Entrevista a Francisco Sánchez

Francisco Sánchez va presentar l’any 1969 a la Complutense de Madrid la primera tesi doctoral d’Astrofísica realitzada a Espanya, i el 1972 va obtenir la primera Càtedra d’Astrofísica de la Universitat Espanyola. Des d’aquest moment ha dedicat plenament la seua vida a la promoció de l’Astrofísica. Va crear un grup d’investigació on es formaren els primers astrofísics espanyols. Va fundar i ha dirigit l’IAC fins a convertir-lo en referència de l’Astrofísica mundial. Des del seu lloc de direcció ha potenciat que l’IAC tinga com objectiu prioritari la promoció del desenvolupament tecnològic mijançant la construcció d’instrumentació astronòmica. Preocupat per ampliar la vessant científica de la cultura, és també un impulsor de la divulgació de l’Astronomia i l’Astrofísica.

Les torres dels telescopis solars decoren el paratge d’Izaña, però és el Teide, encara nevat aquesta primavera, qui des de lluny determina el magnífic paisatge de l’observatori. Un breu examen ha estat suficient per constatar que, des de la nostra darrera visita al setembre del 1987, les instal·lacions s’han triplicat, com ha passat també a l’altre observatori del IAC, el del Roque de los Muchachos a l’illa de la Palma. Unes hores després, Francisco Sánchez ens rep al seu despatx de l’Institut d’Astrofísica, a La Laguna, i comencem parlant d’aquest fort creixement del IAC en mitjans materials i humans. «Ja que la meua dedicació a l’administració no em permet fer molta ciència, almenys tinc la satisfacció de contribuir a fer que altres tinguen més mitjans per fer-ne», comenta. El seu discurs entusiasta, i en alguns moments apassionat, disposa també de les paraules precises per comunicar una evident claredat d’idees…

L’Institut d’Astrofísica de Canàries (IAC) s’ha convertit en una referència de l’Astronomia mundial. Quins factors han fet això possible?
És molt difícil per a una persona que està en la batalla poder fer-ne un judici ponderat. Amb el temps es podrà saber. Des del meu punt de vista, hi ha hagut una sèrie de factors favorables que han coincidit. D’una banda, el cel de Canàries, que és extraordinari. També hem pogut reunir ací un grup de gent eficaç, perquè amb bona gent es fan bones coses i sense bona gent no es fa res. També cal tenir en compte que a Espanya hi ha hagut un augment d’inversions en R+D, a pesar d’estar encara lluny d’acostar-se al que és un país modern. Tot açò ha ajudat a tenir unes circumstàncies especials que ens posen en una situació competitiva.

El consorci públic Instituto de Astrofísica de Canarias, que agrupa l’administració de l’Estat, la Comunitat Autònoma de Canàries, la Universitat de La Laguna i el CSIC, pot ser un bon exemple de com sumar esforços i recursos per potenciar el desenvolupament de l’activitat científica?
Fonamentalment són les persones, però també està demostrat que si l’estructura que t’ha de donar suport és una estructura arcaica o frustrant, malament. Nosaltres hem estat capaços d’impulsar una estructura que és innovadora i que té enormes avantatges en aquest estat de les autonomies, perquè el consorci és una bona fórmula d’harmonitzar les competències de l’estat i de la comunitat autònoma. Almenys, en el nostre cas ha funcionat molt bé.

«Els estels són la pedra filosofal de què parlaven els alquimistes medievals»

Què aporta cadascuna d’aquestes entitats?
L’Estat aporta el que li és més a prop, la formalització de les relacions internacionals i també la política nacional. La comunitat autònoma aporta el cel de Canàries, que és fonamental. Tenim la sort de disposar d’uns cels que són únics. Hem aconseguit una llei, que va nàixer del Parlament de Canàries i que ha esdevingut una llei de l’Estat, per protegir la qualitat astronòmica del nostre cel, i que converteix els observatoris del IAC en una reserva mundial de l’astronomia. Després, la Universitat de La Laguna aporta els joves estudiants i tots els pros i contres de l’estructura universitària.

I l’aportació econòmica del ministeri ha estat important?
Fins ara, a Espanya en general i a Canàries en particular, la inversió de l’Estat ha estat ridícula. El que hem aconseguit és capitalitzar el cel de Canàries, però la inversió de l’Estat no arriba ni al 10 per cent. Espanya no havia gastat res en astronomia, i ara comença a invertir en projectes espacials i en el Gran Telescopi de Canàries (GTC). És per això que ara, per primera vegada, l’astrofísica serà prioritària en la política nacional. Per què fins ara no ho era? Perquè la prioritat està lligada a la inversió.

