‘Homo sapiens’: Qui som?

Característiques essencials de la nostra espècie

doi: 10.7203/metode.8.9481

En aquest article analitzem quins són els trets que conformen els humans actuals a partir de la seva gènesi. L’objectiu és caracteritzar l’evolució biològica i cultural de la humanitat en el marc evolutiu de les espècies del nostre gènere. Jerarquitzem quines són les característiques que ens distingeixen dins del regne animal: fabricar una gran diversitat d’eines, el control del foc, el llenguatge, el ritual funerari, etc. Hem de descobrir si realment l’augment de complexitat només es dóna en la nostra espècie o es tracta d’un procés pel qual altres espècies també han passat o passaran.

Paraules clau: hominització, humanització, singularitat, eines, llenguatge, complexitat, espècie.

La singularitat d’Homo sapiens pot representar la síntesi evolutiva de tot el nostre gènere i, per tant, una expressió evolutiva singular. Som una espècie més, amb un desenvolupament i una complexitat que s’han fet patents amb la socialització d’adquisicions desenvolupades inicialment per altres espècies amb les quals hem conviscut o que ens han precedit. Conseqüència d’aquesta captura d’adquisicions és el creixement exponencial que ha registrat la nostra espècie en els últims milers d’anys.

Introducció

Hi ha qüestions que es mouen entre el coneixement i el pensament científic. Algunes depassen aquest àmbit i es converteixen en el centre de les grans preguntes que es fa la humanitat. Qui som és l’objecte que volem abordar des del punt de vista biològic, etològic, social i cultural. És molt interessant mirar-s’ho des d’una perspectiva holística que ens proporcione una visió completa no només del procés d’hominització sinó també del procés d’humanització.

Pel que fa a la dialèctica hominització-humanització, els debats sempre s’han mogut en la dicotomia entre evolució biològica i evolució cultural. Aquests processos ara s’analitzen d’una altra manera i s’anomenen «processos de coevolució». Nosaltres preferim el concepte d’evolució integrada o procés convergent. És veritat que una i altra forma d’evolució tenen diferents ritmes d’integració. Mentre que durant les primeres fases la progressió biològica i la cultural eren lentes, durant el darrer milió d’anys aquestes s’han anat accelerant, fins arribar al punt actual, en què la nostra espècie es troba en procés d’evolució cultural i tècnica exponencial, sobretot en els darrers decennis.

«En la dialèctica hominització-humanització, els debats sempre s’han mogut en la dicotomia entre evolució biològica i evolució cultural»

Ara, mentre es produeixen poques modificacions de tipus biològic, s’estan produint d’una manera accelerada moltes adquisicions culturals. Anomenem «complexitat» el conjunt d’adquisicions que ens permeten diferenciar-nos específicament dels altres animals. Entre les biològiques, ens referim principalment al creixement de l’encèfal i, pel que fa a les culturals i tècniques, que són diverses i en molts casos seqüencials, estem parlant de tecnologia lítica, del foc, del llenguatge o bé d’enterrar els morts o del simbolisme, entre d’altres.

Els humans actuals ens definim per haver esdevingut éssers complexos. La qüestió és si la complexitat és exclusiva de la nostra espècie o si també ha emergit i s’ha consolidat en altres espècies (Agustí i Carbonell, 2013).

Només contestant aquestes preguntes, a partir de dades analítiques, serem capaços de respondre la qüestió de qui som i si som fruit de les adquisicions d’altres espècies; així mateix, podrem definir, quan n’hi hagi, els trets específics de la nostra espècie en relació amb les altres del nostre gènere.

Ens referim a qui som els Homo sapiens. Hem de començar buscant el nostre origen en l’espai i la nostra posició filogenètica. Després podrem referir-nos a les adquisicions. Això vol dir parlar d’on venim, conèixer les nostres arrels o, almenys, plantejar una hipòtesi sobre aquesta qüestió.

