«Ciència sense consciència, pobresa de l’ànima» escrivia François Rabelais. Amb aquesta frase famosa, l’escriptor francès ja advertia del perill de deixar-se conduir per un pensament excessivament cientifista. «El somni de la raó produeix monstres» escrivia també Goya, incidint en el risc d’una visió descarnada de la realitat, exclusivament dictada per la raó, eliminant qualsevol espai al sentiment. Certament, la història de la ciència ha estat sotmesa al setge de la superstició i el dogmatisme, i el seu progrés ha estat vencent una carrera infinita d’obstacles, amb alguns casos paradigmàtics, com els de Galileu o Charles Darwin. Però també, en alguns moments, el pensament científic ha arribat a quotes de dogmatisme i deshumanització que ha produït episodis foscs, com l’eugenèsia o l’ús de l’energia nuclear amb fins militars. En aquest monogràfic ens endinsem en aquest camí tan envitricollat, amb el desig de reflexionar sobre els bloquejos que es produeixen quan la ciència topa amb la ideologia. En aquest sentit, Michael Ruse i Janet Browne centren el seu estudi sobre el darwinisme i la seua aplicació social, Philip Ball sobre l’ús de la física en l’Alemanya nazi, Xavier Roqué sobre la relació de la ciència amb el franquisme i Jesús Català i Juli Peretó estudien un cas prou desconegut de conflicte entre la ciència i la religió. Tot amb tot, es presenten diverses «interferències» entre el coneixement científic i el seu moment històric, i les conseqüències que ha tingut per al progrés de la ciència.
