Al llarg de la història i en totes les cultures, l’art i les matemàtiques han estat profundament relacionats. Això no té res d’estrany perquè beuen de les mateixes fonts i prenen de la naturalesa els elements de què es nodreix la seua inspiració. El tractament d’aquests elements està en ambdós casos subjecte als vaivens entre allò concret i allò abstracte, la idealització i el realisme, que les distintes tendències van marcant. És cert que els esforços dels matemàtics pretenen prioritàriament comprendre i modelitzar la naturalesa i que els dels artistes van més dirigits a estimular estats d’ànim, però no pot negar-se que una obra d’art amaga quasi sempre una gran dosi de tècnica i que els avenços matemàtics deuen molt a la intuïció, inspiració i preocupació estètica. En l’actualitat aquesta relació viu un dels seus bons moments. Com no podia ser d’una altra forma, i encara a risc de destruir l’idil·li, artistes i matemàtics últimament fixen la seua atenció en aquesta relació amb l’objectiu d’entendre-la millor i refermar-la. La influència de les matemàtiques en la forma d’una obra d’art, en particular quan de les arts plàstiques es tracta, sol ser fàcil de detectar. Per aquesta raó hem centrat aquí l’atenció en l’obra d’alguns artistes contemporanis que utilitzen conceptes matemàtics en el fons: és a dir, en el procés de creació. Les matemàtiques són en aquest cas font d’inspiració i no sols instrument per a la construcció de l’obra. Aquest ha estat el fil conductor de tots els articles. Monogràfic coordinat per Olga Gil Medrano. Departament de Geometria i Topologia, Universitat de València. |
En algunes de les obres de l’escultor Andreu Alfaro l’efecte estètic s’aconsegueix amb un grapat de barres metàl·liques, col·locades de tal manera que, vistes en conjunt, suggereixen una superfície suaument corbada. Aquestes superfícies que es poden construir com a unió de línies rectes es coneixen com a superfícies reglades, i han despertat, des de fa molt, l’interès dels matemàtics i dels arquitectes, perquè una construcció relativament senzilla permet d’obtenir una gran varietat de formes geomètriques. |
© Mètode 2013 - 37. Fons i forma - Primavera 2003