Rastrejant l’origen

Les restes més antigues de la nostra espècie es troben a l’Àfrica. Són les de Kibish, a Etiòpia, representades per Omo 1 i Omo 2, que tenen una cronologia de 195.000 anys. En el moment de ser descobertes l’any 1967, hom pensava que eren menys antigues, però unes datacions posteriors van donar la sorpresa: són 40.000 anys més velles que les restes d’Herto (Shea et al., 2002), també d’Etiòpia, pertanyents totes a la subespècie Homo sapiens idaltu (White et al., 2003).

Fa 100.000 anys, Homo sapiens ja es trobava disseminat per tot Àfrica. A Sud-àfrica és representatiu el jaciment de Klasies River i, al nord del continent, el de Jebel Irhoud (Marroc), amb una antiguitat semblant a Herto. A la fi del plistocè mitjà, fa uns 120.000 anys, Homo sapiens va sortir del continent africà i el trobem escampant-se per Àsia i arribant després a Australàsia fa uns 60.000 anys (Gillespie, 2002). Finalment, va arribar a Europa fa uns 45.000 anys, abans d’ocupar la darrera frontera: el continent americà.

El procés d’ocupació del planeta ha continuat fins avui, en què la nostra espècie ha trepitjat tota la superfície terrestre i l’ha ocupada de manera contínua tret de petites discontinuïtats.

Quins són els nostres orígens biològics? Aquesta és una altra qüestió interessant que encara ens és desconeguda però que ha donat peu a algunes hipòtesis. La llista dels homínids que van precedir Homo sapiens a l’Àfrica inclou Homo rodhesiensis, els fòssils més característics del qual són, entre d’altres, els de Broken Hill (Zàmbia) i Bodo (Etiòpia).

Després de trobar Homo antecessor, l’equip del jaciment espanyol d’Atapuerca (Burgos) va publicar l’any 1997 que les característiques cranials d’aquest hominí el feien candidat a ser l’origen comú de neandertals a Europa i Homo sapiens a Àfrica (Bermúdez de Castro et al., 1997).

Aquesta hipòtesi tan agosarada ens ve donada per les característiques tan modernes del maxil·lar, en el qual destaquen la manca de prognatisme i les depressions suborbitals marcades que li donen una morfologia igual a la que té la nostra espècie. També perquè H. ante­cessor té caràcters primitius del clade Homo, caràcters compartits amb altres hominins del plistocè mitjà, així com un conjunt de trets compartits amb els neandertals (Bermúdez de Castro et al., 2017). Aquests caràcters que ara ens distingeixen d’altres espècies paleontològiques són els que ja van emergir fa prop d’un milió d’anys.

Es tracta, però, de definir quines són les característiques d’Homo sapiens respecte als nostres coetanis que es van extingir fa uns 30.000 anys. Entre 70.000 i 30.000 anys va ser el període en què van conviure més espècies en el nostre gènere: els darrers Homo erectus, els denisovans, Homo neanderthalensis i Homo floresiensis.

Esquerra: Composició de les restes ATD6-15 (fragment de crani) i ATD6-69 (maxil·lar), que podrien pertànyer al mateix individu d’Homo antecessor. El conjunt es coneix com «el noi de la Gran Dolina». H. antecessor té caràcters primitius del clade Homo, compartits amb altres hominins del plistocè mitjà, així com un conjunt de trets compartits amb els neandertals.  Dreta: Crani número 5 del jaciment de la Sima de los Huesos, a la Cova Major de la serra d’Atapuerca. Les troballes d’aquest jaciment han permès conèixer que els ossos de l’orella dels humans de la Sima de los Huesos estaven preparats per a rebre en la banda intermèdia i ampla, tal com ocorre en els humans actuals. Això vol dir que estaven preparats per a capturar un llenguatge que vehiculara les seues accions. / Equip del Museu Nacional de Ciències Naturals, CSIC

Característiques anatòmiques i biològiques ‘sapiens’

Homo sapiens es caracteritza anatòmicament pels trets següents: un esquelet cranial arrodonit i un front ­aixecat, que presenta un gran volum encefàlic, amb una mitjana de 1.350 cm3; una cara aplanada i més reduïda, amb les plaques infraorbitals orientades coronalment; presència de mentó a la mandíbula; una dentició caracteritzada per una reducció respecte a la d’espècies anteriors; i, per acabar, l’esquelet postcranial és més gràcil que en altres espècies del seu gènere.

