L’impacte social de la mobilitat humana

Aquest article reflexiona sobre el balanç de costos/beneficis en les societats, tant emissores de població com receptores, i en les persones que les componen. Es treballa en tot moment des de la doble perspectiva grupal/individual. Es descriu el procés dinàmic de canvi i l’impacte del canvi cultural i individual produït per l’aculturació. Tot açò esguitat per algunes reflexions sorgides d’una societat nòmada com la nostra.

Paraules clau: migracions, personalitat, canvi, impacte social, impacte psicològic.

Estabilitat i canvi social

Enfront dels reptes que, com a societat en general i com a comunitat acadèmica en particular, ens traça el continu flux i intercanvi de persones en les nostres més que permeables fronteres, ens preguntem quina és la nostra resposta davant de tan noves i tan velles qües­tions. És conegut per tots que ara són els nostres joves, nascuts o no ací, «els qui se’n van» o, almenys, pensen d’anar-se’n. No obstant això, en els imaginaris socials, molt menys flexibles que la realitat de les dades, es continuen carregant els neulers «als qui van arribar», sense tenir en compte el respecte al dret a emigrar inherent a la naturalesa humana. Dret que es fonamenta en l’oferta de possibilitats de supervivència i millora a tots els éssers humans.

Potser aquesta nova disjuntiva enfront de la immigració, que des de fa unes dècades viu el nostre país (la del nosaltres, els d’ací, enfront de la del vosaltres), es nodreix de la vella de sedentaris enfront de nòmades i dels conflictes que es causaven a costa seua. La reflexió propícia seria plantejar-se fins a quin punt som nòmades i sedentaris alhora o més aviat si som nòmades per naturalesa. I d’ací sorgeixen altres preguntes crucials: fins a quin punt tenen cabuda aquestes dicotomies –sedentaris/nòmades, immigrants/autòctons, nacionals/estrangers– en el segle de la universalitat i d’una pretesa globalització? Es pot transitar sense cap cost pel «veïnatge comú»? Alguns informes ens poden donar llum sobre la mobilitat humana enfront del sedentarisme en el nostre planeta. Les dades de 2011 aportades pel Banc Mundial ensorren la concepció de la migració sud-nord com a única direcció del flux migratori. Encara que va ser la més important en les últimes dues dècades, sembla que ha estat superada per la migració sud-sud (vegeu taula 1).

«En els imaginaris socials, molt menys flexibles que la realitat de les dades, es continuen carregant les tintes contra els immigrants»

Després d’analitzar aquestes xifres podríem mantenir la idea d’un sedentarisme «natural» en l’ésser humà i preguntar-nos fins a quin punt és estadísticament «normal» moure’s del lloc d’origen. Sembla, però, que no tots els individus són sedentaris, o almenys no ho són en una part productiva i reproductiva de les seues vides. Si assumim que les societats estan conformades per grups d’individus que comparteixen una cultura (entesa com a productes culturals, valors, normes i regles socials secundades pel grup d’individus), en quina mesura es pot afirmar que les societats són sedentàries majoritàriament i les cultures que comparteixen inamovibles? Més aviat hauríem de pensar en l’ésser humà com a nòmada, les societats en contínua reposició d’individus i les cultures en perenne qüestionament i regeneració. Enemiga directa d’aquesta possibilitat de canvi en la perspectiva és l’admissió que ens agrada l’estabilitat. Allò que és inamovible i arrelat ens aporta seguretat. La meua hipòtesi de treball des de fa anys parteix d’aquesta assumpció, encara que formulada com: «no ens agrada el canvi o el canvi ens va malament».

