|
Internet and the world wide web. A world-wide web has been developed at CERN to allow researchers, taking part in large scientific collaborations, to interchange data and documents easily.Thanks to Internet it expanded very quickly and successfully, not only within the scientific community but also for the public in general. Internet has become a commodity service and the Web its tool. These technologies have already brought about change within the spheres of both work and leisure. El World Wide Web (WWW) és un sistema d’obtenció i presentació de documents distribuïts per Internet. Tots ells formen un ingent entramat d’informació, al qual podem accedir des del nostre ordinador i submergir-nos-hi, saltant de document en document amb ajuda del nostre ratolí. Gràcies al conjunt d’eines informàtiques i de comunicacions, que aprofita el WWW i que hom ha anomenat “les tecnologies de la informació”, aquests documents poden ser atractius i contenir a més de text, gràfics, so, vídeos, etc. Com quasi tots els grans avenços de l’activitat científica, el naixement del WWW no sorgeix sol, aïllat, sinó que és la conseqüència d’una bona idea desenvolupada en el moment propici en què altres tecnologies han adquirit la maduresa necessària. El desenvolupament d’Internet i de la informàtica personal han fet del web un dels invents més fructífers de la història de la humanitat, i el resultat que ara veiem és tan sols el principi d’un futur que estarà profundament influït per aquestes tecnologies. En 1957 l’antiga Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques, posa en òrbita el primer satèl·lit artificial, l’Sputnik. Els Estats Units, temerosos per la possibilitat que l’URSS capitalitzara l’avenç científic de l’època, crea l’Agència per a Projectes d’Investigació Avançats (ARPA) amb la intenció que els EUA recuperaren el lideratge en la investigació en ciència i tecnologia. En els anys següents s’estudien tècniques de comunicació entre ordinadors que no depenguen de punts de fallida únics, és a dir, que la comunicació es poguera realitzar seguint camins alternatius de manera automàtica i transparent. La idea que s’amaga darrere d’aquests estudis era que en cas que algunes instal·lacions de comunicacions resulten malmeses com a conseqüencia d’un atac nuclear, el sistema que quedara en peu continuara proporcionant comunicació entre els ordinadors que funcionaren per permetre una resposta a l’atac. Encara que queda patent l’interès militar en aquests estudis, també cal destacar que l’interès científic era important. Els ordinadors eren un recurs escàs i abellidor, de manera que calia investigar tècniques de comunicació que permeteren a científics d’una universitat accedir a l’ús d’ordinadors d’altres universitats. El 1969, com a resultat de tots aquests treballs, es posa en marxa ARPANET connectant quatre ordinadors en UCLA (Universitat de Califòrnia a Los Angeles), SRI (Stanford Information Center), UCSB (Universitat de Califòrnia a Santa Barbara) i la Universitat de Utah. En els anys següents, els ordinadors es van agregant ràpidament a la xarxa ARPANET. Maduren els protocols de comunicació entre ordinadors i per a l’any 1972 tots els ordinadors participants ja usen el mateix. La xarxa ja és madura per a les primeres aplicacions dels usuaris. El 1972 naix el programa de correu electrònic, que té un èxit formidable: l’any 1973 produeix el 75% del trànsit total i es manté durant més d’una dècada en la posició de lideratge. Aquesta és potser la primera aplicació l’interès de la qual transcendeix els científics interessats en les tecnologies de comunicació d’ordinadors. Aquest mateix any, 1972, es produeix la primera demostració pública a gran escala d’ARPANET, a la Conferència Internacional sobre Comunicació entre Computadors (ICCC) a Washington, amb una gran èxit. Aquesta exhibició va convèncer els fabricants de la utilitat d’Internet i de la necessitat d’incorporar-lo als seus productes. Per aquesta època es desenvolupava una idea similar de comunicació entre ordinadors, però usant com a mitjà de transport ones de ràdio. De seguida es va veure que el protocol de comunicació usat en ARPANET no permetia la comunicació amb altres xarxes, així que va sorgir la idea de desenvolupar un protocol “obert” que permetera la connexió amb altres xarxes. Aquest protocol naix el 1974 i el 1978 és millorat i es converteix en TCP/IP (Transmission Control Protocol/Internet Protocol). Es pot dir que ací naix Internet com la “xarxa de xarxes”. La xarxa evoluciona ràpidament a partir de llavors i va incorporant més i més usuaris. El 1981 sorgeix la xarxa paral·lela CSNET, per a proporcionar serveis de xarxa (en especial, correu electrònic) a aquelles universitats que no tenen accés a