From the cabinet to society. Natural history collections are of sentimental and evocative value to scientists and teaching staff, amongst others. Nonetheless, their preservation is difficult and expensive. We need new approaches if we are to achieve this preservation. Historiographical uses seem to be a good criterion to follow.
La pràctica quotidiana i l’ensenyament de la història natural han estat associats, des de sempre, al col·leccionisme d’exemplars. Ja a l’obra aristotèlica trobem referències de com el gran filòsof es preocupava per recollir mostres proporcionades per caçadors i pescadors, o de com les seues relacions amb la cort macedònica li permeteren d’accedir a animals exòtics, procedents de les campanyes militars d’Alexandre. Sabem també de nombrosos magnats i benestants que, en èpoques i països ben diferents, tingueren gust d’ajuntar col·leccions de curiositats naturals. I, altrament, estem persuadits que el desenvolupament de la cultura divuitesca dels gabinets, i de la noucentista dels museus, ha permès consolidar a hores d’ara la taxonomia com una de les branques de la biologia més dinàmiques i reflexives.
«Cal una consciència clara i general que les col·leccions són també un patrimoni cultural de primer ordre»
Només amb això, ja sembla prou per justificar la necessitat de conservar les col·leccions antigues de contingut naturalista. Seria, però, una apreciació superficial. És relativament senzill reivindicar la preservació d’un fons com, per exemple, el del British Museum. Però pensem ara en tot el munt d’exemplars que omplen espais al nostres centres docents, públics i privats. Què pot fer, per exemple, l’Institut Lluís Vives de la ciutat de València –l’antic Institut General i Tècnic–, amb les restes de la seua col·lecció? Al primer terç del segle XX, era probablement la millor de tots els instituts d’Espanya; només de vertebrats, se’n custodiaven més de mil exemplars, del quals, vora 300 eren d’ocells i no menys de 125 de mamífers. Bona part d’ells s’han perdut, i la fracció que ens resta necessita amb urgència un tractament de xoc i una restauració per tal de no quedar desfeta pels fongs i els insectes. Quin benefici, objectivament, li reporta a l’institut el manteniment de la col·lecció? La simple preservació contra els factors de deteriorament representa una despesa difícil d’assumir. D’altra banda, les orientacions docents actuals fan difícil, en la pràctica, utilitzar elements com els descrits per a l’ensenyament. I la presentació digna dels exemplars, no precisament xicotets, obliga a habilitar estances que podrien ser aprofitades per a uns altres usos, relacionats amb la millora de la qualitat docent.
Si avui podem veure i estudiar encara les restes de la col·lecció esmentada és per una coincidència de factors, bàsicament dos: l’atzar, que ha permès que no tot parara al fem, i el romanticisme, que ha fet que alguns equips directius i alguns professors hagen tingut llàstima i hagen procurat fer el que estiguera a la seua mà per evitar que es perdera el que estimaven un testimoni de la memòria històrica del centre. Però només amb això no es pot empentar cap iniciativa seriosa i amb probabilitats de continuïtat. Els sentiments, en aquest cas, només aprofiten per a les urgències. Per a allò que ha de venir darrere, cal una consciència clara i general que les col·leccions són també un patrimoni cultural de primer ordre.
«Les col·leccions naturalistes també ens informen d’aspectes de l’organització social de la pràctica científica»
La percepció social del patrimoni, bé ho sabem, mostra biaixos molt resistents. Hom no dubta de la necessitat, com a mínim, de preservar i, si és possible, restaurar qualsevol obra pictòrica, i més si compta amb una certa antiguitat. Com a exemple, podríem apel·lar una volta més a l’Institut Lluís Vives, dipositari d’un patrimoni artístic gens menyspreable; però també podríem parar esment en la nostra Universitat de València. Quin membre de la seua comunitat de professors, alumnes i personal auxiliar no alçaria la veu si el rectorat de torn disposara la venda del quadre de la Puríssima xiqueta que es troba a la capella del carrer de la Nau? Tanmateix, quin membre d’aquesta mateixa comunitat reivindica un espai digne per als ocells –sortosament inventariats de fa poc– que s’amunteguen als corredors de la Facultat de Biologia? Podríem traure més exemples en paral·lel, continuant amb aquesta línia, si es vol un punt demagògica. De totes les maneres, sempre es pot adduir que la percepció diferencial del patrimoni es deriva també de la vàlua desigual dels elements; la Puríssima xiqueta d’Espinosa sempre estarà “per damunt” –artísticament, s’entén– de l’Àngel Custodi de la Universitat de Moreno, com les aus naturalitzades per José María Benedito a les acaballes del segle XIX, són peces “objectivament” superiors a les que ingressaren en els anys seixanta. I es pot replicar, lògicament, invocant la preservació integral del patrimoni com a desideratum en aquests casos…
La bizantinitat d’aquestes argumentacions no sempre arriba a trencar-se. Per això, hem de superar la inherència i cercar l’aspecte transcendent de les col·leccions d’història natural. Les consideracions sobre la seua rellevància social resten paleses en un altre article d’aquest monogràfic. Ací, ens centrarem en els aspectes més estrictament relacionats amb la pràctica científica. Primàriament, les col·leccions són encara una referència indefugible en els estudis de normalització de nomenclatura, de classificació i de biogeografia dels éssers vius. Un conjunt de fons ordenats i acceptablement preservats és el millor recurs per a l’especialista en aquestes qüestions; només es poden dur endavant amb rigor propostes de revisió de nomenclatura si es tenen a l’abast nombrosos exemplars, com només així es pot revisar de dalt a baix tot un taxon, o fer un estudi dels canvis en la distribució geogràfica. Secundàriament, les col·leccions són una font amb possibilitats enormes per a l’historiador de la ciència. Ens centrem ara en aquesta qüestió.