Taula 1. Dades sobre migració i remeses en 2011. «Sud» es refereix a països d’ingrés baix i mitjà («països en desenvolupament»), segons la definició de la classificació de països del Banc Mundial. Font: Banc Mundial, 2011

Prima facie, se’n desprenen dues argumentacions, una de més atàvica que apel·la a la por d’allò que es desconeix i una altra, subsumida en aquesta, que és el rebuig implícit a la pèrdua de control sobre si mateix (i sobre les pròpies circumstàncies). També es treballa a dos nivells d’anàlisi: el poblacional i l’individual. La necessitat de seguretat i la por d’allò que s’ha desconegut poden ser la base del ràpid creixement dels prejuís a escala grupal, però a escala individual també produeixen efectes col·laterals. Per això ací es tractaran breument els efectes del canvi i els seus possibles indicadors, tant a partir de nivells d’anàlisis poblacionals com individuals. Per a acabar, abordarem una última reflexió que intentarà dilucidar si els canvis a escala de població assenten les bases per al canvi individual o si són els canvis individuals els que modulen els efectes sobre l’impacte dels socials i si es tracta d’un procés públic o privat. Som conscients que les relacions i implicacions entre ambdós nivells estan poc estudiades. Manca, doncs, un major coneixement dels vincles entre els aspectes psicològics i culturals en el procés del canvi aculturatiu. Com afirmaven recentment Berry et al. (2011), la psicologia transcultural del segle xxi hauria de fer esforços en aquesta línia.

L’impacte migratori del procés de canvi

Encara que el Diccionari de la Reial Acadèmia Espanyola defineix la paraula impacte amb clares connotacions negatives, ací l’entenem com els efectes (positius i negatius) en una cultura o individu com a conseqüència d’una modificació en l’entorn cultural. La qüestió és sempre saber com mesurar aquest impacte. Una mesura encertada és rellevant per les conseqüències que se’n desprenen. L’anàlisi del procés des del punt de vista individual al poblacional pot ajudar a elaborar tant polítiques de mobilitat internacional més eficaces (en un nivell macropolític), passant per una intervenció nacional i local més vàlida, com un acostament psicosocial i sanitari més útil. És d’importància vital mantenir en joc tots aquests nivells d’anàlisi si es volen resultats que asseguren el benestar social i individual. D’ací que, tant en la formació com en la intervenció, siguen necessà­ries dinàmiques interdisciplinàries que unesquen els esforços de la comunitat acadèmica.

Començarem aquesta proposta d’anàlisi amb la temptativa de descripció d’alguns paràmetres que poden aclarir el procés. Podem considerar distintes variables moduladores de la intensitat d’aquest impacte. En primer lloc, el nombre d’individus: la grandària del grup d’individus que migren (ja siga que parteixen de o arriben a una comunitat) i el del grup receptor impliquen conseqüències diverses per al canvi social. Considerem que la percepció de seguretat i control en el poder de decisió canvia segons la grandària percebuda, encara que no necessàriament controlen el poder sociopolític les majories numerals. Ens referim a la seguretat que aporta, en general, la pertinença a un grup majoritari. Tot açò té també clares influències en el benestar individual percebut. Així, si entenem per societat dominant la de nombre més gran d’individus, caldria preguntar-se, a títol d’exemple, què passaria si en un poble de l’interior, habitat per pocs autòctons (cinquanta persones, majoritàriament ancians) arribaren dos-cents immigrants i, per consegüent, quina seria la cultura dominant i qui rebria major impacte migratori. En segon lloc, el temps d’exposició a l’impacte: hem de tenir en compte el temps de permanència de l’immigrant i el d’exposició al contacte dels autòctons amb altres cultures. No té les mateixes implicacions socials i psicològiques una estada de pocs mesos que una d’anys. De fet, els canvis en la personalitat i/o identitat de la persona exposada al canvi cultural són més estables i es mesuren millor a partir dels tres anys de contacte intercultural (Villarroya, 1993).