Estructura genètica i hibridació

Durant molts anys s’havia pensat que l’espècie paleontològica Homo sapiens era també una espècie biològica1. Algunes proves, com les trobades al Lagar Velho (Portugal), ens van posar sobre la pista de l’existència de caràcters híbrids en un nadó, informació que no va ser admesa per molts dels col·legues paleoantropòlegs quan es va presentar la descoberta.

L’evolució dels mètodes de seqüenciació finalment ha portat a comprovar que algunes poblacions d’Homo neanderthalensis es van encreuar amb humans anatòmicament moderns i que en l’actualitat els pobladors eurasiàtics tenim un petit percentatge de gens dels neandertals. Per la seva banda, també a Oceania els humans actuals de la regió retenen un petit pol genètic arcaic, però en aquest cas correspon a gens dels denisovans, una població ancestral descoberta en una cova de Sibèria i descrita únicament mitjançant anàlisi genètica (Krause et al., 2010).

«No només tenim antecessors comuns amb altres espècies, sinó que, a més, ens hem hibridat amb espècies paleontològiques que han conviscut amb nosaltres»

Un cop conegut part del genoma d’aquestes espècies i la seva història genètica, cal plantejar que probablement només es tracta d’espècies paleontològiques i no d’espècies biològiques. En el sentit estricte de la paraula, es tractaria de variabilitat biològica. Per tant, ni tan sols en aquest terreny els humans anatòmicament moderns seríem específicament diferents. No només tenim antecessors comuns amb altres espècies sinó que, a més, ens hem hibridat amb espècies paleontològiques que han conviscut amb nosaltres durant els 200.000 anys de la nostra evolució. Ara al nostre planeta només hi ha Homo sapiens, però això només passa des de fa uns 30.000 anys. Tot i així, com hem dit, som probablement una síntesi filogenètica.

El llenguatge

Perquè puguem parlar ha calgut que es produïssin una sèrie de modificacions genètiques, anatòmiques i neuronals. Pel que fa a les transformacions en l’anatomia, van des del desenvolupament de l’àrea frontoparietal fins als canvis en el tracte vocal. Ara sabem que això és present en diferents espècies del nostre gènere; almenys en algunes d’aquestes ja ho hem pogut contrastar.

Ara mateix tenim una sèrie de proves indirectes que ens fan pensar que el llenguatge pot ser una característica del gènere Homo i no de l’espècie Homo sapiens, com formulava Noam Chomsky (1985). Podria ésser innat en el gènere Homo i, per tant, tampoc seria una especificitat de la nostra espècie, com abans s’havia dit. Almenys sabem que els hominins de fa prop de 500.000 anys podien comunicar-se verbalment amb fonemes i morfemes com ho fem nosaltres. La prova s’ha aconseguit gràcies a l’anàlisi de fòssils obtinguts a la Sima de los Huesos a Atapuerca (Martínez et al., 2004).

Els ossos de l’orella mitjana ens han servit per tal d’esbrinar si la recepció sonora humana semblant a l’actual és o no és antiga. L’estudi dels fòssils de la Sima de los Huesos ens diu que els humans que hi vivien podien rebre en la banda intermèdia i ampla com ens passa als humans actuals, el que vol dir que devia haver-hi emissaris que capturaven el seu llenguatge, és a dir, una llengua que permetia vehicular les seves accions no només en llenguatge corporal com fan els simis o amb interjeccions o expressions més o menys complexes, sinó amb la paraula. L’estructura i morfologia de l’orella mitjana indiquen que els homínids de la Sima escoltaven amb banda ampla, mentre que els altres simis, no, i tampoc tenen parla.