Al maig del 1995 es va presentar a València el projecte del Gran Telescopi i, posteriorment vostè va escriure un article per a Mètode  en què parlava de l’interès científic del projecte. En quin punt es troba el projecte, una vegada aprovat?
Ha estat un procés complex, com era previsible. És la primera vegada, i cal dir-ho, que Espanya lidera un projecte de gran ciència. Això significa inversions importants que requereixen un procés. Per nosaltres el procés va començar fa deu anys, i l’abril de l’any passat és quan finalment la política nacional el va aprovar. Amb la creació de l’Oficina de Ciencia y Tecnología, aquest projecte va tenir totes les benediccions. Des d’aquell moment s’ha obert la porta de la col·laboració internacional. És difícil que un país com el nostre, que no té tradició en gran ciència, sobretot en el que és tecnologia, algú s’ho crega si no ens ho creiem nosaltres mateixos. Ha estat suficient que Espanya haja demostrat que aposta pel projecte perquè ara per ara tinguem demandes per participar fins al 75 per cent. Tanmateix, i està molt bé, la decisió de l’Oficina de Ciencia y Tecnología és que no passe del 30 per cent la participació internacional.

I com es concretarà aquest 30 per cent?
En aquest moment negociem amb Finlàndia, el Regne Unit, Holanda, la Xina, l’Índia, amb la Universitat de Massachussetts als Estats Units, Mèxic, entre d’altres. La negociació està més avançada amb els britànics i els holandesos. No podem donar participació a tots, però tenim l’avantatge de poder negociar buscant els millors socis per enriquir i donar consistència al projecte.

El telescopi serà operatiu el 2003 com estava previst?
Per descomptat, hi treballem per fer-ho possible. El projecte funciona perfectament. Els objectius i els terminis es van acomplint i enguany es contractarà el 90 i tant per cent del telescopi, el poliment dels espills, tota la part mecànica, la cúpula, etc.

Es parla d’un telescopi de 10 metres, però realment l’espill primari és format per un sistema de 36 lents, ¿quin avantatge té aquesta tecnologia?
Sobretot que és modular. Fabricar un espill monolític té milers de problemes tècnics. De fet, no hi ha ningú que s’atrevesca a passar de 8 metres. En l’espill segmentat està el futur. Nosaltres vam posar-nos en marxa amb un telescopi monolític i després vam canviar. Sempre hem estat molt cauts i constantment fem revisions amb els millors grups internacionals per a estar segurs que no fallem en res. Als americans els va eixir malament el telescopi Hubble, però nosaltres no podem fallar. Per això anem pas a pas. A més, l’espill segmentat dóna avantatges a la indústria espanyola perquè tant en terra com en l’espai, els telescopis gegants que es faran d’ara en endavant seran així, segmentats.

A Hawaii o a Xile ja ho són?
A Xile no, són monolítics de 8 metres. El nostre tindrà l’estructura segmentada dels de Hawaii però amb una tecnologia superior. Quan aquest telescopi veja la llum serà el millor del món.

A principis del mes de març es van prendre decisions sobre la primera generació d’instruments per al GTC…
Efectivament. Per a un telescopi com aquest és clau una instrumentació postfocus avançada. S’ha obert un procés en el qual s’ha donat molta entrada als grups nacionals, s’ha fomentat la creació de consorcis, s’han subvencionat els estudis preliminars, i finalment hi havia una dotzena de projectes, dels quals se n’han seleccionat tres. Durant un any, els tres projectes competiran entre ells i desenvoluparan el disseny complet dels instruments. Després se n’elegiran només dos.

I de quin tipus d’instruments es tracta?
Són de primera llum. En principi són instruments polivalents perquè la comunitat astronòmica espanyola és polivalent i més que un instrument específic per a un sol objecte de l’astrofísica, cal donar l’oportunitat perquè tots els grups espanyols puguen participar-hi.

Hi ha projectes concrets esperant que el telescopi siga operatiu?
És clar que sí. El William Herschel, que és el telescopi més gran que tenim a Espanya, de 4,2 metres i que està al Roque de los Muchachos, té en aquest moment una pressió tan gran dels grups espanyols que només poden ser acceptades un 20 per cent de les propostes.

