraeix a Lynne Yenush la seua ajuda en la preparació d’aquest manuscrit i a J. Costa els seus útils comentaris. Aquesta investigació ha estat realitzada únicament per l’autor i sense rebre cap finançament.

© Mètode 2017 - 95. L'engany de la pseudociència - Tardor 2017

Professor titular de Biotecnologia de la Universitat Politècnica de València (Espanya). Investigador a l’Institut de Biologia Mole­cular i Cel·lular de Plantes (CSIC-UPV). La seua recerca es basa a descriure els mecanismes de les plantes davant de l’estrés ambiental i a identificar gens que puguen servir per dissenyar plantes tolerants al fred o a la sequera. De forma paral·lela desenvolupa una tasca com a divulgador científic; el seu darrer llibre és Transgénicos sin miedo (Destino, 2017).