Pel que fa a la genètica, la presència del gen FOXP2 (Krause et al., 2007), tant en Homo neanderthalensis com en Homo sapiens, ens indica que les dues espècies tenien el llenguatge fixat fa desenes de milers d’anys. En els fòssils d’Homo neanderthalensis de la cova d’El Sidrón (Astúries) s’ha pogut identificar aquest gen relacionat amb el llenguatge. Per tant, aquesta tampoc no és una característica específica d’Homo sapiens, sinó que, com ja hem dit, la comparteix el gènere Homo (Whitfield, 2008).

Vista dels jaciments de la Trinxera del Ferrocarril de la serra d’Atapuerca, entre els quals hi ha la cova de la Gran Dolina, on es van trobar les restes d’Homo antecessor. L’equip d’Atapuerca va publicar l’any 1997 que les característiques cranials d’aquest hominí el feien candidat a ser l’origen comú de neandertals a Europa i d’Homo sapiens. / Jordi Mestre

Característiques culturals i tècniques

Hi ha una qüestió important que ens força a distingir entre biologia i cultura. Tot i que no s’han produït grans canvis en l’esquelet des de l’aparició dels humans anatòmicament moderns, sí que existeixen grans canvis culturals des de l’aparició de les característiques anatòmiques que la nostra espècie va adquirir per evolució cultural.

«Algunes de les activitats considerades complexes no són solament del nostre gènere, però és la nostra espècie la que acaba generalitzant-les al llarg de la seva evolució»

Algunes de les activitats considerades complexes des d’una perspectiva actual no són pròpies solament del nostre gènere, però sí que podem dir que és la nostra espècie la que acaba generalitzant-les al llarg de la seva evolució. Tot seguit les detallem.

Homo sapiens es caracteritza culturalment i social­ment per  diverses qüestions. En el camp tecnològic, les indústries lítiques experimenten una gran evolució en el transcurs del procés d’adaptació de la nostra espècie que té lloc a l’Àfrica i també en la seva sortida d’aquell continent. Mentre que les primeres tecnologies s’inclouen en l’edat mitjana de la pedra (Middle Stone Age o MSA), les eines caracteritzades per la transició del Mode 2 al Mode 3 i el Mode 42 mostren una síntesi i evolució del substrat amb una gran diversificació, des de la presència massiva de la tècnica Levallois (preparació de nuclis de pedra abans de l’extracció de les ascles) fins a la utilització sistemàtica de l’os com a matèria primera, així com la presència de la tècnica laminar i, al final, la reducció microlítica. La producció de làmines no és pròpia solament de la nostra espècie; altres espècies, com els neandertals, també la desenvoluparen en el transcurs de la seva evolució cultural.

Bifaç de quarsita, batejat amb el nom d’Excalibur, recuperat en el jaciment de la Sima de los Huesos de la Cova Major de la serra d’Atapuerca. La transició des de l’ús d’aquestes eines cap a ascles i làmines demostra que hi ha una síntesi i evolució amb una gran diversificació. La producció de làmines no solament és pròpia de la nostra espècie, d’altres com els neandertals també la desenvoluparen. / Susana Sarmiento

El que podem dir és que, com passa amb altres adquisicions, Homo sapiens acaba generalitzant la seva producció en totes les poblacions a escala planetària, però comparteix aquests coneixements amb altres espècies. Pel que fa a les eines de fusta, es van desenvolupar des de molt antic; les llances i altres elements vegetals trobats a Schöningen (Alemanya), amb una cronologia de més de 300.000 anys, així ho indiquen (Thieme, 1997).

Si ens referim a les eines d’os, tot i que els neandertals també en feren, les seqüències d’arpons del plistocè superior de Zàmbia, de 60.000 anys, ja ens indiquen una forta complexitat d’aquests hominins, una complexitat diferent de la que coneixem en altres espècies d’aquesta cronologia.