«L’espècie humana està immersa en un avenç del coneixement que la marcarà completament»

Com es pot utilitzar l’impuls generat pel GTC per potenciar l’astronomia espanyola?
Sobretot gràcies al Pla Nacional, que per primera vegada dóna un tractament especial a l’astrofísica. No serviria de res tenir el millor instrument del moment si no hi ha grups darrere capaços. Està demostrat que els grans salts en ciència bàsica van molt lligats a les fites tecnològiques, i en astrofísica més encara. Galileu, quan va aconseguir mirar per fi al cel, va obrir un món nou, els telescopis grans americans de principis de segle canviaren de paradigma. I els telescopis gegants que vivim tindran també molt a veure amb els nous coneixements de l’univers i de la física. És un moment excitant i espere que els grups espanyols, no sols els d’observació sinó també els teòrics, siguen capaços de traure’n fruit.

El IAC té alguna estratègia en aquest sentit?
Una de molt clara: estimular. No es tracta de cantar i ballar sols, sinó que la música siga per tots. Des del principi és un telescopi mobilitzador, que no sols està obert a la comunitat internacional, sinó que ha de ser un estímul. Tinc constància que en totes les universitats del país hi ha gent preparant-se per traure’n rendibilitat. Així que el telescopi siga operatiu, ja hi haurà grups traient-ne profit.

Els grans telescopis, els sistemes de radioantenes, els telescopis espacials…, els mitjans observacionals de l’astronomia actual permeten obtenir del cel cada vegada més dades. Els grups d’astrofísics teòrics poden donar compte de tanta informació?
Tots sabem que en astronomia el millor model s’ensorra amb una observació adequada. En l’observació està la clau. La resta són especulacions fins que es van ajustant amb l’observació. Per fi Espanya va entrant en la història de la instrumentalització científica, que era una de les assignatures pendents. En astronomia som capdavanters en instrumentació terrestre i espacial, i València n’és un exemple amb el LEGRI i l’Integral. És una situació ben favorable perquè els nostres grups teòrics aprofiten la circumstància. I no sols amb llapis i paper, sinó amb tests observacionals. És un repte i al mateix temps una ocasió d’or perquè mostren les seues capacitats reals. En aquest moment és difícil treballar professionalment en l’astrofísica perquè hi ha molts joves que volen treballar-hi i pocs llocs. Però, els que siguen bons i vulguen entrar en aquest camí, tindran unes oportunitats que mai no hauríem somiat. Els mitjans que avui pot tenir un jove espanyol són els mateixos que els d’un jove americà, un anglès o un alemany. Es tracta de tenir ganes de treballar i un bon cap.

El veig molt optimista de cara al futur desenvolupament de l’astrofísica a Espanya.
L’astronomia espanyola és capdavantera a nivell mundial. Hi ha gent molt bona, tant teòrics com observacionals i instrumentalistes. I a més, en molts llocs. La ciència no s’ha de fer des d’un o dos grans instituts, sinó en grups menuts i àgils, encara que els grans mitjans estiguen concentrats. Cal continuar fomentant els grups universitaris si volem tenir un paper important en la moderna astronomia. Un exemple és València, que va començar amb un grup teòric d’astrofísica relativista, i ara s’ha format el grup d’astronomia i ciències de l’espai dins de l’Institut de Materials de la Universitat de València, que està fent un esforç instrumental dificilíssim. L’astronomia espacial creix a Espanya, n’hi ha grups a Granada, a València i a Cantàbria. I ara el Gran Telescopi. No puc evitar ser optimista, encara que també veig les dificultats. Tenim una sobreabundància de doctors, gent molt bona que no aconsegueix situar-se i que es busca la vida en qualsevol part del món.

Vostè creu que creixeran les places per a investigadors?
Gràcies que l’astronomia és una àrea prioritària creixeran, encara que no tant com ens agradaria. També poden créixer els grups universitaris, perquè un astrofísic és una persona molt capacitada per donar física a molts nivells. Sóc optimista i d’ací a deu anys podrem comprovar que no sóc massa triomfalista. Vivim un moment excitant i vull agrair que una revista com la vostra, que sempre fullege encara que tinc el problema de l’idioma, dedique un número al tema de l’astronomia i l’astrofísica.

