En l’àmbit de les ciències humanes, i en els últims trenta anys, s’ha anat obrint pas lentament, però de manera ferma, una nova disciplina que s’ha anomenat humanitats digitals. De bestreta, podria semblar que els conceptes d’humanitats i tecnologies digitals casen malament, i justament és aquest prejudici el que ha fet que la seua acceptació en el món acadèmic haja sigut gradual a Espanya. Però avui hi ha màsters, cursos especialitzats, i fins i tot graus que n’inclouen matèries relacionades amb aquesta. Algunes universitats espanyoles han sigut pioneres a propiciar la convergència entre disciplines humanístiques i tecnològiques, a partir de la creació de laboratoris i infraestructures que activen i potencien la interdisciplinarietat. En 2012 es va fundar l’Associació Internacional d’Humanitats Digitals Hispàniques, que organitza un congrés biennal i diferents activitats de difusió i reconeixement de la investigació en aquesta nova àrea, com és el lliurament, en col·laboració amb la Fundació BBVA, del premi a la millor tesi doctoral en humanitats digitals.
Les preguntes d’investigació que es plantegen des d’aquesta nova disciplina no són necessàriament noves, i continuen tenint per objecte l’estudi de la interacció de l’ésser humà amb la cultura i el mitjà, i els processos, les transformacions i els productes que aquesta interrelació genera. Però les eines digitals aporten noves maneres d’emmagatzemar dades, d’abordar-les, d’organitzar-les, de relacionar-les i de visualitzar-les, cosa que permet obtenir respostes a partir d’una quantitat d’informació i amb una capacitat d’associació entre aquestes impossibles d’assolir per mitjans tradicionals i en un temps tan breu. Només per si mateix, el tractament digital de fons d’arxius, biblioteques o museus, que continua augmentant dia a dia, ha suposat una revolució que ha permès investigadors i investigadores establir noves connexions i relacions entre dades i objectes. D’altra banda, el processament informàtic dels textos, a través de la marcació dels diferents elements de significat i estructura que el componen, ha permès la creació de grans corpus lingüístics i biblioteques de textos literaris l’etiquetatge dels quals afavoreix l’extracció de dades i la resolució de problemes d’una manera àmpliament fonamentada. La intel·ligència artificial aplicada, per exemple, a la transcripció de música o a la lectura automatitzada de textos, no només impresos, sinó també manuscrits i de diferents èpoques, obri portes a un patrimoni que moltes vegades corre el perill de quedar ocult per les dinàmiques d’una societat cada vegada més accelerada. Una acceleració que afecta també els temps de desenvolupament de la carrera investigadora. L’aplicació de tècniques d’escanejat, de modelatge o d’impressió 3D faciliten, per exemple, la recuperació i l’estudi del patrimoni artístic en nous formats.
Aquest número monogràfic ens apropa a algunes de les possibilitats que l’agermanament entre tecnologies i humanitats ha obert, però, alhora, ens convida a la reflexió crítica sobre el seu abast en el temps, que exigeix un compromís de les institucions amb la seua preservació.