La construcció de cabanes

La construcció amb materials peribles és molt antiga. Tampoc aquí Homo sapiens és únic. Des de les antigues possibles cabanes d’Olduvai (Tanzània) de fa 1,9 milions d’anys fins les cabanes de Terra Amata (França), o bé les dels neandertals, totes les espècies han construït llocs de refugi. Per tant l’arquitectura té un llarg recorregut de gènere i no només d’espècie. Si bé és cert que les cabanes gravetianes construïdes amb ossos de mamuts a l’est d’Europa presenten una gran complexitat, superior a la de qualsevol altra d’anterior, el que indiquen precisament és aquesta llarga tradició de construcció entre els humans.

El foc i els fogars

La descoberta del foc i l’ús social que se li ha donat és molt antiga. Tenim evidències empíriques de la cova de Wonderwerk a Sud-àfrica, on poblacions d’Homo erectus ja el feien servir per il·luminar-se, escalfar-se i cuinar fa al voltant d’un milió d’anys. El foc tardarà a socialitzar-se més de 600.000 anys (James et al., 1989). Els neandertals utilitzaren el foc de manera sistematitzada igual com ho fa Homo sapiens. Podríem dir que costa de trobar diferències entre el que feren els uns i els altres amb una gran variabilitat de mides i formes: fogars plans, fogars en coveta, forns llanterna, construïts amb pedra, a l’interior de gours (“gorgs”), en covetes naturals, etc. Això també demostra que la complexitat no emergeix només en la nostra espècie i que la generalització del foc és inespecífica. Representa una llarga tradició adaptativa en el nostre gènere que acaba convertint-se en un tret essencial per a les espècies que l’introdueixen com a mecanisme de socialització.

El foc i la seva estructura, el fogar, és molt important a l’hora de continuar desenvolupant el llenguatge i sobretot el llenguatge articulat. La radialització permet la relació intergeneracional i el pas d’informació, a més de totes les funcions primitives, com donar llum per allargar les hores d’activitat, espantar els animals, perfeccionar eines o coure el menjar.

Ritual funerari

Probablement la Sima de los Huesos és el primer indret on empíricament es pot provar l’existència d’una acumulació intencionada de cadàvers de la història evolutiva del nostre gènere: 28 individus van ser llançats al fons d’un avenc de 12 metres de profunditat fa uns 400.000 anys (Arsuaga, Martínez, Gracia, Carretero i Carbonell, 1993; Carbonell et al., 2003). Eren individus de l’espècie Homo heildebergensis. Més tard, Homo neanderthalensis va iniciar també el comportament d’enterrar els seus morts. Tenim proves d’aquest comportament neandertal des d’Europa fins al pròxim ­Orient, encara que alguns col·legues no hi estan d’acord (Pettitt, 2002). Els exemples inclouen jaciments com Shanidar 4 a Iraq, La Ferrassie a França o Kebara a Israel. Per tant, els rituals funeraris no són una adquisició només dels humans moderns, sinó que aquest hàbit el comparteixen altres espècies.

Art i música

L’art és una expressió simbòlica bàsica de la nostra espècie. Això era almenys el que ens pensàvem fins fa poc. Ara tenim proves d’activitat artística en el plistocè mitjà, en dos jaciments aixelians. Ens referim a la Venus de Tam Tam, trobada al Marroc amb 400.000 anys d’antiguitat, i la Venus de Berekhat Ram, als Alts del Golan, de més de 200.000. Es tracta d’escultures, una producció artística en tres dimensions (D’Errico i Nowell, 2000).

També disposem d’una sèrie de gravats intencionats en el jaciment del plistocè mitja de Bilzingsleben, a Alemanya. Podem dir, doncs, que, amb una alta probabilitat, l’art no és un invent específic d’Homo sapiens, sinó que ho és també d’altres espècies, algunes de les quals contemporànies i d’altres que ens han precedit.

