L’etnobotànica es basteix amb gent capaç d’entendre els múltiples llenguatges en què s’expressa la natura; d’interpretar-los i relacionar-los amb els coneixements transmesos oralment o mitjançant rituals, costums, llegendes i mites; o a través de poemes, escultures, pintures, cançons, refranys, receptes culinàries i de tantes formes expressives com les generades pels humans al llarg del temps
«Ens queden els seus llibres, les gravacions, el material per inventariar i els records que atresorem els qui vam compartir amb Joan Pellicer l’aventura etnobotànica»
Adquirir, organitzar i «cuinar» aquests ingredients precisa combinar interès, saviesa i empatia: aproximar-se exquisidament a les fonts, depurar allò que es recull, jerarquitzar i ampliar la informació, sentir alenar els segles d’observació, de relacions, de proves…
Si hi ha hagut algú capaç de reunir tot això i de comunicar-ho a través de llibres i articles, de sèries televisives, de docència peripatètica i capaç de mantenir l’atenció gràcies al domini del lèxic, de la sintaxi, de la redacció, aquest era Joan Pellicer (1947-2007).
Avui ens queden els seus llibres, les gravacions, el material per inventariar… i els records que atresorem els qui vam compartir amb ell l’aventura etnobotànica i que ens sentíem afortunats quan Joan ens regalava allò que els seus sentits havien après a captar, enfortits per l’estima a la terra i a la gent; i quan utilitzava la paraula i el gest per combinar, de manera harmònica, versàtil i alhora sòlida, el coneixement i el sentiment, la saviesa i la joia, la sensibilitat i l’interès inacabable per allò que ens envolta.
Ens vam conèixer epistolarment. Havia llegit el meu llibre Les nostres plantes i em va convidar a assistir a la presentació, al Centre de Professors de Gandia, de la seua opera prima, l’exquisit «àlbum de cromos» Lluors de Gaia (1989). La introducció ja anunciava el que seria la seua obra futura: «un motiu d’apropament al formós i misteriós món salvatge que ens rodeja, un estímul per conèixer-lo i respectar-lo, i una semença d’amor per tota la Natura, l’exploració i la contemplació de la qual són el millor camí i la més apassionant aventura.»
Tot i que el seu centre era Diània, el rombe encavalcat sobre la vocació mediterrània del Sistema Bètic, el seu treball era metodològicament vàlid per a qualsevol indret. I en creuar geografia i història, lingüística i medicina, amb la botànica i el saber popular, ens va oferir una obra singular i alhora múltiple: els llibres «de viatges» Meravelles de Diània (camins i paisatges de les comarques centrals valencianes; 1995 i 2002) i De la Mariola a la mar (viatge pel riu Serpis; 1997); els herbaris comarcals Lluors de Gaia. Herbari breu de la Safor (1991) i Bellreguard, verd esguard (1994); el petit compendi Flora pintoresca del País Valencià (1999); els tres volums etnobotànics de Costumari botànic (2000, 2004); els programes televisius, de Gandia TV i Punt 2 (Les nostres plantes, dins l’excel·lent Medi Ambient); la docència en la Universitat d’Alacant o les escoles d’estiu. I per descomptat, les col·laboracions amb Mètode, amb la seua sèrie «Botànica estimada», revista des d’on ara li retem homenatge.