La tercera variable serien els efectes transitoris o permanents (generacionals): es tracta de valorar les diferències intergeneracionals a la llum de la migració. És a dir, si s’emigra essent un adult plenament enculturat o s’emigra essent encara un xiquet o adolescent. Es fa menció especial als nascuts en un país diferent del dels seus pares, l’anomenada segona generació, a causa de la nombrosa bibliografia que apunta cap a una major vulnerabilitat psicològica d’aquest grup. Finalment, considerem la distància geogràfica, lingüística i cultural: la hipòtesi és clara, a major diferència entre la cultura d’origen i la d’acollida, major xoc cultural. S’hauria de considerar ací el model d’Hofstede (1978) amb cinc dimensions útils per a comparar les cultures entre si: distància en poder, individualisme/­col·lectivisme, masculinitat/feminitat, tolerància a la incertesa i projecció vital a curt o llarg termini. Aquestes dimensions poden servir com a guies generals de comparació cultural per a entendre que a major distància en aquestes variables, es requereix major esforç per les cultures en contacte i és necessària una major plasticitat en els seus individus. De les cinc dimensions, considerem que la d’individualisme/col·lectivisme és la més important per a avaluar l’impacte del canvi aculturatiu. És la més pròxima al concepte de suport social percebut i a la necessitat (o no) d’un sentit de pertinença més estret. És a dir, suposarà diferències en la manera d’afrontar la por d’allò que es desconeix i de la inseguretat que provoca la soledat, i tot això tant per als qui emigren com per als qui reben. Aquesta variable es va traduir a escala individual per Triandis et al. (1985), que van proposar la dicotomia: idiocèntrics (pertanyents a societats individualistes) enfront d’alocèntrics (pertanyents a societats col·lectivistes). En ambdós acostaments l’èmfasi es posa en la importància que té el grup per a l’individu.

Del canvi cultural al canvi individual

Una vegada exposats els paràmetres i variables, de manera succinta, vegem el procés d’estabilitat/canvi.

Figura 1. El procès d’estabilitat/canvi dels migrants és dinámic i regeneratiu.

Com intentem mostrar de manera gràfica en la figura 1, es tracta d’un procés dinàmic i regeneratiu. Així, si la cultura l’entenem com una sèrie d’«estils de vida compartits per un grup de persones» (Berry et al., 1992) i ens posicionem en una perspectiva ontològica realista de la cultura, assumim que la cultura posseeix una realitat concreta i pot observar-se a partir dels individus que la viuen.  A partir d’aquesta assumpció general es desprenen les següents reflexions que han donat pas al model dinàmic de canvi: el canvi d’una o més d’aquestes maneres en un nombre representatiu de persones repercuteix en un canvi cultural. En el cas de societats més col·lectivistes, el canvi és assumit pels líders representatius; una societat o cultura determinada manté i conforma l’individu mitjançant un «equilibri entre les parts» que madura en un jo integrat harmoniós; si es canvia tan sols una de les parts, l’equilibri s’altera i aquest canvi fa que tota l’estructura se’n ressenta; si dues o més estructures culturals entren en contacte, se’n poden desprendre algunes parts no essencials de les quals es pot prescindir i/o canviar o millorar; la restauració de l’equilibri serà possible en la mesura que el canvi no afecte parts substan­cials per a la identitat ni requeresca un nombre excessiu de canvis; al capdavall es produeix la restauració de l’equilibri mitjançant la regeneració i tornada a l’harmonia; com a conseqüència es produeix l’etnogènesi (sorgiment de nous grups etnoculturals) i el canvi en la personalitat de l’individu.

«El canvi individual és inevitable i serà més o menys desagradable segons la quantitat de canvi exigit i l’imperatiu que no afecte el sentit d’identitat»

Es tracta d’un procés d’aculturació entès com el canvi cultural que comença quan dos o més sistemes culturals autònoms entren en contacte. Com assenyalem, el gràfic mostra el procés en dos nivells i dues cultures. Ací entenem l’aculturació com un procés d’adaptació psicològica que segueix tres fases (Berry i Kim, 1985): contacte (és necessari i pot ser físic o simbòlic); conflicte (que és inevitable) i adaptació (que s’entén com la resolució del conflicte). És en aquestes fases d’especial vulnerabilitat i reconstrucció cultural i psicològica on incideixen la por d’allò que hom desconeix i la necessitat de control. Així, depenent de la major o menor por que es tinga, es poden donar les següents «solucions» de convivència a nivell grupal: assimilació digestiva (polítiques que obliguen els migrants a ajustar-se a les normes i a la cultura del país receptor); multiculturalisme (polítiques que promouen la tolerància de les diferències culturals dels migrants) i interculturalisme (polítiques que busquen construir noves identitats i cultures). De la mateixa manera, i en perfecta relació lineal amb la por/respecte, en un pla individual podem trobar les posicions següents: xenofília (sobrevaloració –ètnica, cultural, social i na­cional– de l’estranger); xenofòbia (prejuí negatiu contra l’estranger); exofòbia (prejuí negatiu dels migrants enfront de la societat del país receptor amb la consegüent formació de guetos) i endofòbia (rebuig dels migrants al propi grup de pertinença i adaptació passiva a l’integrisme de la societat del país receptor). Ja que hem mencionat el canvi en la personalitat de l’individu, una descripció breu del que entenem per personalitat sembla apropiada en aquest punt (figura 2).

