Jules Verne (Nantes, 1828 – Amiens, 1905).[/caption]Jules Verne and the Scientific Novel. Although Verne was not a scientist, his novels aimed at popularizing science and grography. Contrary to a general belief, Verne never anticipated or invented engines that have come real in later years. His fiction included recent inventions, prototypes that were being developed in his time. His foresight just consisted in presenting them in efficent working form, sharing the visions and dreams of their true inventors.
En la disjuntiva de classificar Jules Verne (1828-1905) entre els científics o els visionaris, la majoria de lectors deu haver pensat segurament en la segona possibilitat. Verne no era científic, en efecte. Jurista de formació per voluntat paterna, l’any 1850 va començar a publicar narracions curtes, articles, peces de teatre i operetes, buscant la seua via literària, que finalment va trobar amb la publicació el 1863 de la seua primera novel·la Cinc setmanes en globus. Els seus coneixements científics i tècnics es basaven en les lectures de revistes, llibres i enciclopèdies que va fer al llarg de tota la seua vida, així com en converses amb científics i enginyers del seu entorn. Però Verne tampoc no era un visionari, si per visionari entenem que va fer “troballes enginyoses totalment avançades i inimaginables per a la seua època”, tal com es pot llegir a la Gran enciclopèdia catalana. En aquest sentit, és comú parlar de la seua capacitat premonitòria, gairebé profètica, de la qual no escapen ni l’Enciclopèdia catalana ni tampoc la britànica, posem per cas. Totes dues afirmen que el novel·lista francès va anticipar, entre altres invents, el submarí, l’escafandre autònom o la televisió. Amb tot, veurem que aquestes afirmacions no són certes.
«Verne va participar d’una manera molt particular en l’esforç de divulgació de la ciència que caracteritza el segle XIX»
Tanmateix, en els darrers anys de la seua vida ja estava format i estès el mite de Verne profeta, en contra de l’opinió del mateix escriptor. En una entrevista feta el 1902 per al diari americà The Pittsburgh Gazette, Verne aclareix aquestes suposades anticipacions:
Quan n’he parlat als meus escrits com a coses reals, ja estaven mig inventades. Jo simplement he fet ficció d’allò que posteriorment devia convertir-se en un fet, i el meu objectiu procedint d’aquesta manera no era profetitzar, sinó difondre el coneixement de la geografia entre la joventut, vestint-la de la manera més atractiva possible. Cada fet geogràfic i científic contingut en qualsevol dels meus llibres ha estat examinat amb gran cura, i és rigorosament exacte.
Així mateix, el 1895 declarava a la revista londinenca The Strand Magazine:
L’exactitud de les meues descripcions és deguda al fet que des de fa molt de temps tinc el costum de prendre moltes notes de llibres, diaris i revistes científiques de tot tipus. Aquestes notes, ordenades per matèries, m’han subministrat un arsenal d’un valor incalculable per a mi. Estic abonat a una vintena de diaris. Sóc lector assidu de publicacions científiques i naturalment estic al corrent de tots els descobriments o invents que es produeixen en tots els dominis de la ciència, astronomia, fisiologia, meteorologia, física o química.
Els llibres de Verne es publicaven primer com a fulletons en la revista de Hetzel Le Magasin D’Éducation et de Récréation o en algun diari. La primera publicació en forma de llibre se solia fer a finals d’any, en edició de luxe, acompanyada d’una campanya publicitària. Pares i padrins eren convidants a regalar llibres de Verne perquè fills i fillols estrenaren l’any nou de manera instructiva.
Abans dels anys 1880, els seus contemporanis no li atribuïen cap capacitat profètica, sinó què el relacionaven amb un nou gènere literari, l’anomenada novel·la científica i geogràfica, cosa amb què té molt a veure el seu editor, Pierre Hetzel (1814-1886). Aquest era un ferm partidari d’una educació obligatòria i laica, arrelada en les característiques del seu segle que tant va lloar el progrés. Bona part de la seua tasca editorial conreava aspectes educatius i instructius, dirigits a grans i menuts, amb l’ambició de lluitar contra la ignorància i la credulitat difonent els nous coneixements científics. Entre altres activitats, va llençar la revista quinzenal Le Magasin d’Éducation et de Récréation per tal de proporcionar “un ensenyament seriós i atractiu dirigit a les famílies”, capaç de “fer gaudir els pares i educar els fills”, com va escriure el mateix Hetzel. Quan Verne li va dur el manuscrit de Cinc setmanes en globus, el va acceptar sense dubtar perquè encaixava perfectament amb els plans de “fer entrar la ciència en la literatura”. La publicació de la novel·la va tenir un èxit immediat i inesperat. Amb ella es va inaugurar la sèrie dels seixanta-dos Viatges extraordinaris, escrits per Verne i publicats per l’editorial Hetzel. D’acord amb les directrius de Hetzel, aquestes novel·les tenien una doble intenció. Havien de contribuir a la formació moral dels joves lectors, proporcionant-los exemples i lliçons de valors ètics i socials, com ara la solidaritat, el gust pel treball, la condemna de l’ociositat, i la força del caràcter vencent les dificultats. Però aquests llibres també havien de proporcionar una instrucció, tant als joves com als grans, per tal de “resumir tots els coneixements geogràfics, geològics, físics i astronòmics elaborats per la ciència moderna”, en paraules de l’editor.