L’explosió d’una supernova o que l’univers s’expandesca més o menys ràpidament no sembla que puga influir massa en la nostra vida quotidiana. Per què el ciutadà s’interessa tant per l’astronomia?
M’atreviria a dur-li la contrària. L’astronomia influeix en la vida des que l’home és home. Des que l’espècie humana es posa dempeus i comença a tenir consciència de l’univers que l’envolta i de si mateix, mira al cel i li demana coses. A l’ésser humà l’importa molt saber on està i saber qui és. En aquest moment, l’astronomia és una forma racional d’acostar-se a les grans preguntes. La forma d’entendre l’univers resulta important per a la societat humana. Gràcies a l’astronomia som capaços de veure la terra, el nostre planeta, des de fora. És com mirar-nos a un espill. Comencem a tenir consciència planetària en el sentit que si ho veiem des d’una perspectiva astronòmica no deixem de ser un planeta menut que orbita entorn d’una estrella vulgar, que ni tan sols es troba al centre de res, sinó en un raval de la nostra galàxia. Com una nau espacial amb una cuirassa protectora molt dèbil que es va deteriorant i amb recursos limitats. El que passe en aquesta nau, en què viatgem tots, ens afectarà a tots. Els homes som uns nouvinguts a aquesta peculiar nau espacial, però som tan atrevits que furguem en els sistemes de control i comandament de la nau sense saber com funciona, amb tot el risc que això representa. Doncs bé, crec que ara les noves generacions comencen a tenir aquesta consciència planetària i entenc que és l’única manera que algú siga capaç de privar-se d’explotar una mina de diamants pensant en els seus besnéts. Vull creure que és degut en part a l’astronomia.

Quines són per vostè les principals fites de l’astronomia moderna?
Més del 90 per cent dels coneixements astronòmics són d’aquest segle, com passa en qualsevol altra ciència. Bé, un fet important fou el canvi de paradigma dels anys trenta, quan després de descobrir l’expansió de l’univers calgué acceptar que no era estacionari, sinó que també tenia història. Ara, els homes ja hem acceptat que hi va haver un principi i que hi haurà un final. També és important saber que les estrelles, que semblaven punts brillants eterns, naixen, viuen i moren, i amb aquestes el nostre Sol. I que les estrelles són la pedra filosofal de què parlaven els alquimistes medievals. És l’únic lloc de l’univers on és possible entendre com es transmuta i es va arribant a tota la taula dels elements periòdics. Durant aquest segle hem estat capaços d’entendre que la frase “som pols d’estrelles”, no és sols poesia, sinó una realitat. Els elements que constitueixen el nostre cos no s’han pogut produir en el nostre entorn. Necessàriament s’han hagut de produir en una estrella que els ha regat a la seua mort pel medi interestel·lar i d’on s’han format, posteriorment, el nostre Sol i la nostra Terra. També considere ben important que s’hagen trobat sistemes planetaris al voltant d’altres estrelles. Per tant, l’interrogant de si estem sols, és una qüestió de temps. En la mesura que augmente la nostra capacitat tecnològica i el nostre coneixement científic, hauríem d’arribar a contactar amb altres civilitzacions. És una fatuïtat enorme pensar que amb nosaltres es va trencar el motlle.

Vol dir que es podran detectar senyals de vida intel·ligent?
És clar que sí. L’existència de sistemes planetaris és el pas realista en aquest camí. La vida, encara que no siga com la nostra, ha d’estar en llocs on no hi haja ni massa calor, ni massa fred, i això sols pot existir al voltant d’estrelles, en sistemes planetaris.

Hi ha algun altre fet que vulga citar?
El descobriment de les explosions de raigs gamma. En uns segons es produeix energia cent o dues-centes vegades superior a la d’una supernova; més energia que tota la que el nostre Sol podrà produir en 10.000 milions d’anys. I això ho sabem des de l’any 1997 quan es va identificar la primera contrapartida òptica des de l’observatori del Roque de los Muchachos, i es va confirmar que aquestes explosions ens arriben de molt lluny i són terriblement energètiques. Encara no saben les raons d’aquesta enorme explosió d’energia i això ens mostra que estem en el llindar de descobrir coses noves que canviaran el nostre concepte, no sols de la cosmologia, sinó de la física. Al cap i a la fi, la física és una astrofísica casolana, la física del planeta Terra. És un exemple més de com l’espècie humana està immersa en un avenç del coneixement que la marcarà completament. No sabem el que passarà perquè no sabem què descobrirem.