ARPANET, a la qual acaben connectant-se en 1983. Aquell any ARPANET es desmilitaritza i 68 nodes del total passen a formar MILNET, la xarxa militar. En 1984, després de vint anys de funcionament, ARPANET desapareix per renàixer en una nova Internet oberta a tota la comunitat científica, la NSFNET, creada per la Fundació Nacional per a la Ciència. Aquesta nova Internet posseïa enllaços principals de 56 K/s (la velocitat que posseeix el mòdem que tenim a casa!) A més, amb aquesta xarxa es creen cinc centres de supercomputació per a proporcionar serveis de càlcul d’àlt rendiment per a universitats, cosa que dispara el nombre de connexions. Amb alguns anys de retard enfront de les iniciatives americanes, Europa s’organitza, i el 1989 es forma RIPE (Reseaux IP Europeens) per assegurar la coordinació tècnica i administrativa necessària per a l’operació d’una Internet paneuropea. A Espanya, l’any 1988 el Pla Nacional d’Investigació i Desenvolupament posa en marxa el programa especial Iris (Interconnexió dels Recursos Informàtics) per tal d’incorporar Internet a les universitats i centres d’investigació espanyols. Espanya es connecta a NSFNET en 1990. La xarxa evoluciona i cada vegada desperta més interès comercial. Això no obstant, les lleis americanes no permetien l’ús d’Internet amb fins aliens a la investigació, però la pressió per l’accés a la nova tecnologia és tan gran que són modificades i Internet s’obre a l’ús comercial. En 1995 es retira el finançament de la NSFNET i es contacta amb operadors privats el trànsit principal de la xarxa. Amb els diners sobrants es crea un nou projecte enterament científic per a investigar en la nova Internet del futur. Aquest mateix any, els proveïdors tradicionals d’accés per mòdem comencen a oferir accés a Internet als seus subscriptors. És l’obertura d’Internet als ciutadans. Internet ha evolucionat de tal manera que, en els albors del segle XXI, cent milions d’ordinadors estan connectats i el ritme de creixement és sorprenent, (figura 1). Figura 1. En 1969 Internet naix amb quatre ordinadors solament. Avui en té quasi cent milions. El ritme de creixement ha estat explosiu, s’ha multiplicat el ritme de connexions per deu cada quatre anys. Durant la dècada dels anys vuitanta es produeix la revolució de la informàtica personal gràcies a l’avenç en la tecnologia dels microprocessadors. Un poc abans, en 1979, Appel Computer introdueix l’Appel II, el primer ordinador amb gràfics en color. L’any 1981 es produeix la gran revolució, amb el llançament per part d’IBM de l’ordinador personal. Els avenços són ràpids i el 1984 Appel introdueix el Macintosh, el primer ordinador comercial amb una interfície d’usuari gràfic, a base de finestres, menús i botons per usar mitjançant el ratolí. A partir de llavors, els ordinadors personals s’han fet amb un gran mercat, n’han augmentat les prestacions en maquinari i programari de manera sorprenent. El 1985 Microsoft llança la primera versió de Windows com a resposta a la interfície gràfica d’Appel. Se succeeixen el Windows 3.0 (1990), el Windows 95, 98 i 2000. El 1992 el CERN (Laboratori Europeu per a la Física de Partícules) posa a disposició de la comunitat científica el seu navegador www com a programari lliure. En 1989 el CERN havia adoptat Internet com el seu protocol estàndard de comunicació, juntament amb altres institucions d’altes energies dels EUA. Els laboratoris de física d’altes energies del món tenen moltes col·laboracions i l’intercanvi de dades i de documentació és una activitat primordial, (figura 2.) Internet és per a aquest propòsit una peça clau de comunicació a través de la qual els científics poden cooperar amb projectes comuns, accedir a dades i resultats del seu experiment en el CERN (o en altres llocs del món). L’any 1989 Tim Berners-Lee proposa el desenvolupament d’un sistema d’hipertext en xarxa per al CERN, que denominaria Word Wide Web. Durant 1990 i 1991 desenvolupa un prototip d’aquest sistema que posa a disposició de tot el món en 1992. Navegar per Internet no era llavors gaire atractiu, perquè els primers navegadors solament mostraven text. Però aquesta situació va canviar ràpidament. En 1993 naix Mosaic, el primer navegador que mostrava en pantalla les imatges que contenien els documents WWW. Mosaic tenia una interfície gràfica agradable i funcionava en ordinadors unix, Macintosh i personals. En 1993 ja era utilitzat per més d’un milió de persones de tot el món. Tan gran va ser el seu èxit que no va tardar a superar la barrera universitària per convertir-se en un producte comercial. Mosaic va ser reescrit en l’empresa privada per convertir-se en Netscape. A l’any i mig tenia 65 milions d’usuaris. En 1995 Microsoft va entrar en el mercat dels navegadors oferint gratis