Figura 2. Estructura de la personalitat dels individus.

De manera succinta, hem resumit l’estructura de la personalitat per a mostrar de quina manera la configuració de la personalitat dels individus vista des de la cultura, plasmada en els costums i pautes de criança, conforma les competències socials i interpersonals i confereix una cosmogonia particular generadora de creences i valors. S’hi sumen les variables actitudinals i temperamentals per a, a través dels diferents contextos de vida, determinar la conducta humana. No obstant això, convé preguntar-se si la personalitat pot canviar, en quines variables canvia i per què, i finalment quines relacions s’estableixen entre personalitat i cultura. Si, per exemple, un individu té un conflicte entre una variable temperamental i una creença del seu origen cultural, és possible que en la nova cultura se senta més a gust i canvie aquesta creença amb relativa facilitat. A partir de les investigacions realitzades en aquests anys, hem demostrat que la personalitat s’adapta al canvi cultural. Les variables en què es canvia es trien a fi de disminuir la inadaptació produïda per la distància cultural. No es canvia a l’atzar ni en totes les dimensions de la personalitat. En una investigació on comparàvem italians i espanyols (tant d’autòctons com de migrants), quan els espanyols eren immigrants a Itàlia mostraven un nivell d’extraversió significativament més semblant als italians que als espanyols autòctons. Amb els italians residents a Espanya ocorria el mateix, és a dir, s’assemblaven més als espanyols autòctons (Villarroya, 1993). Per tant, es canvia en aquelles variables que faciliten l’adaptació psicològica, però sense perdre el sentit de la identitat. En aquest equilibri es basa l’adaptació psicològica de les persones i, per tant, de les societats que conformen. En aquesta reconstrucció és on reapareix la sensació de control i la por d’allò que s’ha desconegut comença a substituir-se, en el millor dels casos, pel respecte mutu. La nova qüestió seria saber fins a quin punt som conscients d’aquests pactes amb la diversitat.

Taula 2. Conseqüències de l’impacte cultural en les societats d’origen i d’arribada. / Elaborat a partir de Baggio, 2010

Efectes del canvi des d’una perspectiva poblacional o individual

Com ja hem indicat al començament, l’assignatura pendent (per als qui treballem en psicologia transcultural i en migracions) és esbrinar més sobre les relacions que s’estableixen entre les variables i paràmetres culturals i les psicologicoindividuals. En absència d’aquests resultats, hem seguit les recomanacions de Berry et al. (2011) quan afirmaven que es comença per una descripció i avaluació dels processos d’aculturació i dels resultats d’aquesta, de manera independent. Així, l’adaptació pot ser principalment interna o psicològica (la sensació de benestar, d’autoestima) o sociocultural (la unió de l’individu amb els altres en la nova societat generada). Assumim que són les variables individuals i la personalitat les que modulen els efectes sobre l’impacte que reben les variables socials. Cap política social concreta pot tenir èxit si els individus que implica no estan preparats per a assumir-la. I encara que així siga, existiran marcades diferències individuals en la manera com es viu i interpreta la mesura i el procés de canvi que implica. En aquest aspecte dissentim de Berry quan afirma que els canvis sociopolítics i demogràfics estableixen les bases del canvi individual. Més aviat proposaríem que ha d’estudiar-se el canvi individual per a poder extrapolar les configuracions dels efectes de les mesures socials. Quan s’afirma que el canvi cultural és «grupal», i d’ací afecta els individus de manera paral·lela, s’estan establint les bases de la investigació de manera errònia. Defensaríem, contràriament, que l’individu, segons la seua cosmogonia personal, avalua i adapta els canvis per a arribar a un equilibri homeostàtic. Que es troben similituds amb individus del seu propi lloc d’origen (amb contacte o no entre ells) tan sols indica que les pautes de criança i els continguts socioculturals eren els mateixos abans de l’exposició al contacte cultural. Es tractaria de canviar el punt de partida assumint que si el grup és una entelèquia, almenys l’individu és una entelèquia o microcosmos més aprehensible per a la investigació psicològica. Per tant ens limitarem a fer una exposició separada dels efectes de l’aculturació però fent múltiples referències a la interacció.