L’ús de la col·lecció naturalista com a font historiogràfica ateny diversos nivells. En primer lloc, il·lustra l’estat de desenvolupament de la història natural en unes èpoques i uns llocs determinats. Així, el desenvolupament original o la recepció subsidiària de les novetats nomenclaturals i sistemàtiques, com també la resistència, la indiferència o el desconeixement al respecte, es veuen documentats en exemplars, etiquetes, inventaris o catàlegs. A voltes, aquesta informació només complementa allò que es reflecteix a les publicacions dels naturalistes implicats; això, en qualsevol cas, ja seria considerable, perquè reforça les possibilitats de la crítica històrica. Molt sovint, però, i especialment als àmbits locals, els naturalistes no reteren obra impresa, amb la qual cosa, l’historiador ha d’allunyar-se de les obsessions papirofíliques i endinsar-se en l’anàlisi d’una font, la col·lecció, no conservada en suport paper. També aquesta font ens duu a fer valoracions importants de la història del coneixement de les produccions naturals dels territoris. Les disciplines naturalistes són ciències directament vinculades a espais geogràfics concrets. Moltes vegades, les publicacions dels seus practicants només reflecteixen l’estudi parcial dels esmentats espais, i no hi trobem constància que els autors havien estudiat també altres punts dels territoris. La col·lecció pot donar informació sobre la matèria. Així, si ens fixem en les publicacions d’investigació original, els estudis sobre peixos continentals empresos durant la segona i tercera dècades del segle XX al Laboratori d’Hidrobiologia de l’Institut General i Tècnic de València, semblen limitats a l’Albufera, l’estany de Cullera, les marjals d’Almenara i l’Albufereta d’Anna. Un estudi de les restes de la col·lecció i del seu inventari de l’època ens mostra que també s’estudià el riu Clariano, al seu pas per Ontinyent, el riu d’Alcoi a Gandia, diversos trams del Túria…
Les col·leccions naturalistes també ens informen d’aspectes de l’organització social de la pràctica científica. Podem trobar, a la col·lecció de l’Institut, nombrosos donatius de naturalistes valencians, molts d’ells aficionats, i gairebé tots socis de la secció de València de la Real Sociedad Española de Historia Natural, la seu de la qual es trobava precisament a l’Institut. Si comparem l’esmentada col·lecció amb els fons, contemporanis seus, d’altres centres docents, com ara els col·legis religiosos de la província de València, trobem indicis evidents d’un flux d’intercanvi d’exemplars. A tall d’exemple, ens resulta cridanera la presència a l’Institut d’una vèrtebra de cetaci trobada a la platja de Gandia, fruit d’un intercanvi amb les Escoles Pies de la capital de la Safor, on, lamentablement, no es pot trobar allò que vingué de l’Institut, perquè la seua col·lecció va ser destruïda durant la guerra civil. La col·lecció de l’Institut també ens parla de la dependència de les cases comercials subministradores, moltes radicades a l’estranger, i de la minva d’aquesta dependència quan es pogué articular a València una mínima estructura col·lectiva per a la pràctica naturalista.
Podríem descriure més aspectes de la utilització historiogràfica de les col·leccions naturalistes. Aspectes com ara l’ensenyament de la història natural –ens sorprèn, així, l’entusiasme dels alumnes per l’increment dels fons, amb els seus donatius d’exemplars–, la divulgació dels coneixements o les estratègies de legitimació de les tasques científiques ens donarien per a moltes reflexions més. Tot el que s’ha exposat, en qualsevol cas, sembla prou per tal de mostrar que, per damunt de modes contingents i faramalles ridícules, la preservació de les col·leccions de contingut naturalista assoleix una rellevància científica i social de primer ordre. Una rellevància sotmesa no tant al sentimentalisme com a les seues utilitats, les quals són, paradoxalment, la via més potent, si estan ben bastides, per combatre l’oposició que arriba de les polítiques científiques i culturals més grollerament utilitaristes.