el seu navegador Internet Explorer. Alhora que es desenvolupava l’oferta de navegadors, creixia el nombre de servidors web. En 1995 ja hi havia 10.000 servidors i en aquest any, per primera vegada, el trànsit generat pel web supera la resta del produït per altres aplicacions en Internet, (figura 3). Figura 3. El web envaeix Internet amb força imparable. En tan sols vuit anys, el nombre de servidors és de 300.000 i encara va creixent. Els usuaris del web produeixen el major trànsit dins d’Internet, molt per damunt de la resta d’aplicacions. La idea de l’hipertext (entrades en un document que apunten a altres documents), és antiga, l’originalitat de Tim Berners-Lee és que va aconseguir combinar aquesta idea amb la tecnologia dels ordinadors i Internet, aprofitant aquest mitjà de comunicació per accedir a documents que estan en altres ordinadors i desenvolupant un sistema d’hipertext en xarxa. El sistema es compon d’un navegador que funciona en el nostre ordinador, que connecta amb l’ordinador remot (servidor WWW) del qual obté el document sol·licitat. Una vegada que ha obtingut el document, l’interpreta i el presenta en la nostra pantalla per donar-li el format especificat en el document. Tim Berners-Lee, mentre treballava en el CERN, va desenvolupar el llenguatge que descriu l’estructura dels documents, HTML (HyperText Markup Language) i el protocol de comunicació entre el navegador i el servidor web, HTTP (HyperText Transfer Protocol). El navegador que usem pot ser Netscape, Internet Explorer o d’altres, i els servidors dels quals obtenim informació poden ser Apache, Netscape, Enterprise Server o Microsoft-IIS, però tots utilitzen HTTP com a protocol de comunicació i proporcionaran la informació en el format HTML. La potència del World Wide Web es basa en el fet que ens permet accedir a la informació més variada a colp de ratolí. Informació de la qual podem obtenir més informació usant els enllaços que incorporen els documents, és a dir, ens permet navegar per l’espai virtual de documents anomenat WWW. Si no sabem per on començar, podem recórrer a un catàleg o a un buscador. El buscador, a una petició nostra d’informació, ens construirà una pàgina web a mesura, amb la informació sol·licitada. El buscador no solament és un servidor web, sinó que a més a més és, normalment, una base de dades poderosa, amb una capacitat ingent d’informació, que es mobilitza a la nostra voluntat. Part de la revolució actual del web és que es comença a utilitzar la capacitat dels ordinadors per oferir informació canviant, amb continguts dinàmics, que incorporen a més de text, imatges estàtiques (fotos o gràfics), imatges dinàmiques (vídeo), so, realitat virtual, etc. Quan usem el nostre navegador per consultar l’estat del nostre compte bancari mobilitzem els recursos del nostre banc perquè construesca una pàgina HTML per a nosaltres amb la informació sol·licitada. Quan consultem una pàgina web, podem usar tot l’espectre de les tecnologies de la informació, comunicacions (Internet), bases de dades, computació, etc. Una altra gran revolució del web és que gràcies a la facilitat d’accés a Internet, i a la facilitat del format HTML, el contingut del WWW és molt plural i variat. Qualsevol de nosaltres pot ser un editor i oferir informació als altres col·legues o amics sobre la nostra feina o sobre les nostres afeccions. I cada vegada és més fàcil gràcies a la proliferació de noves eines per a publicar en Internet i com més va més proveïdors d’Internet ofereixen espai gratuït als seus subscriptors per a la realització de pàgines web. El futur del web i d’Internet ha de passar per la millora dels accessos des de les llars. La velocitat dels mòdems és insuficient per a disposar de pàgines multimèdia de qualitat. La confidencialitat i la seguretat de la informació que circula per la xarxa és també un punt d’importància que cal millorar perquè augmente la nostra confiança a l’hora de comprar per Internet o d’accedir a serveis en què revelem la nostra identitat o un altre tipus d’informació privada. Internet i el WWW juntament amb les tecnologies de la informació ja han introduït molts canvis en la nostra vida i n’hi introduiran encara més en el futur. Si ja ets usuari d’Internet, ja deus haver reconegut algun d’aquests canvis. Si no n’ets, potser no sigues conscient de com t’estan afectant, però és segur que ho fan. |
«El naixement del WWW és la conseqüència d’una bona idea desenvolupada en el
Figura 2. Mapa dels països participants en la col·laboració Atlas del CERN. El experiment Atlas el formen 1.850 físics de 150 universitats i laboratoris dels 34 països. El web i Internet és per a tots ells una eina imprescindible per a atènyer els seus objectius científics. «Qualsevol de nosaltres |