Verne es va aplicar conscienciosament a aquestes dues tasques, i ací em referiré a la segona d’elles. Malgrat que no tenia una formació científica, estava al corrent de molts invents i troballes científiques d’aquell temps, com demostra repetidament als seus llibres. A tall d’exemple, considerem la novel·la Viatge al centre de la Terra, publicada el 1864. Els protagonistes necessiten llum en el seu viatge subterrani, i utilitzen una llanterna de Ruhmkorff. En una llarga nota a peu de pàgina escriu:
L’aparell de Ruhmkorff consisteix en una pila de Bunsen, activada amb dicromat potàssic, que no fa olor; una bobina d’inducció comunica l’electricitat produïda per la pila amb una llanterna de disposició particular; en aquesta llanterna es troba un serpentí de vidre on s’ha fet el buit i on només queda un residu de gas carbònic o de nitrogen. Quan l’aparell funciona, el gas esdevé lluminós produint una llum blanquinosa i contínua. […] Ruhmkorff és un savi i un hàbil físic. El seu gran descobriment és la bobina d’inducció que permet produir electricitat a alta tensió. Acaba de guanyar, el 1864, el premi quinquennal de 50.000 francs que França reserva a la més enginyosa aplicació de l’electricitat.
L’aparell és un primitiu tub fluorescent, i segurament aquesta descripció va ser copiada o adaptada d’alguna de les seues lectures. En la mateixa novel·la parla en cert moment de fòssils, i informa als lectors què Boucher de Perthes va trobar el fòssil d’una mandíbula humana el 1863. Boucher va ser un dels primers a assenyalar que els registres fòssils implicaven modificar les idees sobre l’edat de la Terra. Vistes les dates de publicació, sembla lògic pensar que la informació sobre el premi a Ruhmkorff va ser afegida mentre corregia les proves d’impremta. De la troballa de Boucher es va assabentar mentre escrivia el manuscrit i en deixa constància. Verne procurava subministrar informació científica d’actualitat als seus lectors.
En ocasions, Verne demanava ajuda a parents o amics perquè revisaren certes descripcions o feren els càlculs que els demanava. El seu cosí Henri Garcet, professor de matemàtiques, li va fer els càlculs necessaris per a les seues novel·les De la Terra a la Lluna i Al voltant de la Lluna. El seu amic Albert Badoureau, enginyer politècnic, va fer els càlculs per a El secret de Maston, on els protagonistes tenen la intenció de canviar l’orientació de l’eix de rotació terrestre. Aquests darrers càlculs van ser publicats al final de la novel·la, com a “capítol suplementari del qual pocs lectors s’assabentaran”. No exagerava Verne quan afirmava que cada fet geogràfic i científic contingut en els seus llibres havia estat examinat amb gran cura. La qual cosa no implica que les obres estiguen exemptes d’errors, que en alguns casos ja hi eren en les fonts on s’informava.
L’Albatros és un aerovaixell amb 37 pals que, en compte de veles tenen dues hèlix, per al desplaçament vertical. Una hèlix a proa i una altra a popa permeten el desplaçament horitzontal. Verne era membre fundador de la “Societat d’encoratjament de la locomoció aèria per mitjà d’aparells més pesants que l’aire”. En la novel·la Robur el conqueridor va recollir l’estat de la qüestió sobre aquest tipus de locomoció. A bord de l’Albatros els protagonistes fan la volta al món i verifiquen que el futur de la navegació aèria no està en els globus, sinò en els aparells dirigits amb hèlixs.
L’escriptor Émile Zola deia a propòsit de Verne què li semblava una idea excel·lent “dramatitzar la ciència per fer-la accessible als profans”. En la seua opinió, encara que aquestes novel·les no siguen la millor manera de fer-se un savi, “donen, si més no, la curiositat de saber”. Estrictament, els llibres de Verne de contingut científic es limiten a uns 20 o 25, les novel·les que va escriure fins els primers anys dels 1880. Les novel·les posteriors solen variar els temes, i si encara hi ha viatges, ja no tenen massa d’extraordinaris. Malgrat això, la seua obra està associada amb la ciència. De fet, Verne va participar d’una manera molt particular en l’esforç de divulgació de la ciència que caracteritza el segle XIX. Va tenir la rara habilitat de combinar el discurs divulgatiu amb el discurs narratiu d’una manera que no sempre és fàcil separar-los.
En aquest sentit, crec que Verne sí que pot ser qualificat de ‘‘visionari’’ per dues característiques. D’una banda, per la idea optimista i entusiasta que transmet de la Ciència i del Progrés, escrits amb majúscules. Malgrat que aquesta idea siga criticada i matisada en algunes de les seues novel·les, la majoria fan palesa la visió positivista de la ciència com a factor de progrés, tan característica del segle XIX. Les idees de Saint-Simon i de Comte es fan realitat en les societats ideals vernianes, on la ciència resoldrà tots els problemes de la humanitat.
I per una altra banda, Verne era capaç de fer extrapolacions versemblants a partir d’invents del seu moment, descrivint situacions imaginàries però possibles. No importa que, per exemple, els motors elèctrics del seu temps no foren capaços de propulsar un vehicle. L’escriptor no dubta que això és qüestió de temps, i construeix la novel·la Vint mil llegües de viatge submarí al voltant d’un vaixell mogut amb uns motors elèctrics mai vistos, perquè creu que ja estan establertes les bases que els faran realitat. En Robur el conqueridor, uns motors semblants fan moure les hèlixs d’un aerovaixell, que pot desplaçar-se pels aires en qualsevol direcció. Aquestes extrapolacions fan somniar, sobre bases prou realistes, en les possibilitats que s’obriran en un futur no gaire lluny.