El que sí que podem afirmar és que l’art l’ha generalitzat la nostra espècie des de fa uns 45.000 anys, però no pas abans. Tot i que hi hagi testimonis anteriors, fins aquesta data no es fa massiu i estès arreu del nostre planeta. És amb aquesta cronologia que trobem instruments de vent com les flautes. A partir d’aquest moment la presència d’aquesta activitat simbòlica és universal i, per tant, la trobem en tots els continents.

Conclusió

Ho hem plantejat en altres ocasions i aquí també ho hem deixat caure: els humans anatòmicament moderns representem una síntesi evolutiva, biològica i cultural del nostre gènere. La genètica ens ha permès contrastar l’existència de multitud d’hibridacions de les pobla­cions que van viure i conviure amb Homo sapiens fora d’Àfrica.

«‘Homo sapiens’ no és l’espècie elegida ni la culminació de res, sinó que representa un procés normal, encara que singular, de la selecció natural»

Si tècnicament i culturalment ja s’havien apreciat analogies en les indústries lítiques de diferents espècies, ara podem concloure que aquest fet convergeix amb els resultats de les proves genètiques obtingudes en registres fòssils. Aquestes diferents poblacions no tan sols van tenir contactes culturals, sinó que es degueren barrejar en diverses ocasions i van establir mecanismes biològics i culturals per passar-se informació. En realitat hem de parlar, tal com ja fem, d’evolució integrada i compartida.

Homo sapiens, contràriament al que alguns poden pensar, no és l’espècie elegida ni la culminació de res, sinó que representa un procés normal, encara que singular, de la selecció natural. El que passa és que l’augment exponencial de complexitat de l’espècie, sobretot pel que fa al comportament cultural i tècnic (eines, llenguatge, foc, art, enterrament dels morts, etc.) ens ha permès incrementar la sociabilitat de manera incommensurable, com no havia passat mai en cap altra població d’éssers vius al planeta. La capacitat de socialització que han proporcionat les adquisicions realitzades per la nostra espècie és la responsable de l’emergència d’una consciència complexa. És responsable de ser com som.

  1. Una espècie biològica és aquella en què els individus masculins i els femenins tenen descendència fèrtil després d’encreuar-se. D’altra banda, unes restes esquelètiques pertanyen a una espècie paleontològica quan tenen una sèrie de característiques morfològiques associades que les diferencien d’altres associacions esquelètiques. (Tornar al text)
  2. Mentre que el Mode 2 es caracteritza per les indústries de gran format com bifaços, pics o fenedors, en el Mode 3 destaquen les ascles i les ascles retocades, i en el Mode 4, les làmines i ascles molt estilitzades. (Tornar al text)

REFERÈNCIES

Agustí, J., & Carbonell, E. (2013). L’evolució sense sentit. Barcelona: Empúries.

Arsuaga, J. L., Martínez, I., Gracia, A., Carretero, J. M., & Carbonell, E. (1993). Three new human skulls from the Sima de los Huesos Middle Pleistocene site in Sierra de Atapuerca, Spain. Nature, 362, 534–537. doi: 10.1038/362534a0

Bermúdez de Castro, J. M., Arsuaga, J. L., Carbonell, E., Rosas, A., Martínez, I., & Mosquera, M. (1997). A hominid from the Lower Pleistocene of Atapuerca, Spain: Possible ancestor to Neanderthals and modern humans. Science, 276(5317), 1392–1395. doi: 10.1126/science.276.5317.1392

Bermúdez de Castro, J. M., Martinón-Torres, M., Martín-Francés, L., Modesto-Mata, M., Martínez de Pinillos, M., García, C., & Carbonell, E. (2017). Homo antecessor: The state of the art eighteen years later. Quaternary International, 433, 22–31. doi: 10.1016/j.quaint.2015.03.049

Carbonell, E., Mosquera, M., Ollé, A., Rodríguez, X. P., Sala, R., Vergès, J. M., … Bermúdez de Castro, J. M. (2003). Les premiers comportements funéraires auraient-ils pris place à Atapuerca, il y a 350 000 ans? L’Anthropologie, 107(1), 1–14. doi: 10.1016/S0003-5521(03)00002-5

Chomsky, N. (1985). El conocimiento del lenguaje. Madrid: Alianza Editorial.