Nivell poblacional

Es valoraran les conseqüències de l’impacte cultural en el canvi sociocultural des de dos eixos dicotòmics: el grupal enfront de l’individual i la societat d’origen enfront de la societat receptora (taula 2).

Nivell individual

«La necessitat de seguretat i la por d’allò que es desconeix poden ser la base del ràpid creixement dels prejuís a escala grupal»

Tot el que s’ha dit fins ací serveix per a avaluar els efectes d’aquest procés dinàmic sobre l’individu. Com a exemple, dues reflexions bàsiques: el canvi individual és inevitable i serà més o menys desagradable segons la quantitat de canvi exigit i l’imperatiu d’evitar que afecte el jo i/o el sentit d’identitat. Entre els efectes desagradables trobem la vulnerabilitat, que comporta emocionalitat negativa (por, ansietat) i aparició del prejuí, almenys quan es dóna major emocionalitat (taula 3).

Taula 3. Efectes de l’impacte cultural sobre els individus migrants i autòctons.

En aquesta línia Berry i Kim (1985) encunyen el concepte d’«estrès aculturatiu» que es defineix com l’estrès produït per estressors específics del procés d’aculturació. Els símptomes característics són l’ansietat, la depressió, els símptomes psicosomàtics i la confusió d’identitat. Arribats a aquest punt convé recordar que el procés de canvi és inherent tant als immigrants com als autòctons. Segons la biblio­grafia especialitzada, les dimensions psicològiques on s’ha mesurat el canvi aculturatiu, a més de les assenyalades, són: canvis afectius, habilitats específiques, valors, autoestima (entesa en el seu aspecte emocional), sentiments de control i competència, estructura motivacional, en els rols socials i familiars, xarxa d’amistats, identificació ètnica i estratègies d’afrontament. Cal recordar que aquests efectes poden ser deguts a la sensació de pèrdua de control sobre les circumstàncies vitals i d’eficàcia percebuda (per exemple, la sensació que experimenta un pare quan la societat dominant li qüestiona i censura la transmissió de valors als seus fills; no sols se sent amenaçat i desautoritzat, sinó que se sent menyscabat en la seua vàlua com a figura paterna). En aquest sentit, els teòrics de l’atribució i la «indefensió apresa», com Martin Seligman (1975), afirmen que la pèrdua de control continuada sobre les circumstàncies vitals produeix símptomes depressius. No obstant això ens agradaria assenyalar que, si afegim el factor temps al procés d’adaptació, aquests efectes negatius es converteixen en temporals, al voltant dels primers tres anys de permanència (Villarroya, 1993). A partir del moment en què desapareix la fase de conflicte, el procés es converteix en molt positiu per als individus que canvien. Al llarg d’extenses entrevistes, les nostres conclusions sempre van ser que la persona que canvia culturalment s’empodera a poc a poc del seu canvi i té una magnífica oportunitat de reconstrucció de la seua personalitat que la fa més conscient de la seua identitat i del seu poder de control sobre el seu entorn (Villarroya, 2007, 2010). Recordeu que tot açò es dóna tant per a les persones de la societat receptora com per als qui arriben.