D’Errico, F., & Nowell, A. (2000). A new look at the Berekhat Ram figurine: Implications for the origins of symbolism. Cambridge Archaeological Journal, 10, 123–167. doi: 10.1017/S0959774300000056

Gillespie, R. (2002). Dating the first Australians. Radiocarbon, 44, 455–472. doi: 10.1017/S0033822200031830

James, S., Dennell, R., Gilbert, A., Lewis, H., Gowlett, J., Lynch, T., ... James, S. (1989). Hominid use of fire in the Lower and Middle Pleistocene: A review of the evidence [and comments and replies]. Current Anthropology, 30(1), 1–26.

Krause, J., Fu, Q., Good, J. M., Viola, B., Shunkov, M. V., Derevianko, A. P., & Pääbo, S. (2010). The complete mitochondrial DNA genome of an un­known hominin from southern Siberia. Nature, 464, 894–897. doi: 10.1038/nature08976

Krause, J., Lalueza-Fox, C., Orlando, L., Enard, W., Green, R. E., Burbano, H. A., … Pääbo, S. (2007). The derived FOXP2 variant of modern humans was shared with neandertals. Current Biology, 17(21), 1908–1912. doi: 10.1016/j.cub.2007.10.008

Martínez, I., Rosa, M., Arsuaga, J.-L., Jarabo, P., Quam, R., Lorenzo, C., … Carbonell, E. (2004). Auditory capacities in Middle Pleistocene humans from the Sierra de Atapuerca in Spain. Proceedings of the National Academy of Sciences, 101(27), 9976–9981. doi: 10.1073/pnas.0403595101

Pettitt, P. B. (2002). The Neanderthal dead: Exploring mortuary variability in Middle Paleolithic Eurasia. Before Farming, 1(4), 1–17. doi: 10.3828/bfarm.2002.1.4

Shea, J. J., Fleagle, J. G., Brown, F. W., Assefa, Z., Feibel, C. & McDou­gall, I. (2002). Archaeological reconnaissance of the Omo Kibish Formation, Ethiopia. Journal of Human Evolution, 42, A33–A34.

Thieme, E. (1997). Lower Paleolithic hunting spears from Germany. Nature, 385, 807–810. doi: 10.1038/385807a0

White, T. D., Asfaw, B., DeGusta, D., Gilbert, H., Richards, G. D., Gary. D., … Clark Howell, F. (2003). Pleistocene Homo sapiens from Middle Awash, Ethiopia. Nature, 423, 742–747. doi: 10.1038/nature01669

Whitfield, J. (2008). Evolución. El gen del “lenguaje”, FOXP2, parece esencial para la vocalización animal. Investigación y Ciencia, 379, 10–11.

© Mètode 2017 - 94. Sapiens - Estiu 2017

Investigador de l’Institut Català de Paleoecologia Humana i Evolució Social (IPHES). Professor de la Universitat Rovira i Virgili (URV) de Tarragona (Espanya). Director general de la Fundació Atapuerca. Prehistoriador especialista en evolució humana i tecnologia lítica.

Cap de recerca del Departament de Paleoantropologia del Centre Nacional d’Investigació sobre l’Evolució Hu­mana (CENIEH), Burgos (Espanya). Vicepresident de la Fundació Atapuerca. Biòleg especialista en evolució humana i dentició.

Director de l’Institut Català de Paleoecologia Humana i Evo­lució Social (IPHES). Universitat Rovira i Virgili (URV) de Tarragona (Espanya). Prehistoriador especialista en tecnologia lítica, fonamentalment en traces d’ús d’eines paleolítiques.